Marbres, daurats, pedreria i columnes salomòniques

El poder és d’allò més curiós: s’ha d’exercir per a tindre’n; si no, no n’hi ha. Però, el vertader poder és aquell que fa estar algú per damunt de la legalitat, o siga, que tindre poder i estar dins de la llei és malgastar eixe poder, ja que només n’hi hauria una mínima execució quan es modifica la legalitat per estar-ne sempre dins. Però, massa temps, requerix esta opció.

Els darrers anys veiem com els poderosos prenen la drecera i actuen saltant-se les normes i, a més, ho fan amb vertadera impunitat; amb una impunitat que ens haguera sorprés al final del passat segle. El XXI és altra cosa, i les normes canvien per adaptar-s’hi: s’esvaïxen. Però no és la meua intenció escriure sobre les noves formes de la tirania ni la manera en què s’apropa a la monarquia, si seguim els paràmetres marcats per Montesquieu.

Quin gust pot tindre una persona poderosa? Supose que esta faceta deu anar lligada a la formació, a les amistats o a la família. Una cosa que ens ha ensenyat la postmodernitat és que, com que tot es pot fragmentar, el gust tampoc s’escapa d’esta possibilitat: una persona pot menjar amb les mans i, alhora, voler ballar en salons com els de Versalles, i no passa res. Com abans, que una persona refinada podia passar anys sense sotmetre’s a la repassada de l’aigua i del sabó, però sense saber encara que això era postmodern. D’altra banda, també s’ha de pensar que, per a exhibir el poder i el bon gust d’una manera semblant a la usada pels dèspotes de l’època daurada del despotisme, s’ha de conéixer l’indret a fi de recrear-lo.

Si quan França era important hi havia grans festes a Versalles, per què no n’hi ha d’haver ara a Washington? Però, per a ballar es necessita un ballòdrom... D’altra banda, hi ha dos detalls de bon gust que no deuen faltar a casa de qualsevol ric i poderós: el marbre i els daurats! Però, personalment, hi ha una cosa que trobe a faltar a l’actual White House i que sí que vaig observar a casa del president Trump, i esta és la columna salomònica amb capitell. Que conste que només intente aportar alguna idea que ajude a construir la sala de ball més enllà de les làmpades de pedreria.

No hi ha res més elegant que una columna salomònica amb capitell rematada per un gerro, per exemple –però que no siga xinés, per si de cas—, tot i que també seria ben elegant un bust com eixe que esteu pensant ara mateix. El segle XXI avança i la imatge de les immenses fortunes de l’empresariat tecnològic barrejant-se amb la monarquia anglesa a la festa de benvinguda del president Trump ens recorda un barroc tardà que s’endinsa en l’època il·lustrada. Però ara ja sabeu que la postmodernitat ens permet fraccionar els aspectes de l’evolució per a poder incorporar-ne d’involutius, per exemple, com les motllures daurades sobre blanc pastel.

Sir Sendra

El món s’acabava: un món

 

Vicent Ferrer, (auto)proclamat sant a causa de la gran quantitat de miracles que va realitzar –quasi cada poble o ciutat que va visitar en té algun de documentat— va viure en un món que no s’adia a allò que predicava; o sí... Sense anar més lluny, i si mirem les dates del naixement i de la defunció del frare, vorem que se situen entre el segle XIV i el XV, un fet molt interessant si analitzem allò que passava a l’actual Itàlia: el Renaixement!

Ell, però, predicava la decadència, quan ja tot floria; la fi del món, quan ja hi renaixia; els pecats i la moral, quan ja s’apuntava la ciència. L’èxit del clergue és inqüestionable, com ho va ser la seua influència i la repercussió de la seua prèdica. Una persona fosca i enigmàtica que viatjava amb un bon grapat de feligresos escampant la por i la desconfiança, i apostant per la moral i ascetisme com a remei i salvació.

Tota la foscor que el perseguia contrastava amb les pintures que podem observar a la Galleria degli Uffizi, per exemple, amb profunditat, perspectiva i llum; amb la recerca de la mirada humana i la racionalitat. Massa foscor o massa llum? Ara, allò que cal apuntar és que quan la perspectiva és personal, la posada en comú, de manera racional, desapareix a causa de la subjectivitat: l’única opció que hi ha per a validar-la és la de l’objectivació, o siga, allò que es pot explicar des de la tercera persona, i posar-la en el debat sense fer servir l’experiència personal del jo –cosa que, d’altra banda, no deixa de ser una fal·làcia.

La pèrdua de la utopia és la clau que clou i tanca: sense la claredat del Renaixement, que guiava l’existència cap a un camí positiu que demostrava que hi havia marge de millora, hi havia el pessimisme i la distòpia tardomedieval: Copèrnic contra Aristòtil. No importava, com hem pogut observar en l’època del sant valencià, l’optimisme de la vida que renaixia, sinó la percepció pessimista que se’n tenia d’allò que s’acabava. Aquells que encara pensaven el futur i que hi veien una opció de millora eren uns afortunats si els comparem amb els qui només hi proposaven la fe i el miracle per a eixir de la foscor en què s’hi trobaven: l’angoixa.

