LA GRÀCIA DE DÉU ÉS INFINITA, PERÒ LA DESGRÀCIA, TAMBÉ

La paraula desgraciat/da, en principi adjectiu però que es pot fer servir com a substantiu, significa absència de gràcia, ja que per això du el prefix. Una persona agraciada, per tant, és algú que té gràcia, o siga, que Déu li ha atorgat dita virtut. Desgraciat és qui no disposa de dita gràcia, i això significa que Déu no li ha concedit el privilegi. Graciós és allò que fa gràcia, que transmet eixe aspecte diví, normalment vinculat al riure o a la grata presència.

Si haguera d’anar a demanar almoina, segurament ho faria en una església pobre i catòlica abans que en una rica protestant perquè m’aniria molt millor. Els catòlics entenem la gràcia de manera diferent i creiem que amb eixa ajuda econòmica que aportem a la persona desgraciada podem ser recompensats per Déu, mentre que els protestants creuen que si no tens diners és perquè Déu no t’ha donat eixa gràcia i, per tant, ells poc poden fer per ajudar-te. Per als catòlics, ajudar el proïsme s’entén com una obra de caritat. Per als protestants, Déu ha obrat concedint la gràcia, i a eixes persones no els n’ha tocat.

La política, als estats catòlics, sembla que seguix la línia teològica perquè front a l’escassa recaptació d’impostos hi ha les donacions dels grans benefactors. Un empresari important no paga gaire impostos però ajuda la societat amb obres benèfiques que alhora li desgraven de les misèries que se li imposen i, per a més gràcia –amb tot el seu significat— li  netegen el nom. La seua actitud graciosa, per tant, li ha aportat més beneficis, encara. Supose que als estats protestants la situació és la mateixa, però hi ha una interessant modificació: si els impostos igualen les persones, de quina manera puc saber jo qui té la gràcia? Solució: no pagar impostos i deixar que la vida decidisca qui pot pagar-se la pensió, la sanitat i l’educació. Si el capitalisme concedia valor econòmic a les persones, el liberalisme els pot aportar, a més, eixa preciosa informació teològica!

L’església té la seua peculiar aportació a la distribució d’ajudes, i supose que ho farà a partir dels mèrits que crega oportuns. Les ONGs, també, ja que fan la faena que l’estat ha rebutjat, ajuden a desgravar impostos als poderosos i gestionen seguint unes pautes previsibles, vull pensar. Els serveis socials són, per tant, el darrer punt que l’administració té per llançar un cable als més desafavorits, però això no rendix de cara a les eleccions per dos raons: perquè els usuaris no crec jo que voten els seus benefactors i  perquè els no-beneficiats no creuen que dit servei siga tan important. Finalment, si hi ha catòlics que poden acceptar que l’ajuda social siga una tasca a tindre en compte, segur que creuen que els més indicats per a dita distribució són ells. Per tant, un govern que vullga mantindre la gràcia de l’electorat ha de deixar d’ajudar els desgraciats i gastar-se els diners en coses que puguen interessar a eixes persones autoanomenades classe mitjana: festes, infraestructures, reciclatge, immigració... ja se sap.

Salvador Sendra

Els dimonis i els endimoniats.

28 Al ver a Jesús, comenzó a gritar, cayó a sus pies y dijo con voz potente: «¿Qué quieres de mí, Jesús, Hijo de Dios, el Altísimo? Te ruego que no me atormentes». 29 Jesús, en efecto, estaba ordenando al espíritu impuro que saliera de aquel hombre. Muchas veces el espíritu se había apoderado de él, y aunque lo ataban con cadenas y grillos para sujetarlo, él rompía sus ligaduras y el demonio lo arrastraba a lugares desiertos. 30 Jesús le preguntó: «¿Cuál es tu nombre?». «Legión», respondió, porque eran muchos los demonios que habían entrado en él. 31 Y le suplicaban que no les ordenara precipitarse al abismo. 32 Había allí una gran piara de cerdos que estaba paciendo en la montaña. Los demonios suplicaron a Jesús que les permitiera entrar en los cerdos. Él se lo permitió. 33 Entonces salieron de aquel hombre, entraron en los cerdos, y desde lo alto del acantilado, la piara se precipitó al mar y se ahogó.

Lluc, 8,  28-33

Una de les coses més fascinants de la cultura jueva-cristiana, és tot el relacionat amb la demonologia. No sols són els contes per espantar a la gent. La demonologia és la visió del bé i del mal, dels orígens del Mal, de la concepció cultural què de l'origen del Mal es té. A la cultura jueva-cristiana hi ha un balanceig entre les concepcions monistes i dualistes. Aquest balanceig no sempre troba un bon equilibri.

