divendres, 28 de novembre de 2014

DE MADRID AL CIELO

Hi ha coses que són tan simples que em sorprén que s’amaguen de manera intencionada ―o això vull creure. I dic de manera intencionada perquè, a poc que faces servir la intel·ligència t’adones que falta una informació importantíssima i racional sobre el procés de Catalunya. El fet de no pensar-ho de manera racional, per tant, requerix un esforç considerable i una clara intenció manipuladora i obscurantista. Tot es pot explicar sense fer cap esment a la pàtria, a la nació, a la identitat i altres visions subjectives o dogmàtiques.
Si algú vol enfrontar-se a un llibre de veritat ―encara que siga per una volta en la vida― li recomane llegir la tesi doctoral de Marcel Bataillon Erasmo y España. Realment, es tracta d’un dels documents més impressionants que he llegit mai. Però, de què va esta investigació i quina relació té amb Catalunya? Ahí anem, ahí... Bataillon investiga les repercussions de la Reforma al Regne d’España i sobre la funció d’Erasme en este temps. Catalunya vol abandonar Espanya perquè se sent estafada, com ho està qualsevol territori de la perifèria.
Una cosa que, partint d’este llibre, s’ha anat investigant, és la tensa relació entre el centre i la perifèria de la península. Els moviments reformistes a què fa referència Bataillon es van donar en la perifèria, com la pràctica totalitat de les novetats. Es pot començar amb els erasmistes, seguir amb els novatores i acabar amb les tesis d’Unamuno o amb la pressió central per controlar-ho tot. Ara, passa una mica el mateix, amb els pertinents matisos...
L’anterior legislatura, José Luis va tindre l’oportunitat de liquidar el moviment rupturista fent servir, simplement, el seu programa electoral. Si no recorde malament, el PSOE tenia previst realitzar l’anomenada reforma del Senat. El Senat, per qui no ho sap encara, és la Cambra alta, o siga, la que ha de refermar les lleis que aprova el Congrés, o siga, la Cambra baixa. No cal entrar en el detall de dir que el pollastre de dalt caga el de baix. Ací, el que és més important de tot és manar a Madrid; per a Catalunya, també ho haguera estat.
Un Senat inservible ―i poc representatiu― fa que allò que aprova el Congrés siga sempre definitiu. Però, també haureu escoltat que el Senat és la Cambra territorial. I és en este lloc on hauria de tindre la representació corresponent cada autonomia per a ser, vertaderament, una cambra d’este tipus. I hauria de poder vedar les aprovacions de l’altra, per a dir-se Cambra alta, dic jo. Però, d’altra banda, amb esta reforma, el poder territorial seria real i, el central, ideal.
Si entenem España com un estat pràcticament perifèric, amb un xicotet centre a Madrid a què li podem afegir una part de Castilla, una perifèria organitzada podria realment governar per a les seues necessitats, cosa que ara no passa. Un xicotet centre governa per a totes i tots, siga quin siga el president de torn. I ho fa partint d’una gran mentida o, dit d’altra manera, partint d’una falsa Cambra alta que podria desaparéixer sense que ningú s’enterara, excepte els que viuen d’ella.
Els erasmistes, siga quin siga el nom que adoptaren, van haver de fugir d’España o ser sotmesos. Els moviments europeus es van eliminar d’un regne que romania en el barroc més esperpèntic i amb una cama a l’altra part de l’oceà, on hi havia tot un futur expansió, espoli colonial i contrareformisme. El rei Carlos I estava fortament tutelat i va haver d’empassar-se els rigors de la meseta front a la renovació europea i aguantar la dura sentència d’Erasme sobre la ideologia de l’España contrareformista: estàvem semititzats. A més, i a partir d’esta afirmació, també podem entendre eixa altra que diu que Àfrica comença als Pirineus i afegir: o Amèrica!
Les colònies s’han anat perdent, per tot arreu, fins a la dictadura en què es va perdre l’última. La part positiva, però, és que Madrid seguix sent la capital. Ara, si es perd Catalunya, tampoc s’acaba el món perquè la capital romandrà al centre, encara, i el BOE se seguirà imprimint al mateix lloc. La perifèria seguirà sent el que és i el món seguirà voltant sobre el mateix eix dogmàtic que va des de Madrid al cielo!
 
Salvador Sendra Perelló