NO-SÉ-QUÈ DE ROSA I EL SEU ESTRESSANT EQUILIBRI ESTATAL

No-sé-què de Rosa és un més que segur senador valencià de la pròxima legislatura. No puc dir si és aquell que ja va estar en algun càrrec a la Generalitat Valenciana en la prestigiosa època de Camps o si es tracta d’algun familiar seu però, a més, crec que també algú de la seua família és el gerent de l’empresa que gestiona la sanitat d’alguns hospitals de la Comunidad Valenciana.

La cosa és que eixe home, el de Rosa –veritat que sembla pel seu cognom que està lligat al PSOE?, o millor encara, que es tracta d’un amant mossegant amb feréstega intensitat eixa flor— ha fet unes declaracions públiques on diu que l’educació i la justícia han de ser iguals en tot España. D’entrada, bé: res a dir. Però, al cap d’una estona, i quan penses a què es dedica la seua família, et preguntes: i no es deixa res per a igualar? Entre la Rosa i la igualtat, quasi sembla socialista, l’home. Però es presenta a les llistes del PP...

Doncs, sí, esteu pensant com jo que s’ha deixat la sanitat, o és que ha de ser diferent a la resta de l’estat com fins ara. L’oblit no crec que haja estat casual, i menys encara venint de qui ve. Però, res, només això: que No-sé-què de Rosa ha dit unes coses i se n’ha deixat unes altres, per si el coneixeu i li podeu fer memòria, perquè a mi, després d’escoltar això, em ve a la ment un equilibrista que du una pèrtiga agarrada només de la punta.

Gràcies

Decret de plurilingüisme: Ballant la música del PP.

No deixa de ser curiós com en gairebé tots els aspectes de la política, la dreta acaba imposant el seu discurs, o com diria Lakoff, acaba imposant el seu marc. Lakoff ho analitza prou bé en el seu llibre No penses en un elefant. Ara, no acabe de veure clar la transposició que fa Lakoff dels models de pare estricte i de pare protector (nurturant parent model). Sovint pense que és una simplificació massa evident com a metàfora, i la transposició que fa a la política un tant forçada.

El que sí que és cert és que la dreta acaba imposant els discursos amb una facilitat esbalaïdora. Ho fan fàcil. Amb missatges directes, establint un marc del qual, sovint, les esquerres no saben com eixir o com donar-li la volta. No importa el que els passe a ells. No importa els escandols en els que puguen estar enfangats. Sempre trobaran una eixida fàcil i sense embrutar-se massa. I quan ataquen, ho fan on fan mal. Atac directe al cor o al fetge. Les esquerres sempre van al darrere i amb la llegua fora.

És clar, no importa qui té raó. Tenir raó en política no significa res. Perquè importa el missatge i com més curt siga millor. Entenedor, senzill, directe i que vaja a valors "sagrats". A ser possible que tot el missatge tinga cabuda en un titular o que ocupe 20 segons en un telediari. No cal més. Mentre la dreta ho aconsegueix amb facilitat, les esquerres sempre s'encaboten en un argumentari que sovint ni cap a un titular ni a 20 segons d'un telediari. I més, sovint són a la defensiva. Tractant de justificar que no s'estan atacant els valors "sagrats" –com diria Lakoff, pensant en els elefants-. És clar, en eixe moment, el discurs, el marc, ja l'ha imposat la dreta.

Tot això ho veig clarament amb el que està passant amb el Decret de plurilingüisme. És un bon Decret, és sensat, té l'aval de la majoria de centres que han demanat el nivell més alt i, finalment però no menys important, el Ministerio de Educación el va donar per bo en acceptar els aclariments de la Conselleria. Malgrat tot, el PP ha trobat l'ocasió d'encetar una guerra. I amb tot el que acabem de dir, ¿com pot ser que vagen guanyant-la? Senzillament, perquè han sabut imposar el seu discurs, el seu marc.

Llibertat. Eixa és la paraula màgica. La llibertat dels pares a elegir la llengua dels seus fills. Fixeu-vos com en eixe enunciat es reuneixen tots els requisits per imposar el marc. A la nostra societat no hi ha res més "sagrat" que la Llibertat. La llibertat és la màxima aspiració de l'individu com a tal, però també com societat en conjunt. A més a més, és un significant buit, perquè es defineix en negatiu. Si preguntes a qualsevol persona què és la Llibertat el més normal és que la definisca en negatiu, és a dir, es defineix pel que no és llibertat, o en referència a l'absència d'obstacles. Fins i tot, els pensadors liberals, especialment Issaiah Berlin, creuen que la llibertat només es pot definir com a negativa. Mentre que la llibertat positiva, sempre és més difícil d'explicar, incloent-hi en l'àmbit acadèmic.

