divendres, 26 de setembre de 2014

Baixar salaris contribuïx a la recuperació econòmica dels empresaris

Veritat que us sona la paraula competitivitat? Així, també us sonarà la paraula productivitat. Totes dues van lligades quan parlem d’algun aspecte, qualsevol, relacionat amb l’economia. Les vaig recordar, de nou, l’altre dia en llegir que la ministra d’Ocupació continua defensant que els salaris haurien d’abaixar encara més per a seguir contribuint a la recuperació econòmica (Levante-emv 17/09/2014).
La competitivitat té diverses aproximacions. La més reconeguda (i que podríem dir que és la base de la resta) és la competitivitat empresarial, és a dir, la capacitat que tenen les empreses de mantenir o augmentar la seua rendibilitat. És obvi, per tant, que la competitivitat empresarial genera rivalitat, donat que les empreses intenten augmentar la seua quota de mercat en detriment de la resta.  
Este concepte de competitivitat empresarial, però, no el podem traslladar literalment a la competitivitat de l’economia d’un país o d’una regió. D’una banda, perquè no hi ha equivalents de fallida empresarial en estes accepcions. Un exemple: quan es parla de fallida comercial d’una economia es pot estar parlant de pèrdua de competitivitat, però també pot indicar un desajustament entre despesa i producció, o una forta dinàmica inversora.
Per a Paul Krugman (1994) la productivitat de les empreses és la variable determinant d’una economia perquè són les empreses les que competixen entre si i no les regions, les ciutats o els països. Segons el premi Nobel, no podem dir que una economia guanya competitivitat a costa d’una altra. De fet Krugman assegura que la «competitivitat és una paraula sense sentit quan s’aplica a les economies nacionals i l’obsessió envers la competitivitat és tan errònia com perillosa».
Complementa esta visió Michael Storper (1997) qui defineix la competitivitat regional com «l’habilitat d’una economia per atraure i mantenir empreses amb quotes de mercat estables, o amb augment en l’activitat, i mantenint o incrementant els nivells de vida de les persones que hi participen». Uns anys abans, Michael Porter (1991), un dels més influents pensadors en el camp de la competitivitat, ja defensava que «el principal objectiu econòmic d’una nació consistix a crear, per a la seua ciutadania, un nivell de vida elevat i en ascens».
És justament Porter qui, en 1991, per a salvar l’escull diferencial en el concepte de competitivitat, va construir la teoria de l’avantatge competitiu. Segons esta aproximació, l’avantatge competitiu de les indústries d’un país està determinat per la seua base productiva nacional. És a dir, per un ampli ventall d’elements com les condicions de la demanda interna, la disponibilitat de proveïdors i d’indústries auxiliars, les formes de gestió i creació de les empreses o l’acció dels governs, entre d’altres.
Tenint en compte la pregunta que dóna títol a este article, és important assenyalar que, segons l’avantatge competitiu, aconseguir un superàvit comercial o incrementar les exportacions sobre la base de salaris baixos, o d’una moneda dèbil, no constituïxen signes de competitivitat.
No obstant això, el Govern d’Espanya, seguint els dictats de la famosa Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional), va modificar la reforma laboral per a flexibilitzar el mercat laboral i, així, contribuir a la recuperació econòmica. «Este eufemisme, flexibilitzar el mercat laboral, semblava designar una política per fer funcionar millor el mercat de treball, però a la pràctica s’ha vist que implicava uns salaris més baixos i menys protecció laboral», són paraules textuals de Joseph Stiglitz (2002), premi Nobel d’Economia.
Stigliz també argumenta que la retallada de salaris pot animar alguns empresaris a contractar treballadors. No obstant, el nombre seria molt baix, i la retallada dels salaris empitjoraria considerablement la situació de la resta de mà d’obra. Això sí, als empresaris i als capitalistes, en general, la solució els convé perquè veuen créixer els seus beneficis.
A la vista dels arguments exposats, no creieu que el que exposa Porter el 1991 i Stiglitz el 2002 (explicant com actua l’FMI quan supervisa els programes de rescat dels països en vies de desenvolupament), quadra perfectament amb el cas que hem viscut recentment?
Per què volen vendre’ns la gallina dels ous d’or? És impossible amagar que a Europa i al Govern d’Espanya domina la ideologia neoliberal, eixa que defensa que l’estat ha d’intervenir el mínim possible en l’economia, però que alhora creen polítiques que  pretenen assegurar el lliure funcionament dels mercats, sempre en benefici de les classes socials que posseïxen el capital financer: els euros!
Estes són les contradiccions de la Unió Europea i els seus estats. D’una banda, ens diuen que la competitivitat regional és «la capacitat d’oferir un entorn atractiu i sostenible per a les empreses i els residents a l’hora de viure i de treballar» i, de l’altra, empitjoren el nivell de vida dels seus habitants a passes de gegant.
Per tant, de qui ens fiem? Dels polítics que apliquen polítiques neoliberals que suposen, segons la ministra d’Ocupació, una contribució per a la recuperació econòmica? O dels experts economistes que apunten que, mesures com les baixades de sou suposen un afebliment de la competitivitat d’un estat perquè es malmeten els nivells de vida dels seus ciutadans?  Pense que la millor opinió ens l’aporta la butxaca. 

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Dijkstra, L., Annoni, P., & Kozovska, K. (2011). A new regional competitiveness index: Theory , Methods and Findings. European Union Regional Policy Working Papers, n. 02/2011. (p.4)
Krugman, P. (1994). “Competitiveness: A dangerous obsession”.  Foreign Affairs , vol. 73, nº 2. (pp. 28-44).
Porter, M. (1991). La ventaja competitiva de las naciones. Extracte publicat a la Revista Facetas  nº91.1 (pp. 5-12)
Puig, A. i Ribera, R. (2012). “Els elements de la globalització econòmica” a Elements i actors de la globalització. Barcelona: FUOC.
Stiglitz, J. (2002). El malestar de la globalització. Barcelona: Empúries.
Storper, M. (1997). The regional world: territorial development in a global economy. New York: Guilford Press.
Torrent, J. i Díaz, A. (2012). “Economia del coneixement, empresa xarxa i competitivitat” a Factors de competitivitat empresarial. Cap a les noves xarxes de generació de valor. Barcelona: FUOC.

1 comentari:

Pausa ha dit...

Valida reflexió! M'agrades quant escrius perquè estas present total!