Les teories monistes serien aquelles que presenta a Satanàs com un àngel al servei de Déu, que a vegades fa de fiscal, altres ve a temptar a qui Déu li diu, altres causa els mals que Déu mana per provar la fe d'algun humà; a les concepcions monistes per molt que Satanàs tempte, envie mals o el que siga, sempre l'Home pot decidir si mantenir la fe en Déu u obeir els manaments o deixar-se portar per la temptació o sucumbir a les peticions de Satanàs.

Les dualistes ens presenten a Llucifer o Luzbel com a antagonista, l'àngel caigut, l'àngel que va gosar desafiar a Déu per a ser igual que ell. Ell regna a l'Infern, o a les tenebres i l'abisme, i té un exèrcit de dimonis –àngels caiguts també que li van fer costat a la guerra contra Déu- i vénen a portar el Mal entre els humans, que som la criatura favorita de Déu. Per a assolir el seu objectiu no deixa d'emprar cap de les opcions al seu abast.

Aquests personatges es confonen, i hi ha tot un "totum revolutum" on la confusió és fàcil, tant de personatges com de concepcions. I amb aquestes confusions i contradiccions la gent ha tirat endavant i els sacerdots les han aprofitat a conveniència.

Fruit de les concepcions dualistes, i com a conseqüència del gran poder que tenen aquests àngels, es dóna un fenomen ben curiós: el de la possessió demoníaca. Un fenomen com el que descriu el passatge que hem citat a la capçalera d'aquest post l'Evangeli de Lluc. Els dimonis vinguts de l'Infern, entren en cos de les persones. Una vegada dins els dimonis prenen possessió de la persona, aquesta perd la voluntat, i qui mana és/són el/s dimoni/s. Els dimonis sembren el Mal entre els humans amb el posseït, i l'endimoniat no pot fer res per deslliurar-se de la possessió. Només el poder de Déu, com en l'Evangeli de Lluc, pot lliurar a l'endimoniat dels dimonis. L'Església catòlica té tot un ritual per treure dimonis del cos dels posseïts, amb el poder Crist –els que hàgeu vist la pel·lícula de L'Exorcista ja sabeu com va el tema-. L'Església també té una sèrie de mesures preventives per combatre el dimoni i evitar que el Mal s'estenga.

Hui en dia, sembla que hi ha un altre tipus de possessió. Però la nostra societat ha deixat de creure amb dimonis. Les possessions actuals també anul·len la voluntat. Els posseïts ja no tenen llibertat ni regeixen els seus actes. També poden fer el mal i cometre delictes. No falten tampoc els exorcistes, ni els rituals. Els posseïts també són tractats entre el menyspreu i la compassió, a vegades se'ls justifica, i fins i tot, poden tenir un tractament al codi penal més benèfics perquè no són plenament conscients del que fan. Els governs també fan campanyes per prevenir les possessions i evitar el Mal. Les noves possessions també beuen de la concepció dualista.

Els dimonis que abans teníem nom com Legió, Azazel, Azrael, Astaroth, Asmodeo, Agares, etc., ara tenen altres noms com: alcohol, drogues, joc, sexe, etc. A les possessions ja no se les anomena així, ara es diu alcoholisme, droga-addicció, ludopatia, addicció al sexe, etc. Si no hi ha un nom propi, se li afegeix "addicció" i avant. Els substituts dels exorcistes, ara anomenats psicòlegs, psiquiatres, terapeutes, etc. Els Estats, substituint a l'Església, són els encarregats de: tractar als addictes (nous exorcismes), llançar campanyes de prevenció, establir prohibicions, encetar guerres contra el tràfic de substàncies, etc. També, els addictes, i sobretot depén de l'addicció, són vistos amb menyspreu i/o amb compassió, tractats de ionquis, borratxos, viciosos, o pobres malalts amb transtorns mentals o de conducta.

Una concepció monista del bé i del mal, responsabilitzaria als addictes dels seus actes; una visió dualista els eximeix de les seues responsabilitats, es dóna la culpa a l'alcohol, a les drogues, al sexe, al joc... La primera ha sigut predominant mentre es creia en la responsabilitat individual; l'altra és predominant ara, que pensem que ningú té perquè responsabilitzar-se de res i la culpa sempre és d'algú o alguna cosa.

Òskar “Rabosa”.

SÓC UN ANTISISTEMA: VAIG A MISSA

Un actor conegut com Willy Toledo imita la línia d’altre que, en el seu dia, ja va fer com si torrara un crist. Però l’actual insulta la Verge Maria, sembla ser, i les autoritats judicials estan investigant si es tracta d’un delicte, l’insult al ninot. Cremar un ninot o insultar-ne altre és estúpid, realment estúpid, tot i que en el seu dia va ser un fet singular, i diu molt més de qui ho fa que ell mateix es pensa. No tenen res més a fer, al segle XXI? Se senten uns rebels per fer-ho? A tot això, però, cal dir que el cuiner sí que tenia el seu coneixement de les escriptures, ja que, almenys, va enllaçar la figura del crist amb la del corder.