Una vegada tenim aquests elements, i vist que el primer intent de frenar el Decret, mitjançant el Ministerio de Educación, va fracassar, havien d'inventar alguna cosa per atacar-lo. Aquesta vegada, l'opció era obrir un front als jutjats. Posar un recurs Contenciós-administratiu. No importa el resultat, importa el rebombori. Vist que el Ministerio havia donat per bones les explicacions de Conselleria, dubte que des del PP algú pensara que la via contenciosa aconseguiria frenar el Decret. Però, era una victòria segura. Si els Tribunals els donen la raó, han guanyat defensat la Llibertat. Si els Tribunals no es donen la raó, són uns guerrers per la Llibertat. El nom del recurs els ve que ni fet a posta, contenciós-administratiu, que evoca una guerra contra el Govern catalanista-podemita al que s'ha venut el P$x€. I a més a més, el PP queda com l'únic que planta cara al catalanisme, com sempre ho han fet.

Si faltava alguna cosa, en el recurs, a la primera de canvi, el TSJ els dona raó i adopta una mesura cautelar. Una mesura cautelar no és res. Però, ho han sabut vendre com una gran victòria, com que tenen raó. Victòria que et proporciona titulars gratis, sense cap mena d'esforç: "El TSJ suspende el Decreto de plurilingüismo", titular més repetit. I ja té el PP el cercle virtuós per guanyar la guerra, passe el que passe: 1.- El PP defensa la llibertat dels pares; 2.- El PP va al contenciós, a la guerra, per la defensa de la Llibertat; 3.- Els Tribunals suspenen el Decret, donen la raó.

Ara, amb una habilitat brutal, reconec que a mi no se m'haguera ocorregut, demanen que s'execute la suspensió. Açò és, que no s'aplique el Decret. Un Decret que s'ha suspés s'executa no aplicant-se, si el Consell no l'ha aplicat, ja està executant la suspensió. És més, si l'aplicara, incorreria en un delicte de "quebrantament de condemna o mesura cautelar". Però ells insisteixen. No tenen prou en que no s'aplique. Reclamen el seu triomf. Absurde, ridícul, fins i tot estúpid des del punt de vista legal, sí. Però políticament suposa humiliar a l'adversari, un triomf buit de contingut, però potent mediàticament. Una medalla més en defensa de la Llibertat.

En tot aquest procés, el Consell i els partits d'esquerres, no han fet més que anar a bacs. Explicar que no s'ataca la Llibertat, és entrar en el discurs, en el marc, del PP i, a més a més, requereix més temps i paraules de les que caben en un titular i en 20 segons de notícies. Ja balles la música d'ells. Si tens la temptació d'explicar-ho des d'un punt de vista de Llibertat positiva, ja et pots perdre i de pas es perd la gent que escolta, en cas de que algú escolte o llegeisca tot el que dius. I en cas de que t'entenga. Batalla perduda. Encara que el Ministerio et done la raó.

Passe el que passe als Tribunals, no pots guanyar mai. Perquè si els Tribunals els donen la raó, el Decret serà legal, però no és moral, estàs atacant la Llibertat. A més a més, la desconfiança amb els jutges és gran. Si damunt els donen la raó en les mesures cautelar, ja vas a bacs altra vegada. Explica que les mesures cautelars no pressuposen una resolució sobre el fons de l'assumpte, explica que el Decret és legal, que al final guanyaràs, etc. Si damunt ataques els jutges ja estàs donant munició pequè t'ataquen si guanyares el contenciós. Altra vegada, ni tot això cap en un titular ni en 20 segons. I passa el mateix amb el tema de l'execució de la mesura cautelar. Impossible explicar-ho a la gent, i que t'entenga, en un titular o en 20 segons.

El PP ja no pot perdre aquesta guerra. Si no li donen la raó els Tribunals, ja ha guanyat: han lluitat fins al final per la Llibertat i han plantat cara als catalanistes. I si al final els Tribunals els donen la raó...

Òskar "Rabosa".

Accident Metro València.

El cas de l’accident del Metro de Valencia ha tornat a l’actualitat aquesta darrera setmana. Primer va ser el Jutjat d’Instrucció 21 que ha tornat a arxivar el cas, al considerar que  no hi ha responsabilitat penal. Aquest diumenge per la emissió a la Sexta d’un reportatge.

No es pot negar que la gestió des del Govern de la Generalitat i des del FGV ha sigut nefasta. El tracte a les víctimes de la accident ha sigut nefast, insensible, denigrant i, fins i tot, inhumana. Vergonyós va ser el tractament de Canal 9 de la informació. Tot açò, porta que un vel fosc cobrisca el cas. No és d’estranyar que les sospites d’ocultació d’informació, de tractament de la investigació i de elusió de responsabilitats, inunden de desconfiança l’ànima de les víctimes i de les seues famílies.

