dilluns, 15 de setembre de 2014

EL PARDAL DE RASPUTIN

Le discours de la méthode de Descartes és un gran llibre. Realment, allò que té de més interessant és el procés de destrucció de la realitat. L’intent de construcció és altra cosa, molt més difícil d’encaixar i menys interessant de llegir. No obstant això amb la meitat n’hi ha suficient per a aplaudir eternament el gran filòsof francès.
El punt culminant del seu discours és quan arriba a la separació d’allò material de la resta, purament intel·lectual. Per explicar-ho amb paraules filosòfiques, es pot dir que se separa la res cogitans de la res extensa, però estos darrers termes llatins no tenen massa importància. Com a detall, vos propose recordar-los per poder-los aplicar després.
El saber, com he refermat en el pròleg d’algun llibre d’Onfray, s’ha transmés de diferents maneres al llarg dels temps. Jo, per evitar problemes futurs, no les explicaré però sí que ho podeu llegir vosaltres buscant-vos la vida per les biblioteques o per la xarxa. Per tant, ho deixaré dient que el saber es pot adquirir per contacte, per extensió, per imitació, per il·luminació o ―com vos haureu adonat els qui heu buscat el punt anterior― mitjançant l’estudi i la reflexió. Estos dos últims apartats es troben relegats als pobres desgraciats com jo, per exemple.
Els màrtirs i els sants són uns elements molt importants per als catòlics. Si aneu a la Catedral de València, per exemple, podreu vore el braç incorrupte de sant Vicent, a Santa Maria in Cosmedin, de Roma, hi ha el crani atribuït a sant Valentí, i així podria aportar moltíssims més exemples. La proximitat a les restes dels sants i els màrtirs fan que els humans puguem millorar i aprendre d’estos personatges tan especials. Però la ciència avança i jo propose, en un futur, tornar a recrear-los a partir d’estes peces. Açò ho tractarem en algun altre article perquè és molt interessant la proposta...
Les relíquies, si retornem a Descartes, formarien part de la res extensa. I esta res no és la part essencial del seu discours que se centra en la vessant abstracta o intel·lectual com a vertaderament important. No obstant això, si entenem que el saber es pot transmetre d’altres maneres que les basades en l’esforç, admetem que la proximitat, la il·luminació o la imitació també ens valen. Però, una volta que, en esta mesura, la res extensa pot modificar la res cogitans, què pot passar? Doncs això: que esta segona sí que pot influir en l’altra... i així es tanca el cercle físic i intel·lectual.
Acabe de llegir que hi ha un museu que exposa el penis de Rasputin. Diuen les males llengües que es tracta, per les seues dimensions, d’una relíquia més atribuïble a un cavall o a un ase que a un humà. Jo, sabedor com sóc que cada volta que la ciència avança se substituïxen les teories obsoletes (paradigmes) per altres de noves, i atenent que encara no es pot reconstruir tot l’animal partint de tan poca matèria, faré valer la meua intel·ligència: passaré per allí per això que diuen els il·luminats sobre la transmissió del saber i hi aplicaré els meus coneixements de la filosofia de Descartes. Ja vos contaré el resultat!

Salvador Sendra Perelló