El mon girava a un ritme i Vicent romania estàtic en un cantó. Vicent era de València; Vicent era sant. Hui, crec recordar que sant Vicent és el patró de la Comunitat Valenciana i no sé si Savonarola ho és de Ferrara.

Salvador Sendra

Voltes i revoltes; a voltes.

 

Què és la generació Z? No en tinc ni punyetera idea... Ho busque a Internet i veig que, poc dalt o baix, es referix a les persones que han nascut al llarg de la primera dècada del segle XXI; o siga, els descendents d’aquells que es coneixen com la generació Y, que no és la mateixa que la generació X ni és la generació dels boomers, que quede clar! Ara bé, s’ha de tindre en compte que hi ha hagut un endarreriment de les edats de la procreació que podria afectar cada generació. I, per què m’interesse ara per la nomenclatura de les generacions?, de la qual no estic gens d’acord perquè crec que és d’una ximpleria determinista que fa enrojolar-se qualsevol persona seriosa: hauríem de plantejar-nos que no estem al centre del centre de l’univers abans d’usar la nostra perspectiva vital com a objectiva...

 

Ara, les revoltes, les provoquen els jóvens de la generació Z, com és el cas de Perú, de Nepal, d’Indonèsia o de Marroc. A Europa, difícilment hi podria haver una revolta, perquè ja no hi ha la joventut necessària. Als EUA, ja és difícil que passe si fan fora la immigració, i ells s’han adonat que cal previndre. A Marroc... a Marroc els queda poc: entre els que emigren i la manca de natalitat que tot apunta que vol instal·lar-s’hi, este podria ser l’últim cartutx. I a Xina? Hi podria haver una revolta, més que siga com aquella de la plaça Tiananmen? No!

 

Hi ha una part de la història contemporània de Xina que sol passar desapercebuda, però jo vos la recordaré; i vos l’explicaré. Em referisc a la política d’un sol fill –eliminaré, en este cas, això de la filla perquè quasi totes les parelles van optar pel mascle. L’aposta va ser arriscada, però incompresa per a la resta del món. Un professor em va dir una volta que les revoltes ocorrien quan hi havia molts jóvens desqueferats i una plaça on ajuntar-se. Al Marroc, això és evident. Els xinesos, però, que solen posar-se l’objectiu a llarg termini, van endevinar que el creixement econòmic no podia ser constant, que els mercats se saturen, que les noves tecnologies eliminarien llocs de treball i que les revoltes es produïen per això que us he contat ara del meu professor.

 

Els governants de Xina són intel·ligents i saben que la continuïtat de la nissaga capitalocomunista depén de l’estabilitat social i, per tant, molt abans que ningú no es plantejara el problema, ells ja l’havien solucionat: un fill per parella i prou. Quan uns hi arriben, altres ja en tornen!

 

Salvador Sendra

El kiwi contra la impremta

 

Hi ha un moment en la història recent que esdevé el punt d’inflexió del negoci de la impremta i que tots podem endevinar amb un mínim esforç. Abans, molt abans, que apareguera el format digital, el mal ja estava fet, i el declivi, anunciat.

Les persones que ja tenim una edat, podem recordar que, de xicotets, quan estàvem jugant a casa d’algun amic o amiga, quan anàvem al bany sempre hi veiem un detall que també podíem trobar a la nostra casa, i que ara ja no veiem mai. En totes les cambres de bany, a més de les coses que formaven part del mobiliari i dels productes d’higiene, damunt del bidet, de la paperera de tapadora automàtica o del tamboret que hi solia estar, sempre hi havia una revista d’encreuats o de sopes de lletres.

Ara ja no hi ha res d’això. Aquells més ximples poden pensar que la causa està en els telèfons mòbils... No; no és així, ja que estes revistes van desaparéixer molt abans que es popularitzara l’actual format de telefonia. Estar assegut al vàter i, alhora, estar fent encreuats de paraules requerix el seu temps, i la seua concentració. Una part del cervell esbrina paraules, mentre que l’altra, més pragmàtica, intenta mantindre la calma i l’equilibri.

«Requerix el seu temps», he escrit abans; «el seu temps»... Recordeu quan vau vore per primera volta un kiwi? Jo no ho recorde, però sí que estic segur que molt xicotet, no era: eixa fruita no fa massa temps que està entre nosaltres; per a bé i per a mal! La gent que té problemes de regularitat hi ha trobat un gran suport a l’hora de netejar els intestins, i crec que esta és la seua gràcia, ja que pense que com a fruita no deu agradar a massa persones: àcida, amb llavoretes, peluda...

La regularitat ha arribat per a foragitar les revistes! Amb el kiwi, la gent entra al bany apretant les natges i ja ningú no té temps de fer sopes de lletres: entres, soltes i ixes. El kiwi, un producte de Nova Zelanda, va aconseguir enfonsar la industria de l’entreteniment casolà per excel·lència i, a més, ja ningú no sap res de l’ananàs ni de les coses pertanyents o relatives a. Eliminar el kiwi és guanyar temps per a tu: per al teu espai, per a la teua intimitat, per a l’ananàs!

 

Salvador Sendra