dimecres, 11 de juny de 2014

La violència masclista o de gènere. Com posar-li fi.


Torna a parlar-se’n molt de la violència “masclista o de gènere”. Els casos de dones mortes dels últims dies ha posat el tema d’actualitat una altra vegada. I ja fa dies que tenia ganes d’escriure sobre això. Bé, tenia ganes per que el tema no es que siga senzill i el que voldria expressar té poc a veure amb la ideologia feminista-progre dominant. Ara és quan el lector o lectora amb prejudicis diu: ja tenim ací el masclista. Bé, eixe lector o lectora ja pot parar de llegir. Hi ha massa articles, posts, informes, etc., de expertes que confirmaran el que ell pensa. El que vaig a exposar no és habitual. Per repetir el que diuen milions no cal fer un post.

En primer lloc el que està passant demostra que amb set anys de “Ley contra la violencia de género” no s’ha avançat res. Però és més, faig un pronòstic, en 50 anys ni amb aquesta Llei ni amb ninguna similar s’avançarà una passa. Hom pot dir, però la Llei no funciona perquè no està dotà amb el pressupostos adequats, si posaren els diners que toca i treballaren amb la educació s’acabaria amb ella. Fals, fals i absolutament fals. Però una raó, aquesta Llei és una Llei absolutament ideològica, i totes les solucions que es busquen per combatre aquest tipus de violència és ideologia pura.

En primer lloc, els casos que es computen con violència masclista són els que es cometen contra la parella o exparella, i si la violència és per masclisme perquè no contra tota dona? Si un home té una veïna que està com una puta cabra i un dia li pega dos hòsties, això no computaria com violència contra la dona. Tampoc si l‘home fora misogin i li pegara dos hòsties a veïna perquè sí, només perquè li cau mal. Si un subjecte mata a sa mare o sa germana tampoc és violència masclista, encara que els motius siga que no li volen fer les tasques de casa. Algú pot dir, és que la violència masclista és perquè la educació que rep l’home fa que veja la dona com un objecte de la seua possessió. Però, que no hi ha dones que fan el mateix? Els gels “malaltissos” no són exclusiva ni de homes ni de dones. Sí la consideració de qui els pateix. Si és home, la conclusió és que és un masclista que veu la dona com un objecte. Si és una dona, la conclusió deu de ser que gels “malaltissos”. A mi personalment em sembla que si només fora qüestió d’educació en una societat masclista hi haurien més casos dels que hi ha. En conclusió, no té lògica, per a considerar  la violència com masclista es tindrien que analitzar les causes, o que tota violència d’un home sobre una dona siga considerada masclista siga quina siga la causa.

En segon lloc, amb el nom violència masclista o de “gènere” és mesclen una sèrie de comportaments que són molt diferents. No és el mateix el que mata a la seua parella, el que té actes continuats de violència o el que agredeix en una ocasió a la seua parella. Tot és violència i com a violència condemnable, però posar-ho tot al mateix sac és quan menys dubtós. Mirem les tres grans grups de violència: el que mata, el que apallissa regularment o l'agressió puntual. Es sol considerar erradament que tota mor d’una dona a mans de la seua parella és perquè hi havia una sèrie de maltractaments anteriors, la cosa no està clara, molts estudis han demostrat el que mata a la parella no sol maltractar-la, quan ho decideix ho fa, i el que maltracta regularment no sol matar-la. Si mireu els casos de dones mortes i les que havien denunciat abans són molt pocs i es que a la majoria de casos no hi havia res que denunciar. També es cau a l’error de considerar violència masclista casos com el d’un home de 80 i pocs anys que va matar la seua dona com a acte de pietat, de compasió, ja que tenia alzheimer en estat molt avançat i no comptava amb ajuda de ningú, la dona patia i ell també. El maltractador habitual és l’individu més perillós i sí pot tenir molt de contingut masclista però també de naturalesa agressiva, després parlarem de l’agressivitat, però no és molt diferent a la violència domèstica en general, la exercida contra pares o fills i que també pot ser exercida per les dones. Finalment, hi ha ocasions en que les agressions són puntuals, fruit d’una situació concreta, que sovint no pot tenir res a veure amb el masclisme, imagineu una discussió d’una parella a causa de la mare del xic, i que la xica  diu “ta mare és una puta” i el xic li solta una hòstia, de la mateixa forma que si li haguera dit un altre home al bar. Què té que veure això amb el masclisme? I és que les dones no són totes pura bondat, com pareix deduir-se sempre que es parla d’aquests temes. Les dones no són ni pitjors ni millors que els homes. No és pot passar de pensar que la dona és mal, el pecat, como feia a l’Església, a pensar que són “santes”. 

En tercer lloc, es creu que tot és cultural i que l’educació ho arregla tot. Però encara que l’educació té un pes molt important i la cultura també hi ha altres factors, biològics. L’agressivitat no és una cosa cultural, té també factors neurobiològics. L’agressivitat forma part de tot el regne animal, de tots els animals i es manifesta especialment en el instint sexual i la territorialitat. Les causes poden ser neurobiològiques, psicològiques o socioambientals. Potser premeditada o impulsiva. La agressivitat pot tonar-se patològica, i diu Siever:

 la línea divisoria entre la agresión patológica y la impulsiva y las formas de agresión más normales no es clara y evidente, y los individuos con agresión patológica pueden experimentar o racionalizar su violencia o agresión como si estuvieran dentro de los límites de la agresión protectora o defensiva normal.
 
A més a més, els homes podrien ser més agressius per naturalesa, ja que:
 
Gracias a imágenes obtenidas a través de resonancia magnética, los investigadores, encabezados por los hermanos Ruben Gur y Raquel Gur, han demostrado que la zona del cerebro que se ocupa de controlar la agresividad y el comportamiento es más grande en las mujeres que en los hombres.
Això explicaria, també, que hi haguera més homes que maltracten dones que al revés i no només factors culturals i d’educació.

Per tant, a menys que l’educació i la cultura amb la “igualdad de género” puga anul·lar tots els tipus de agressivitat amb totes les seues formes, incloent-hi les bases neurobiològiques, dubte molt que puga acabar amb la “violència masclista o de gènere”. Em sembla que als xiquets, hi hauria que actuar també en les causes neurobiològiques (amb pastilles?) i psicològiques (visita al psicòleg?) per acabar amb ella. Ara que ja de pas, s’acabaria amb totes les formes de violència, hi hauria la “Pau Universal”. 

Quede clar, que les agressions que sofreixen les dones sí poden tenir un origen masclista, com no, però no totes són per eixa causa ni centrant-se només amb això s’erradicarà. Per acabar amb la violència contra les dones s’hauria de suprimir tota forma de violència, també la que exerceixen les dones, la que exerceixen les dones contra elles, la que s’exerceix entre homes, entre xiquets, cap als vells i els xiquets, dins i fora de les families, etc. I això en tem que és una mica complicat. La simplicitat reduccionista d’atribuir-ho tot al masclisme potser estiga de moda, i a més a més creixca tota una economia al seu voltat, però no servirà de res. La veritat és que mentre el ser humà siga humà hi haurà agressivitat i violència, de tot tipus, conta les dones, masclista o no, també.

I ara supose que algú voldrà linxar-me.


Oskar "Rabosa".
 
Links relacionats:
 
Neurobiología de la agresividad y la violencia – Larry J. Siever
La agresividad masculina tiene base neurológica