dimecres, 11 de juny de 2014

Realitat virtual.

Suposadament vivim a la “societat de la informació”, i es cert cada vegada circulen més bits d’informació per tota classe de mitjans. La informació que reben és sense cap mena de dubte la que configura la realitat de que vivim, per tant tenim una visió de la realitat condicionada per els mitjans d’informació. Si els mitjans de informació ens donen una informació real la nostra percepció serà real, si ens donen una informació falsa la nostra percepció serà virtual. Totes les Constitucions liberals reconeixen la llibertat d’expressió i el dret a la informació, dret per una banda de les persones dedicades a difondre informació a facilitar-la lliurement, sempre que siga verídica, i dret dels ciutadans a rebre informació verídica. Quan aquests drets són vulnerats es parla de censura. Com a censura, a seques, es coneix la que exerceix l’Estat, però quan són les pròpies persones que es dediquen a difondre-la les que amaguen informació es parla d’autocensura.

La autocensura és la forma més comuna de censura i és la que ens configura una realitat totalment virtual. Aquesta es sol produir per interessos sempre i normalment per interessos econòmics. A Estats Units hi ha un grup de investigadors que tots els anys publiquen The project censored, en el que busquen i trauen les notícies que sent notícia de portada al mitjans de comunicació acaben tenint molt poca repercussió mediàtica les raons són o pressions estatals, militars, de grups econòmics o d’autocensura al ser els grups de comunicació propietat de grans conglomerats empresarials. A l’Estat espanyol passa el mateix, ni El País, ni El mundo, ni La Razón, ni Público, ni RTVE, La Sexta, Intereconomía, etc., ningú es fa ressò d’una noticia com que el president d’un banc, el tercer banc de l’Estat espanyol, imposa el nomenament d’un membre del Tribunal Suprem. La notícia publicada a El confidencial, un diari independent online, queda amagada totalment per a la gran majoria de la població. I així es configura la realitat poc a poc. Per la manipulació mediàtica tan efectiva és possible que a ’Estat espanyol la gent es senta consternada per la mort d’unes persones a Boston conseqüència d’un atemptat i siga totalment incapaç de saber que València van morir 40 persones en un accident de metro, ignorant-ho gran part dels habitants de València.

La manipulació és de tals dimensions que fins i tot un membre del Pentàgon, a un documental anomenat “Armas de decepción masiva”, reconeix que a la Guerra de l’Irak iniciada al 2003 es van lliurar cinc guerres: - la que apareixia als mitjans de comunicació del EEUU; - la que apareixia als mitjans de comunicació d’Europa, que era semblant però tenia diferències; - la que apareixia als mitjans àrabs, molt diferent a les dues anteriors; - la que apareixia als mitjans de la resta del món, res a veure amb les tres anteriors; - la que de veritat es lliurava sobre el terreny, que no tenia res a veure amb les quatre difoses pels mitjans de comunicació. Conclusió, no sabem que el ha passat a la guerra, llevat que els americans han envaït el país i han assassinat a Sadam Houssein.

Però no ens en anem tan lluny. A l’Estat espanyol hi ha exemples grandíssims de manipulació mediàtica. La Transició del franquisme a l’actual “Segona restauració borbònica” s’ha presentat com exemplar i a més a més s’ha fet passar aquest sistema com a democràcia. Casos com els de la entrada a l’Euro, o els de la Constitució Europea, són exemples de com els grans mitjans s’alineen en un mateix front i manipulen a la gent. En cap dels dos casos va haver-hi una discussió seriosa al voltant  d’aquests temes, a més a més la classe política es va alinear també tota, llevat d’algunes excepcions con Julio Anguita, a favor d’aquestes coses. La gent va entrar a l’Euro, i haguera entrat a l’Europa de la Constitució, sense saber on anava, per manca de debat als mitjans i dels polítics. A més a més, la gent a l’Estat espanyol no està acostumada a qüetionar-se les coses, ni tampoc vol. La gent prefereix “grans hermanos” i “sálvames” a plantejar-se que hòsties passa. A França i a Holanda nombroses organitzacions van provocar debats, a França foren ferotges, malgrat la pressió dels mitjans de comunicació i els grans partits a favor la Constitució europea, i gràcies això no va anar cap a endavant.

