No vull parlar de com jo, o tu, veig, o veus, la mort, sinó en general com
percebem la mort els humans. Sé que és difícil, a part de la visió individual
de cadascú, les inclinacions que hom puga tenir, hi ha el pes religiós, el pes
cultural, etc. Hi ha gent per als que veure un mort no els fa cap impressió, hi
ha a qui li agrada tractar amb cadàvers, als metges no els impressiona res
veure el cos d'una persona obert, etc. Podríem parlar de casos més extrems com
els de psicòpates, però vull deixar aquesta gent amb inclinacions anormals de
banda. Hem de centrar-nos-en amb la gent ordinària. Tant amb la gent que no veu
la mort, com la gent que viu amb ella. També aquells que la causen com: els
soldats alemanys, els guardes, als camps de concentració de nazis; els
mercenaris que treballen pels narcos a Mèxic; els hutus i tutsis que formen
part del poble i passen a matar-se uns als altres; els serbis, croats o
bosnians; els nostres avis durant la guerra civil; els terroristes d'Al-Qaeda;
els soldats ianquis, britànics; en fi tots, aquells que penseu que són persones
del carrer, que podríeu ser vosaltres si la vostra situació fora eixa. No són
dirigents, no són els que manen, sinó els que executen. Cal veure tractar de
veure la mort com si tots els humans fórem un, i eixe la veguera.
Per això cal retirar-nos i veure com és l'Ésser Humà, veure com vivia
l'humà quan no era ser diferent dels altres de la natura, quan formava part
d'ella. Resulta difícil establir un moment, perquè els humans no hem
evolucionat socialment d'una manera uniforme, encara que avui en dia es tendeix
a una uniformització gràcies a la globalització, som conscients que això no és
així. Encara queden tribus que viuen en estadis molt apegats a la natura,
seminòmades, o amb assentaments amb cabanes. Fa uns dos-cents anys gairebé tota
l'Africa era així, i de l'estudi de les societats tribals s'ha deduït molt de
com ha sigut l'evolució humana. Però, vull recular a un moment molt més
anterior, el Homo sapiens sapiens (la
nostra espècie) fa un 175.000, i només fa 10.000 anys que hem domesticat
animals i plantes, que tenim agricultura i ramaderia. Però la nostra especie no
va aparèixer de sobte, abans hi havia espècies d'homínids que són les que van
evolucionar fins a donar lloc a la nostra espècie.
Les habilitats dels homínids anteriors a nosaltres eren molt semblants a
les nostres. Així no està clar quan apareixen determinades capacitats, com el
pensament abstracte, ni els símbols i/o la facultat de prevenir el futur,
aspectes que són claus referits al tema que tractem, la mort. Són claus perquè
el pensament abstracte permetre, a la volta, el pensament simbòlic i ser
capaços de prevenir el que passarà en un futur, de planejar, d’actuar per
prevenir esdeveniments, etc. Tot això, ens du als humans a ser conscients des
de ben prompte de la limitació de la nostra existència, que morirem. A més a
més, ens porta a tenir una sèrie de rituals entorn de la mort, tant per
soterrar com per recordar o per a previndre la mort, mitjançant religions,
curanderos, amulets, protecció, etc. És indubtable que eixa capacitat la tenim
nosaltres, però ara es sap que algunes espècies paral•leles o prèvies a la
nostra com el Neandertal o l’Homo antecesor d'Atapuerca, ja les
tenien també. L’home d'Atapuerca enterrava els seus morts, d'una manera molt
primària però ho feia, i va viure fa uns 400.000 anys. Saben per tant que abans
del sapiens sapiens ja hi havien espècies que tenien enterraven els seus morts,
que els posaven flors, que algun ritu tenien, fins a quin punt eren més o menys
complexos és una cosa que encara està investigant-se.
