Un genocidi a la llum del dia i amb la indiferència general d'Occident.

Albert Speer era un arquitecte. Un arquitecte que es va adherir al règim de l’Alemanya nazi. Va ser un dels creadors de l’estètica nazi mitjançant els seus edificis. Speer va ser ministre d’armament i va ser responsable de l’ús de presoners de guerra i treballadors estrangers als camps de treball. Durant els judicis de Nuremberg va ser acusat de crims contra la Humanitat i afrontava una condemna de pena de mort. La seua línia de defensa es va basar al fet que ell no sabia res dels camps d’extermini. Els jutges se’l van creure i el van condemnar a 20 anys de presó, es va lliurar de la pena de mort. L'any 2007 es va fer pública una carta on reconeixia que sí que era coneixedor del que passava als camps d’extermini.

Certament, sempre s’ha dit que el programa de la Solució Final, per exterminar els jueus, va ser un programa secret. De fet, és un lloc comú exonerar al poble alemany, adherit majoritàriament a la causa nazi, de no conéixer el programa de la Solució Final. El fet que fora “secret” va ser tan cregut, que fins i tot quan Albert Speer ho va al·legar  als judicis de Nuremberg, els jutges se’l van creure i no el varen condemnar a mort. L’extermini d'una societat per una altra és una cosa tan execrable que ni tan sols els nazis es vn atrevir a fer-ho a la llum del dia.

Hui en dia, els israelians, un estat format després del genocidi jueu perpetrat dels nazis i amb molts jueus supervivents dels camps d’extermini, estan cometent un genocidi a la llum del dia, sense cap secretisme i dient-ho obertament. El mètode que estan seguint els israelians és el mateix que descrivia Theodor Herzl en el seu llibre L’Estat jueu, on deia com destruirien els sionistes les bèsties si hagueren de construir un país:

Si hui es vol construir una nació, no cal fer-ho de la manera que fora possible fa mil anys. És una insensatesa tornar a vells graus de cultura, com volgueren molts sionistes. Per exemple, si ens resolguérem a aniquilar les feres d'un país, no el faríem a la manera dels europeus del segle V. No ens posaríem en campanya en forma aïllada contra els ossos, armats de javelines i llances, sinó que organitzaríem una gran i alegre cacera, assetjaríem a les bèsties fins a tindre-les reunides i recentment llavors llançaríem una bomba de melinita.

Els israelians des de la fundació del seu Estat l’any 1947 han anat arraconant als palestins fins a tenir-los tots amuntegats, especialment a la Franja de Gaza, i ara estan bombardejant-los. Bombardegen hospitals, bombardegen a la gent quan va per menjar, bombardegen xiquets, assassinen despietadament, provoquen la fam fins a la mort de la gent... ho fan tot a la llum del dia, retransmés en viu i en directe.

Ho fan amb el suport explícit dels Estats Units d’Amèrica (EUA), especialment repugnants són les declaracions de Trump per construir la Riviera d’Orient Mitjà a Gaza, i de la Unió Europea. Ho fan també amb la indiferència de les societats nord-americana i europea. Amb la inacció dels països àrabs que han abandonat els palestins, també àrabs, perquè són estats vassalls i tributaris dels EUA. Perquè després parlen de l'umma, saps! Només l'Iran ha plantat cara als israelians, i damunt són perses, un poble que no és àrab i, a més a més, són de la branca xiïta.

Més dignes són els dirigents de l’anomenat sud-global, aquells que no són vassalls dels EUA. L'Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) ha condemnat el desastre humanitari a Gaza (han evitat anomenar-lo genocidi, però almenys han fet una declaració formal). No han passat d’ahí, i faran res, perquè encara no estan preparats per a desafiar obertament l’Hegemon. Qui ha estat a l'altura de la situació, però, és Sud-àfrica, i els països que se li han adherit, que ha denunciat davant la Cort Penal Internacional al criminal genocida de Netanyahu.

