diumenge, 16 de novembre de 2014

Maldat sense límits.

Em contava un amic anglès que havia estat per la Índia, que d’espiritualitat res, que allí tot era caos, confusió i velocitat. Que allí havia vist coses que ni imaginava a Europa, i no parlava de costums exòtiques sinó de la mancança de l’imperi de la llei, o pitjor encara, la llei comprada, prostituïda o fabricada ad hoc, per a benefici dels poderosos.
Un exemple d’això ho veia en el fet, maligne fet, de que els cigarrets, com a la nostra infància, es venien per separat o en paquets de poques unitats i a preus molt accessibles, sent possible trobar-los i comprar-los a tot arreu. El motiu és que el que comença a fumar de jove – i més encara si ho fa des de la infància-, serà fumador la resta de la seua vida. Com a lògica cal pensar que la hi ha, és perversa però la hi ha...
Hui mateix llegia a la premsa espanyola que vora deu dones (a hores d’ara, balanç provisional) han mort i moltes altres es troben en estat greu per esterilitzacions realitzades sense la més mínima cura; l’instrumental es trobava rovellat! ¿Pot imaginar algú (i casi millor que no) el que suposa un tall a l’interior del  teu cos amb un ferro rovellat i que a més es vulga fer passar per ciència, per una operació quirúrgica amb suport estatal? A partir d’ací, i quan salta l’escàndol a la premsa internacional, tot és llançar balons fora, culpar a l’altre. Així les coses, el ministeri ha acusat als metges responsables de la carnisseria, en el sentit més literal de la paraula, de mala praxis pel mal estat del material, per rebassar el nombre de operacions, 30, permeses per la llei, efectuant-ne 82, etc. Estos, per la seua banda, han argumentat que tenen pressions constants per actuar amb rapidesa, que se’ls encoratja a fer-ho així, que sempre ha estat així i que “mai” ha passat res... Ara, a mi, em queda el dubte si l’al•ludit mai es refereix a que mai s’ha infectat ni mort algú, cosa que em semblaria un miracle i dels grans o que mai ningú del ministeri es queixava al respecte de les deplorables condicions en que es realitzaven les operacions, sempre a zones pobres, zones rurals. La resposta crec però, saber-la, tot i que no em reconforta.
Uns anys enrere, i no va ser a la Índia sinó a la República Centreafricana, parlant amb una economista del Banc Mundial que havia sojornat allí mesos recentment, em va comentar el desgavell del capitalisme incontrolat al Tercer Món. Segons esta dona, per tal de crear un mercat de deu o vint milions de persones, val a dir el de un país europeu de talla mitjana, s’estava desforestant, contaminant, o destruint medi ambient a una escala  simplement brutal. Si el país té, posem, vora el miler de milions de persones, ¿a qui arriba doncs el progrés i els beneficis derivats d’este? Traguem comptes, a menys d’un dos per cent de la població tot plegat. Reduïm ara als assalariats que simplement hi malviuen amb poc, i vegem que el poder hi rau en les mans d’uns pocs, molt pocs però molt poderosos. La resposta sobre a qui arriben els beneficis del progrés realment és clara, a una ínfima minoria, una ínfima, ínfima minoria que es permet sinó imposa que es legisle al seu favor caiga qui caiga, siguen persones que animals, selva, tot.
En un altre diari, francès este, Courier International, un article Les oubliés de la justice, que crec que no necessita traducció, parla de la detenció inopinada des del 2012 de 147 persones que romanen empresonades per la mort del director de recursos humans d’una gran multinacional. Hi havia descontent per les misèrrimes condicions de treball, es van produir disturbis i dit senyor va morir. La resposta de les autoritats va ser fulminant i exemplaritzant, 147 persones van ser detingudes i empresonades sense càrrecs, sense càrrecs més enllà del genèric la mort d’una persona... En l’estat de dret preval la presumpció d’innocència, cert que ha mort algú i algú ha de pagar per això, ara bé, cóm es pot retindre a centenars de persones sense dir-li’ls a tu se t’ha detingut per això i a tu per tal altra cosa? Si es tenen proves que s’actue amb càrrecs, val a dir les proves de que es disposen contra tal persona, sinó, és inacceptable detencions massives durant anys sense saber si a un se l’acusa de prendre part de forma activa o ajudant, pitjor encara, i si simplement passava per allí? Es veu que calia escalfar la pell del llom de la resta de treballadors nacionals com dient, si mai hi ha un problema, pagareu tots, uns i altres, anys i panys sense saber cóm ni perquè. El regne de l’arbitrarietat, hi ha gent detinguda que a penes havien arribat a la ciutat pocs dies abans i no es trobaven ni en el lloc dels fets.
Vistes les coses, es veu que on sobra gent es poden cometre certs excessos per tal de generar mercat a qualsevol preu. A la Xina sense anar més lluny, les condicions de treball són pam dalt pam baix anàlogues a allò vist a la Índia. Les revistes econòmiques no paren però de vendre com a positiu el creixement de tots estos països, anomenats els Tigres Asiàtics, junt amb Corea i altres, que curiosament tenen altíssimes taxes de suïcidi. A l’occident tanquen les fàbriques i la gent resta aturada mentre veu els seus carrers i comerços envaïts per productes asiàtics de baixa qualitat i produïts a un altíssim cost humà.
Caldria repensar-ho tot plegat.
*Un altre exemple de fa uns quants mesos. Desenes de persones sepultades mortes entre les runes d’un edifici de producció de tèxtils a Bangla Desh, perquè les portes estaven tancades a fi que ningú es poguera absentar de la faena o els treballadors de Microsoft a la Xina suïcidant-se saltant per les finestres...Allò que en dictadura cantava Raimon al ragtime Societat de consum,  les botigues ben plenes les butxaques ben buides, segueix –sic!- ben vàlid en democràcia, si és que mereix eixe nom)
Brasov a 12 de novembre del 2014.
Lluís Alemany Giner

3 comentaris:

Salvador Sendra ha dit...

Lluís, no deixaré que t'ajuntes amb Óscar... Ja veu ell les coses prou fosques perquè tu vages, encara, donant-li gust!! Au, ja t'he renyat!

Oskar "Rabosa" ha dit...

Bah, no hi ha ningú més optimista al món que jo. No és que veja les coses negres, és que són més negres encara del que jo veig, però no obstant això encara crec que el la llum puga tornar.

Anònim ha dit...

Conta Proust que un bon amic seu i gran pessimista per definició, en el llit de mort, va exclamar; fermez la fenêtre, c'est trop beau dehors, val a dir, tanqueu la finestra que es massa bonic fora, ja intentaré ser més optimista en la propera diblogació.