ELS FUGITIUS

Abel era ramader i oferia els seus millors cabrits a Jehovà. Caín era camperol i també li’ls oferia, els fruits de la terra. Es pot sacrificar una penca, o li manca el rerefons patètic? Els sacerdots poden nodrir-se amb pebreres i prunes o són més amants de les xulletes? Per això Jehovà preferia la carn a la verdura, i la fruita: Déu tenia clar a què volia que es dedicarà el seu poble. Just en fer-los fora del Paradís els va marcar el destí transhumant i la necessitat de retornar-hi. Després, la primera expulsió fou del paradís mesopotàmic; la segona fugida, també ho fou, però del gran país del Nil. No obstant això, la finalitat es trobava en la recerca d’eixe oasi de felicitat que, en el fons els pertanyia, per ser el poble de Déu. L’estabilitat estava vinculada al politeisme, però la transhumància deriva cap al mono-. Sense referents fixos que lloar, ni grans construccions, el déu havia de ser imaginari i més portable.

Expulsats i  tornats a expulsar dels referents fixos, la vida al desert requeria d’altres lligams de butxaca, i això es va entendre aviat. Rebutjats d’ací i d’allà, el dia a dia de la gent de la tribu nòmada necessitava les cabres per sobreviure, com explica Freud en els seus assajos sobre religió, i eixos animalets esdevingueren aviat el tòtem. I Jehovà va escollir el corder; i del corder va eixir però ja no hi va poder tornar, tot i que Josué ho intentà creant una figura valuosa que el seu poble poguera vore i lloar. El seu atreviment costà la vida a la meitat dels jueus, on cadascú va haver de matar el seu proïsme per ordre divina. “Jo sóc el corder de Déu”, resa al final el Verb fet Home.

El sol cremava massa per poder ser un referent diví, els rius eren escassos en el desert i les muntanyes baixes i domèstiques per ser la morada divina, les plantes i els cultius només estaven en llocs més fèrtils i, finalment, la terra cultivable es trobava tota ocupada. Però, com s’havia d’explicar tot això a una tribu que se sabia la preferida de Jehovà? Una volta assimilat el pecat original, la intenció era la de retrobar eixe paradís primerenc que van aconseguir a Mesopotàmia, fins que el Diluvi va influir per expulsar-los, de nou, quan s’hi establiren. La tribu nòmada havia de sobreviure amb allò que hi havia a la terra hostil i furtant totes les coses que podia, cosa que només els elegits podien fer.

De l’expulsió del paradís mesopotàmic van parar a l’egipci, amb la mateixa sort. Mentre, havien passat per Sodoma i Gomorra, a la vora del mar Mort, envoltades de pecats i de corrupció. De cada lloc van eixir deixant la desolació i la mort, bé en forma de foc, be en forma d’aigua (si no s’entra en l’explicació detallada del vertader diluvi),  bé en forma de plaga. Però modificaren el sentit i l’obligació d’escapar, com va passar a Noé, a Lot, a Abraham o a Moisés: abans van ser ells els expulsats però, després, eren ells qui fugien del pecat, del vici i la corrupció. El primer canvi ja estava fet. El segon, però, ja es veia albirar, en apuntar Jericó per establir-s’hi després del fracàs de Mesopotàmia, de Sodoma i d’Egipte. El Déu portàtil que sempre els havia guiat per fugir i transitar, els va tornar a ajudar, però esta volta a entrar, i, a la fi, sembla que ho van aconseguir, i van accedir a la civilització per romandre-hi esborrant tota petjada anterior davant de la impossibilitat de conviure: van acabar amb tot allò que hi havia dins de Jericó i s’hi van establir.

Salvador Sendra

POSTMODERNITAT I DIVERSITAT

Amb La condition postmoderne (1979), Lyotard dóna per tancada una època, per a ell, és la dels grands récits. Traduït d’una manera entenedora, es podria parlar del final dels grans relats que es narraren fins a la crisi moderna. Així, tant les summae medievals com les posteriors obres il·lustrades, seguides de les romàntiques, tenien com a elements comuns l’extensió i la pretensió. Les dues característiques anteriors anaven de la mà perquè a causa de l’ambició desmesurada, se’ls requeria d’una llarga argumentació i, a més, el tema no deixava de ser un tot plegat. Tant una història com l’altra es podien explicar des de la globalitat i des de la unitat de fons, com per exemple, els a priori que s’hi solen argumentar. Per a uns, eixe element inicial es troba en la divinitat; per a altres, es troba en la humanitat; mentre que, per als tercers, hi ha l’esperit. Però, en els tres casos, sempre hi ha hagut un element previ i essencial sobre el qual explicar i explicar-se que, en certa manera, és qui ha aportat tota eixa cohesió.