No obstant això, pot ser que l’arxiu de cas pel jutjat d’instrucció no siga descabellat, ni al darrere hi haja cap mà negra per ocultar el cas. Més si hom para atenció al que diu, més bé al que diu la premsa que diu, la interlocutòria (auto, en castellà) d’arxiu  -no he pogut trobar la resolució-. Segons recull El Levante:

La instructora se remite a los informes periciales, para subrayar que en el año del siniestro, la inexistencia de balizas ante las curvas era una pauta de actuación común en otras administraciones ferroviarias que hasta entonces se había mostrado segura. Y apunta además, que en el caso de Valencia, se valoraron otras circunstancias como el hecho de que nunca antes hubiera habido accidentes o incidentes relacionados con los excesos de velocidad en curva; y que ni maquinistas, ni factores de circulación ni trabajadores de infraestructuras ni técnicos de línea ni sindicatos advirtieron nunca del peligro de la misma.

I diu molt bé la instructora -si és com diu-, El Levante cita literalment:

Lo decisivo desde la perspectiva penal es si las medidas de seguridad existentes cumplían con los estándares de seguridad del sector. Y como se señaló en resoluciones anteriores a la reapertura del procedimiento, la mejora o el incremento de las medidas de seguridad efectuadas a posteriori, no puede equivaler en el ámbito penal a que la situación previa pueda considerarse sospechosa de criminalidad.

Es fa difícil fer un judici propi sense tenir en compte tots els elements, sense haver llegit els informes, sense tenir la informació de primera mà com té la instructora. Però també es fa difícil pensar que la instructora davant una situació com aquesta vulga tirar terra sense més ni més damunt de l’assumpte. Ara bé, vista la situació de paranoia respecte al “poder judicial” que vivim, les sospites que tots teníem i que confirmen les gravacions com les del cas “Lezo”, la manca de confiança que tenim amb el sistema, el tracte rebut per les víctimes, les maquinacions de Cotino que exposen les víctimes, etc., alguna cosa a dins nostre ens diu que no podem confiar totalment.

El tema penal no està tancat, la Fiscalia vol recorre la resolució de la Jutge, no sé si és un acte de cara a la graderia o de veres hi ha indicis de responsabilitat penal o queden diligències d’investigació per fer. En qualsevol cas, que s’arribe fins el final, és bó.

Que no hi hagen responsabilitats penals no vol dir que no hagen d’haver-ne de cap altre tipus. I aquestes sembla que no es depuraran mai. La comissió d’investigació de Les Corts va determinar que si hi havia responsables, i va determinar falles. Tard i mal, perquè els responsables estan tots a casa i això no els passarà cap tipus de factura. És més, el PP no patirà, en vots, cap conseqüència. Però ja res, des de l’emissió del reportatge de Jordi Évole i de les conclusions de la Comissió, pot amagar la vilesa d’aquesta gent: de Paco Camps, de Cotino, del Partit Popular, dels directius i “periodistes” de Canal 9 que van amagar i tapar el que passava, etc.

Finalment, dues reflexions, més enllà de la vilesa d’aquesta gent:

En primer lloc, cal tenir en compte que accidents sempre hi hauran, no és pot evitar un risc zero. Això no lleva que s’haja d’actuar amb total transparència per investigar-los, i depurar les responsabilitat que puguen haver-hi. Aquestes responsabilitats no tenen perquè ser necessàriament penals, no té perquè haver-hi necessàriament una conducta amb rellevància penal. Però, sempre tota investigació ha de ser transparent i amb màxim respecte per les víctimes.

En segon lloc, vivim a societat tan podrida que permet que les institucions, que diuen representar al poble, es burlen, tracten vilment a les víctimes, i estenguen una desconfiança tan gran que no podem ni refiar-nos del que diguen els jutges. I el pitjor de tot, ho fan per mantenir un negocis revistits d'un halo diví, per la visita del Papa i amb aires de superioritat. En fan ganes de cantar:

Tu Superioridad 
prodigio de humildad me tiene emocionao 
Eres un asco, qué le vas a hacer 
toda tu cultura ni araña mi piel 
está podrida, es un puto 
insulto al buen gusto 
Todo es de color y muy marrón 
en el planeta basura los limpios 
hacen seguros sus negocios gracias al amor y la oración

CorruPPció, una revisió històrica.

