divendres, 14 de novembre de 2014

La victòria de la cobdícia.

Una de les coses que ningú dubta ja és que el nostre entorn, la cultura, els valors socials, religiosos o no, determinant el nostre pensament. I el nostre pensament determina la realitat o, més bé, determina la nostra percepció de la realitat, per tant, la nostra realitat. D’ahí que els humans pertanyents a diferents cultures, actuen de forma diferent davant una mateixa situació.
És per això, que jo em rebel·le cada vegada que sent: “els humans som aixina”; “és que això està en la natura humana”; “els humans sempre volem més i més”... Com podeu imaginar aquests termes es solen aplicar per justificar un sistema capitalista com el nostre, bàrbar a més no poder. És cert, que en la natura humana hi ha sentiments o passions com l’avarícia, la cobdícia, l’egoisme... Però no és menys cert que hi ha també altres sentiments o passions com la solidaritat, l’altruisme, ajuda mútua... sense els que l’Esser humà no haguera sobreviscut ni 100 anys en aquest planeta.

El capitalisme té els fonaments amb el liberalisme econòmic que inicia Adam Smith, i ja naix tocat, defectuós pel que fa el concepte. Parteix de la base que el lliure mercat és competició, i que les persones actuant en interés propi arribaran al benestar general guiats per la mà invisible del mercat. En aquesta concepció conté un oxímoron, que estranya que siga admés com una veritat absoluta: Si dues persones estan competint, s’estableix un joc de suma zero, els guanys d’una part suposen una pèrdua de l’altra part. Els negocis win-win, que diuen en anglés, no són mai en competència sinó en cooperació.
Però per un altra banda, se’ns ha explicat que el mercat sempre ha estat, està i estarà regit per aquests criteris. Cosa que és absolutament falsa. David Graeber al llibre "Debt: The First 5000 Years" -llibre del qual ja vaig fer algun comentari a Troc o diners, què va ser primer?-, explica l’època del Califat abbàssida –anys 750-1258- ja va sorgir un mercat lliure, on la intervenció de l’Estat era rebutjada dràsticament, amb una sòlida teoria econòmica -de la qual probablement Smith prenia molts conceptes-, però els fonaments d’aquell mercat eren totalment diferent. Per començar el mercat no era un lloc de competència sinó de cooperació. Els mercaders fonamentaven els seus negocis i el seu crèdit sobre valors com la confiança i la reputació, l’honor era fonamental. Tant era així, que sovint es veien societats basades només en el bon nom i, encara que hi havia juristes i contractes legals, els mercaders menyspreaven els contractes i preferien tancar els negocis donant-se la mà –quina diferència amb el capitalisme modern, he vist contractes de franquícia de McDonalds que tenen vora 200 fulls. Graeber afirma:
En la sociedad islámica, el mercader se convirtió no solo en una figura respetada, sino en una especie de ejemplo: como el guerrero era un hombre de honor capaz de acometer empresas de largo alcance; a diferencia del guerrero, era capaz de hacerlo sin hacer daño a nadie. (p. 301 epub)
.../...el bazar local se había convertido para la mayoria, no en un lugar de peligros morales, sino en exactamente lo opuesto: la más alta expresión de libertad humana y solidaridad comunal, y a que debía ser protegido asiduamente, por lo tanto, de la intrusión estatal.(p. 303 epub)
.../...El mercado es simplemente una manifestación más de este principio de ayuda mutua, del encaje de las habilidades (oferta) y necesitades (demanda), o, traduciéndolo a los términos que empleé antes, no sólo se base en, sino que es una extensión natural de ese tipo de comunismo de base en que debe basarse, en definitiva, toda sociedad. (p. 304 epub)
És evident, que amb un lliure mercat que té les premises hagudes durant l’època del Califat abbàssida, no podia sorgir un capitalisme ferotge com ha passat a Occident.

 
Per al pensament Occidental, passar del “interés propi” al “greed is good” –frase que Oliver Stone posa a la boca de Gordon Geek a la pel·lícula Wall Street- només hi havia un pas. El fet que la cobdícia siga considerada un valor positiu no porta a cap benestar general. Ans al contrari, porta a què psicòpates dominen el mercat, -vid. Psicópates al poder. Així: Goldman Sachs es forra provocant fam; tot tipus de banquers es forren amb productes tòxics, ja siguen hipoteques subprime a las EUA o estafant amb preferents vells que s’han passat la vida estalviant; es saquegen béns públics o serveis essencials com la sanitat; ens trobem l’especulació sobre els medicaments i que l’objectiu no siga curar sinó cronificar les malalties; s’empra treball esclau per fer iphones o draps de Zara... I així mil animalades més, que enriqueixen a uns pocs, per cobdícia, però perjudiquen, quan no maten, a un gran nombre de ser humans.
No. L’Ésser humà no és així, o almenys no només així. Les societats són un reflex dels valors morals que imperen en un moment donat. Els valors morals han canviat a pitjor en el capitalisme. Una moral que incidesca en valors diferents, farà una societat diferent. Sí els valors socials són millors, les societats són millors. I no hi ha res de bo en valors que permeten que per diners es provoque fam, s’estafe, es pose en risc la salut, es cronifiquen les malalties en compte de curar-les... Tot açò són actituds psicopàtiques, no hi ha res honorable en elles, més aviat mereixen els menyspreu social i l’aplicació del Dret penal. Però desgraciadament, encara que sí que hi han alternatives, la victòria és de la cobdícia.

 Òskar “Rabosa”
Links relacionats:
Greed Is Good: A 300-Year History of a Dangerous Idea – The Atlantic