El discurs, però, es fracciona i es desfà en mil péntols quan s’inicia una nova època, tot i que titllada de post-. Els prefixos sempre deixen en l’aire una interpretació, bé siga de final, bé de superació o bé de reacció sobre l’anterior (lexema+sufix). A partir de la nova etapa, el discurs deixa la unitat i inicia una dispersió en què s’intenten explicar les coses per separat, de manera molt especialitzada i sense eixa ambició totalitzadora. L’escolàstica, però, seguix amb la seua tasca subterrània quan aprofita l’ocasió per tornar a presentar-nos el seu discurs dividit en dues meitats: a Déu allò que és seu i a César allò que li correspon, supose que com a humà... D’entrada, la fal·làcia es troba en la falsa divisió del discurs en dues meitats, ja que d’això que es diu déu, ja ni se’n parla i, si es fa, malament anem. Altra cosa, però, són els elements a priori que sempre ens volten per argumentar i argumentar-nos. Heidegger i Sartre eliminen les essències de forma laica perquè els seus predecessors, tot i que conreadors de l’existència com a fonament de tot, encara mantenen elements estranys en el discurs.

Una volta acceptada, per tant, la manca d’unitat en la nova època del segle passat, em va sorprendre l’argument de Cros respecte al segle XXI, ja que, per a ell, hi ha un nou discurs unitari causat per l’eliminació de la diversitat, bé siga des del punt de vista econòmic, bé siga des del cultural o bé des del social. Cros explica que hi ha un gran poder d’atracció globalitzador que ha eliminat les diferències –la riquesa, la varietat— creades en l’època moderna per proposar un sol discurs arreu del món i del qual només se’n salven uns quants pobles, diguem-ne desconnectats encara. Jo, de moment, encara no tinc opinió al respecte, tot i que, com que m’ha resultat interessant el punt de vista proposat per Edmund, vos l’he desvelat. Si té raó esta persona, atenció!: vos imagineu que el pas previ de l’arcaica reivindicació de la Internacional Socialista puga estar ja creat? Perquè la unificació dels criteris suposa, d’entrada, la destrucció de les fronteres modernes... Ui, quina por si la gent comença a prendre consciència de classe, no?

Salvador Sendra

LA MÚSICA ÉS DÉU

L’altre dia –i no cal que em pregunteu ni qui ho escrivia ni on ho feia— vaig llegir l’afirmació del títol i, realment, no vaig poder fer altra cosa que combregar-hi perquè té tots els ingredients per a ser certa: transcendentalisme, llenguatge, interpretació, interiorització, reflexió, i moltes altres que hi podem afegir.

La música és Déu i nosaltres escoltem el seu missatge, de manera individual, expressat pels seus deixebles, i el desxifrem amb mètodes propis –la gran majoria de les persones— o a partir del nostre coneixement estètic i musical, per exemple, si som entesos. Tant fa escoltar-la en públic com en privat perquè allò que més ens transmet és tan personal que depén de molts factors, tant d’interns com d’externs. A partir de l’experiència, podem extraure conclusions que, si volem, compartirem amb altra gent i ens costarà de descriure perquè és difícil comunicar les sensacions.

Per als moviments més deteriorats de l’Islam, la música és el dimoni! Supose que la seua prohibició la causa, precisament, la llibertat d’interpretació que du associada, o el simple fet que siga un llenguatge que traspassa la censura i es filtra per l’enteniment de cada persona, tot i tractar-se, per als no-entesos –o per alguns dels ateus de la disciplina—, d’una sensació més que d’una vertadera concatenació de moviments i compassos ben estudiats i distribuïts.

Però ara jo ja no pense que la música siga Déu perquè, de ser-ho, es tractaria d’un Déu massa imperfecte i del tot inútil, si atenem que la humanitat necessita de la comunicació de doble sentit amb les divinitats. En el cas que ho fóra, eixa relació no estaria només estructurada en un sentit? Però, i si sóc jo qui vull parlar amb la meua deïtat per demanar-li alguna cosa? I és ací on està l’altre 50% la relació. L’afirmació anterior, la del títol, per interessant que puga semblar en un principi, no passa la tensió de l’experiència perquè, amb les noves religions, si ens cal un déu és perquè la seua funció està més vinculada a escoltar que actuar.

Salvador Sendra

TOT O RES: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA O QUAN ELS OPOSATS NO EXISTIXEN

M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.

En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.

La genealogia de la moral és un assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer” hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites. Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb la paraula Déu.

L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des del seu reflex en Déu.

Per a un, Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles, mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas, col·lectiu.

Salvador Sendra

L’APOCALIPSI POT ESPERAR

 

«(9) Después de esto miré, y he aquí una gran multitud, la cual nadie podía contar, de todas las naciones y tribus y pueblos y lenguas, que estaban delante del trono y en la presencia del Cordero, vestidos de ropas blancas, y con palmas en las manos;

(10) y clamaban a gran voz diciendo: La salvación pertenece a nuestro Dios que está sentado en el trono, y al Cordero.»

Enviaré ràpidament este article a l’editor perquè el publique a mode de comiat perquè el món sembla que s’està acabant, o això es desprén de les notícies que hom pot llegir pels periòdics d’arreu del món. De tota manera, i una volta acomiadat, per si de cas, pense que he de fer una anàlisi crítica del futur, per si no s’acaba d’acabar l’acabat món, o passa més bé al contrari, com jo mateix opine.

El món s’acabava amb les dos teories polítiques i econòmiques que han estat governant el nostre subconscient al llarg dels darrers cent anys i fins al dia 20 de gener, però ara ja podem estar tranquils perquè la cosa roda, de nou, i segurament amb més aire. Les teories apocalíptiques, tot i que es poden tindre més bé com a mil·lenaristes, són precisament les que nosaltres, simples mortals, veiem com a optimistes però que, en el fons, no amagaven més que la idea del final; em referisc al socialisme i al liberalisme!

