dissabte, 14 de juny de 2014

Podemos: Lideratge de Pablo Iglesias a l’estil “casta”?

 Ahir es va acabar la votació per elegir l’equip que organitzarà l'assemblea de Podemos. En una maniobra controvertida, la setmana passada Pablo Iglesias envia un correu a tots els “Círculos” i diu que ha fet un grup de 26 persones de la seua confiança per organitzar l’assemblea i dirigir Podemos fins la mateixa. També diu que, qui vulga fer un equip que ho faça i les eleccions serien el 12 i 13 de juny. Després de tan democràtica mesura, el diumenge passat a l’Assemblea de Madrid va haver-hi fortes discussions. Per justificar-se Monedero, ideòleg de Podemos (diuen que mà dreta de Pablo Iglesias però sembla més “el cervell”), diu que hi ha un grup, es suposa que es refereix a Izquierda Anticapitalista, que volia donar un cop d’Estat dins de Podemos. Per això ells s’avancen i el fan ells, dic jo. Al final, amb presses i carreres va eixir una altra alternativa. El resultat de les eleccions ha sigut que Pablo Iglesias ha arrasat amb gairebé el 87% dels vots. Hom pot pensar que el procés discutible i discutit, per trair els principis de Podemos, ha sigut referendat per una aclaparadors majoria. No obstant, cal fer altres lectures, des d’altres punts de vista. Pablo Iglesias ha obert la porta cap a un lideratge clàssic res democràtic. Pot ser Robert Michels tinguera raó, i la Llei de ferro de la oligarquia siga el destí de qualsevol partit polític.
Sembla que en qualsevol grup humà cal gent que coordine o dirigesca les activitats del grup. No hi ha cap organització, o cap grup humà que no necessite algú que coordine les accions de tots els membres. A mi em sembla bastant evident. Una altra cosa és quan eixos coordinadors acaben transformats en elits. Per a Rober Michels, tractaré de resumir molt breument el seu pensament, això passarà sempre en qualsevol partit polític. Michels deia que tota organització acaba necessàriament creant una un grup que la dirigeix. Com més es desenvolupa una organització, més necessitats de gent que es dedique exclusivament té, i aquests acaben constituint una oligarquia. Als polítics també passa açò, els líders que en principi són elegits per les bases acaben professionalitzantse. Una vegada professionalitzat els líders es tornen estables i inamovibles. Aleshores s’independitzen de les masses, deixen de ser dependents de les masses i les masses depenen d’ells. Per tant, el poder del líder en un partit polític resulta il·limitat. Així, tota organització partidària representa un poder oligàrquic fonamentat sobre una base democràtica. Per a Robert Michels això serà sempre així.
A mí em sembla que gairebé tots els partits polítics responen a eixe patró, establit per Michels. Encara que no tinc clar que haja de ser sempre així. Hi ha dos partits a l’Estat espanyol que no acaben d’encaixar bé a eixe guia. Són partits on o bé les bases canvien ràpidament el lideratge quan aquest s’independitza massa o no respon als criteris desitjats per les bases, o bé les masses són tan actives que funcionen malgrat la desaparició fàctica dels líders per avatars legals.
En el primer cas en referisc a Esquerra Republicana de Catalunya. Són els únics on les bases trien els líders directament. A finals dels ’80 i principis del ’90 ERC era un partit deprimit, fins que va arribar la parella formada per Àngel Colom i Pilar Rahola. Ells van treure a ERC de la depressió i el van posar a l’òrbita política de nou, cosa que no passava des de la “Transición”. Aquesta parella va agafar molt de protagonisme i es pesava ser més que ERC. Les bases els van fer fora. Ells amb el personalisme van intentar crear un partit nou, Partit per la Independència, però van fracassar. El líder que va eixir d’ahí va ser Carod Rovira, que va portar a ERC al seu màxim històric de vots. Però, la seua entrada al primer Tripartit i el desgavell d’aquell govern va portar a què Carod acabara al carrer, altra vegada les bases manifesten el seu desacord. Més curt va ser el lideratge de Puigcercós, el segon Tripartit va ser una altra cagada. Les ambicions personals no agraden a les bases d’ERC, menys quan l’electorat va arribar a mínims dels anys ’90. El nou lideratge d'Oriol Junqueras, un líder amb objectius clars de partit però sense ambicions personals, no vol una poltrona a la Generalitat al preu que siga, fa que ERC siga ara el primer partit a Catalunya. ERC, les seues bases, no deixen que els líders estiguen per damunt del grup.

