POR LO QUE ME QUEDA EN EL CONVENTO...

Algú s’ha plantejat mai el problema del canvi climàtic des del punt de vista religiós? I, així com el cas del clima, es podria encarar qualsevol altre tema amb relació amb la natura i la Terra, començant per la procreació d’ànimes destinades a lloar Déu, amb qualsevol dels noms atribuïbles. Com més ànimes es fabriquen, més possibilitats de batejar-ne i, per tant, major nombre de lloadors de l’Altíssim. Este punt de vista tan simple me’l va presentar un antic monjo cartoixà que, com podeu vore, sabia de què parlava. La pressió antròpica sobre el món és evident, amb totes les accions derivades.

Altra idea a tindre en consideració és la d’acceptar que la vertadera vida està per arribar. Totes les religions monoteistes que conec ens diuen el mateix: «ací estem de pas; la vida real es troba en altre àmbit». Malauradament, el patiment i l’angoixa terrenal resulten decisius per a accedir a eixa pau eterna tan desitjada. En un món incandescent, per tant, ja s’hi acompliria una important premissa per aconseguir l’eternitat perquè crearia un sense fi d’ànimes angoixades de calor o, en el millor dels casos, pels constipats causats per la refrigeració.

L’ésser humà és la sublimació de la natura perquè ha estat creat a la imatge de Déu i la resta d’éssers vius es troben subjugats a les decisions humanes: l’home mana i la natura obeïx. El problema dels humans cristians, catòlics, ortodoxos, musulmans i jueus és que van ser creats abans de Jesús, o de Mahoma, sota la imatge del Déu de l’Antic Testament, o siga, eixe Déu desproveït d’empatia. I, si el peu és bord, l’arbre és bord, perquè, per molts empelts que li fem, les arrels foment part de la planta.

L’home sense empatia domina la natura amb la finalitat de viure uns pocs anys en este món perquè, en el fons, pensa l’altre: «por lo que me queda en el convento, me cago dentro». I això sense tindre en compte que les defecacions que embruten la convivència, en el fons, tenen una finalitat positiva perquè provoquen angoixa i patiment. Els únics descàrrecs que es podrien fer són els dels danys col·laterals que duen associats. Estes accions desmesurades contra la Terra tenen efectes envers els col·lectius més desfavorits i les zones més deprimides a l’hora que els provoca dos arguments de pes per a la religió. En primer lloc, el sofriment necessari per retrobar-se amb Déu i, en segon lloc, fan que els més rics puguen ajudar-los i, així, guanyar-se la seua parcel·leta de cel.

Els danys col·laterals mai han sigut un impediment a tindre en compte, i l’evidència es troba només revisant la quantitat d’ànimes que han hagut d’abandonar la Terra, de manera sobtada, a causa de les guerres provocades per doctrines. Si a l’hora de crear les religions s’hagueren tingut en compte estos insignificants aspectes, com per exemple, les guerres, altra cosa haguera estat. I és per açò que la consciència del planeta, de l’empatia, de la natura o del clima, només es poden defensar des del xicotet col·lectiu de laics. Laics: vosaltres teniu eixa càrrega sobre la consciència i ningú vos hi pot ajudar. Molta sort!

Perdó: se m’ha escapat això de la «consciència» en la darrera línia.

 

Salvador Sendra Perelló