dimecres, 11 de juny de 2014

Els valencians han votat PP des del 1995 buscant reconeixement.




Hom és difícil que no es pregunte perquè la gent, malgrat el que han fet,  el PP al País Valencià continua tenint el vot de la gent. Com no potser d’una altra manera el vot té que ser per força de gent treballadora. Gent que en condicions normals no deuria votar al PP, perquè si actuaren de forma racional no votarien a qui, en principi, no va a defensar els seus interessos.

Certament, no ho fan per ideologia. Dubte molt que els votants del PP a la seua majoria es plantegen si el PP és un partit liberal, democratacristià o conservador. És clar que si sumem les tres corrents de dretes, típiques de les democràcies europees, aglutinarien un gran part de la població, però el PP les aglutina totes i algunes d’elles mesclen mal. Com un liberal pot estar en conservadors i democratacristians davant el matrimoni gai o les parelles de fet? El PP va ser fundat per Fraga fusionant tots el partits de dreta, de totes les corrents, excepte la UCD que va es va integrar més tard. El PP és un partit de dretes vinculat directament amb el franquisme, amb els hereus del franquisme, que pren de les tres corrents que es solen considerar dreta el que li convé quan li convé. Així tenen que casar les corrents liberals amb les corrents catòliques. De tal forma que mai saben ideològicament on estan, però estan on els convé.

Al País Valencià, como gaire bé a tot l’Estat espanyol, és bàsicament una societat tradicionalment agrària. Societat de terratinents i llauradors servils a “l’amo”. Òbviament, la majoria no són amos, així que la fotografia de la societat és poc culta, rústica i amb baix concepte de sí mateixa, permanentment avergonyida de parlar valencià, de ser llauradors, amb por del que diga l’amo i el cap cot. Però a partir dels anys seixanta l’economia espanyola començarà a tirar cap amunt i al País Valencià es desenvoluparà per una part prou industria (tèxtil, mobles, sabates, joguets, etc.) i per altra el turisme i per tant construcció. La gent passa de una societat dedicada al sector primari a una altra on guanya pes el secundari i el terciari, entren a la “modernitat”. Tot això sense solució de continuïtat en quan a la transformació de la mentalitat de gent. Per tant, les idees que han emergit en les democràcies europees no calen a la societat. És una transformació de facto, sense guia ideològica.

Amb eixe substrat arribem al punt clau, per poder respondre a la pregunta que ens hem fet al començament. I la resposta la podem trobar seguint el pensament de Hegel, el filòsof alemany. Sense fer-ho massa llarg ja que explicar això ens portaria massa espai. Per a Hegel l’Esser humà té un certs desitjos que comparteix amb els altres animals, com menjar, beure, dormir, tenir un refugi i sobre tot, el més fort, el de supervivència, per a cobrir-los li calen objectes (una jaqueta pel fred, una casa on refugiar-se, etc.).  Però, també té altres desitjos que el fan diferent als animals, i és que sovint vol coses que no són materials, entre aquests destacaria la necessitat de reconeixement. El reconeixement es té que obtenir dels altres homes, i tan de reconèixer com a Home. Buscant eixe reconeixement és com ixen els amos i els esclaus. Ja que entre els primer homes hi havia de disposats a jugar-se la vida, anant contra el instint de supervivència, per aconseguir el reconeixement. Reconeixement que obtenen d’aquells que tenint un fort instint de supervivència no es juguen la vida. Els primers són els amos i els segons esclaus. No obstant, l’esclau també té sempre una necessitat de reconeixement. Per fer-ho curt, aquest reconeixement universal arribarà amb el liberalisme, la Revolució francesa, i la aparició de la idea de que tots els homes son lliures i iguals.

Com hem dit abans, la societat valenciana passa en poc temps d’una societat rústica, on encara impera la dialèctica amo/esclau, a una societat que es desenvolupa econòmicament en poc temps, i les societats més desenvolupades econòmicament es regeixen per principis liberals i per la llibertat i igualtat de tots. Això farà que arribats als anys ’70 hi haja al País Valencià dos necessitats de reconeixement, una que deriva de la falta de llibertat dins del franquisme, on encara hi ha la visió de qui et contracta per una feina és l’amo, i per una altra un desig de superar el complex d’inferioritat, tant respecte l’amo com un reconeixement com “a valencians”. Però, al contrari que a Catalunya, el reconeixement “com a valencians” no passa per un sentiment nacionalista. Mes bé passa per sentir-se tan espanyols com els castellans.

Durant la Transició es cremen etapes respecte de les necessitats de reconeixement de les llibertats i la igualtat. El reconeixiement formal dels drets i llibertats a la Constitució, el fet de que el País Valencia es convertisca en una societat bàsicament terciària, el canvi en les relacions de treball, etc., al igual que passa a la resta de l’Estat dona el suficient reconeixement a la gent com per a que es senta satisfeta. Per assolir això, el País Valencià votarà fonamentalment partits d’esquerres (bé fem com si el P$x€ fora d’esquerres, ja que eixa idea-enganyifa continua majoritàriament estesa).

Queda per satisfer el complex d’inferioritat que sent com a valencià. En un principi hi ha una ombra de buscar-lo en el nacionalisme, però quedarà ràpidament anul·lat. El P$x€, que a més a més encara gasta PSPV, no complirà eixe objectiu. I, amb un gir cap a la dreta a tot l’Estat enmig del descrèdit dels Governs González, el PP arribarà al poder. Des d’aleshores, el “PP de la Comunidad Valenciana” buscarà aconseguir eixe reconeixement. Farà una política d’infraestructures, d’obres públiques, de grans esdeveniments, de bogeries, destarifos i destretrellats. Tot amb molta corrupció, diners de les Caixes i per a enriquir-se ells i els amics. Però a la gent l’importava poc, es sentia reconeguda, el PP aconseguia posar a la “Comunidad Valenciana” al mapa, eixia a totes les TV del Mòn la Formula 1 i la America’s Cup, que era com uns Jocs Olímpics; les obres de Calatrava eixien als llibres... (d’arquitectura?) i guies de turisme del món; “La Ciudad de la Luz” era el Hollywood d’Europa; la benedicció del Papa (als de Orange Market sobre tot); etc. Però sobre tot, Rajoy posant com exemple la “Comunidad Valenciana” de les seves polítiques si guanyava al 2008. Ara sí. Ara el somni dels valencians s’havia complert. Si el preu pel reconeixement era la corrupció, era un preu barat.

Hom pot pensar que el PP al País Valencià guanyava per la bonança econòmica, o que les seves polítiques creaven ocupació, les requalificacions de terrenys, etc. Res mes lluny de la realitat, haguera manat qui haguera manat la bambolla immobiliària, la ocupació, etc., haguera sigut la mateixa. Això depenia de “forces” alienes al Palau de la Generalitat.


Oskar "Rabosa".