Estes dos opcions, que han esta voltant pel nostre subconscient al llarg de massa temps, estan basades, precisament, en una idea unívoca que conduïx cap a la llacuna Estígia. Tant una com l’altra pregonen les mateixes coses amb les xicotetes diferències adients: una diu què al final del temps hi haurà el socialisme i l’altra predica que hi haurà el liberalisme. En ambdós casos, el temps s’acaba perquè ja no s’hi podrà avançar més i, ens agrade o no, hi haurà socialisme, per a uns, o liberalisme, per a altres.

En el rerefons de l’exposició anterior, l’àmbit és sempre internacional, i d’aquí l’oposició a tot allò que es puga interpretar com a nacionalisme perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que puga oposar-se a eixe progrés imparable, bé socialista, bé liberal. Ara, al segle XXI ja avançat, ensopeguem amb altra realitat: els estendards d’un costat (EEUU i Anglaterra) i de l’altre (Rússia) tornen a definir les fronteres i l’economia! Allò que era imparable fa un parell de mesos s’està aturant, però no ho fa des de cap oposició externa, sinó al contrari: des del seu si.

El món, per tant, no s’acabarà perquè Trump, des del meu punt de vista, ha vingut per salvar-nos d’aquells que, bé d’una banda, bé de l’altra, només desitjaven això, tot i que no ho digueren, perquè les seues teories tenien massa d’apocalíptiques —per tot això del final dels temps— i poc de revolucionàries. Ara, amb uns brillants estrategues i pensadors com Trump, Putin, Johnson i Le Pen, que han de reinterpretar Jesús, Mahoma, Buda i Confuci, el món voltarà altres mil anys.

Salvador Sendra

COSES XICOTETES

Coses xicotetes o coses grans però que, per alguna raó, releguem a un segon plànol, o a un tercer...

La veritat és que ens veiem, sempre, davant del mur de les Lamentacions perquè no podem canviar les coses i, si ho intentem, ensopeguem amb el mateix temple de Salomó. En poc de temps, la impotència ens venç i les nostres anàlisis i el nostre discurs es veu ofegat pel pes de la totalitat; cada cosa que fem es troba inserida en un engranatge que amortix la variació i la dissol entre la totalitat. És fàcil caure en la desídia i en la indiferència si, en alguna ocasió, s'ha intentat millorar o modificar alguna de les parts del tot sense ser-ne conscient del medi que es trepitja...

Els discursos il·lustrats eren excessivament racionals i estaven vinculats a la totalitat. Un filòsof, o un pensador, encara podia escriure una summa en què explicara allò que hi havia fins al moment i on aportara la seua modificació, o el seu enfocament de les matèries. Però d'això fa ja un quants segles... El Romanticisme va fraccionar la totalitat i els seus seguidors encara ho van trossejar més: al segle XX ja no es pot ni parlar de l'objecte sense por d'enganyar-se; ni del subjecte. Però, curiosament, encara hi ha qui mira eixa totalitat com un ens extern a la mateixa persona en una mena de pensament escolàstic: unes coses són humanes mentre que altres són divines. Els més progres ho veuen de manera laica, i afegixen noms estranys com poders fàctics, capitalisme, societat o sistema, que ho sobrevolen tot i que no es poden canviar. Abans era Déu qui marcava les normes...

El cos està lligat a unes regles, i l'ànima, a unes altres. Mengem, bevem, pixem... en certa manera, vivim així, però l'ànima es troba dividida en dos parts, com a mínim. Una ens diu que per viure no cal tant i que hem de ser íntegres perquè la nostra manera de pensar ha d'anar en concordança amb la d'actuar. Però, també pensem que la vida és massa curta per a tanta integritat i ens cal de llicències, o d'enganys. Voldríem una cosa però actuem de la manera contrària, i ens ho perdonem perquè, tant fa: de tota manera, no podem canviar res, no?

Žižek és pessimista, com he pogut observar a l'última entrevista que he llegit, i no m'estranya. Tot i la coherència del seu discurs, en què les persones hem de centrar-nos a resoldre problemes concrets i pròxims per, així, millorar la globalitat —un discurs holístic molt adequat a la postmodernitat— hem de pensar que tractem amb persones humanes, i això ho complica tot. Quan la desfeta arriba fins a la psicologia i quan, darrerament, esta ciència social és tracta com a tal —com a ciència social— l'individu roman sol perquè passa a ser un element de l'estadística. La percepció del món que extrau el filòsof de la psicoanàlisi lacaniana es perd entre l'estadística i, per tant, s'esfuma entre la societat. La mateixa llum de canvi social que aporta el sistema de Žižek s'ensorra des del moment que la psicoanàlisi ha passat a un segon terme i la ciència individual es tracta com a ciència social. Sota el paraigua de la societat ja no es pot aixoplugar qui vol canviar les coses perquè això significa acceptar l'escolàstica sota el terme diluït de sistema, o, pitjor encara, de massa!