Si es dedicaren a llegir la Bíblia, o anaren a missa, coneixerien les històries d’altra gent que, en el seu dia, van ser els antisistema. Adam, Abraham, Moisés o Jesús (els quatre patriarques) per exemple, es troben en eixe llibre perquè van fer coses del tot anormals en el seu temps, però, per traure els insultadors i cremadors de ninots de la seua ignorància, puc dir que el primer a fer accions com les que per a ells són la personificació de la rebel·lia va ser Moisés.

Quan Moisés va baixar del mont Sinaí, avisat per Déu, i va vore el seu poble corromput lloar un corderet d’or, va haver d’actuar ràpid i pactar amb Déu la supervivència de la meitat del poble d’Israel. Va destruir el ninot cremant-lo –com ara volen fer els antisistema— i va oferir als adoradors la possibilitat que cada persona matara el germà, l’amic o el parent per, així, apaivagar la ira divina. Hi van haver uns tres mil morts (Èxode 32). A més, cal dir que, si Aaró feia un borreguet d’or i Moisés el ficava al forn, els jueus no han acceptat mai la figura de la Verge Maria –com li passa a Willy.

Ser un bròfec no té perquè ser delictiu; la pitjor pena a què s’ha d’enfrontar és la de suportar les seues brofegades, i prou mal té si, a més, se li afegix ser un neci, com sol passar, tot i que entenc que el gust és la causa de fortes polèmiques. Anant a missa, les persones coneixem molt de la nostra manera de pensar i d’entendre el món, alhora que protegim la nostra vista de les vertaderes aberracions, tot i que hui siga un hàbit que només tenen uns pocs antisistema.

Jo, per exemple, considere que cadascú té dret de vestir com vullga, però crec que el mal gust és massa general i s’hauria de legislar l’ús dels pantalons pirata, de les samarretes sense mànegues o de la roba que es compra als grans magatzems de l’esport. Hi ha vestimentes que afecten la salut de les persones que t’envolten, cosa que no passa amb els cremadors de cristos ni amb els insultadors de verges, molt més localitzats i de nombre reduït. Anant a missa, però, a més d’aprendre i de tornar-te un antisistema, t’allunyes de tota esta gent: et protegixes.

Salvador Sendra

Suïcidi occidental.

Recentment ha “esclatat” un escàndol al respecte de funcionaris de la ONU o altres organismes internacionals occidentals que treballen a Síria i que suposadament bescanviaven sexe per aliments; val a dir, crudament, si vols menjar obri’t de cames. S’infereix que es tractava d’homes que cobraven amb sexe allò que ells rebien gratuïtament a mode de ajudes i que d’eixa mateixa manera devien distribuir els aliments, gratuïtament.

Els organismes internacionals han alegat que no es tractava directament d’ells sinó de població local que tenien com a personal auxiliar, l’escàndol però no ha deixat de guanyar amplada, i personalment entenc que als mitjans de comunicació occidentals, exemple de l’estultícia que ens devora i finalment ens afonarà com a civilització, s’ha tractat de manera errada. Tots ho presentaven com a mostra de la corrupció de les nostres institucions i dels seus dirigents. Em consta que determinades persones han hagut de dimitir dels seus càrrecs, obtinguts de manera lícita o no... Ara bé, em pregunte jo, crec que ningú ignora que a Síria s’està en guerra i que per allí no circula lliurement ningú que no pertanga a alguns dels bàndols en conflicte i únicament pels seus canviants territoris. El personal civil, present a tots, però, en pateix les conseqüències. Així les coses, les institucions han hagut de delegar part de les seues funcions en personal auxiliar local. No és un cas aïllat, quan ha hagut inundacions, terratrèmols, sequeres persistents o altres calamitats en països de llengües d’ús no habitual o en zones remotes de difícil accés, s’ha hagut de fer recurs a personal que coneguera l’orografia i llengua local per poder fer-li’ls arribar l’ajuda. En molts casos ha passat a l’Àfrica, però com que l’Àfrica no interessa, de l’Àfrica no se’n parla, els casos han romàs més o menys silenciats. Qui sap que soltdats pakistanesos es cobraven amb sexe el repartiment de les ajudes al Congo? A Haití al Carib han passat també coses semblants, però com que són eixos llocs on només es va per fer-se la foto el dia de la desgràcia i agafar el vol de tornada a casa com més aviat possible, la qüestió prompte s’oblida...

A Síria passen moltes coses, massa de fet, massa interessos, però allò més trist es cessar del seu càrrec a una persona probablement honesta per allò que ell no ha fet directament sinó un subordinat seu. No seria millor si de cas parlar d’una religió que prohibeix l’accés al sexe i provoca gent disposada a forçar la pràctica d’aquest encara que siga de manera tan reprobable com posar a les dones entre el dilema d’accedir als seus requeriments o deixar a elles i les seus famílies morir de fam? No, amb la religió no es juga, a ella no se la critica car a nivell nacional poden haver contrarrèpliques i conseqüències... No seria millor llavors parlar d’una brutal i injusta guerra recolzada per massa actors internacionals amb interessos sovint contraposats? No, això seria parlar de política i a nivell nacional de nou, hi poden haver conseqüencies... Roda i volta, amb els poderosos no es juga, amb la religió i el poder no es juga...

