dilluns, 24 de novembre de 2014

Sobre la mort (II): L'home front a la mort.

No vull parlar de com jo, o tu, veig, o veus, la mort, sinó en general com percebem la mort els humans. Sé que és difícil, a part de la visió individual de cadascú, les inclinacions que hom puga tenir, hi ha el pes religiós, el pes cultural, etc. Hi ha gent per als que veure un mort no els fa cap impressió, hi ha a qui li agrada tractar amb cadàvers, als metges no els impressiona res veure el cos d'una persona obert, etc. Podríem parlar de casos més extrems com els de psicòpates, però vull deixar aquesta gent amb inclinacions anormals de banda. Hem de centrar-nos-en amb la gent ordinària. Tant amb la gent que no veu la mort, com la gent que viu amb ella. També aquells que la causen com: els soldats alemanys, els guardes, als camps de concentració de nazis; els mercenaris que treballen pels narcos a Mèxic; els hutus i tutsis que formen part del poble i passen a matar-se uns als altres; els serbis, croats o bosnians; els nostres avis durant la guerra civil; els terroristes d'Al-Qaeda; els soldats ianquis, britànics; en fi tots, aquells que penseu que són persones del carrer, que podríeu ser vosaltres si la vostra situació fora eixa. No són dirigents, no són els que manen, sinó els que executen. Cal veure tractar de veure la mort com si tots els humans fórem un, i eixe la veguera.
Per això cal retirar-nos i veure com és l'Ésser Humà, veure com vivia l'humà quan no era ser diferent dels altres de la natura, quan formava part d'ella. Resulta difícil establir un moment, perquè els humans no hem evolucionat socialment d'una manera uniforme, encara que avui en dia es tendeix a una uniformització gràcies a la globalització, som conscients que això no és així. Encara queden tribus que viuen en estadis molt apegats a la natura, seminòmades, o amb assentaments amb cabanes. Fa uns dos-cents anys gairebé tota l'Africa era així, i de l'estudi de les societats tribals s'ha deduït molt de com ha sigut l'evolució humana. Però, vull recular a un moment molt més anterior, el Homo sapiens sapiens (la nostra espècie) fa un 175.000, i només fa 10.000 anys que hem domesticat animals i plantes, que tenim agricultura i ramaderia. Però la nostra especie no va aparèixer de sobte, abans hi havia espècies d'homínids que són les que van evolucionar fins a donar lloc a la nostra espècie.
Les habilitats dels homínids anteriors a nosaltres eren molt semblants a les nostres. Així no està clar quan apareixen determinades capacitats, com el pensament abstracte, ni els símbols i/o la facultat de prevenir el futur, aspectes que són claus referits al tema que tractem, la mort. Són claus perquè el pensament abstracte permetre, a la volta, el pensament simbòlic i ser capaços de prevenir el que passarà en un futur, de planejar, d’actuar per prevenir esdeveniments, etc. Tot això, ens du als humans a ser conscients des de ben prompte de la limitació de la nostra existència, que morirem. A més a més, ens porta a tenir una sèrie de rituals entorn de la mort, tant per soterrar com per recordar o per a previndre la mort, mitjançant religions, curanderos, amulets, protecció, etc. És indubtable que eixa capacitat la tenim nosaltres, però ara es sap que algunes espècies paral•leles o prèvies a la nostra com el Neandertal o l’Homo antecesor d'Atapuerca, ja les tenien també. L’home d'Atapuerca enterrava els seus morts, d'una manera molt primària però ho feia, i va viure fa uns 400.000 anys. Saben per tant que abans del sapiens sapiens ja hi havien espècies que tenien enterraven els seus morts, que els posaven flors, que algun ritu tenien, fins a quin punt eren més o menys complexos és una cosa que encara està investigant-se.