Crec que el genocidi del poble palestí es portarà a terme, almenys a Gaza, on viuen 2 milions de persones i on seran assassinades varies desenes de milers de persones -ja ho han seguit més de 60.000- i d'on seran expulsats els supervivents. Si no es frena de cap manera, els israelians quan acaben en Gaza començaran amb Cisjordània. Però això tindrà conseqüències a mitjà o llarg termini. Per una banda, açò li costarà car a Israel, no li eixirà debades i li passaran la factura quan la posició d’Occident, especialment dels EUA, s’afeblisca al món. Per altra banda, el sud-global pren bona nota de la hipocresia Occidental, de com s’assassina a la població palestina en massa sense moure un dit els que diuen defensar coses com Democràcia, Llibertat i Drets Humans. La desafecció cap a Occident i l’ordre internacional que han imposat des de la fi de la II Guerra Mundial continuarà creixent i les alternatives que es conformen en els BRICS i OCS tindran cada vegada més suport i més membres o aliats. El suport accelerarà l’afebliment d’Occident, la derrota d’Occident com diu Emmanuel Todd.

Albert Speer i el poble alemany es van poder excusar amb la ignorància de la Solució Final. Els líders occidentals i els països àrabs que permeten el genocidi no podran al·legar cap ignorància, el genocidi està passant a la llum del dia.

PS. 1: Jo acuse a Biden, a Trump, a Macron, a Scholz, a Merz, a Von der Leyen, a Starmer, i a la resta de dirigents europeus, a la família Saud i la resta xeics dels països àrabs de ser còmplices del genocidi del poble palestí. Són els Albert Speer dels nostres dies i no poden al·legar que desconeixen el genocidi.

PS. 2: Hi ha un debat sobre la si la solució a l’extermini del poble palestí passa pels dos estats, tornar a les fronteres de 1968, etc. La solució exigeix tornar a les fronteres de 1946 (exacte, abans que els “anglos” i sionistes s’inventaren l’estat d’Israel).

 

 Òskar "Rabosa".

Infidels.

 

Al voltant del llatinisme fides, hi ha un seguit d’evolucions que sovint costa recordar. Simplement, s’ha de saber que les paraules de les llengües més modernes que ens recorden este llatinisme, hi solen derivar; i n’hi ha moltes, ja que poden tindre una morfologia ben variada que arriba fins als noms propis, com Fidel, com l’única òpera de Beethoven, Fidelio, com la deessa romana Fides o, fins i tot per aportar el nom a un hospital com La Fe, que té collons la cosa –no m’ho podeu negar!

El diccionari de llatinismes ens aporta una aproximació en què hi apareix com a protecció, com a garantia, com a crèdit, com a honestedat, com a lleialtat o com a creença. Hui deriva en molts aspectes d’estos antics significats, com pot ser donar fe, ser fidedigne, tindre fe, ser fidel, etc. Cal dir que les diferents interpretacions no han de fer oblidar el lloc comú de la seua etimologia. Ara, però, hi ha el rerefons de la religió per a l’ús més quotidià.

Per als musulmans, tots aquells que deixen de cuidar són infidels –on simplement afegim un prefix—, o aquells que no professen la seua religió, o els que la professen d’una manera diferent a la que els més puristes reclamen com a vertadera. Supose que sota el darrer paraigua de la fidelitat hi haurà eixe significat religiós, però això no deixa de ser una part de la resta d’elements perquè, un infidel pot ser de fiar? Podria donar fe una persona sense fe? Quin senyal guia el seu esperit i les seues accions, en eixe cas? Com hi podeu comprovar, massa ciència no hi ha... ni ètica, si exceptuem el primer dels casos.

Nosaltres els infidels demostrem la disconformitat contra les accions israelianes en els territoris palestins. Podem observar que hi ha moltes protestes pertot arreu i que sovint, aquells que s’hi manifesten, ho paguen amb repressió i condemnes. Ara que ja podeu endevinar per on va l’argumentari, pregunte: heu vist moltes manifestacions en la terra dels fidels? I pregunte: pot ser fidel una persona que només adapta el mot a l’àmbit religiós i que obvia tota la resta de connotacions?

 

Fidel Sendra

Qui coneix el nou Papa?

 

Després d’un seguit de papes molt centrats en la imatge pública i la propaganda, potser ja calia d’altres persones més capficades a realitzar allò que també cal a la institució. Robert Prevost –així s’anomena l’actual pontífex--, conegut com a Lleó XIV, sembla que ha optat per la discreció.