Les dones poden seguir debatent-se entre la fam i el sexe brut i indesitjat i algú que no ho deu pot pagar-ho tot amb un cessament del seu càrrec... Això sí es pot, cessar a algú per donar l’apariència de que es fa alguna cosa, atacar les bases socioculturals que han dut al fenòmen, no... De nou, amb la religió i el poder no es juga.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 2 de març del 2018

UNES QUANTES CURIOSITATS

Sovint es fa servir una acció concreta per generalitzar la conducta de qualsevol col·lectiu. A França, que d’açò en saben molt, quan les dones anaven a llavar als safareigs hi solia haver cartells que deien: «soyez propres, parlez français». La curiositat, si més no, rau en la ubicació dels cartells, perquè sembla que el sabó no feia bé la seua tasca netejadora i, a més, era l’estat qui desinfectava.

En un poble que ara no ve al cas, hi havia ahir un cartell, a l’església més cèntrica, que tractava sobre la comunicació de la parella –supose que la del matrimoni heterosexual— en què s’hi podia entendre que s’hi feien una mena de teràpies per millorar tot eixe procés de desgast que se li suposa a la convivència. El terapeuta, com no, era el rector de dit indret, que d’això en deu saber molt. La curiositat de la ubicació dels cartells i de les teràpies tampoc decep!

A Internet he pogut vore una imatge on, en un suposat bosc d’algun lloc de Castilla –perquè estava escrit en castellà— un cartell explicava que els animals no embrutaven el seu voltant i recomanaven als visitants que es comportaren com a animals quan s’endinsaren en la natura. A tot això, espere que el cartell estiguera fora de la zona natural perquè, que jo sàpiga, els animals no saben llegir! A més, si tenim en compte el primer escrit, el cartell, per a ser del tot efectiu, hauria d’estar escrit en francés.

Finalment, hi ha una mena de recurs retòric que equipara el sexe per plaer amb el que practiquen els animals. La fal·làcia ens recorda que els humans estem per damunt dels animals en l’escala natural i que els animals follen per follar, fent cas a allò que entenem per instint. No obstant això, m’agradaria escriure que la situació és totalment contrària, ja que el sexe dels animals és tan simple que es dedica només a la reproducció, mentre que a l’humà no li cal de períodes ni de zel per a follar; ho fa per pur plaer, i sense estacions. Ara bé, el problema de les parelles incomunicades –o un d’ells—, no podria estar en la seua relació sexual? Potser follen com a animals, o siga, una o dos voltes a l’any!

Salvador Sendra

SALUT I DOCTRINA

Des de l’11 de setembre de 2001 que s’ha iniciat una mena de por a allò que no s’entén; a tot allò que ens sembla foraster i estrany. Per exemple, m’he adonat de la reacció d’algunes persones que han visitat amb mi països islàmics i que no ho havien fet abans. Sembla que això d’haver transitat per llocs semblants abans de la fatídica data ens ha engrandit la cotna i eixamplat la ment perquè tenim la possibilitat d’anàlisi més desenvolupada i suportem millor les primeres impressions.

Trepitjar un estat islàmic sorprèn per la manera en què es fa públic el ritual de l’oració, i més si es tracta d’una gran ciutat. De sobte, tot s’atura i comença a escoltar-se, per la megafonia dels temples, la pregària; i açò passa a diferents hores del dia. Quan no s’entén què diuen els oradors, tot sembla boirós i inquietant, donant-se el cas de pensar que hi ha informacions estranyes que no podem descodificar. El mateix ritual ja sorprèn i incomoda el visitant que no sap com comportar-se.

Allò que no entenem ens sembla neguitós o, fins i tot, perillós. Quan hi ha gent que parla altres idiomes, ens sentim incòmodes perquè no entenem el missatge. Fins i tot, encara que l’entenem, si no és la nostra via d’expressió natural, podem pensar que se’ns escapa informació: expressions, llenguatge no verbal, actituds... Perquè entenem que hi ha voltes que no és fàcil separar-ho tot, tot i que, en el fons, sabem que es tracta d’un sistema de signes que ens permeten expressar-nos entre la nostra comunitat.

El llenguatge no és més que un codi, o siga, un contenidor d’informació. Podem pensar això si entenem que vestir-se és protegir-se del fred, o de la pluja, per exemple. Però sabem que hi ha tot un seguit d’elements –símbols, per exemple— que envolten estos actes i que es denominen cultura. Si ens centrem en la vestimenta, tot això s’elimina amb unes penyores denominades uniforme. Si ens centrem en el llenguatge, tot açò s’unifica amb unes penyores denominades llengües d’estat.

I escric açò simplement perquè hi ha una croada important contra els centres escolars públics per una causa que anomenen adoctrinament –ja hi vaig escriure altre article i no vull repetir-me. Però este adoctrinament només es dóna en les autonomies que tenen llengua pròpia! És graciós vore com a Murcia, a Andalucía, a Madrid o a Aragón no s’adoctrina ningú. I una cosa que està clara és que no es poden basar en els resultats de l’estudi PISA per carregar-se les altres llengües oficials, ja que no interferixen en els resultats de les matèries que s’avaluen i, a més, n’aporten de noves, com és l’aprenentatge d’eixes llengües. També resulta graciós vore com fa tres anys no s’adoctrinava ningú o com a Galicia no passa res d’açò.

Als estats islàmics hi ha les escoles alcoràniques, on els xiquets aprenen l’alcorà per poder-lo transmetre. Ací, els seminaris es troben buits mentre que les escoles concertades estan plenes i ben protegides per llei. Però ja he dit que no volia repetir-me.

Salut i doctrina

Salvador Sendra

ALGUNA FARSA RELIGIOSA

Una volta, fent un màster d’eixos que es diuen internacionals, hi havia un parell de marroquins, dos xiques brasileres, un altre parell d’ucraïneses, un veneçolà i altres que ara no recorde. Els únics alumnes que em van cridar l’atenció van ser els dos marroquins perquè em feia la impressió que anteposaven la seua religió a qualsevol altra cosa i els pedregueros, que sempre van en quadrilleta. De fet, els musulmans, en algunes ocasions intentaven inculcar-me alguns aspectes de la seua moralitat, diguem-ne especial. 

 

La interacció entre estos alumnes i les xiques era distant, tot i que s’havien de relacionar per eixes coses que té el sistema educatiu. Eixíem a dinar i, clar, ells no podien vindre perquè podia haver-hi porc. Anàvem a prendre un vi o una cervesa i, clar, ells no poden vindre perquè totes les nostres relacions giren al voltant de l’alcohol. Supose que deu ser difícil relacionar-se amb els ateus, tot i que eixa manca de creença era, precisament, l’element que unia la resta de l’alumnat: xics i xiques, o siga, persones, que vivien als afores dels dogmes, tot i que, de portes cap endins, en tingueren. Ucraïneses, brasileres, veneçolans i pedregueros –estos últims, amb una mica de recel—tenien en comú que deixaven les creences a casa, o al temple. 

I escric açò perquè tinc una amiga que està fent un curs d’anglés a Anglaterra on hi ha gent de tot arreu, i algun que altre de l’Aràbia Saudita. Ella és xica i ells són xics; ella és atea i ells són religiosos; ella ensenya els cabells... Deu ser difícil per a un mascle criat a l’Aràbia admetre que una dona ensenye els cabells, les cuixes o que conduïsca. Però els garants de la moral supose que ho veuen des de la perspectiva que es tracta d’unes pobres desgraciades, o d’infidels i, per tant, patixen carències. Em deien que algun d’eixos hòmens pensa dur la seua esposa d’ací a uns mesos perquè vol quedar-se una temporadeta al Regne Unit, formant-se.

La relació d’estos estudiants amb les alumnes, és la mateixa que si estigueren a l’Aràbia? Evidentment, no! A l’Aràbia no podrien estar en la mateixa classe perquè si les xiques es trauen els guants per escriure, podrien provocar en els xics pensaments indeguts; lascius. Tampoc podrien parlar amb elles al pati, ni a la cafeteria, perquè eixes dones podrien tindre marit, germà, pare o nóvio, o siga, propietari, i es podria incomodar d’assabentar-se’n. Però a Anglaterra sí que ho fan: allà donde fueres haz lo que vieres, diuen els castellans, tan respectuosos sempre amb els costums i els idiomes aliens.

Si se’ls aplica esta màxima, als aràbics, quan arriben les seues dones, estes podran anar vestides amb pantalons, o ensenyar les cuixes i els cabells, supose; i conduir. Si s’admet que no ho fan a l’Aràbia és perquè encara hi ha això que anomenen determinisme geogràfic... La fe, per tant, també hi estaria relacionada, amb l’àmbit geogràfic i, per tant, deixaria de ser una vertadera religió per convertir-se en una llei. D’altra banda, si ells es relacionen de manera diferent a l’Aràbia que a l’Anglaterra, significa que són més legalistes que religiosos, de la mateixa manera que passaria si diferenciaren entre els àmbits públic i privat. Per tant, si la creença marca la manera de viure, esta ha de estar per damunt de tot i de tots, com van entendre els companys marroquins, que podien mantenir una vida religiosa de manera «natural» per tractar-se d’una lectura de l’Alcorà diferent a la saudita, molt més rigorosa i impossible de realitzar fora de l’Aràbia.