Amb tota aquesta crisi, es posa de manifest la manipulació mediàtica de forma rellevant. Han proliferat els debats televisius a l’estil tertúlia radiofònica, on un grapat de periodistes sense cervell diuen animalades, una darrera l’altra i sense parar. Per una altra banda, els falsifiquen les dades oficials i les previsions del Govern i d’això se’n fa ressò tot el món, mentre el silenci sobre les notícies que posen en evidència aquestes coses es absolut. A més a més, els temes de debats es posen en relació a qüestions adjacents, mentre les qüestions fonamentals continuen ocultes, o es manipulen i es mesclen les causes amb les conseqüències en els debats. Així davant el problema del deute, tan públic com privat, davant el problema del sector financer i el seu rescat, i les conseqüències que això té, es parla de les decisions de Brussel·les, de la Merkel o del Mercat, però ningú entra a explicar d’on ix, com els bancs creen multipliquen, mínim, per 10 els diners que reben en dipòsit i creant ells el 90% dels diners, cosa expandeix el crèdit, i como diu un economista liberal que mai veureu als mitjan de comunicació i que li diuen Jesús Huerta de Soto, ha sigut causa de profundes crisis i fallides de bancs i comerciants al llarg de la història, i que ara també ho és (molt recomanable llegir “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” de Huerta de Soto). Tanmateix no s’explicarà com esta demostrat que els retalls en sanitat redueixen l’esperança de vida de la gent; ni tampoc s’explicarà que aquell canvi a la Constitució pactat pel P$x€ i el PP va suposar el desmantellament, mort i soterrament, de l’Estat de Benestar a Espanya; tampoc s’explicarà amb profunditat el problema de l’educació a l’Estat espanyol, i passem d’una llei del PP a una de P$x€, cadascuna és pitjor per als alumnes siga la Llei del PP o del P$x€ i que això no pot ser casualitat; etc.

Vivim a una realitat virtual configurada per a que no ens assabentem del que passa, per a que no pensem que hi ha alternatives a aquest sistema, que el que ens ofereixen és el millor que pot haver-hi i, en tot cas, les alternatives són pitjor, comunisme estalinista o feixisme, i el sistema no es pot canviar. A més a més, la realitat es configurada mitjançant actes que passen desapercebuts al no ser explicats ni debatuts amb profunditat, com la creació del MEDE (Mecanisme europeu de Estabilitat) creat per rescatar països i que suposa el inici cap al govern econòmic europeu, per tant, la fi de les democràcies tal i com les entenem ja que els Estats ni els seus ciutadans tindran capacitat per decidir polítiques econòmiques.

Aquest post l’he tractat de centrar a l’Estat espanyol, però aquest no és un fenomen nou ni exclusiu d’ací. Demà comença la reunió anual dels convidats al Club Bilderberg, i vull acabar amb una cita de David Rockefeller (cap de la família dels multimilionaris Rockefeller i un dels fundadors del Club Bilderberg i la Comissió Trilateral):

“Estamos agradecidos al Washington Post, The New York Times, Time Magazine y otras grandes publicaciones cuyos directores han asistido a nuestras reuniones y respetado su promesa de discreción por al menos 40 años. Habría sido imposible para nosotros desarrollar nuestro plan para el mundo si hubiéramos estado sujetos a las luces de la publicidad durante todos estos años. Pero el mundo está más sofisticado y preparado para ir hacia el gobierno mundial. La soberanía supranacional de una elite intelectual y banqueros mundiales es seguramente más preferible a la autodeterminación nacional practicada en los siglos pasados.”
 
 
Oskar "Rabosa"
 
Links relacionats:

Los líderes de la UE sientan la base del gobierno económico