Abans de ser nomenat Papa, la meua aposta era clara quant a la línia que hauria de seguir el successor de Bergoglio, i no em vaig enganyar. La veritat és que no vaig pensar a proposar quina hauria de ser la seua activitat, però sí que creia que la discreció hauria de ser la connotació predominant, ja que només així podria marcar un perfil propi. Ara bé, no podria ser ara el moment de trencar tant de silenci? Perquè, a més de la tasca discreta que s’hi puga realitzar, no s’hauria d’interpel·lar directament al col·lectiu cristià?

Poques declaracions i pocs viatges, de moment, i sembla ser que podria continuar així malgrat que ara estem en un moment en què s’hauria de marcar una línia més nítida quant als grans i greus problemes que hi ha al món i que cal orientar. El final del res de l’Angelus és un dels moments en què l’actual Papa va tractar algun dels temes més importants, com és el de Gaza, i també es parla que el seu primer viatge com a pontífex podria ser al Líban... Podria.

Ara bé, de moment, i no sé si es tracta d’una percepció pròpia o si algú més ho interpreta de la mateixa manera, no hi veig massa repercussió quant al missatge que hauria de marcar el camí de la comunitat cristiana, ni del cas proposat ni en el de tots aquells que estan sofrint deportacions massives, retencions il·legals i atacs per la seua procedència, i este cas sí que afecta un col·lectiu que Prevost coneix bé pel seu treball a Llatinoamèrica i per la seua procedència, ja que es tracta d’un ciutadà dels EE.UU.

Se sap que el transcórrer del temps, a l’Església i a les altres religions, no és comparable al de la resta de la humanitat, si exceptuem el cronòmetre de les monarquies, però ara, en este moment exacte, hauria de ser el batec que demostrara que hi ha vida darrere dels murs del Vaticà, més que només siga per a saber si l’electrocardiograma funciona. 

 

Salvador Sendra

‘Peter Grimes’ i el cor ideal

 

La funció del cor en la tragèdia grega és un motiu d’estudi al qual li cal molta més implicació que una mera exposició, com la present, en què es fa servir com a argument per a tractar un altre tema. Per a Schlegel, per exemple, el cor era la massa: l’espectador ideal que servia per a fer lluir el príncep. Ara bé, tot açò s’extrau des del punt de vista de Nietzsche, que entenia el cor com un element purament dionisíac sobre el qual s’estructurava la tragèdia grega que ens arriba, a nosaltres.  Al mateix temps, esta versió intenta allunyar-se d’aquells que entenen el cor com un element democràtic que es contraposa a la visió de l’aristocràcia (Schiller). En este cas, s’hauria d’entendre que el cor hauria de ser posterior al protagonista, en la mesura que la democràcia ho és a l’aristocràcia.

En els dos casos que divergixen de la versió nietzschiana, el vessant és apol·lini, tant en la contraposició cor/protagonista com en el lligam cor-espectador ideal, en què hi ha un reforçament coordinat. És la paraula qui pren la força. D’altra banda està la tesi sobre l’origen de la tragèdia en què amb el cor està el rerefons de Dionís i la música, entesa com un clam popular i irracional. No es pot descartar, però, una evolució cap a la societat més complexa que servisca per a explicar els canvis en l’obra...

Si hi ha una òpera que recomane, i a la qual retorne sempre que puc, eixa és la de Britten: Peter Grimes. Sense entrar en l’argument, he de dir que allò que més em va sorprendre és la funció del cor al llarg de la performance: eixe cor naix de la festa popular i, per tant, es podria trobar fàcilment el lligam amb l’autor que he explicat abans. D’altra banda, el cor es rebel·la contra la tirania d’aquell que trenca les normes per a aconseguir un rèdit major i que, alhora, s’allunya del poble en este procés. Per tant, de la segona explicació es pot desprendre que la funció coral, a més de popular i dionisíaca, podria ser també democràtica.

Si pense que Britten era anglés, i que els britànics tenen ben present això de la democràcia, també vull pensar que el compositor sabia ben bé què hi feia quan aplicava el cant coral en el moment exacte de l’obra per a aconseguir que el protagonista passara comptes amb el poble: la massa amorfa i dionisíaca que té uns valors que s’han de respectar.

 

Salvador Sendra (9/7/2025)