L’any 1974 es va
publicar Momo o l’estranya historia dels
lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. L’argument
d’esta novel·la infantil radica en el poder d’una xiqueta, d’entre 8 i 12 anys,
sobre un exèrcit d’homes grisos que tenen com a objectiu furtar el temps de les
persones adultes. El temps robat els permet viure i reproduir-se. El seu avanç,
silenciós i constant, aboca la ciutat a la indiferència, la monotonia i a la
submissió inconscient de les persones als dictats invisibles dels freds homes
de gris.
Les persones
adultes de Momo cedixen als arguments irrefutables dels homes de gris
construïts amb una precisió esfereïdora de xifres; amb promeses de devolució
del temps, amb suculents interessos, en passar cinc any de la signatura del
contracte. Podríem afirmar que les persones cedixen, lliurement, a les
propostes dels homes de gris. Però, si és així, per què els lladres de temps, esborren
la conversa prèvia a la signatura del contracte? Si esborren de les ments
humanes qualsevol rastre de la seua presència, a què tenen por si el tracte és
tan beneficiós per a uns i per a altres?
Des de 2009 (un
any després de la caiguda de Lehman Brothers, desencadenant de la crisi
financera mundial) moltes caixes i bancs de l’Estat espanyol van actuar com si
d’homes grisos es tractés. La conjuntura de crisi demanava a crits un augment
de capital. La fórmula? Col·locar participacions preferents, deute subordinat i
d’altres productes d’alt risc. A qui? Als seus inversors minoristes. Per què?
Perquè no demanen tan de rendiment com els experts financers o els inversors
institucionals. El pla estava en marxa. La banca va emetre estos productes
d’alt risc per un valor superior als 12.000 milions d’euros.
Més de 300.000
persones van caure en les xarxes dels
directors de banca i dels seus treballadors. Les captivaven garantint-los una
alta rendibilitat i l’oportunitat de recuperar el seu capital quan volgueren. A
diferència dels homes de gris de Momo,
la promesa venia dels seus banquers de confiança, dels que fins aleshores tan
bé les havien aconsellades. Per què no anaven a fiar-se’n? En este cas, com en
el de les persones adultes de Momo,
escollien signar lliurement el contracte.
La realitat va
ser, però, que la lletra menuda dels contractes signats, aquella que mai els
van explicar els càrrecs responsables de les seues oficines de confiança, no els
permetia recuperar els diners quan volgueren. Ben al contrari; si ho feien
s’exposaven a perdre una gran quantitat del capital aportat en productes que
s’escapaven dels seus coneixements financers.
L’any 1748 es
publicava a França L'esprit des lois de Montesquieu. En ell, l’il·lustrat va establir tot un règim de
llibertat en què no entrarem perquè no és lloc, ni l’espai ho permet. Ens fixarem
en la idea que es desprèn de la llibertat política en relació al ciutadà. Esta
consistia en la seguretat personal que l’individu experimenta a l’abric de les
lleis i d’una Constitució que, entre d’altres coses, assenyale límits precisos
a l’acció del govern (Aguilar, 2003).
En el cas que ens ocupa no ha estat el Govern ni les autoritats
financeres, els qui han defensat les persones estafades amb els productes d’alt
risc. Han estat les lleis, els tribunals, els que com si d’un degoteig es
tractés, estan dictant sentències favorables a la recuperació del capital dels
afectats.
El Govern, però, ha utilitzat la crisi del deute sobrevinguda a partir
de 2009 per salvar les entitats financeres. Entre 2009 i 2012 el Tribunal de
Comptes ha xifrat en 108.000 milions d’euros els diners públics injectats a la
banca, un 77% més del que va anunciar el Banc d’Espanya. L’objectiu: rescatar
el sistema financer espanyol. Este rescat, però, no ha servit perquè els
inversors minoristes recuperaren el 100% del seu capital sense passar pels
jutjats.
La llibertat és
molt relativa. Momo va aconseguir lliurar la ciutadania del jou dels homes de
gris, aquells que apreciaven el temps com les sangoneres aprecien la sang. Ho
va fer perquè els homes i les dones no es van lliurar dels seus paràsits per
ells mateix. Les qualitats de Momo, una xiqueta que sabia escoltar i que
transmetia imaginació a qui estava amb ella, li van infondre valentia per emprendre el perillós repte de salvar la
ciutadania de l’esclavatge del temps mecànic.
Stuart Mill
defensa que «el único objeto, que
autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de
acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa». Si unim esta
idea a la ressenyada anteriorment de l’Esprit
de les lois de Montesquieu, podem extraure que el canvi de rumb de moltes
qüestions que ens afecten i ens perjudiquen està a les nostres mans. Per
exemple, que la justícia torne a ser
gratuïta. La tria és cosa nostra; Momo és ficció.
Sara Garcia López
Bibliografia:
Aguilar, E. (2003): “La
libertad política de Montesquieu: su significado” en Filosofía política contemporánea. Controversias sobre civilización,
imperio y ciudadanía. Font CLASCO
Ende, M. (1974): Momo o l’estranya historia dels lladres del
temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. Madrid, Alfaguara
Montesquieu (1ª ed. 1748 - 1906,
edició de Librería General de Victoriano Suárez): El espíritu de las leyes. Madrid (p. 272)
Stuart
Mill, J. (1ª
ed. 1859) Sobre la libertad. Madrid,
Aguilar. Col·lecció Tecnos. (p. 32)
1 comentari:
El problema 'es el d'importar a casa nostra productes d'una mentalitat que no entenem. Els banquers de Wall St ja no s'enganyaven entre ells i com que calia ampliar la clientela -sempre el creiximent a qualsevol cost!-, es va decidir passar a la banca minorista. I la gent es fiava dels coneguts pero' els coneguts ja no eren de fiar... Molt bon article Sara
Publica un comentari a l'entrada