dimecres, 9 de juliol de 2014

Israel, el victimisme del botxí.


 
Torna Israel a bombardejar Gaza. Tornen a capolar als palestins. Això és el conte de l’enfadós. Però sobretot, el que més em fastigueja és com constantment se’ns presenta a Israel com una víctima de Hamàs. O en tot cas, el conflicte és com un cercle viciós on les dues parts igual de culpables. Quan en realitat el problema naix per la creació il·legal, immoral i il·legítima de l’Estat d’Israel.

Mireu, personalment ja fa temps que hem negue a vorer pel·lícules o llegir llibres que parlen de l’Holocaust. No el negue, no negue el patiment dels jueus durant el III Reich. Jo ja sé el que va passar, ja coneixem tots la historia. El que va passar està ahí i va ser un crim, venjat i revenjat a Nuremberg. Però els jueus gasten contínuament la seua condició de víctimes dels nazis per comportar-se tal com ho fan els nazis. I jo no vull que em porten mitjançant la propaganda, amb pel·lícules de l’estil “La llista de Schindler”, “El xiquet del pijama de ratlles” o “El pianista”, a què en commoga fàcilment pel patiment que van sofrir els jueus mentre silencien vergonyosament el que fan els jueus amb els palestins. Tots els abusos comesos pels israelians les fan en nom de l’excepcionalitat jueva.
Torne a repetir, no sóc antijueu, diuen antisemita però els que diuen això ignoren que no tots els jueus són d’origen semita ni tots els semites són jueus perquè els àrabs són un poble semita. Com a màxim soc antisionista, que és un moviment ideològic dins del poble jueu. És més alguns dels jueus, víctimes de l’holocaust, els respecte i admire profundament, com a Primo Levi.
A Primo Levi el vaig conèixer perquè un amic me’n va parlar d’ell i del seu llibre “Si això és un home”. Ahí conta les seues experiències al camp de Monowitz, un camp de treball dins del complex d’Auschwitz. El llibre sorprèn perquè res del que va passar allí és com la imatge que ens han traslladat, fonamental, el cinema i la televisió. On els més dolents no eres els guardes nazis sinó els mateixos presos, especialment dolgut estava amb els jueus que col·laboraven amb els nazis dins dels camps i més encara en els camps on estaven les cambres de gas. No aprofundiré amb el que va passar el llibre es troba fàcilment i deixe un link per a qui vulga llegir-lo en pdf en castellà.
Primo Levi no sols va donar una altra visió, diferent de la difosa per la propaganda sionista, sinó que també mantenia una postura crítica amb Israel. Per a Levi el tractament dels nazis vers els jueus no era un assumpte merament jueu, era un assumpte internacional, de tota la humanitat. Per tant, el fet d’haver patit l’holocaust no convertia cap estatus especial als jueus. Per a Primo Levi l’excepcionalisme jueu era avorrible. Per això mai va voler ser portaveu dels supervivents de l’Holocaust. Per a ell, el comportament d’Israel vers els palestins era insuportable i la prova definitiva del fracás de la defensa de la causa jueva. Va ser molt crític amb Israel quan van ocórrer els fets de Sabra i Xatila al 1982.
Primo Levi és un exemple, un exemple d’home capaç de transcendir el victimisme de poble, de ètnia o raça per donar-li una dimensió de Ser Humà. “Tots són jueus d’algú” va dir. I com va completar la frase, Filippo Gentiloni, periodista italià, “hui els palestins són els jueus dels israelians”.
Com podeu imaginar Levi no va caure molt bé a molts jueus ni a molts israelians, ja que les tesis sionistes van acabar imposant-se. Però què diferent seria el món si en compte de triomfar les tesis sionionistes haguera triomfat el pensament de Primo Levi.

Links relacionats:
Si eso es un hombre – Primo Levi
Who Said What – The New Yorker
http://www.newyorker.com/online/blogs/books/2013/04/who-said-what.html