El PP assetjat per innumerables causes judicials de corrupció política. Semblava que no arribaria mai, siga per fortalesa pròpia i “amics importants” que per com deien ells: “ El PP es incompatible con la corrupción” *(José Maria Aznar. Font- Heraldo, 9 d’abril del 2010... ha plogut des de llavors però la realitat segueix desmentint les paraules)

Vegem com s’ha arribat ací.

El PP amb Aznar al cap accedí al poder després d’una intensa campanya de desgast contra el PSOE de Felipe González el 1996, al que acusava d’encarnar la quintaessència de la corrupció. “Váyase, señor González” fou un motto que calà entre la gent, allà venia saba nova per la regeneració del país. Aznar arribà fins al punt de declarar en aquells moments i després, que corrupció i PP eren incompatibles *(vid. supra).

D’això fa molts anys i els fets semblen contradir-ho. Una volta establerts al poder i més encara quan gaudiren de majories absolutes –molt temptador!- incorregueren en tantes corrupteles com qualsevol altre si no més, abans d’ells: res de nou...

A mi m’interessa però un altre aspecte més proper, el de veure com s’establiren ací, al País Valencià vull dir, i perquè les coses han acabat com han acabat. Després de la llarga dictadura franquista, es pot dir que el feixisme estava desprestigiat, eren dies de progressia i la dreta es veia com la continuadora natural de l’odiat sistema anterior. Calgué així crear un pas previ per a la regeneració de la dreta, sempre important en moltes regions. Nasqué així la UCD o Unidad de Centro Democrático. En un país hereu de les tensions de la Guerra Civil, mai oblidada, calia algú que es “declarara” no d’esquerres ni de dretes, sinó de centre, tan sols centre, sense extrems. La UCD de Adolfo Suárez fou el ninotet de la resta de partits hegemònics, que no dudaren en devorar-lo quan deixà de ser útil. La prova és que des de fa dècades ja ni existeix... Eliminada la competència per la dreta-centre, un antic ministre franquista, el de la censura nogensmenys, Manuel Fraga, decidí crear un partit de nova encunya, Alianza Popular. Una dreta suposadament euròfila i moderna però que mai renegà de les dèries absolutistes ni el passat dictatorial del seu creador. 

El problema és que la imatge de la dictadura encara era recent i ell com a membre actiu i destacat de la mateixa, no era creïble. Rebatejà el partit com a Partido Popular i cedí la direcció a un jove falcó dretà però ja no directament lligat per edat al règim anterior. El PP tingué grans problemes per establir-se a nivell nacional fora d’aquelles regions que s’havien mostrat històricament conservadores, com ara Galícia o Castella-Lleó, i que ja recolzaren al seu temps l’alçament del general Franco contra la República democràticament elegida. 

El problema és que la majoria del país i encara que només fora per acció pendular després de la dictadura, era progressista. Fonamentalment el sud que sempre havia estat un feu socialista des de finals del segle anterior com a reacció al cacicatge i latifundisme imperants, i també la capital que bullia durant els anomenats anys de la “movida”. A les regions culturalment distintes com ara el País Basc o Catalunya, governaven partits regionalistes i el PP, espanyolista i centralista, no hi tenia cabuda. La batalla anava a jugar-se per tant en altres camps perifèrics, com ara el valencià, on governava un PSOE, que encara podia anomenar-se en certa manera i sense faltar a la veritat com a PSPV... *Les sigles finals PV, uns anys més tards i aplicades al PS valencià són un sarcasme.

El PP, incapaç de governar territoris rics com ara el País Basc o Catalunya, maldà per governar a la capital i des d’allí projectar una imatge d’entitat nova i no rància. Costà, transfuguisme inclós, però s’aconseguí. Una volta obtinguda la capitalitat estatal, començà una campanya propagandística sense precedents. Calia fer i refer per tal de fer creure que es feia molt, molt més que mai ningú abans. I així començaren a créixer les línies de tren d’alta velocitat, sempre radials, sempre amb eixida des de Madrid, o les autovies, amb el mateix criteri. Madrid com a centre del món. Ara, això tenia un preu, un preu que ja es veuria més tard  algun dia. Com se sol dir, l’últim que tanque la porta. La qüestió és que eren anys de bonança econòmica i ningú volia parar... Emparats sota aquesta mateixa premissa del poder a tot cost i la propaganda com a aliat, es va pensar com fer per a expandre’s i on seria possible fer-ho. 

Andalusia era pobra i un feu particular del PSOE, impossible entrar-hi (encara no ho han aconseguit). El País Basc o Catalunya tenien partits propis i també molt difícil es presentava la cosa... Quina regió era gran, demogràficament poblada i mitjanament rica i per tant interessant? Bingo, València!... I allà que anaren, calia el poder al País Valencià a qualsevol preu!