Vaig començar a interessar-me per este filòsof el dia que, en un seminari, el ponent anterior a mi va exposar el seu pensament, i comencí a llegir-lo amb més asiduïtat. No obstant, l'he llegit poc, encara, perquè no acaba de motivar-me el pesimisme. A eixe mateix seminari, jo tractava sobre la regeneració del món, en els temps de crisi, a partir dels elements laics, lluitadors i lliures, i em basava en l'estudi literari i en idees tan clares com que estos personatges romanen a l'imaginari col·lectiu. La filosofia, la història, la psicologia o la sociologia, però, no són ciències, si atenem a la rigorositat del terme, per això, d'entrada, tot hi val.

 

Salvador Sendra

L’ÀNGEL CAIGUT

Si hi ha alguna cosa de què em sent realment orgullós, eixa és la d’haver intercedit entre Déu i Strauss Kahn, però d’això ja he escrit altres voltes i ara no vull seguir-ho fent. La pregunta, però, és la següent: l’àngel caigut reprén el vol o preferix romandre a terra? Realment, pense que romandrà a terra perquè s’ha tornat a revoltar contra el Déu de les finances, i ja se sap què passa en estos casos i, més encara, quan eres reincident.

L’arcàngel sant Gabriel encara està enutjat amb DSK des que el va expulsar del Paradís, i això es nota en el dia a dia judicial. No obstant això, Satanàs sempre ha tingut suficient picardia ―ho deixaré amb eixa paraula― per eixir-se’n de cada judici. Actuar contra el pensament únic li va comportar la desgràcia primera i, a partir d’aleshores, les consegüents accions judicials. De moment, Dominique és innocent, si atenem la legislació i la justícia.

Un breu article sobre el cas grec ha dut Satanàs al top ten de l’economia, on encara hi ha altre dimoni menor de nom Varoufakis. Este escrit, el de DSK, ha estat el més llegit i el més comentat de tots els que han tractat sobre el tema grec. L’economista recomanava fer una carència de dos anys sobre el deute, on no se’ls ajudarà però on tampoc se’ls demanarà res, als grecs. S’ha comentat molt el tema però sembla que, de moment, no està sobre la taula de negociacions.

Però, què significa una carència de dos anys? La pregunta és tan simple com la resposta: ací, a España, ja s’ha fet, amb els ajuntaments, quan més ofegats estaven que mai i no podien fer front als crèdits amb el nivell de deute que tenien en comparació amb el que els demanava la reforma de la Llei de Bases de Règim Local. Aleshores, si ací s’ha fet, i se suposa que ha funcionat, quin és el problema? Doncs, el problema de l’aplicació també és simple: el Déu de l’Antic Testament era un déu de veritat, envejós i tirà, sense sentiments ni moral, en definitiva, un dirigent!

Un déu d’estes característiques no pot acceptar lliçons de ningú, i menys encara dels pobres mortals. A España ho va deixar fer simplement perquè els angelets són del mateix ram però, a Grècia, ho han demanat els dimonis... Jo vaig salvar DSK de la crema com Moisés salvà la meitat del seu poble i, si tinc l’ocasió, ho intentaré amb Varoufakis. No obstant això, este segon ja ha dimitit per no enutjar més el Déu antic i tirà. Ara, preguem que no caiga en desgràcia perquè algú el denuncie, com DSK, Assange o tants altres que no sabem. Varoufakis, alerta amb les dones i amb sant Gabriel, que després tinc massa faena amb vosaltres!

Salvador Sendra Perelló

EL SUÏCIDI DE DÉU

De sempre, m’ha cridat l’atenció que, a les taules de la llei, no hi haguera cap al·lusió a la covardia. Després, una volta que s’ha anat polint el discurs religiós i s’han adequat els pecats a això que demana el temps, la covardia seguix sense penar-se, ni tan sols a l’entrada del Paradís. No ho entenc!

Realment, si hi ha alguna cosa que ha fet mal a la humanitat ―molt de mal―, als països, als territoris i, fins i tot, als pobles i a les famílies, eixa ha sigut la covardia. D’acord; ja sé que penseu que és difícil d’avaluar la seua magnitud, així com la seua repercussió, però, recollons, per això està Déu, no? Ell que tot ho pot i tot ho sap, no deuria tindre cap problema per avaluar-ne els efectes... O sí.

Potser, a partir de les religions de la pietat, eixes doctrines monoteistes que no busquen altra cosa que afeblir el ser humà i fer-lo dòcil i col·lectiu, Déu s’ho va pensar, això de premiar la valentia. Els peròs que aturen el valent són massa importants per a propiciar la seua entrada al cel i, per contra, les virtuts que se li atribuïxen, al covard, no li entrebanquen el pas per la porta de sant Pere.

Ser covard i dòcil és guanyar el cel mentre que ser valent i indòmit és perdre’l. Dostoievski, a Crim i càstig, ja apunta els entrebancs morals a què s’enfronta el ser humà dòcil i adoctrinat. Nietzsche, al llarg de tota la seua obra, també ho explica amb detall, o fins i tot la mateixa Bíblia, als seus orígens, on ens presenta un Déu sense complexos que actua amb vertader poder fins que Moisés, un pobre i desgraciat humà, li presenta esmenes i li proposa pactes, sense sotmetre’s, parlant-li de tu a tu i, per tant, acabant amb eixe Déu totpoderós.

