dissabte, 15 de novembre de 2014

Sasha mor als voltants de Srebrenica.

Sasha no pot més, porta tot el dia replegant cossos, cames, braços, mitjos cossos. Restes de dones, homes i xiquets. I no és el primer dia. Ahir el van a enviar a Potocari, on va carregar morts per bala la majoria, degollats els altres, apallissats fins la mort alguns més. Els membres dels grups paramilitars Àguiles blanques i Tigres d’Arkan i els seus companys de l’Exèrcit de la República Srpske (VRS), sota les ordres de Mladic, van de cacera contra el qualsevol bosnià-musulmà després de prendre Srebrenica.
En un principi anaven a netejar Srebrenica d’homes que hagueren lluitat durant el setge o que estigueren en disposició de continuar la lluita, però alguns comandaments van donar ordre que la neteja fóra completa. Ni un musulmà devia quedar viu. A la fi i al cap, es tracta de descendents dels turcs que varen sotmetre les terres dels serbis durant segles i contra els que tant van lluitar per recuperar la llibertat en el passat.
Els musulmans no són persones -diuen els comandaments- són pitjor que les rates, fastigoses panderoles que cal eliminar. Cal desfer-se’n d’elles perquè el poble serbi acabe el que en el passat no va poder acabar, netejar la Gran Sèrbia de musulmans. Els paramilitars i membres de VRS s’han posat a la tasca amb un entusiasme malaltís. Violen, apallissen, maten a ganivet i disparen contra tot el que es mou. Busquen les columnes de musulmans que fugen després del setge.
A Sasha i una vintena més de companys que no han mostrat tant d’entusiasme en la cacera els han manat que repleguen els cossos. El VRS bloqueja els Cascs blaus holandesos, els han fet cagar, els han fet recular, perquè no donen nosa durant la cacera al musulmà. Però tampoc és qüestió de deixar podrir-se els cadàvers dels musulmans a l'aire lliure. L’objectiu és que la ciutat de Srebrenica siga ocupada per serbi-bosnians, i no és tampoc pla que quan arriben estiguen els cadàvers allí. A més a més, no cal que l'ONU ho sàpiga, ningú creu que l’ONU prenga mesures, però millor si el món no sap el que ha passat, això només deu ser un assumpte dels serbis.
Sasha i quatre companys més van amb un tractor, carreguen cadàvers i restes humanes esquarterades. Quan tenen el remolc ple, ho comuniquen. Aleshores els diuen a quina fossa comuna anar a abocar la macabra càrrega. Es dirigeixen cap allà, llancen dins els cossos i trossos de cossos. Les fosses són ben grans, hi caben centenars de persones a cadascuna. Una vegada és plena la fossa, una excavadora cobreix les restes humanes.
Sasha sent un gran fàstic, ja no pot més. Acaba de llançar el cos d’una xiqueta d’uns sis anys. Una xiqueta preciosa, amb els ulls oberts, uns ulls blau cel com els de la seua germaneta menuda. Però no llueixen d’alegria, ni les pupil·les s’obrin perquè els llavis dibuixen un somriure. Són uns ulls morts, d’una xiqueta com la seua germaneta però violada i assassinada. I si açò li passara a la seua germaneta, es pregunta. Té ganes de plorar, però no pot fer-ho. Una amarga tristor envaeix la seua ànima. Quan acaba de descarregar la tractorada, demana permís per endinsar-se al bosc. Diu que va a cagar. Són les huit de la vesprada i el ja sol d'aquesta tarda de juliol cau lentament. Mentre s’allunya s’encén una cigarreta. Camina, camina, camina, fumant amb llargues calades, sense parar cap al fons del bosc, fins que troba un arbre de soca ampla on recolza l’esquena i es deixa caure fins a seure a terra. Les imatges de la gent, per centenars es podrien contar, que ha tirat a les fosses aquests dies se li apareixen dins del cap. Dones, homes, joves forts com roures, vells indefensos, xiques guapíssimes, mares, pares, fills, avis, nets, i la xiqueta, la xiqueta d’ulls blau cel que fa una estoneta ha tirat a la fossa. Ara ja no reprimeix les ganes de plorar, tanca els ulls i les llàgrimes brollen com si eixiren d'una font, mentre una bala vola cap al seu front. 

Aquest conte ve al cas per què l’altre dia uns ultres serbis van provocar aldarulls abans del Itàlia-Sèrbia que s’havia de jugar a Gènova. Aquests ultres pareix que estan relacionats amb grups radicals vinculats al que queda dels paramilitars serbis Tigres d’Arkan, com a grup paramilitar van ser dissolts per Arkan en 1996, encara que es van reagrupar durant el conflicte de Kosovo. Els Tigres d’Arkan van participar en la guerra de Bòsnia i pareix que eren especialment sanguinaris. La matança de Srebrenica va ser l’acte de genocidi més greu hagut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. És una vergonya per a tota Europa i per a Sèrbia especialment que encara queden grups radicals d’aquesta mena.
Aquest relat es a l’octubre del 2010.

Òskar "Rabosa".