Centrats ací i ara al País Valencià, cal estudiar certes particularitats per entendre el llarg periode –que ningú sospitava tan llarg- de domini popular. La nostra és una regió desvertebrada. Una persona de Castella, siga la Manxa que la lleonesa, per força ha de passar per Madrid. Per a un català, més tard o d’hora, passar per Barcelona és indefugible. El nostre Cap i Casal, ho és però molt menys... Una persona d’Alacant o Elx, pot viure tota sa vida sense necessitar anar per res a València i tant se val per a algú de València que no coneix ni té perquè conéixer les comarques del sud. Així les coses, qui nomenar com a cap de llistes al PP? A València, importants famílies conservadores es disputaven el poder i optar per un significava enemistar-ne un altre... Vet ací que s’acaba trobant una fòrmula de compromís, nomenar algú neutre, algú “d’allà baix”, algú de Benidorm, val a dir Alacant. Així, a més, es trauen vots per allà...

La qüestió és que el candidat elegit, Eduardo Zaplana, no era ni valencià sinó murcià, i si entrà en política fou de rebot per deixar prenyada a la filla de l’alcalde predemocràtic de Benidorm. Calia bé afusellar al monyicot aquell, bé trobar-li un càrrec... Com que el PSPV després de llargs anys de govern amb Lerma es trobava desgastat, semblava el moment just per atacar el poder. Finalment s’aconseguí i Eduardo Zaplana i el PP arribaren a la presidència de la Generalitat Valenciana. A partir d’ahí, ja tot és nou. Zaplana s’havia criat com a un personatge de carrer vingut a més per les circumstàncies i no anava a deixar que aquella gent d’aquella ciutat que no coneixia, València, li dictaren el què fer o no fer. Zaplana optà pel populisme al per major necessari per a una vila ultraturística com la capital de la Marina Baixa, i que tans bons resultats li havia donat.

Així les coses, deslliurat de les famílies importants capitalines valencianes, optà per demanar línia directa amb Madrid. El PP maldava per créixer fora de Castella o Galícia i com hem vist, zones riques com el País Basc o Catalunya li estaven vetades o altres amb gran nombre de vots com ara Andalusia, també però per altres raons. A Madrid, ara en mans populars per transfuguisme, el famós “tamayazo”, Zaplana va dir que ara que el PP tenia la primera ciutat d’Espanya, però no la segona Barcelona, bé podia fer pinça amb la tercera, València, dotada d’un territori ric i ben poblat per autopromocionar-se a nivell estatal. Dit i fet, Zaplana aviat optà per una política de fanfàrries i grans infrastructures, que com a Madrid, feia creure a tots que es feia molt, donava feina (panem et circenses) i generava dèficit, però com això només es veuria més tard... Camps, el successor valencià ja de Zaplana, no varià ni un pel este “modus operandi”...

Ahí que vénen la Copa Amèrica, la F1 al port, la prolongació de la ciutat cap al Cabanyal, la cornisa marítima històricament menyspreada, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciudad de la Luz a Alacant, la Ciudad de las Lenguas *(sic en castellà) a Castelló de la Plana, Terra Mítica...

A hores d’ara tot quebrat. El criteri era propagandístic i no de gestió. Ara bé, no donem tota la culpa al PP, que a penes va accedir tímidament al poder inicialment, sinó a la pròpia gent valenciana que el votà repetidament posteriorment, donant-li la sensació d’impunitat que estem veient  ara.

La meua impressió personal és que el poble valencià no va ser estúpid sinó tan sols cínic. Com el pobre al que algú convida un dia a dinar i ell no para i para de demanar plats. Quan arribe la factura ja la pagarà un altre! El problema és que la factura la generaren uns, el PP, però la pagarem tots, el poble. 

Deixem treballar ara a la justícia i a veure si gestionen les coses millor que el PP, que per a declarar-se incompatible amb la corrupció, va demostrar un gran domini.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 4 de febrer del 2016.

El PP no té la culpa…

…la major part de la culpa del que està passant al País Valencià la tenen els seus votants. I han sigut una gran part dels valencians qui sistemàticament els ha votat.

Ja fa un temps, i va ser un dels primers posts que vaig republicar a aquest bloc, vaig exposar la tesi que els valencians votaven al PP buscant reconeixement, el PP mitjançant les polítiques de “Grandes eventos” aconseguia “enlluernar” el món, bé no sé si tant com el món, però als valencians sí que els tenia enlluernats. La Ciutat de les Arts i les Ciències, la F-1, la America’s Cup, la Ciutat de la Llum… eren projectes que els valencians sentien que els donava grandesa. Era una cosa per presumir davant del món. De sobte, un poble amb complex d’inferioritat, un poble que s’havia entregat a la grandesa de Castella, un poble que -en la dialèctica hegeliana d’amo/esclau- era esclau, aconsegueix alliberar-se, ser amo. Tot gràcies al PP.

