dimecres, 10 de setembre de 2014

Qui fa les Lleis a l’Estat espanyol?

Conta el professor Huerta de Soto, al seu llibre titulat “Dinero, Crédito bancario y Ciclos económicos”, que Joaquín Garrigues, pare del Dret mercantil espanyol, feia malabarismes mentals, més bé es feia palles mentals, amb que els dipòsits bancaris són dipòsits i a la vegada préstecs, per justificar el sistema de reserva fraccionaria. Garrigues feia aquests malabarismes, diu Huerta de Soto, perquè entre els millors clients del seu despatx -hui Garrigues. Abogados y Asesores Tributarios- estaven tots els principals bancs, i, òbviament, havia de defensar doctrinalment els interessos dels seus clients.
Més endavant tornarem sobre la relació despatxos advocats- clients-lleis. Però ara tornem al començament. Qui fa la Llei? Tots sabem que en les democràcies liberals hi ha tres poders i que és al legislatiu qui li correspon eixa tasca. Durant les revolucions liberals, el que es volia era que el poder legislatiu fora del poble. A la revolució francesa, durant la primera fase de la mateixa, l’objectiu va ser que el poder de fer les lleis fora del poble, representat per Assemblea Nacional. Fins a l'execució de Lluís XVI, el 1793, i amb la constitució del 1791, el poder executiu el tenia el mateix Rei. Els revolucionaris del 1789 no volien més que el poder de fer i aprovar les lleis. Creien que el poder realment estava ahí, donant-li menys importància a qui les executara. Encara que va hi haver qui va ser més llest, diuen que eixe 1791 Mayer Armschel Rothschild va dir: “Deixeu-me emetre i controlar la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça les lleis”.
Així doncs, es considera que el poder de fer les lleis el té el poble, que tria els Diputats perquè un Parlament, actuant en el seu nom, les faça i les aprove. A l’Estat espanyol ho fan el “Congreso de Diputados” i el “Senado”. La iniciativa per fer les lleis que han de ser aprovades la té: - el Govern, presentant “Proyectos de Ley”; - els grups polítics del Congrés, “Proposición de Ley”; - la societat civil, mitjançant les “Iniciativas legislativas populares” (ILP). Veritat que queda bonic? Doncs, això no és tot.
La gran majoria de lleis que s’aproven, el 99’9999%, són projectes de llei –fetes pel Govern. El Govern encarrega un avant-projecte de llei, que després passa pel Consell de Ministres i si s’aprova va al Congrés. El més lògic seria que els Governs encarregaren els avant-projectes als tècnics públics que té l’Estat, que són molts i bons, o a la “Comisión General de Codificación” que recull juristes de molt de prestigi. Però que fan? Ho encarreguen a despatxos d’advocats, a grans despatxos d’avocats. Que fan les lleis amb benefici de... sí, és clar, dels seus clients. Com feia Garrigues al tractar de justificar la naturalesa dels dipòsits bancaris. Una de les crítiques més grans que s’ha fet a la reforma laboral de PP és que estava feta per a grans empreses, ja sabeu perquè. El mateix despatx que portava ERE de Coca-cola va ser qui va rebre l’encàrrec per part de Mariano Rajoy de redactar la reforma laboral. I en tot cas, com es diu a l’àudio del programa de Polinomia que vos deixe baix, totes les lleis abans de ser aprovades passen pels departaments jurídics de la banca o de les grans empreses que poden vorer afectades. Això mane qui mane, ja siga PP o P$x€. Així que ja sabeu qui fa les lleis i per a qui es fan les lleis.
El que a mi em fa bullir la sang, el que em recrema, el que em fa fàstic i ganes de vomitar, és que cap grup polític diu res d’açò. Cap grup ataca aquest problema. Arriba la llei, la debaten, presenten esmenes, però no diuen “Ei, de què hòsties aneu, aquesta llei l’ha fet el despatx XX o YY, o té el consentiment d'aquests bancs o d’aquestes empreses”. A tots els sembla normal? O és que no se n'adonen? De la mateixa forma em recrema quan es va anomenar a Sebastián Sastre Papiol, advocat de La Caixa i mà dreta d'Isidre Fainé, com a membre del Tribunal Suprem i no va hi haure més que silenci per part de la majoria de grups polítics. El pitjor és que acabar amb aquesta corrupció no és prioritat per cap partit polític, donat que cap partit ho porta al seu programa.
Mayer Armschel Rothschild es conformava a emetre i controlar els diners. Les elits econòmic-financeres espanyoles emeten els diners, fan les lleis i jutgen. I ací no passa res, tot va de puta mare i vivim a una Democràcia.
Links relacionats:
El bufete de Coca-Cola que fracasó en su ERE diseñó la reforma laboral del PP.
Gánale al banco y salva tu hipoteca 7-5-13 POLITEIA.
Fainé presionó a Gallardón y Mas para colocar al jurista de la Caixa en el Tribunal Supremo
 
Oskar "Rabosa"