«Déu ha mort» deia Nietzsche, ignorant, encara que eixe Déu havia estat assassinat o, millor ―per no traure-li mèrits―, s’havia suïcidat en escoltar els consells d’un humà: de Moisés. No obstant això, al pobre Moisés li fa la pell, com apunta Freud, el seu poble mateix; sí, sí, eixe poble que ell havia salvat ―millor dit, eixa meitat del poble― de la ira divina, tot i que l’Èxode diu que Déu va cobrar la seua part del (con)tracte. Ara, una volta provat el suïcidi diví, al ser humà només li queda que substituir l’ídol, i ho fa canviant-lo per un Déu feble, anomenat Jesús, que pregona una religió de submissió.

Segurament, els cristians hauríem de pensar que la creença ens fa forts i que jo estic enganyat en la meua reflexió. Jo ho acceptaria, això que hauria de ser, però amb una simple premissa, per fer-ho bé: negre sobre blanc, doncs. Em valdria si es fera de la valentia una condició per entrar al Paradís, i de la covardia, un motiu per eixir-ne. I Déu que jutge!

Salvador Sendra Perelló

El suïcidi, una actitud vital.

L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:

Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.

Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.

Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs” són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.

De fet, més enllà del contingut religiós els posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit, etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim. També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la parella...

Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de David Hume On suicide, on rebat els arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa lliure a l’home.

Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor, apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia sentit.

Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.

Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara encara: “Un varón fuerte y sabio no debe huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.

 

Jo, abans de llegir Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo també me’n eixiria, també en suïcidaria. La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida d’una vida miserable. El suïcidi és poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan solo prepara un buen final”.

Déu existeix: La prova definitiva.

Cau a l'ordinador, per error supose, un article que sobre l’ateisme. No puc citar l’autor doncs no ve. Però bé, no crec que siga tan important donat que per a mi, manca d'importància qui siga l’autor. Més enllà d’un resum de sobre les posicions filosòfiques que tracten de demostrar la inexistència de Déu, no diu res que valga la pena.

En el fons em sembla que és una “prova diabòlica”. Com proves que una cosa no existeix? Això ho va posar de manifest Bretrand Russell amb la seua tetera. Totes les suposades proves de l’existència de Déu, o de no existència, es basen en arguments. No hi ha cap prova física de l'existència de Déu, per tant no pot haver-hi cap prova física de la no existència de Déu. Així, saben que no hi ha grans dinosaures perquè no en veien cap, com passa amb Déu que tampoc el veien enlloc, però sabem que va existir perquè trobem restes fossilitzades d’ells, però no hem trobat cap fòssil de Déu ni cap resta. És absurd dedicar-se a provar la no existència de Déu.

A més a més, quan a un creient li contra-argumentes els seus arguments sobre l’existència de Déu, sempre acaba apareixent la fe. Una cosa tan subjectiva que no pot ser provada sinó que ha de ser viscuda. Així, com diu Feuerbach a “La esencia del cristianismo”:

No existe para mí si yo no existo para él; si yo no creo o pienso en Dios, entonces Dios para mí no existe. Luego sólo existe en cuanto es pensado o creído -no es necesario agregar: para mí.

O el que és el mateix, Déu és el que hom creu o pensa que és. Per tant, hi haurà tant Deus com persones creguen i no tot el món creu en mateix Déu, perquè cadascú té una experiència Déu única. Sovint, la gent pensa que creu en una mateixa religió, un conjunt de mites, creences, valors... que diuen compartits. Però no tothom viurà de la mateixa manera la relació amb tots eixos mites, creences, valors... No tot el món pot pensar a Déu de la mateixa forma.

La prova del que afirme, és que no hi ha religió, mireu la que vulgueu, que no tinga infinitat de corrents. Els cristians només els Evangèlics hi ha més 30.000 esglésies, això sense contar altres corrents com la copta, maronites, etc. Mireu els corrents tan diferents i oposades dins del catolicisme –des de la Teoria de l’alliberament fins a l’Opus Dei- quan en teoria només té un cap, una estructura, un grup de gent que vetlla per la veritat. Cada corrent agrupa a gent que comparteix una forma de veure el cristianisme però és totalment impossible que hi haja dues persones que pensen i visquen Déu de la mateixa forma, perquè no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix. Per tant, el que es comparteix és la forma externa d’expressar la creença, no la creença o pensament mateix.

Dit açò, sembla que el meu plantejament siga agnòstic, però és completament ateista. Els agnòstics afirmen que no hi ha elements racionals que justifiquen l’existència de Déu però tampoc la inexistència –provar la inexistència és un absurd, i qualsevol argument en eixe sentit serà una fal·làcia, i com a molt pots falsar els arguments sobre l’existència de Déu. El que jo dic difereix en quan no es tracta de donar arguments racionals, sinó creença o de fe, d’emocions que diria Bretrand Russell, d’una experiència interna i personal. L'existència de Déu no demostra per raonament sinó per sentiment. Cosa que no el fa menys real per a qui el sent.

En el cristianisme la fe és una gràcia, un do de Déu. Per tant, a mi quan em pregunten perquè sóc ateu, dic senzillament “perquè no tinc fe”, si són cristians qui m’ho pregunten els dic que “Déu no m’ha donat eixa gràcia” –més que res per fotre. La gent es sol quedar desencantada amb la resposta, esperen arguments, però és que no hi ha més. Sóc ateu perquè no crec, perquè no pense en Déu com una cosa real –com tampoc ho pense de Superman, Spiderman o La Massa com sers reals-, perquè no tinc fé, perquè cap emoció em mou això. Donar arguments suposa perdre el temps en fal·làcies.

Dit açò, quan parlem de l’existència de Déu, queda clar que parlem de creure que Déu és un Ésser que té una existència independent i més enllà del nostre pensament. Òbviament, com concepte abstracte és indubtable la seua existència, si no fos així, jo no haguera pogut fer aquest post.

Oskar “Rabosa”.

Llengua i Déu.

Històricament han cregut els pobles importants, o aquells que han arribat a tenir un gran aparell estatal, que res és casual, i que per tant, Déu està amb ells. En la seua extensió, han aixafat altres pobles, majorment minoritaris en principi per poblament i posteriorment discriminats per la seua alteritat i dominació, donant lloc així a la sinèrgia dual entre minoritari i minoritzat.

Vegem alguns exemples. Vicent Sanchis, a la seua recent obra Valencians encara, cinquanta anys després de Joan Fuster, guanyadora dels XXIII premi Carles Rahola d’assaig, diu:

“Al meu pare, cavaller de la ciutat de València, que em va dir que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria” (op.cit. Ed. Proa, pàg. 11, preàmbul).

A l’Alguer, mal que bé i amb no pocs entrebancs per part de la població sardòfona i la que propugna l’italià com a lingua franca, el català va sobrevisquent en boca d’uns quants voluntaristes com el pare Nughes, que un parell de voltes per setmana canta missa en “alguerès”, tenint com a resultat situacions com la que Guido Sari, al seu llibre El català de l’Alguer, una llengua en risc d’extinció, recull:

“Durant la celebració d’una de les dues misses que s’oficiaven a l’Alguer (...), una senyora, que va entrar a l’església quan la missa ja havia començat i que només després d’un minuts va adonar-se que no era en italià, va preguntar a qui tenia al seu , costat fent referència a la llengua que certament sentia com a estranya, si aquelles pregàries tenien la esperança de ser escoltades per Déu” (op.cit. Eds. La Busca, pàg. 57, línees 15-22).

Un poc més enllà, a l’Europa Oriental hui en dia majorment eslavòfona o de parla grega, també ocorren i han ocorregut situacions semblants. És ingenu pensar que només a la Europa Occidental s’ha parlat llatí perquè a la Europa Oriental amb capital a Constantinòpolis (actual Estambul turc), la llengua de la cancelleria i església era el grec. Això només inclou les classes dirigents. Les legions i colons romans, val a dir el poble baix, a banda dels substrats locals que es van romanitzar, parlaven llatí; val a dir van conservar el llatí o derivats romànics d’aquesta llengua com el romanès o el dàlmata,  mentre el poder no els hi va imposar un altra, i vet ací de nou “la mà de Déu”:

“Fanatic zelos, Kosma (...) spunea oamenilar ca trebuie sa se roage lui Dumnezeu numai in greaca, Dumnezeu foloseste aromana numai când vorbeste diavolului!” (Weigand, 1895: I, 146, recollit ací en l’obra col•lectiva Aromânii, istoria, limba destin, coordonada per Neagu Djuvara. Op.cit. Ed. HUMANITAS, pàg. 161, línees 25-28).

*Traducció- “fanàtic zelós, Kosma (...) deia a la gent que cal pregar-li a Déu només en grec, Déu utilitza l’aromanès només quan parla amb el dimoni/diable!”

Per aromanès entenem la llengua neollatina parlada als territoris al sud del Danubi car al nord hi trobem el romanès, llengua normalitzada amb un estat al darrere, Romania. Ambdues llengües estan tan íntimament relacionades que hi ha qui parla d’una com a dialecte de l’altra, tot i que molt probablement es tracte d’interacció mútua, a la qual cal afegir un mateix substrat comú, el llatí. Ara bé, el romanès com a tal, al nord del Danubi, on disposa d’un estat propi, no es troba amenaçat de desaparició, mentre que l’aromanès, repartit entre Bulgària, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Albània, es troba virtualment extint. Qui no vulga veure una relació causa-efecte entre la possessió d’un estat i la normalització lingüística, està accelerant el procés de pèrdua de la seua pròpia parla. La gent no és muda, naix amb la capacitat de comunicar, i acabarà fent-ho en la llengua que més senta o veja al seu voltant, que sol ser –casualment?- aquella que posseeix  major nombre de parlants i te al darrere un estat o institucions més poderoses.