No importa que una persona amb una intel·ligència normal i mínimament raonable podia veure i preveure que el camí que portava el PP anava cap al desastre. No importava que fóra públic i notori que els càrrecs electes del PP eren corruptes, que les institucions eren una cova de lladres. Vicente, el Vicente de la cançò d'El Sifoner, ja podia anar a Madrid i parlar-los de tu a tu “a los de los madriles”. Ja no eren només els de “las fallas”, “las naranjas”, “la paella” i la “tierra de las flores, de la luz i del amor”, ja no eren “los de la playa de Cullera o Gandia”. Ara ja per fi eren els de la F-1, l’America’s Cup, els de Calatrava... I si per això calia pagar el preu de la corrupció, la Gürtel, el Papa, els projectes destarifats, etc., doncs el que faça falta que “això ho pague jo!”.

Tot açò ho recalque perquè ara està de moda tirar-li tota la culpa al PP. Tot el que passa és culpa del PP. Entenc que els partits polítics, els que ara aspiren a treure vots per governar, li tiren tota la culpa al PP. És clar, és la seua tasca. Ells ara s'han d'adreçar als mateixos votants que han votat en les darreres 5 legislatures al PP, i no van dir-los: “vosaltres sou uns malparits irresponsables  que votant al PP ens heu clavat dins d’aquest atzucac”. Evidentment qui faça això no té cap opció de governar. Així, que toca senyalar als que tots sabíem ja fa temps que robaven, que malgastaven, que enxufaven,  al PP i dir-los: “és que vosaltres heu enganyat a la pobra gent” i “és que vosaltres heu mentit a la gent”. És molt probable què qui faça eixe discurs estiga també convençut d’això. De que el poble és inocent i han sigut uns pocs "caradures" qui els ha enganyat. I això és perfectament possible, pequè aquest sistema dissol la responsabilitat, tal com ja explicava Ulrich Beck, quan en “La sociedad del riesgo” diu:

Esto deja claro de manera ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema) actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos, en la que social y personalmente se actúa como si uno se encontrara bajo un destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. (p. 39)

Així doncs, els valencians han anat votant al PP majoritariament sense tenir que fer-se responsables de les conseqüències del seu vot. I no sols això, llevat d’algunes excepcions que sempre les hi ha, molts dels votants d’altres formacions polítiques i les mateixes formacions polítiques han anat deixant fer al PP, perquè a la fi i al cap, ells també sentien eixe orgull de tenir la F-1, l’America’s Cup, etc.

Hom veu la notícia sobre un documental titulat “Un poble en venda” a eldiario.es, i veu que es diu: “Un trabajo de 35 minutos aborda con la sociedad civil como el PP ha “dejado temblando” la Comunitat Valenciana”. Jo no puc pensar que això és fals, absolutament fals. Perquè el PP no ha caigut al País Valencià com els càstigs divins sobre Sodoma i Gomorra o una plaga sobre l’Egipte perquè els valencians hem desobeït a Déu. El PP ha governat al País Valencià perquè està ple d’imbècils que l’han votat “democràticament” i ara no se’n fan responsables.

Ja sé que públicament ningú eixirà i ho dirà clar ras. Però jo ho puc dir, perquè ho pense, perquè, a més a més, és cert, perquè no li dec res a ningú i perquè és hora que també senyalem els responsables. A tots i cadascun. Per aixó ho repeteixc: La major part de la culpa de la ruïna del País Valencià és dels imbècils que ha votat al PP elecció rere elecció.

 

Oskar “Rabosa”.

Caixes negres, caixes blanques.

Després de les targetes negres de Cajamadrid que ja han alçat polseguera, tenim el “negre valencià” en versió caixa. Conste que la caixa negra no és una institució financera, sinó una caixa on clavar la mà i anar traient els diners públics sense que ningú sàpiga qui clava la mà ni per a què són eixos diners.

La caixa negra valenciana té el mateix sentit que les targetes black, despeses personals de gent que, abnegada en la seua tasca de servei públic, no pot arribar a final de mes. Així que els nostres pobres polítics no tenien altre remei que posar la mà a una caixa negra i treure alguna cosa per a menjar. Això en Dret es diu furt famèlic, i la jurisprudència diu que s’ha d'absoldre. Quan un furta per a menjar, només coses de menjar i l'indispensable per a menjar, no hi falta de furt ni delicte. Els nostres representats no tenien per menjar, per això encomanaven 500 € de sushi per sopar o Cotino, crucifix en mà, comprava dos cartons de llet, i d’altres compraven pits de pollastre, racions de paella de 10 €, galetes... No ningú dirà que no eren coses de menjar i que no ho feien perquè passaven fam.