Els homes (quan parle dels antics no en referisc només a la nostra espècie,
encara que també, sinó de qualsevol que ja fóra conscient que havia de morir)
aquells, probablement distingirien dues situacions com diu Freud[1] (ell anomena home primordial a aquells
humans) que
“[p]er una banda, l'home
primordial prengué seriosament la mort, la va reconèixer com a supressió de la
vida i es va servir d'ella en eixe sentit; però, per altra banda, va haver de
negar-la i reduir-la a no-res. Aquesta contradicció va fer que l'home primordial
adoptés davant la mort dels altres, estrany o enemic, una actitud radicalment
diferent de la que adopta davant de la seua pròpia. La mort dels altres li era
grata; suposava l'aniquilació d'una cosa odiada, i a l'home primordial no
l'importava provocar-la” (p. 120)
Més
endavant Freud diu:
“davant el cadàver de l'enemic vençut, l'home primordial
devia assaborir el seu triomf, sense trobar cap estímul a meditar sobre la vida
i la mort. El que va donar el primer impuls a la investigació humana no fou
l'enigma intel·lectual, ni tampoc qualsevol mort, sinó el conflicte sentimental
emergent a la mort dels sers estimats, i, malgrat tot, també estranys i
odiats.../... L'home ja no podia mantenir allunyada la mort d'ell mateix, donat
que l'havia experimentada amb el dolor pels seus morts; però no volia
reconèixer-la, ja que li era impossible imaginar-se mort.” (p. 122)
En aquesta relació entre el subjecte i el mort, cal tenir en compte que els
humans d'aquella època vivien en clans petits. El clan eren nuclis basats amb
llaços familiars, tot i que eixirien disputes es d'esperar que ja sortiran
mesures per evitar la mort entre ells. Però respectar a l’estrany apareixeria
més endavant, una vegada assentats, i amb el sorgiment de les primeres ciutats,
de les primeres civilitzacions. Ahí apareixeria el “no matarás” i s'establirien
sancions divines i humanes contra el que matara a un membre de la ciutat,
estrany, però de la ciutat. D'aquella època és el famós codi d'Hammurabi, “el ull per ull, dent per dent”. Amb les
civilitzacions arriben les grans guerres, els pobles es fan nombrosos, la mort
a l'enemic és sistematitza. L'enemic és també esclavitzat i a la majoria de
cultures l'amo pot matar l'esclau, l’esclau és una cosa.
Bàsicament, crec que no hem evolucionat massa respecte a l'home, subjecte,
enfront de la mort. La nostra mort ens costa d'assumir, d'imaginar, tot i que
saben que és el destí inevitable; enfront dels sers estimats seguim sentit el
gran dolor que suposa la pèrdua; enfront dels estranys, no els matem
normalment. El clan s'ha fet molt més gran i les relacions de cooperació són
més eficaces que les de conflicte, però la mort de l’estrany ens causa gran
dosi d'indiferència, si aconseguim allunyar-la una miqueta la indiferència és
total, encara que també podem sentir solidaritat en determinades ocasions; i és
evident, que enfront de l'enemic els som capaços d'exterminar, per això només
ens cal que no els considerem persones i els considerem, com en les societats
esclavistes, coses. La mort de l'enemic, el seu extermini, avui en dia encara
la celebrem amb alegria. La mateixa que va sentir el bàndol “nacional” a la
guerra civil i posterior extermini sistemàtic de rojos, la que varen sentir els
ianquis al tirar les bombes nuclears al Japó, la que sentiren els soviètics al
conquerir Berlín, la que va sentir el que donaven suport als integristes
musulmans en veure caure les Torres Bessones, o a l'atemptat de Madrid, etc.
Tants exemples hi ha avui en dia que trieu, afegiu, o imagineu el que vulgueu.
A la fi, podem veure que
després de 200.000 anys no hem canviat tant.
[1] Freud, S., “Consideraciones de
actualidad sobre la vida y la muerte”, artícle que es pot trobar a El mal estar
en la cultura, Alianza Editorial, 1999, Madrid, pp. 100-129.
Aquest és el segon post sobre la mort, també escrit al novembre de 2010, corregit al novembre de 2014.
Oskar "Rabosa"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada