Índia.

Mai he tingut una tan potent sensació d’haver arribat a un lloc nou com m’ha succeït a la Índia. Era un lloc que pensava visitar des de feia temps però al que tampoc acordava la suficient atenció com a per a que anaren passant els anys i finalment prendre la decisió d’acostar-m’hi. Error, gran error per part meua, la Índia és un món propi, com si algú arribara als anells de Saturn, quelcom d’incomparable.

La causa en gran part d’aquesta novetat rau en el fet que la Índia com a estat rau en un subcontinent aïllat de la resta del món. Així les coses, tot allí té una semblança pròpia. Gran part de la Índia, tot l’enorme extrem nord, fita amb la més colossal barrera natural del planeta, la cordillera de l’Himalaia. Vegem-ho així, poblacionalment, el continent asiàtic es troba majorment representat per xinesos i indis. Ambdós països comparteixen frontera però no trets genètics, els xinesos no semblen indis i viceversa, queda per tant clara la potent barrera natural de l’Himalaia. Amb l’excepció d’alguns petits passos naturals accessibles només a gent avesada a l’alta muntanya, el punt d’accés històric al subcontinent indi és el pas del Khyber, a cavall entre l’Afganistan i el Pakistan. Per a accedir a la Índia, a les seues fèrtils planes, calia travessar altes muntanyes farcides de població bel·licosa. L’Afganistan ha estat considerat com el “cementiri d’imperis”, al·ludint al fet que ni britànics ni russos pogueren mai apoderar-se del territori, només l’Islam com a concepte ho feu. Per a demostrar la hostilitat amb que els locals acollien als invasors només cal veure les paraules que aquestos han encunyat per designar amb qui tenien a veure’s les cares, els musulmans els anomenaren “kufar”, que a les nostres llengües ha arribat com a cafres i els britànics per a referir-se a l’ètnia/tribu majoritària, els pastun, crearen allò que nosaltres diguem “patans”... El propi Alexandre Magne, en una brutal llampada que bé mereix un article apart, sí ho aconseguí, però per un curt periode de temps d’uns pocs anys. En travessar lluitant durament els passos de muntanya arriba un al temible desert del Rajastan, el qual una volta passat dóna accés a les planes agrícoles del subcontinent pròpiament dit. Els soldats d’Alexandre, cansats, pensant que cada passa avant era una passa més lluny de casa, es negaren a seguir combatent malgrat els èxits. Al sud, obert a dues bandes i en qualsevol direcció, el gegantí Oceà Indià, i cal tenir en compte que el domini de la navegació és un fenòmen relativament recent en la història de la humanitat. Quan finalment arriben marins perses, la flota imperial de la dinastia xinesa Ming o més tard portuguesos i britànics, els indis ja portaven mil·lennis de desenvolupament propi.

Les pròpies barreres naturals que dificultaren l’accés humà al subcontinent foren les que també crearen el seu aïllament. Una volta dins, ningú pensà en tornar enrere i una població primitiva creuria trobar-se en un paradís natural, fèrtils terres regades per  cabdalosos rius provinents de les faldes de l’Himalai, milers de kilòmetres de costa on pescar a esquerra o dreta.

La Índia que hom pot observar en l’actualitat és un vibrant país d’allò que anomenen Tercer Món, paraula que originalment significava no alineat ni amb russos ni americans, opció primera i segona, però que hui en dia designa països insuficientment desenvolupats econòmicament. A la Índia, tot es gran, en extensions un es sorprén viatjant i veient indicacions on les distàncies es mesuren en milers de quilòmetres i on les poblacions són enormes. No en va, el país té vora uns mil tres-cents milions d’habitants que, malgrat allò que se suposa, no parlen anglès. La seua evolució ha estat separada de la de la resta del món. L’analfabetisme és majoritari i qualsevol cosa que un podria pensar que “qualsevol persona” coneix, ací no s’aplica. Ací no podries preguntar-li a algú si li sonen Cèsar i Cleopatra, per no parlar de Napoleó, Hitler o Stalin, Michael Jackson, els Beatles, Picasso o Madonna... La Índia viu sota paràmetres propis i jo deuria haver-hi anat abans...

Bucarest a 3 de març del 2019.

TERESA ÉS UNA SANTA

L’Índia és dura i encisadora, i encara ho era més en el temps de Teresa, la de Calcuta. De fet, la major bomba demogràfica s’hi troba a l’Àsia, i no només a Xina; sincerament, pense que l’Índia és molt més complexa i difícil de controlar: ètnies, religions, classes socials, conflictes territorials, superpoblació (fins i tot en els deserts), etc. Calcuta, que jo recorde, atesa la densitat de població i la desmesura social, era una autèntica catàstrofe, en gran part del seu perímetre.

L’hinduisme fa una clara diferenciació entre classes a causa del naixement de cada persona. No hi ha solució als problemes —o les virtuts— heretats, ja que només s’arreglen amb altre naixement que permeta l’ascens de l’ànima mitjançant la reencarnació. El cristianisme i l’islam estan exempts de qualsevol lligam per naixement i permeten l’alliberament de l’individu d’eixa feixuga càrrega. A Nepal, recorde que, a la dècada dels noranta, estava creixent el nombre de musulmans pel motiu que acabe d’assenyalar, ja que l’islam no fa distinció entre les persones, a priori. El budisme és una autèntica tirania i l’hinduisme ja l’he tractat però, ambdós, per la seua passivitat, són el fonament d’una societat vertaderament domesticada; Gandhi ho va entendre a la perfecció quan va aplicar un mètode de protesta tan passiu com la societat mateix a què s’adreçava.

L’Índia, però, té encara obert el conflicte derivat de la partició religiosa de la colònia i, per tant, ser musulmà no sembla una bona solució al tema de la casta; millor ser cristià, com els colons, que et permet ser lliure —d’esperit, supose— i, alhora, t’evita problemes majors. I Teresa de Calcuta va exercir el seu cristianisme albanés en un indret on estava tot per fer i totes les ànimes per batejar. A banda de la seua tasca com a missionera, segurament ho va fer molt bé com a recaptadora d’ànimes i, per esta raó, el papa Francisco la beatifica ara. Jo ho haguera fet ja fa anys perquè pense que ho mereix, com també ho mereixia l’altre papa, Juan Pablo II per la seua contribució al liberalisme i per la ferotge oposició que va fer al comunisme. En el cas de Teresa, s’han mantingut els temps i les formes.

No entenc les crítiques dels ateus que he llegit en alguns diaris... Si eres ateu, o si així et sents, haurien d’importar-te ben poc estes beatificacions, entre altres coses perquè no te les creus. A més, dubte molt que els no-creients disposen de la facultat per poder avaluar un miracle —conditio sine qua non per a accedir a la beatificació— i, per això, segurament encara hi ha qui qüestiona la capacitat miraculosa d’Escrivá de Balaguer, per exemple. Doncs, això: si és una cosa aliena a les teues creences, no t’hi fiques! La meua opinió, per exemple, respecte a Teresa no canviarà per molt que s’intente embrutar la seua vida i el seu opus. A més: qui està lliure de culpa si jo m'excloc? 

Salvador Sendra

Maldat sense límits.

Em contava un amic anglès que havia estat per la Índia, que d’espiritualitat res, que allí tot era caos, confusió i velocitat. Que allí havia vist coses que ni imaginava a Europa, i no parlava de costums exòtiques sinó de la mancança de l’imperi de la llei, o pitjor encara, la llei comprada, prostituïda o fabricada ad hoc, per a benefici dels poderosos.

Un exemple d’això ho veia en el fet, maligne fet, de que els cigarrets, com a la nostra infància, es venien per separat o en paquets de poques unitats i a preus molt accessibles, sent possible trobar-los i comprar-los a tot arreu. El motiu és que el que comença a fumar de jove – i més encara si ho fa des de la infància-, serà fumador la resta de la seua vida. Com a lògica cal pensar que la hi ha, és perversa però la hi ha...

Hui mateix llegia a la premsa espanyola que vora deu dones (a hores d’ara, balanç provisional) han mort i moltes altres es troben en estat greu per esterilitzacions realitzades sense la més mínima cura; l’instrumental es trobava rovellat! ¿Pot imaginar algú (i casi millor que no) el que suposa un tall a l’interior del  teu cos amb un ferro rovellat i que a més es vulga fer passar per ciència, per una operació quirúrgica amb suport estatal? A partir d’ací, i quan salta l’escàndol a la premsa internacional, tot és llançar balons fora, culpar a l’altre. Així les coses, el ministeri ha acusat als metges responsables de la carnisseria, en el sentit més literal de la paraula, de mala praxis pel mal estat del material, per rebassar el nombre de operacions, 30, permeses per la llei, efectuant-ne 82, etc. Estos, per la seua banda, han argumentat que tenen pressions constants per actuar amb rapidesa, que se’ls encoratja a fer-ho així, que sempre ha estat així i que “mai” ha passat res... Ara, a mi, em queda el dubte si l’al•ludit mai es refereix a que mai s’ha infectat ni mort algú, cosa que em semblaria un miracle i dels grans o que mai ningú del ministeri es queixava al respecte de les deplorables condicions en que es realitzaven les operacions, sempre a zones pobres, zones rurals. La resposta crec però, saber-la, tot i que no em reconforta.

Uns anys enrere, i no va ser a la Índia sinó a la República Centreafricana, parlant amb una economista del Banc Mundial que havia sojornat allí mesos recentment, em va comentar el desgavell del capitalisme incontrolat al Tercer Món. Segons esta dona, per tal de crear un mercat de deu o vint milions de persones, val a dir el de un país europeu de talla mitjana, s’estava desforestant, contaminant, o destruint medi ambient a una escala  simplement brutal. Si el país té, posem, vora el miler de milions de persones, ¿a qui arriba doncs el progrés i els beneficis derivats d’este? Traguem comptes, a menys d’un dos per cent de la població tot plegat. Reduïm ara als assalariats que simplement hi malviuen amb poc, i vegem que el poder hi rau en les mans d’uns pocs, molt pocs però molt poderosos. La resposta sobre a qui arriben els beneficis del progrés realment és clara, a una ínfima minoria, una ínfima, ínfima minoria que es permet sinó imposa que es legisle al seu favor caiga qui caiga, siguen persones que animals, selva, tot.

En un altre diari, francès este, Courier International, un article Les oubliés de la justice, que crec que no necessita traducció, parla de la detenció inopinada des del 2012 de 147 persones que romanen empresonades per la mort del director de recursos humans d’una gran multinacional. Hi havia descontent per les misèrrimes condicions de treball, es van produir disturbis i dit senyor va morir. La resposta de les autoritats va ser fulminant i exemplaritzant, 147 persones van ser detingudes i empresonades sense càrrecs, sense càrrecs més enllà del genèric la mort d’una persona... En l’estat de dret preval la presumpció d’innocència, cert que ha mort algú i algú ha de pagar per això, ara bé, cóm es pot retindre a centenars de persones sense dir-li’ls a tu se t’ha detingut per això i a tu per tal altra cosa? Si es tenen proves que s’actue amb càrrecs, val a dir les proves de que es disposen contra tal persona, sinó, és inacceptable detencions massives durant anys sense saber si a un se l’acusa de prendre part de forma activa o ajudant, pitjor encara, i si simplement passava per allí? Es veu que calia escalfar la pell del llom de la resta de treballadors nacionals com dient, si mai hi ha un problema, pagareu tots, uns i altres, anys i panys sense saber cóm ni perquè. El regne de l’arbitrarietat, hi ha gent detinguda que a penes havien arribat a la ciutat pocs dies abans i no es trobaven ni en el lloc dels fets.

Vistes les coses, es veu que on sobra gent es poden cometre certs excessos per tal de generar mercat a qualsevol preu. A la Xina sense anar més lluny, les condicions de treball són pam dalt pam baix anàlogues a allò vist a la Índia. Les revistes econòmiques no paren però de vendre com a positiu el creixement de tots estos països, anomenats els Tigres Asiàtics, junt amb Corea i altres, que curiosament tenen altíssimes taxes de suïcidi. A l’occident tanquen les fàbriques i la gent resta aturada mentre veu els seus carrers i comerços envaïts per productes asiàtics de baixa qualitat i produïts a un altíssim cost humà.

Caldria repensar-ho tot plegat.

*Un altre exemple de fa uns quants mesos. Desenes de persones sepultades mortes entre les runes d’un edifici de producció de tèxtils a Bangla Desh, perquè les portes estaven tancades a fi que ningú es poguera absentar de la faena o els treballadors de Microsoft a la Xina suïcidant-se saltant per les finestres...Allò que en dictadura cantava Raimon al ragtime Societat de consum,  les botigues ben plenes les butxaques ben buides, segueix –sic!- ben vàlid en democràcia, si és que mereix eixe nom)

Brasov a 12 de novembre del 2014.

Lluís Alemany Giner