Postscriptum- poc abans de la caiguda del Califat de Còrdova, un poeta, probablement Ibn Hazm, car cite de memòria, deia que a diferència de com sol ser habitual, el seu món, el seu regne, es desfeia pel centre en comptes de fer-ho per les vores com sol ser habitual. La observació és però acurada, atès que tant en el cas del valencià respecte del català o del alguerès i fins i tot de l’aromanès respecte del grec en els exemples citats, estem en els cas de llengües en situació perifèrica. El nostre perill és doblement evident perquè a banda de ser perifèria del català, arrisquem ser centre del castellà, la llengua que ja més sentim parlar al nostre voltant, a les nostres capitals, als nostres centres més poblats i/o poderosos.

JUDICI A MOISÉS: CULPABLE!

Les repercussions d’un viatge a Roma poden ser eternes, a l’altura de la ciutat, també eterna, que és el qualificatiu que s’empra per referir-se a la capital italiana. Si el Vaticano i la Villa Borghese, com vaig apuntar en un altre post, són indrets obligatoris per als visitants, buscant els caravaggios hom es pot perdre una miqueta més per gaudir de l’escultura de les escultures: el Moisés.

Abans d’anar, però, s’ha de llegir una mica, concretament l’article de Freud que tracta sobre l’escultura i, si es pot, altra gran obra anomenada Tòtem i tabú; aleshores, l’orgasme està garantit! Freud tracta sobre el moment exacte en què Michelangelo reproduïx el patriarca i les raons que el duen a fer-ho. És un text molt interessant, interessantíssim, però està inacabat...

La tasca del lector crític que es dedica a l’escriptura amateur, com és el meu cas, ha de ser la d’esbrinar entre els grans per a qüestionar alguna de les cosetes que han fet, o que no han fet, com és el cas. Aleshores, benvolgut lector, a partir d’ara haurà d’afegir estes línies al final de la lectura freudiana a mode d’annex. Intentaré explicar el per què de l’actuació de Moisés: anem a la faena!

Moisés baixava endimoniat del mont Sinaí perquè el seu poble estava lloant una cabra daurada, feta amb les joies que duien damunt. Déu el va avisar que els fills de Levi estaven actuant de manera improcedent just el dia en què anava a entregar-los les taules amb els manaments. Estaven corromputs i el Senyor li va dir que els matara tots. Moisés, molt moderat, va proposar a Déu que es calmara o es quedarien sense ramat. Déu li va fer cas i li va proposar que la meitat del poble agarrara una arma i matara el seu parent més estimat. I així va ser perquè el poble jueu es va quedar al 50% i a Moisés li va costar un disgust: no va poder entrar a la Terra promesa, o siga, a Jericó (Èxode 32).

Moisés tenia en les seues mans els Deu manaments però el poble encara no els coneixia. Els va tirar a terra i els va trencar en un moviment posterior al que descriu l’escultura de Michelangelo. El quint manament de la Llei de Déu és «no mataràs». Moisés sabia els manaments perquè Déu li’ls acabava d’entregar i els va amagar mentre els transmetia, als jueus, la decisió divina d’assassinar el seu proïsme. En Dret, açò es diu prevaricació. Moralment, es tracta d’una acció reprovable i punible. Si el poble haguera sabut que matar era una acció penada per Llei, o siga, un pecat, haguera actuat de la mateixa manera?

Déu va incomplir la seua pròpia Llei segons ens ha contat Moisés: va dir no mateu i mateu al mateix temps. Però a Déu no se’l pot jutjar. Moisés, sabedor com era de la legislació, la va destruir perquè el poble no en fóra conscient. El poble va matar a recer de Déu, de Moisés i de la ignorància. Però, què va passar quan els jueus es van assabentar de l’engany diví? No sé, no sé... Diuen les males llengües ―de Freud, per exemple― que en un de tants avalots, li van fer la faena al patriarca. Pecat? No sé, no sé... Possiblement un lapsus temporal.

Salvador Sendra Perelló

Assistència divina i corrupció.

Ara fa cent  anys va començar de la manera més insospitada, un sobtat magnicidi, la major conflagració de la història de la humanitat. Hui en dia la coneixem com la 1ª Guerra Mundial, tot i que en el seu moment, i en francès per a tot el món, car era la llengua de la cancelleria, diplomàcia i cultura, se la va anomenar la Grande Guerre.

Plenes de testosterona, les testes dels dirigents dels diferents països que més tard s’enfrontarien cruelment, creien en una mena de conflicte ràpid i higiènic, del qual n’eixirien vencedors i admirats. La seua gentada, el seu jovent, el seu poble, ells mateixos per no allargar-ho més, com a la flor i nata mundial. Les coses van distar molt d’anar així com es pensaven i el conflicte no va tindre res de curt ni heroic. Per primera volta en la història i a causa del gran avanç tecnològic del segle XIX, l’ésser humà disposava d’avions o submarins, però no eren per a millor observar peixets i pardalets sinó esquinçar cossos. Tancs, gasos tòxics i altres per acabar d’adobar-ho... A un costat i altre de trinxeres com les de Vittorio Veneto o Verdun a França on van morir vora un milió de combatents, els soldats confiaven en Déu. O així es desprèn de la igual inscripció en diferents llengües que tots dos exercits portaven en diferents parts de la seua indumentària: Dieu avec nous per als francesos i Gott mit uns per als alemanys...

