dijous, 12 de juny de 2014

El canvi d’un model polític a un altre.

Escrivia l’altre dia sobre si estem arribant a la fi de la Democràcia liberal com a concepte i per tant com a règim polític. Arrel d’aquest escrit em pregunten cóm es pot fer eixe canvi. Sembla difícil desmantellar tot un sistema polític, social i econòmic. Però no és tan difícil si ens posem a raonar i a mirar el que ha succeït al llarg de la història. Açò ha passat milers de vegades, i la balança es mou d’un costat a l’altre: del poder de elits o aristocràcia cap al poble o des del poble cap a les elits.

Cal preguntar-se cóm són aquets tipus de processos. I cal mirar els processos al llarg de la història. Si mirem els canvis polítics i socials al llarg de la història ens adonem que aquests processos son llargs. Hom no es gita a dormir 11 d’octubre de 1492 a la Baixa Edat Mitjana i desperta a el dia següent a la Edat Moderna, pel fet que  Cristòfol Colom  ha arribat a Amèrica. Els canvis de la segona etapa de la Baixa Edat Mitjana a la Edat Moderna es produeixen al llarg de dècades, i són canvis a les estructures socials i polítiques. Canvis que també ho són a la concepció del Món que hi en cada moment.
Substituir un sistema polític per un altre també és una qüestió de temps. I passa quan les estructures de una societat ja no serveixen, ja no s’acomoden a la realitat social. Vegem dos exemples històrics, el primer a l’antiguitat, Roma per ser més exactes, el segon més recent, el pas a l’actual sistema.
Roma al començament del s. I a. c. era una república, la composició bàsica era: a) un Senat, format per l’Aristocràcia; b) Dos cònsols, elegits anualment; c) El magistrats, que eren una sèrie de càrrecs diferents, per diverses tasques; d) El tribunus plebis, que tenia com a missió defensar el interessos del poble i era elegit anualment, tenia poder per vetar decisions dels magistrats i cònsols, i podia proposar lleis a les assemblees dels plebeus; e) finalment, les assemblees populars o dels plebeus. Tota aquesta organització canviarà per acabar amb un emperador i un senat, que ja no tenia pràcticament cap poder. Què va passar? Vist en perspectiva tot arranca cap al 90 A.C., quan ja Roma més que una Ciutat Estat és un Imperi, i es produeix la Guerra Social per la ciutadania romana que reclamen els altres pobles itàlics. Això porta a que es tinga que anomenar a Sila com dictator perpetuus (cosa que mai havia passat). Des d’ahí el nomenament de cònsols per governar l’Imperi serà més complicat, per no donar el poder a un sol home hi haurán dos Triumvirats, i cada un d’ells acabarà amb guerra civil i el poder per un sol home, primer un altre dictator perpetuus, Juli Cèsar, i finalment un Emperador, Octavi (conegut con Cèsar August). Un procés que dura al voltant de 60 anys.
El segon exemple ens porta Europa en general, i especialment a França i Anglaterra, encara que el fenomen acabarà estenent-se a tota Europa. Els canvis vindran definits per fets econòmics més que per guerres, i el procediment serà a l’inversa que hem vist a Roma. Durant l’Edat Moderna el poder descansa amb un Rei absolutista que controla el seu regne amb l’ajut de la Noblesa, un estament que ve de l’Edat Mitjana. Aquests, juntament amb una Església, aliada i nodrida a les altes esferes de la noblesa, formen l’estament governant. Però s’ha desenvolupat una burgesia que comença a tenir el poder econòmic, gràcies a la desaparició del lligams gremials, a millores en el comerç i a la incipient revolució industrial. El burgesos aviat voldran tenir el poder polític, i veuen a les classes dominants com unes sangoneres. A això hi ha que sumar les idees que sorgeixen de la Il·lustració respecte a la política i l’economia, amb el desplaçament del centre de l’univers de l’Home cap a l’individu. Per a acabar amb el poder del Rei absolutista, de la noblesa i de l’Església es reprèn un concepte antic, del s. V abans de Crist. Aquest concepte és el de Democràcia, que a l’època solen descriure com República, paraula llatina. El poder deu estar en mans de tots els individus, que ja no seran súbdits sinó ciutadans, i no d’una aristocràcia. Tot individu té una sèrie de drets, aquests drets també seran polítics i així tothom té dret a participar a la política elegint els seus representants. La primera vegada que es posa a la pràctica un Estat democràtic és el 1776, i les constitucions liberals no seran la norma al menys fins la 3 dècada del s. XIX. Per a que el canvi s’assoleixca es tornen a necessitar entre 50 i 60 anys de procés polític.
