dimecres, 11 de juny de 2014

La mort del País Valencià i el “soft power”.

L'altre dia llegia un article de Joseph Nye sobre el "soft power" xinés i rus, o més aviat era l'absència de "soft power". Vaig pensar si valdria la pena fer-ne un post des d'aquest enfocament un post analitzant el que ha passat al País Valencià, el que passa amb Catalunya amb la independència i el paper que ha tingut, té o pot tenir el "soft power" en aquest context local.

Havia deixat la idea aparcada fins que ahir vaig llegir que el PP del País Valencià ha aprovat la seua moció no de Llei per condemnar l'ús de l'expressió País Valencià i així llevar subvencions a grups, associacions, organismes i entitats que la facen servir. Però clar tot molt democràtic, vestint-se de borreguets quan ells són els llops. Aquest veto és un atac frontal a llibertat de pensament i d'expressió, cosa que res ens ha d'estranyar d'aquesta gent (que ja no es cal trucar de matinada), ja que ho han fet durant 40 anys 40, i, a més a més, és discriminatori per raó d'ideologia. Com poden negar una subvenció a una entitat només per creure i defensar que aquesta terra deu dir-se País Valencià? El més fort és que ells, fatxes que atempten contra drets fonamentals, es defensen dient que els nazis som els que preferim l'expressió País Valencià. Qui són ells per dir-nos fatxes quan ells o els seus pares han omplert les cunetes de morts, i ells hui en dia encara es neguen a què les famílies recuperen les restes? Ells que no han condemnat el franquisme, amb quina cara tracten de nazis a ningú? Ells que menteixen per tapar un accident de metro amb 40 morts, amb quina cara diuen res de ningú? Aquesta gent del PP aplica perfectament la dita castellana de "Se creerá el ladrón que todos son de su condición". Ells són els feixistes, filonazis, i es creuen que tots ho són. Fa un pocs dies sentirem la Cospedal parlant dels nazis, ara el ninot eixe de Maluenda també.

Bé, jo volia parlar del "soft power" i tractaré de deixar la idea sense estendre'm massa. La idea de "soft power", poder blanet, és del Joseph Nye, professor a Harvard (on no haurà estudiat el Maluenda eixe). Nye diu que el poder és allò que et permet que els altres actuen d'acord amb els teus interessos, amb el que tu vols. Des d'eixe punt de vista hi haurien dos tipus de poder, és a dir, d'aconseguir que els altres facen el que tu vols. El "hard power", poder dur, és aquell que s'obtindria amb l'ús de mitjans militars o pressions i condicionaments econòmics; el "soft power", poder blanet, és aquell que s'aconseguiria per vies més atractives pels altres, com la cultura, els valors, les idees, etc. Tot allò que fa que una cultura resulte un exemple a seguir.

La relació de País Valencià amb la resta d'Espanya sempre ha oscil·lat entre el poder blanet i el dur. La noblesa valenciana, des de la unificació de la Corona catalana-aragonesa i castellana, es va sentir atreta per Castella, prompte imitaren les seves costums i adoptaren el castellà. Açò és un clar exemple de "softpower". València havia viscut el seu segle d'Or, artístic, literari, econòmic, etc., però el centre es desplaça del Mediterrani a l'Atlàntic pel descobriment d'Amèrica. Castellà passa ser dominadora i viu el seu Segle d'Or, la noblesa es castellanitza, la cultura catalana, la llengua, l'orgull de poble al País Valencià minva però no per imposició, la llengua catalana serà l'oficial fins al 1707, sinó per un sentiment d'inferioritat.