Els homes (quan parle dels antics no en referisc només a la nostra espècie, encara que també, sinó de qualsevol que ja fóra conscient que havia de morir) aquells, probablement distingirien dues situacions com diu Freud[1]  (ell anomena home primordial a aquells humans) que
“[p]er una banda, l'home primordial prengué seriosament la mort, la va reconèixer com a supressió de la vida i es va servir d'ella en eixe sentit; però, per altra banda, va haver de negar-la i reduir-la a no-res. Aquesta contradicció va fer que l'home primordial adoptés davant la mort dels altres, estrany o enemic, una actitud radicalment diferent de la que adopta davant de la seua pròpia. La mort dels altres li era grata; suposava l'aniquilació d'una cosa odiada, i a l'home primordial no l'importava provocar-la” (p. 120)
Més endavant Freud diu:
“davant el cadàver de l'enemic vençut, l'home primordial devia assaborir el seu triomf, sense trobar cap estímul a meditar sobre la vida i la mort. El que va donar el primer impuls a la investigació humana no fou l'enigma intel·lectual, ni tampoc qualsevol mort, sinó el conflicte sentimental emergent a la mort dels sers estimats, i, malgrat tot, també estranys i odiats.../... L'home ja no podia mantenir allunyada la mort d'ell mateix, donat que l'havia experimentada amb el dolor pels seus morts; però no volia reconèixer-la, ja que li era impossible imaginar-se mort.” (p. 122)
En aquesta relació entre el subjecte i el mort, cal tenir en compte que els humans d'aquella època vivien en clans petits. El clan eren nuclis basats amb llaços familiars, tot i que eixirien disputes es d'esperar que ja sortiran mesures per evitar la mort entre ells. Però respectar a l’estrany apareixeria més endavant, una vegada assentats, i amb el sorgiment de les primeres ciutats, de les primeres civilitzacions. Ahí apareixeria el “no matarás” i s'establirien sancions divines i humanes contra el que matara a un membre de la ciutat, estrany, però de la ciutat. D'aquella època és el famós codi d'Hammurabi, “el ull per ull, dent per dent”. Amb les civilitzacions arriben les grans guerres, els pobles es fan nombrosos, la mort a l'enemic és sistematitza. L'enemic és també esclavitzat i a la majoria de cultures l'amo pot matar l'esclau, l’esclau és una cosa.
Bàsicament, crec que no hem evolucionat massa respecte a l'home, subjecte, enfront de la mort. La nostra mort ens costa d'assumir, d'imaginar, tot i que saben que és el destí inevitable; enfront dels sers estimats seguim sentit el gran dolor que suposa la pèrdua; enfront dels estranys, no els matem normalment. El clan s'ha fet molt més gran i les relacions de cooperació són més eficaces que les de conflicte, però la mort de l’estrany ens causa gran dosi d'indiferència, si aconseguim allunyar-la una miqueta la indiferència és total, encara que també podem sentir solidaritat en determinades ocasions; i és evident, que enfront de l'enemic els som capaços d'exterminar, per això només ens cal que no els considerem persones i els considerem, com en les societats esclavistes, coses. La mort de l'enemic, el seu extermini, avui en dia encara la celebrem amb alegria. La mateixa que va sentir el bàndol “nacional” a la guerra civil i posterior extermini sistemàtic de rojos, la que varen sentir els ianquis al tirar les bombes nuclears al Japó, la que sentiren els soviètics al conquerir Berlín, la que va sentir el que donaven suport als integristes musulmans en veure caure les Torres Bessones, o a l'atemptat de Madrid, etc. Tants exemples hi ha avui en dia que trieu, afegiu, o imagineu el que vulgueu.
A la fi, podem veure que després de 200.000 anys no hem canviat tant.


[1] Freud, S., “Consideraciones de actualidad sobre la vida y la muerte”, artícle que es pot trobar a El mal estar en la cultura, Alianza Editorial, 1999, Madrid, pp. 100-129.
 
Aquest és el segon post sobre la mort, també escrit al novembre de 2010, corregit al novembre de 2014.

Oskar "Rabosa"