Salvador Sendra

PIXAR O NO PIXAR? NO HI HA DILEMA!

Realment, sí que és veritat això que deia Nietzsche que les religions modernes estan inventades per crear gent dèbil, manipulable i amb la mirada posada en allò que pot ocórrer després de la mort mentre els passa la vida. Eixe futur post mortem, curiosament, jo mateix vos el puc explicar: no hi ha res! Però el simple fet de parlar sobre qualsevol religió, de la manera que ho plantege jo, ja és estúpid, perquè vivim al segle vint-i-u, a Europa, i tenim estudis, tot i que hi haja encara molta gent agraciada amb la fe.

La cosa és la següent: hi ha un seguit de persones que jo, en principi, entenc com a normals que em sorprenen per dos aspectes: l’afició per les religions orientals i la necessitat que tenen de saber-se feliços. La primera raó, no l’entenc, entre altres coses perquè a poc que sapigueren sobre les religions occidentals s’adonarien que ací hi ha creences per a tots els públics i gustos. La segona, perquè em crida l’atenció la necessitat intrínseca d’enganyar-se pensant que la felicitat existix, quan tots sabem que no és així i que, a molt estirar, hi ha moments feliços que es trenquen perquè t’has d’alçar a pixar o perquè s’ha girat una mica de vent.

Tant els budistes com els hedonistes pamfletaris coincidixen en això que anomenen equilibri i pau. Una cosa i l’altra són, si més no, ideals impossibles o, en el pitjor dels casos, l’enterrament en vida. L’energia necessària per a viure es crea de la mateixa manera que l’elèctrica: amb la diferència de potencial. Però, en el dia a dia, eixe desequilibri el provoca la indignació, la mala hòstia, l’enveja, la competició i altres moltes coses que, majoritàriament, se situen al bàndol dels pecats i dels pecadors.

Podria intentar enganyar-vos proposant quatre tòpics ridículs sobre l’amor, la felicitat o l’equilibri però no dec confondre les persones perquè això està lleig i és pecat, m’han dit. A més, l’efímer moment de la felicitat dura fins que t’alces a pixar i l’equilibri fins que has de respirar perquè se t’acaba l’aire. Així que, per favor, no cal que em doneu ni consells ni lliçons sobre la vida morta i  tranquil·la perquè me’ls pense passar tots per on vos esteu imaginant i, a més, si reaccioneu davant d’este escrit és perquè encara esteu vius; aprofiteu-vos, doncs!

Salvador Sendra

CATOLICISME CONTRA XENOFÒBIA

Saben aquell que diu que hi havia un estat anomenat Àustria i un dia hi ha eleccions. A la segona volta d’eixes eleccions arriben un partit d’extrema dreta i altre d’extrema esquerra —és un dir. Hi ha gairebé un empat però, al final, guanya per poc l’esquerra. Hi ha denúncies respecte al tràmit del recompte dels vots i s’ha de tornar a votar. Es torna a realitzar el procés i guanya l’esquerra amb més solvència. I a Europa se n’alegren de la victòria!

Un candidat d’un partit ecologista sense cap afiliació és el nou president austríac, i tots se n’alegren —o quasi tots—, per Brussel·les. Però l’altra part de l’acudit, la vessant oculta que li aporta la gràcia, és, precisament, això que no diuen: on estan els partits moderats? A la primera volta van caure, i eixa és la raó de la història. El fracàs que va suposar la primera ronda els ha fet aplaudir una victòria que, si es donara als respectius països, els faria estirar-se els cabells.

La polarització política està tornant-se tan evident que a França es podria donar el cas que Fillon i Valls li hagueren de donar suport, a Melenchon, per molt que ara siga un extremista, un radical i un populista antisistema. I tot per aturar la possible presidència de Le Penn. A Holanda, altre tant pot passar front a l’ultradretà ros de qui ara no recorde el nom.

Imagine un paisatge parisenc de tardor com el que ara pinten els diaris francesos i on un seguit d’importants bancs de la City es disposen a instal·lar-se al centre de negocis de París. D’il·lusió és viu però no es menja. Vos imagineu que a França guanye Le Penn les pròximes eleccions? Marine que es planteja també d’abandonar la UE... El pobres banquers, que es trobarien de mudances en eixe temps, què farien? Doncs això que esteu pensant ara, precisament, si és que vau llegir l’article en què explicava perquè crec que Irlanda és la gran beneficiada del Brexit. El capitalisme defugirà el seu terreny natural —el protestant central— per refugiar-se en altres indrets —catòlics perifèrics— perquè els seus fonaments ètics estan tots ensorrats.