Vora un segle més tard al metro de València es produeix un accident mortal que té com a resultat quaranta-tres morts. Posteriors investigacions demostraran més tard que l’accident hauria pogut estar evitat amb la utilització d’un instrumental que el govern de la Generalitat Valenciana es negà a adquirir amb el pretext de que era car. Es va carregar la culpa al conductor i es va anar deixant morir la brama. Pocs dies més tard, el Papa Benet XVI visitava amb la major pompa la ciutat de València. L’equip de sonorització i imatge per a la cobertura de dita visita va costar a les arques públiques 7.493.600 € (font, diari El Mundo, 05/07/2012). Es podria dir argumentar que dit diari ha manipulat informació abans, però també ho recull la resta de premsa atès que és informació derivada de les subsegüents recerques judicials, i per això li donem curs. Valga per tant com a font, i indignem-nos-hi ara sí, per quasi vuit milions d’euros de diners públics destinats a Teconsa, una empresa de les tantes de la pútrida trama Gürtel. A València, i amb el dolor per la pèrdua de tants éssers humans encara recent de menys d’una setmana, el Papa visita l’estació de metro i amb les mans a l’alt i citant també Auschwitz, diu: Déu, Déu meu, on miraves tu aquell dia? No haguera estat més fàcil no detraure diners de la seguretat dels ciutadans per donar-li’ls a una empresa privada que lamentar amb preguntats grandiloqüents la tragèdia?

Una de les tantes preguntes de la retòrica medieval, una com per a testar l’habilitat o valentia dels estudiants, era si Déu era impotent o roín. La base era la següent, si com per descomptat es veia cada dia que el dolor i la injustícia existien al món, si Déu amb tot el seu poder no ho remeiava era perquè era, siga malvat que impotent de fer-ho. Amb el temps la gent ha anat oblidant la qüestió, com tantes altres coses implícites amb la laïcització del món modern.

A qui fer doncs cas? Serem capaços finalment de trobar el Déu que jeu a dins de cada un de nosaltres sense ferir el de la resta?

Lluís Alemany Giner

POR LO QUE ME QUEDA EN EL CONVENTO...

Algú s’ha plantejat mai el problema del canvi climàtic des del punt de vista religiós? I, així com el cas del clima, es podria encarar qualsevol altre tema amb relació amb la natura i la Terra, començant per la procreació d’ànimes destinades a lloar Déu, amb qualsevol dels noms atribuïbles. Com més ànimes es fabriquen, més possibilitats de batejar-ne i, per tant, major nombre de lloadors de l’Altíssim. Este punt de vista tan simple me’l va presentar un antic monjo cartoixà que, com podeu vore, sabia de què parlava. La pressió antròpica sobre el món és evident, amb totes les accions derivades.

Altra idea a tindre en consideració és la d’acceptar que la vertadera vida està per arribar. Totes les religions monoteistes que conec ens diuen el mateix: «ací estem de pas; la vida real es troba en altre àmbit». Malauradament, el patiment i l’angoixa terrenal resulten decisius per a accedir a eixa pau eterna tan desitjada. En un món incandescent, per tant, ja s’hi acompliria una important premissa per aconseguir l’eternitat perquè crearia un sense fi d’ànimes angoixades de calor o, en el millor dels casos, pels constipats causats per la refrigeració.

L’ésser humà és la sublimació de la natura perquè ha estat creat a la imatge de Déu i la resta d’éssers vius es troben subjugats a les decisions humanes: l’home mana i la natura obeïx. El problema dels humans cristians, catòlics, ortodoxos, musulmans i jueus és que van ser creats abans de Jesús, o de Mahoma, sota la imatge del Déu de l’Antic Testament, o siga, eixe Déu desproveït d’empatia. I, si el peu és bord, l’arbre és bord, perquè, per molts empelts que li fem, les arrels foment part de la planta.

L’home sense empatia domina la natura amb la finalitat de viure uns pocs anys en este món perquè, en el fons, pensa l’altre: «por lo que me queda en el convento, me cago dentro». I això sense tindre en compte que les defecacions que embruten la convivència, en el fons, tenen una finalitat positiva perquè provoquen angoixa i patiment. Els únics descàrrecs que es podrien fer són els dels danys col·laterals que duen associats. Estes accions desmesurades contra la Terra tenen efectes envers els col·lectius més desfavorits i les zones més deprimides a l’hora que els provoca dos arguments de pes per a la religió. En primer lloc, el sofriment necessari per retrobar-se amb Déu i, en segon lloc, fan que els més rics puguen ajudar-los i, així, guanyar-se la seua parcel·leta de cel.

Els danys col·laterals mai han sigut un impediment a tindre en compte, i l’evidència es troba només revisant la quantitat d’ànimes que han hagut d’abandonar la Terra, de manera sobtada, a causa de les guerres provocades per doctrines. Si a l’hora de crear les religions s’hagueren tingut en compte estos insignificants aspectes, com per exemple, les guerres, altra cosa haguera estat. I és per açò que la consciència del planeta, de l’empatia, de la natura o del clima, només es poden defensar des del xicotet col·lectiu de laics. Laics: vosaltres teniu eixa càrrega sobre la consciència i ningú vos hi pot ajudar. Molta sort!

Perdó: se m’ha escapat això de la «consciència» en la darrera línia.

 

Salvador Sendra Perelló