L’altre exemple és l’esquerra abertzale. Funcionen de forma assembleària, amb grups molt actius que estan a gairebé tots els pobles d'Euskal Herria, on molta gent participa activament en un conglomerat d’organitzacions i grups. Tenen una capacitat tremenda per treure dirigents, i més a més hi ha una altíssima rotació en els dirigents. Sí, moltes vegades per obligació, per la Llei de partits que els impedia participar a molts dels comicis. Però, també per la pròpia idiosincràsia. Fora del País Basc un partit o organització tan perseguida no haguera sobreviscut. Si és possible que hagen sobreviscut, és perquè hi ha unes bases actives, participatives, alerta i on hi ha molts membres disposats a assumir el lideratge circunstancial, tenint clar que la seua tasca és temporal i que no van per apoltronar-se.
Podemos tracta de ser un grup polític que en principi vol basar-se en la participació ja no de les bases del partit sinó oberta a la societat. Volen més democràcia començant per dins del grup polític. És un partit que naix del descontentament catalitzat per l’11-M, i que es basa per a arribar al gran públic en personatge mediàtic. El lideratge de Pablo Igleisas. Aquest individu diu que no vol protagonisme, que el seu lideratge és perquè així ho han decidit la gent i els “Círculos”. Ara bé, el seu comportament comença a demostrar que ell vol començar a independitzar-se. En primer lloc, torna a vicis dels grans partits. Crea una llista de la seva confiança, liderada per ell. En segon lloc, decideix primer, i després posa la decisió a consulta però no per ser decidida sinó referendada. En tercer lloc, per donar-li una capa de vernís democràtic, diu: teniu 5 dies per fer una llista de 25 persones i que se sotmeta a votació. És a dir, trenca la igualtat d’armes respecte als rivals i a més a més imposa les normes de bestreta. En quart lloc, per justificar la seua decisió recorrix a la por: mireu que volen donar un cop d’Estat dins de Podemos per furtar-nos la democràcia. I això els porta a ells a imposar les seues normes.
És cert, que ha guanyat la seua llista, però el funcionament està lluny del predica, no respon a criteris democràtics tals i com diuen que els volen. El líder vol assumir el seu paper de líder total, va camí a independitzar-se. Podemos com organització política va a preparar la seua Assemblea més fonamental i d’això s’encarregarà Pablo Iglesias, ell guiarà a les masses. D’ahí hauran de preparar les eleccions vinents autonòmiques i generals. Necessitaran professionalitzarse, per a eixos reptes. Amb la dervia que han pres porten pel camí de convertir-se amb oligarques, en el sentit de Michels, o com diuen ells en “casta”. Almenys, els moviments d’aquesta elecció per organitzar l'assemblea és un moviment típic de partits de la casta. A la Tuerca, programa que presentava Pablo Iglesias y ara presenta Monedero, gasten un portatil amb la imatge de Gramsci. Gramsci un filòsof comunista italià molt interessant tenia com ideal “El príncep” de Niccolò Machiavelli, per a Gramsci el príncep devia ser el partit comunista. Tal vegada, aquest ha sigut un moviment maquiavèl·lic.

Oskar "Rabosa".
Links relacionats:
Political Parties, Rober Michels (PDF Anglés)
“La Ley de hierro de la oligarquía” – Partidos políticos en democracia que no son organizaciones democráticas (bon resum en castellà del pensament de Michels)
http://ssociologos.com/2014/03/24/la-ley-de-hierro-de-la-oligarquia-partidos-politicos-en-democracia-que-no-son-organizaciones-democraticas/