També treien de les caixes negres diners per pagar flors, decorar els despatxos i alguna corona de flors en algun enterrament, coses totes elles necessàries per crear bon ambient a la feina, unes, o per compassió cristiana les altres. Com tots sabeu necessitats bàsiques.

No he llegit en quines coses més es gastaven, els nostres pobres representants públics, els diners de les quasi 300 caixes negres, però estic segur que eren en coses necessàries. Com no creure que els representants públics són honestos? Quins motius ens han donat per pensar que balafiaran els diners públics? Quins motius tenim per dubtar d’ells? No hi ha motius per pensar que una persona que jura davant d’un crucifix no és una persona honesta. A més a més, no hi ha cap dubte que el poble mai s’enganya, i en una democràcia la gent confia sempre en persones honestes, treballadores i respectables perquè els representen.

Clar, hom pot pensar que el tema de les caixes negres passa perquè vivim a un sistema corrupte, que el problema no és de quatre desaprensius que roben, sinó que és perquè el sistema està podrit i fomenta la corrupció amb total impunitat per part d’uns tribunals i jutjats, que em compte d'impartir Justícia, estan al servei dels polítics i elits econòmiques. Això suposaria que no cal una regeneració democràtica, sinó tombar tot el sistema polític nascut a la II Restauració Borbònica amb les restes del franquisme i altres institucions que han sobreviscut des de “los tiempos del Imperio español”. Per tant, caldria fer un sistema nou, democràtic, transparent i al servei d’una societat madura, participativa i activa. Però això són entelèquies de gent desqueferada.

Al meu poble, quan jo era xiquet, ens desafiaven uns als altres amb anar al cementeri i trucar la porta, amb tres cops, mentre deies: Calces negres, calces blanques, corre, corre que no m’alcances. Tot adornat amb històries d’esperits que s’alçaven i et perseguien per haver pertorbat la pau dels morts. Si tinguérem l’errònia segona visió que el sistema està podrit, els polítics podrien anar a la porta dels jutjats, en compte del cementeri, i dir: Caixes negres, caixes blanques, corre, corre, que no m’alcances. Encara que no hi haguera cap esperit de Justícia que els perseguira.


Òskar "Rabosa".

Els valencians han votat PP des del 1995 buscant reconeixement.

Hom és difícil que no es pregunte perquè la gent, malgrat el que han fet,  el PP al País Valencià continua tenint el vot de la gent. Com no potser d’una altra manera el vot té que ser per força de gent treballadora. Gent que en condicions normals no deuria votar al PP, perquè si actuaren de forma racional no votarien a qui, en principi, no va a defensar els seus interessos.

Certament, no ho fan per ideologia. Dubte molt que els votants del PP a la seua majoria es plantegen si el PP és un partit liberal, democratacristià o conservador. És clar que si sumem les tres corrents de dretes, típiques de les democràcies europees, aglutinarien un gran part de la població, però el PP les aglutina totes i algunes d’elles mesclen mal. Com un liberal pot estar en conservadors i democratacristians davant el matrimoni gai o les parelles de fet? El PP va ser fundat per Fraga fusionant tots el partits de dreta, de totes les corrents, excepte la UCD que va es va integrar més tard. El PP és un partit de dretes vinculat directament amb el franquisme, amb els hereus del franquisme, que pren de les tres corrents que es solen considerar dreta el que li convé quan li convé. Així tenen que casar les corrents liberals amb les corrents catòliques. De tal forma que mai saben ideològicament on estan, però estan on els convé.

Al País Valencià, como gaire bé a tot l’Estat espanyol, és bàsicament una societat tradicionalment agrària. Societat de terratinents i llauradors servils a “l’amo”. Òbviament, la majoria no són amos, així que la fotografia de la societat és poc culta, rústica i amb baix concepte de sí mateixa, permanentment avergonyida de parlar valencià, de ser llauradors, amb por del que diga l’amo i el cap cot. Però a partir dels anys seixanta l’economia espanyola començarà a tirar cap amunt i al País Valencià es desenvoluparà per una part prou industria (tèxtil, mobles, sabates, joguets, etc.) i per altra el turisme i per tant construcció. La gent passa de una societat dedicada al sector primari a una altra on guanya pes el secundari i el terciari, entren a la “modernitat”. Tot això sense solució de continuïtat en quan a la transformació de la mentalitat de gent. Per tant, les idees que han emergit en les democràcies europees no calen a la societat. És una transformació de facto, sense guia ideològica.

