Podemos, il·lusió o nervis.

Temps era temps que una colla de partits es partien el bacallà i la gent poc més que raspar l’ombra de dit bacallà i pagar impostos feien. Ara, que això, fet i no fet, tampoc és estrictament cert, molts s’ajuntaven a molts partits (el verb militar ja no el coneixia ningú), i alguna coseta que anava caient. Un encàrrec per ací, una comissioneta per allà i com que els nous “ajuntats” tenien fills, cosins, nebots, veïns i tutti li quanti, i mala gent del tot no eren o això creien ells, com la cascada que a tots va esquitxant, tots mullats i contents.

Ara bé, en això que va algú i arriba i capgira la situació. Vaja una inconveniència, van pensar els dos majoritaris. Tant de temps maldant per instaurar el bipartidisme perquè ara arribe un mort de fam i ens traga el mos de la boca. “Mosatros” que ja “mos” barallàvem en blanc i negre..., van pensar. Vegem-ho així, PSOE i PP (prèviament AP o Alianza Popular), eren dos partits amplament instaurats, l’un centenari, l’altre la resposta unitària de la dreta al centrisme centrífug cap a l’esquerra que per les seves vel•leïtats representava el hui extint UCD o Unidad del Centro Democrático del recentment finat Adolfo Suàrez, a finals del franquisme. Neutralitzat aquest, ja només quedava marginar a les vores la Fuerza Nueva de Blas Piñar per ser ultradreta superada pels temps –recordem que la consigna clau era presentar-se com a demòcrates-  i també a Izquierda Unida i les seves variants regionals, que com recollien al seu si federatiu l’antic partit comunista (PCE), com que s’autoexcloïen implícitament. Així les coses i amb els extrems coberts, es va donar peu a un ample bipartidisme que durant dècades va monopolitzar l’espectre polític nacional, fagocitant també moviments regionals.

Fa poc però, pam dalt pam baix poc més de quatre o cinc anys, va eixir UPD, val a dir Unión Progreso y Democracia, que encapçalat per Rosa Díez, desencantada de no haver pogut liderar el PSOE, va decidir fundar el seu propi partit i no li va anar mal. A Catalunya, Ciutadans, després exportat a la resta del país com a Ciudadanos, va trobar també un nínxol electoral en tots els desencantats de la terna de partits tradicionals. Ara, amb allò que ningú contava és que un partit fundat fa poc més d’un any es situara a les darreres europees com la tercera força política més votada, i ha començat per rebre garrotades i crítiques a esquerra i dreta. Els uns el critiquen per no tindre un programa definit, o siga, que no es situen en els paràmetres ideològics establerts, altres de demagògia però més que res d’amateurisme. Segons els partidaris d’esta última tendència, Podemos, a banda de la seua il•lusió, poc més poden presentar. Vet ahí doncs de nou l’al•ludit amateurisme.

Ara bé, quin partit no es basa en la il•lusió, quin candidat no intenta transmetre il•lusió? Vegem precedents a qui ningú culpabilitza. Quan Felipe González i Alfonso Guerra es van fer càrrec del PSOE en la clandestinitat i des de l’exili, en tornar eren un projecte “il•lusionant” de regeneració de la esquerra nacional. Una nova esquerra a superar la vella estalinista del PCE de Carrillo i la Pasionaria i mitja vida viscuda a la URSS. Quan Aznar es va fer càrrec del PP, semblava un nou cadellet ambiciós de la dreta sense semblar –ni voler semblar- però, un vell falcó extremista de la dreta més reaccionària. Un projecte doncs il•lusionant per al votant conservador en general que ja no es sentia identificat amb la decrèpita Fuerza Nueva. Perquè s’ataca doncs tant a Podemos i la il•lusió que genera? Nervis?

Els vells sempre han dit que no ofèn qui vol sinó qui pot. Només pot tindre nervis qui té coses en joc, coses a perdre. Els partits tradicionals, la casta, segons nova nomenclatura.

Lluís Alemany Giner.