L'origen d'internet

L’origen d’internet, com el de tantes altres coses al llarg de la història, és militar. Al final de la Segona Guerra Mundial es va arribar amb una espècie d’empat tècnic. S’havia derrotat això sí, l’enemic comú, l’anomenat Eix conformat per l’Alemanya Nazi, l’Italia Feixista i el Japó Imperial. Llàstima però que no acabaren la tasca els aliats i posaren fi al règim del general Franco, que com tots sabem va començar la guerra al costa de Hitler i Mussolini. La contesa però havia estat tan terrible que cap dels estats vencedors, tot i que tingueren fronteres comuns amb Espanya, com ara el cas francès o foren partidaris d’una futura Europa de mercaders, com Itàlia o la Gran Bretanya, al nucli original de les primeres temptatives d’un mercat comú, podia demanar al seu poble un últim esforç d’uns quants mesos i possibles desenes de milers de morts més. Imaginem una França devastada per cinc anys de lluites en el seu territori o una Gran Bretanya arruïnada per l’esforç de guerra. Per quant als Estats Units d’América o la URSS, com que els queia molt lluny, s’ho miraven des de la distància.  

Stalin, convençut de que mai podria dominar els partits comunistes de països d’antiga tradició democràtica com França o Anglaterra, va decidir bastir una “cortina de ferro” des del Bàltic fins al Mediterrani. Mitja Europa per a mi i mitja Europa per a tu, semblava el pacte final amb que es va cloure la 2ª Guerra Mundial. Els Estats Units, l’altre vencedor real (França, Anglaterra o Itàlia, que com Espanya, va canviar de bàndol a mitjan campanya, no eren més que convidats formals), va decidir que tampoc valia la pena combatre en territori ibèric i que si Franco que es mostrava dòcil i li deixava instal·lar allí bases militars amb les quals sotmetre’l a l’instant en cas de rebel·lia, el deixaria continuar amb el seu règim, anacrònic però aïllat a una extremitat del continent. Tenim així les bases navals de Rota a Cadis, que s’afegeix a la de Gibraltar britànica, o les bases aèries de Morón de la Frontera a Sevilla, Torrejón de Ardoz a Madrid o de Saragossa. Si Franco intentava el menor moviment en contra seria anihilat en qüestió de poques hores i molta destrucció. 

Aquest aspecte lliga molt, malgrat la digressió, amb l’origen d’internet i la manera de pensar americana. Per als Estats Units com per a qualsevol altre alt comandament militar, les comunicacions havien cobrat una importància que anava a ser capital en el futur. Tots recordaven escenes de la anterior Primera Guerra Mundial, que semblava llunyana però a penes distava una vintena d’anys, en que un impotent oficial crida a un receptor donant ordres que mai arribaran als seus destinataris per causa d’un simple cable tallat. Els alemanys encara lamenten el desxiframent dels codis de les màquines ENIGMA dels seus submarins per la colla de científics del servei britànic d’intel·ligència amb el brillant però malaguanyat Alan Turing. Els russos, manca finezza, pocs donats a la sofisticació, acabat el conflicte que separaria al món en dos bàndols antagònics, el dels Estats Units i els seus aliats i els de la Unió Soviètica i els seus països-satèlit en una llarga Guerra Freda que duraria vora mig segle, es van decantar per armes tradicionals. Tradicionals sí, però més grans, més poderoses. Si els americans disposaven per exemple d’un submarí nuclear de 100 metres d’eslora i capacitat per a x bombes atòmiques, ells en farien dos de 200 amb capacitats per més x bombes que els americans. Si estos disposaven d’avions que volaven a Mach 3, ells cercarien de superar-los volant a Mach 4 ó 5 si possible. Hi havia a més, un altre factor, Rússia havia guanyat com els Estats Units la guerra, cert, ara, la manera de fer-ho diferia tant que vist des de la mentalitat americana, es dubtava de que algú poguera considerar allò una victòria. Per als americans allò era una victòria si de cas, pírrica, aconseguida amb un grau de patiment tal que invalidava els beneficis. 

En cas de conflicte amb la URSS, cosa que en el seu moment semblava més una certesa que una incògnita, els dirigents americans van pensar que el seu jovent, els seus Mikes i Margarets, Jonathans o Kellys o cóm bé tingueren a gust dir-se, no estarien disposats a morir per la pàtria com feia poc havien demostrat Andrei i Svetlana,  Mihai i Natasha. Mike i Margaret, en un país en creixement econòmic després de la Segona Guerra Mundial,  a més a més no afectat per la guerra, es trobaven en un paradís ¿Algú s’imaginava a Mike  interessant-se en morir per la pàtria en comptes de  clavar-li mà a Margaret en l’autocine mastegant una hamburguesa? La vida a la URSS ja era dura per definició i l’adoctrinament creava màquines disposades a tot per la pàtria. Pam dalt pam baix el mateix que succeeix ara mateix però amb el consumisme; la gent disposada a matar per tal de no baixar d’estatus. 

Així les coses, la intelligentsia americana, després de haver pogut comprovar les escenes de pànic col·lectiu amb la emissió radiofònica per part d’Orson Wells amb la versió radiada de la novel·la de H.G Wells de “La guerra dels móns” on es narrava la invasió de la Terra per un exercit marcià, va decidir que calia parar els peus als russos amb algun tipus d’arma insospitada. La humiliació per l’avançament soviètic en el llançament del primer satèl·lit no s’hauria de produir. Quan els russos van llançar el 1957 el primer satèl·lit amb una gosseta anomenada Laika, els americans es van sentir de nou vulnerables com en aquella fictícia invasió marciana del 1938. S’imaginaven als russos capaços de bombardejar-los des de les altures sense que ells poder fer res... Vet ací que van concebre la idea d’internet Una xarxa global, val a dir no localitzada. Fins a aquell moment, i com intentant evitar l’error de la 1ª Guerra Mundial de l’inoperant cable tallat, van decidir que no es podien arriscar a patir un atac a Washington, seu del comandament central, que invalidara tot el país. Val a dir , ja no qualsevol ordre –sistema centralitzat- irradiaria de la capital sinó que seria rebuda o podria ser emesa simultàniament des de qualsevol punt del país, havia nascut internet, que venia a voler dir la xarxa entre (inter) diferents punts, tots autònoms, tots igualment vàlids. Era un concepte totalment novedós, l’abolició de les barreres de l’espai i el temps, qualsevol notícia podria ser emesa o consultada des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

 

La resta del procès, incloent-hi el mitjà per el qual algú podrà llegir el següent escrit, tot i ser posterior, es basa en aquella primera necessitat militar d’escapar al determinisme de l’espai i el temps, la inoperància per manca de connectivitat.


Lluís Alemany Giner