I eixa és la raó per la qual ara m’estic plantejant de repensar la pròxima crisi d’una manera força entenedora i, com no, enfocada des de la perspectiva religiosa, que mai passa de moda. Els estats europeus perifèrics més catòlics (pigs) són els que pitjor han dut això que s’ha anomenat capitalisme, com explica de meravella el meu llibre de capçalera escrit per Weber, però són els que menys representació ultradretana i xenòfoba tenen als respectius parlaments. Per tant, si es tracta d’una crisi, esta haurà de ser l’enèsima del capitalisme, i no política! Als estats catòlics perifèrics, l’augment de la ultradreta és encara fluix, en comparació amb els altres, i aplicar la paraula coincidència sembla massa forçat quan es tracta de fets constatables.

Salvador Sendra

EL MUR DE LES LAMENTACIONS ENVOLTA EUROPA

El primer article que vaig escriure en este BLOG fou “Ucrania y el efecto placebo”. Ara, un parell d’anys després, pense que és interessant retornar a l’argumentari inicial per intentar explicar eixes coses que passen però que no escoltem per enlloc. Abans de començar, però, he de dir que la qualitat dels meus textos sembla que ha minvat des d’aleshores en la mesura en que ha davallat l’objecte de l’escrit. Des d’ençà, no sé si atrevir-me a dir que n’he redactat altre de bo; sempre hi ha un passat idíl·lic.

Moldàvia es planteja si replantejar-se la relació amb la Unió Europea. Crimea, que abans era part d’Ucraïna, es planta i li dóna plantó a la resta de l’estat. Sèrbia no ha amagat mai el seu planter i planta la bandera russa. A Bulgària, el president planta clot i deixa plantat el parlament quan el poble vota allò que no li plau... O siga, que la llavor de Putin està plantada i comença a germinar regada per planys de fe i adobada per la religió. Romania es manté plantada, de moment, però em preocupa en la mesura que manté dues realitats socials i religioses; però, per damunt de tot, religioses.

D’altra banda, i per proximitat, nosaltres estem molt preocupats per la probable eixida del Regne Unit de la UE, que possiblement passarà a ser un regne desunit. La realitat religiosa anglesa és l’anglicana, en majoria. Si en l’altre article, el primer de la sèrie de dos, deia que s’estava reconstruint el mur, ara ja sembla més que evident el trencament Est/Oest, amb els consegüents laments, alhora que el centre s’aïlla de la perifèria, molt més vulnerable.

I nosaltres, que som els més europeus d’entre els europeus número u dels més europeus d’Europa? Doncs, així: sense cap mirada crítica des de la mort d’Unamuno; com sempre. I, des del meu punt de vista, de manera molt encertada perquè, si es desfà la Unió, sembla que no ens en recuperarem mai més. La perifèria europea ens deixa sense cap mena de marge de maniobra geoestratègica que vaja més enllà de la defensa del catolicisme, junt amb Irlanda, Itàlia, Portugal i Polònia.

Quan els rics ens titllaven de pigs, tot i que no hi estaven incloses ni Irlanda ni Polònia, tots sabíem que també els afectava el qualificatiu. Grècia és ortodoxa i per poc està encara a la Unió, Malta, l’ultracatòlica, també està ben tocada i França perilla perquè les grans manifestacions de fa uns anys, lluny de les sindicals, eren les convocades pel clero, quan la seua economia es troba més que qüestionada.  Mire el llibre de Weber que tinc a la prestatgeria i pense a rellegir-lo, de nou, per entendre un món enrocat en els dogmes. El barrejaré amb Unamuno per poder analitzar la (im)possible entrada de Turquia al club. 

Salvador Sendra

AMB LLIBERTAT, PER FAVOR!

Imaginem, per un moment, que jo sóc un antisistema. Imaginem que la meua raó de ser és la de donar suport als més desvalguts. Imaginem que m'agrada diferenciar-me de la resta de gent que m'envolta... Imaginem que sóc del PP!

L'altre dia van ser les elecciones españolas i va guanyar, de nou, el Partido Popular. És important, per tant, remarcar eixe de nou perquè les du guanyant des de fa moltes convocatòries, com és normal, d'altra banda. Però, quan entres a les xarxes socials, t'adones que la gran majoria de gent, almenys la que a mi m'envolta, està indignada i a poc es troba d'insultar el votant popular,  si no ho fa directament i sense pal·liatius. Jo no entenc tanta crispació, ni tant de desencís, ni tanta sorpresa, i ho vull remarcar.

Si estem d'acord amb el sistema polític actual, ho hem d'estar amb les seues decisions, democràtiques, se suposa. Si no ho estem, el primer pas que ens hem de plantejar és de criticar el sistema, però esta opció no és la més corrent. Per tant, acceptem el sistema mentre qüestionem el resultat de les urnes perquè no està a l'alçada de les nostres expectatives, que hauríem de pair, si més no, sense eixa forta dosi d'insults que estic veient per massa indrets o sense expressar la nostra sorpresa superlativa. Per aclarir-nos, diré que la por és lliure i irracional fins que es comprén el seu fonament; després, s'anomena covardia, i també és lliure perquè és humana. I jo puc tindre por als venezolanos, o als rojos separatistas, o a la desfeta d’Europa, i és el meu problema, en la mesura que tu pots tindre por a un recorte o a la corrupción.