Hem vist dos referents històrics, però, cap a on ens porta la actual situació? A menys que hom siga futuròleg resulta complicat. No hi han idees realment transformadores, com les de la Il·lustració i el liberalisme, que substitueixen els conceptes actuals i que siguen o puguen ser dominants. Alguns analistes parlen d’un món a dos nivells, un on es prendran les gran decisions a nivell internacional i supraestatal i l’altre més proper al ciutadà. L’esquema, amb les conclusions que jo trec, seria el següent:
A) Es tendeix a regionalitzar el món, a Europa els Estats han cedit part de la seua sobirania en la UE, i els països de l’Eurozona han cedit un instrument fonamental de la política econòmica, com es la política monetària, que descansa a un organisme “independent” governat per un home “Goldman Sachs”; i tot fa pensar que més prompte que tard l’altre element que té un Estat per establir la política econòmica serà cedit també, així la política fiscal, o el que és el mateix qui fa el pressupostos, quedarà en mans de UE. A dia de hui als països en problemes que necessiten de rescat ja han perdut tota sobirania econòmica, que està en mans de la Troika, FMI, Comissió Europea y BCE.
B) A més a més, altres organismes tenen molt de pes també. Organismes con el mateix FMI, el Banc Mundial, OCDE, la Organització Mundial del Comerç, etc., prenen decisions d’una transcendència enorme. Així tampoc podem deixar sense comentari com les elits influeixen directament a reunions com les Club Bilderberg, Comissió Trilateral, Fòrum de Davos, etc. 
 C) Per tant, la tendència clara és a que totes les decisions referents a la política econòmica quedaran fora del abast dels Estats i per tant de un control democràtic. No està encara molt clar, al menys jo no ho veig quin serà el pes d’aquestes organitzacions supraestatals.
D) El que ara entenem per Poder executiu no serà més que uns administradors de les decisions presses en els organismes anteriors, és molt possible que siguen tecnòcrates a l’estil de Monti a Italia o Papadimos a Grècia, assajos com a Roma amb Sila o Juli Cèsar abans de l’arriba definitiva d’un Emperador. El anomenat Poder legislatiu, siga elegit en eleccions o no, tindrà un paper per a temes menors, regular aspectes de la societat diferents a les grans decisions de política econòmica, perdrà el paper central com el Senat a Roma. De la mateixa manera es fàcil pensar que hi haurà dos tipus de administració de justícia la de la gent comú i una altra per a les elits, empreses multinacionals, etc. En tot cas, l’Estat serà feble, d’aquest sobre endeutament no ix ben parat. Es possible que veiem estats dividits, més petits, però això no tindrà cap importància ja que lo important es prendrà a nivell supraestatal o a un megaestat.
E) A nivell local, potser es segueixca amb un funcionament “democràtic” o de eleccions, però el marge de gestió serà més estret, hi hauran menys recursos.
F) En el que toca a drets i llibertats, aquestes seran moltes menys i molt més reduïdes. De fet, es possible que passen coses estil 11-S o de aldarulls socials que provocaran eixa reducció.
F) L’Estat social o de Ben Estar haura mort, l’assistència social de l’Estat serà privatitzada, serà l’única forma de que els Estats tornen el immens deute als “mercats”.
H) El nou sistema estarà ben dibuixat cap la quarta dècada d’aquest segle.
 
Oskar "Rabosa".