Castella farà ús del poder dur amb la Guerra de Successió. Després de la derrota d'Almansa, el Decret de Nova Planta, la prohibició del català, i totes les decisions adoptades com a conseqüència d'això són prova del "poder dur", però, a més a més, el poder blanet continuarà. Ja era un fet abans que al País Valencià hi havia un cert sentiment d'inferioritat cultural del català respecte del castellà. L'ús del poder dur torna de forma brutal amb el franquisme i també a la Transició, on si bé no serà mitjançant l'ús de la força si que serà amb l'ús dels mitjans econòmics i formant allò que es coneix com la "Batalla de València". En tot aquest períodes la influència de poder blanet es deixarà notar. Sobretot al poble pla, durant els anys '50, '60 i 70 del segle XX la gent que emigrava a les ciutats abandonava el català i parlava castellà: "ellos ya no quieren ser de pueblo y el valenciano es una lengua de garrulos pueblerinos". El dia de hui podem veure com encara fan ús del poder dur, quan tenen ocasió com ara vetar l'ús de "País Valencià".

No tot és unidireccional, les societats són complexes, i com a tals la història no és sempre lineal. Des del Segle d'Or valencià no hi haurà cap moviment destacable quant a cultura catalana al País Valencià, bé ni en tot l'àmbit dels Països Catalans, fins a la Renaixença. De fet el per iode es coneix com Decadència. Amb la Renaixença torna un cert esperit d'orgull de poble. Per Joan Fuster la Renaixença valenciana era filla de la catalana, per altres estudiosos era un moviment autòcton. Siga com fora, com la unitat de la llengua estava fora de dubte els dos moviments tendiran a convergir, sobretot amb el grup de Constantí Llombart. El moviment català és més ampli i té més suport a la societat. Els catalans no s'han sentit mai tan atrets pel "soft power" castellà, la burgesia catalana és catalana i es reafirma com a tal. En resum, és nacionalista, encara que a la seua majoria no pose en dubte pertànyer a l'Estat espanyol. Eixe ampli suport social provocarà que avancen molt, creant l'Institut d'Estudis Catalans, normativitzen la llegua i augmenten moltíssim les publicacions en català. A més a més, ixen grans intel·lectuals i escriptors que ho fan en català. Al País Valencià començarà a ser atactiu aquest moviment català envers la llengua i la identitat, és a dir, comença a haver-hi un cert "soft power" català. Els escriptors valencians començaran a dir a la llengua catalana, adoptaran les Normes de Castelló el 1932, les de l'Institut d'Estudis Catalans, però recollint les variants dialectals pròpies del País Valencià. Aquest "soft power" català és el que intentarà explotar Joan Fuster després de la Guerra Civil. Ell se n'adona que si els valencians com a nació volen sobreviure ha de ser en l'àmbit d'uns països catalans, liderats pel Principat. El moviment fusterià tindrà acceptació en cercles acadèmics i universitaris als 60 i 70, però a la gran majoria del poble no arriba. La Transició serà un moment clau, i els espanyols muntaran la ja esmentada "Batalla de València" i el moviment fusterià quedarà soterrat.

En el futur com deuen Catalunya o els defensors dels Països Catalans gastar el poder blanet? Després de la derrota a la Batalla de València, qualsevol actitud explícita de crear uns Països Catalans en l'àmbit polític es veu com una amenaça. Si Catalunya aconsegueix la independència respecte de l'Estat espanyol, el millor que poden fer és seguir el seu camí. Si aconsegueixen ser un Estat pròsper, eixe serà el seu millor "soft power" doncs Espanya està condemnada "al cruixir d'ossos i al carresquixar de dents". Poden intervenir econòmicament, poder dur, però subvencionant tot allò que fomente la cultura catalana. Haurien d'actuar amb intel·ligència, a llarg termini. Igual que per a alguns va ser atractiu el "soft power català" als anys '20 i '30 o a la postguerra amb Fuster al cap, pot tornar a ser-ho. Això sí, de la mateixa manera que els espanyols van emprar el poder dur a la Transició, o ho acaben de fer amb el vet a "País Valencià". El tornaran a gastar tant com calga.

Per cert, la mort no només serà del nom, prompte també de la gent. Creix la pobresa a la "Comunidad Valenciana" que ells tan bé gestionen. En alguna cosa sí som líders!


Oskar "Rabosa".

Links relacionats:

El PP aprueba su veto a “País Valencià” - Levante
Presente y futuro de la normalización lingüística en el País Valenciano - Antoni Ferrando Francés
La C. Valenciana lidera el aumento de la pobreza – Levante