El votant d'esquerra em sorprén, cada volta més, per la seua capacitat de creure's superior a la resta de les persones. La moralitat de què fa gala m'ofega perquè estretix el camí polític, deixant-lo, moltes voltes, pràcticament intransitable. Tampoc entenc eixa mania de demanar explicacions per un vot que és lliure i individual. Jo, per exemple, ni done explicacions de res, ni les he donades, ni les donaré mai. Potser és esta una de les causes de la meua eterna travessia pel desert; i ho assumisc. No crec en el vot racional, i els resultats em donen la raó des de fa temps.

Anul·lar l'individu es pot relacionar amb la simple necessitat intrínseca de demanar o donar explicacions i de fer-ne exaltació, i els anarquistes són els únics esquerrans que no en donen, ni en donaran. Per la dreta, els religiosos i els nostàlgics tampoc en solen donar perquè la connexió divina els fa actuar de manera independent —uns— o en ramat —altres—, i més encara si partim des de les interpretacions catòliques. Als liberals, no cal ni preguntar-los perquè et contestaran amb un sobtat: «perquè vull». La resta, els socialdemòcrates de l’ala esquerrana, o siga, la majoria, si atenem les enquestes, sí que es creuen en la necessitat de donar eixes explicacions, segurament per a beneir-se. I esta última raó és la que més em crida l'atenció perquè creuen que tots i totes han de ser com ells, o elles: uns dogmàtics.

Doncs, no! Jo no sóc així, i vote a qui em rota i no he d’explicar-ho per una senzilla raó: perquè sóc un individu lliure. I tu, socialdemòcrata, socialista o comunista, hauries d'aprendre que demanar explicacions sobre eixos vots que entens com a irracionals, quan els aprecies en la resta de la gent, ja és una manera de ser dogmàtic. Recorde que vaig llegir que un conegut líder independentista, en una tertúlia de tertulianos neocons, quan li van preguntar sobre el fonament de les seues idees i principis, els va contestar: «perquè sóc lliure i actue amb conseqüència». Els tertulianos van acceptar la resposta i van quedar convençuts dels arguments. 

Salvador Sendra

FERRAN

Em va impressionar la vitalitat de Ferran. Sincerament, encara m’impressiona, tot i que ja fa un parell d’anys que no el veig. Però, tot i que ja l’havia tractat a Orba, em va impactar la primera visita que li vaig fer a València. Vivia prop de la plaça na Jordana; entre la plaça i l’IVAM, en un bonic pis sense ascensor, lluminós, que feia servir per viure i, altre ocupat que utilitzava per treballar i emmagatzemar les peces. A Orba, vivia en una casa preciosa, als afores, que no va tindre problemes de deixar-me quan li la vaig demanar una volta que volíem enregistrar una entrevista per a un documental sobre els represaliats de la República. Semblava un monestir, simplement. Ell, de jove, va ser frare una temporada.

El seu ateisme era això que més l’identificava, tant la seua persona com la seua creació, tot i que més que ateisme, m’atreviria a dir que era irreverència: irreverència superlativa! Tant que, fins i tot a mi, els seus quadres m’incomodaven perquè els veia massa explícits. Després, quan te’ls explicava, t’adonaves que hi havia profunditat entre tant de sexe i tant de símbol religiós perquè, realment, el no en què es basen les religions derivades del judaisme es trobava capgirat en un sí. A primera vista, tot apuntava a una gran profunditat anal i vaginal.

Els argument eren sòlids i el producte explícit; segurament massa explícit. I ara, per a coses explícites, ja hi ha Internet, on s’hi pot trobar gairebé de tot. Ell no l’utilitzava... Realment, composava per a si mateix, per afirmar tota eixa negació que arrossegava de temps enrere i de què no se’n podia desprendre ni amb les més bèsties bacanals pornoreligioses que reconstruïa a partir de retalls de revistes, els darrers anys. Allò que haguera pogut ser, per a ell, haguera servit per a la pau i l’enteniment, segurament per fatiga física, que ja és molt.

Positiu i de bon humor, així el recorde. Jove i desimbolt. No conec gaire la seua vida i, si exceptue els darrers anys, no m’importa. No m’interessa afegir ni restar cap informació a la que acabe de detallar i que complemente amb visions, sabors, passejos, colors, frases i converses. Amb vora huitanta-cinc anys, segur que, a més de a mi, hauria captivat moltes altres persones que podrien completar este relat que ara comence i acabe. Ma mare em va telefonar per dir-me que li anaven a fer una missa.

 

Salvador Sendra Perelló