Amb eixe substrat arribem al punt clau, per poder respondre a la pregunta que ens hem fet al començament. I la resposta la podem trobar seguint el pensament de Hegel, el filòsof alemany. Sense fer-ho massa llarg ja que explicar això ens portaria massa espai. Per a Hegel l’Esser humà té un certs desitjos que comparteix amb els altres animals, com menjar, beure, dormir, tenir un refugi i sobre tot, el més fort, el de supervivència, per a cobrir-los li calen objectes (una jaqueta pel fred, una casa on refugiar-se, etc.).  Però, també té altres desitjos que el fan diferent als animals, i és que sovint vol coses que no són materials, entre aquests destacaria la necessitat de reconeixement. El reconeixement es té que obtenir dels altres homes, i tan de reconèixer com a Home. Buscant eixe reconeixement és com ixen els amos i els esclaus. Ja que entre els primer homes hi havia de disposats a jugar-se la vida, anant contra el instint de supervivència, per aconseguir el reconeixement. Reconeixement que obtenen d’aquells que tenint un fort instint de supervivència no es juguen la vida. Els primers són els amos i els segons esclaus. No obstant, l’esclau també té sempre una necessitat de reconeixement. Per fer-ho curt, aquest reconeixement universal arribarà amb el liberalisme, la Revolució francesa, i la aparició de la idea de que tots els homes son lliures i iguals.

Com hem dit abans, la societat valenciana passa en poc temps d’una societat rústica, on encara impera la dialèctica amo/esclau, a una societat que es desenvolupa econòmicament en poc temps, i les societats més desenvolupades econòmicament es regeixen per principis liberals i per la llibertat i igualtat de tots. Això farà que arribats als anys ’70 hi haja al País Valencià dos necessitats de reconeixement, una que deriva de la falta de llibertat dins del franquisme, on encara hi ha la visió de qui et contracta per una feina és l’amo, i per una altra un desig de superar el complex d’inferioritat, tant respecte l’amo com un reconeixement com “a valencians”. Però, al contrari que a Catalunya, el reconeixement “com a valencians” no passa per un sentiment nacionalista. Mes bé passa per sentir-se tan espanyols com els castellans.

Durant la Transició es cremen etapes respecte de les necessitats de reconeixement de les llibertats i la igualtat. El reconeixiement formal dels drets i llibertats a la Constitució, el fet de que el País Valencia es convertisca en una societat bàsicament terciària, el canvi en les relacions de treball, etc., al igual que passa a la resta de l’Estat dona el suficient reconeixement a la gent com per a que es senta satisfeta. Per assolir això, el País Valencià votarà fonamentalment partits d’esquerres (bé fem com si el P$x€ fora d’esquerres, ja que eixa idea-enganyifa continua majoritàriament estesa).

Queda per satisfer el complex d’inferioritat que sent com a valencià. En un principi hi ha una ombra de buscar-lo en el nacionalisme, però quedarà ràpidament anul·lat. El P$x€, que a més a més encara gasta PSPV, no complirà eixe objectiu. I, amb un gir cap a la dreta a tot l’Estat enmig del descrèdit dels Governs González, el PP arribarà al poder. Des d’aleshores, el “PP de la Comunidad Valenciana” buscarà aconseguir eixe reconeixement. Farà una política d’infraestructures, d’obres públiques, de grans esdeveniments, de bogeries, destarifos i destretrellats. Tot amb molta corrupció, diners de les Caixes i per a enriquir-se ells i els amics. Però a la gent l’importava poc, es sentia reconeguda, el PP aconseguia posar a la “Comunidad Valenciana” al mapa, eixia a totes les TV del Mòn la Formula 1 i la America’s Cup, que era com uns Jocs Olímpics; les obres de Calatrava eixien als llibres... (d’arquitectura?) i guies de turisme del món; “La Ciudad de la Luz” era el Hollywood d’Europa; la benedicció del Papa (als de Orange Market sobre tot); etc. Però sobre tot, Rajoy posant com exemple la “Comunidad Valenciana” de les seves polítiques si guanyava al 2008. Ara sí. Ara el somni dels valencians s’havia complert. Si el preu pel reconeixement era la corrupció, era un preu barat.

Hom pot pensar que el PP al País Valencià guanyava per la bonança econòmica, o que les seves polítiques creaven ocupació, les requalificacions de terrenys, etc. Res mes lluny de la realitat, haguera manat qui haguera manat la bambolla immobiliària, la ocupació, etc., haguera sigut la mateixa. Això depenia de “forces” alienes al Palau de la Generalitat.


Oskar "Rabosa".