EL CLÍMAX

El riure és el resultat de la transformació d’una tensa espera en un no-res, diuen que ha escrit Kant en alemany. Jo, com que d’alemany no en sé, m’he de creure allò que diuen els traductors i les traductores que, si més no, també interpreten. De tota manera, no sé hi estic del tot d’acord perquè, si és així, una persona que riu molt deu patir, en el futur, alguna patologia coronària, més que siga per la tensió que suporta tant sovint.

De tota manera, això també es podria dir del clímax –per no dir l’orgasme— si atenem la manera en què Kant l’explica: la transformació d’una tensa espera en un no-res. Després de tanta tensió, una possible confusió és la que depén d’alguns sentits, o de la manera d’expressar-los, perquè hi ha qui riu, i molt, tot i que els francesos solen anomenar la petite mort eixe moment que succeïx eixe clímax.

La cimera sobre el clima ha estat tensa, o això diuen. Sembla que el fracàs ha estat sonat. Les qüestions relacionades amb la desfeta les analitzarem en altre article perquè hui no hi tinc temps. El resultat, però, ha estat de riure, si atenem a la interpretació kantiana perquè la tensa espera s’ha diluït en un no-res. Diuen que riure –en el sentit de fer ús de la ironia— és l’arma d’aquells que no tenen poder. Crec recordar que Voltaire no n’estava molt per la causa; senyal que manava...

La petite mort és la segona interpretació que cap, després de la cimera. I en este cas s’ha de tindre en consideració que necessitaríem de l’orgasme per aconseguir-la. Jo, com que no sé si la disbauxa climàtica ha arribat fins a eixe extrem, he hagut de titular el present escrit com “El clímax”. L’organització de la cimera, de pas, ja té una pista per posar-li un nom més encertat en la propera reunió: La cumbre del clímax.

Salvador Sendra

SOC UN SEGUIDOR INCONDICIONAL DE GRETA THUMBERG

Greta és una xiqueta fantàstica, atrevida i del tot encisadora. No entenc com hi pot haver gent que qüestione la seua persona, la seua tasca o, fins i tot, la seua presència. Si fora filla meua, n’estaria més que orgullós i, segurament, dedicaria una bona part de la meua vida a seguir-la. I hi ha dos motius bàsics per realitzar esta afirmació, a banda de les altres moltes raons: que és menor d’edat i que és dona. Amb açò, però, ja n’hi ha suficient, crec.

Hi ha qui critica que tindrà una vida diferent a la de la resta de menors –ja sabeu: menors entesos des del punt de vista eurocèntric middle, middle. Potser, sí, però els genis i els humans més precoços s’hi veuen abocats sense més eixida. Hi ha qui critica la seua manca d’escolarització, però, i fins i tot saltant-me la primera premissa, caldria revisar les dades de l’informe PISA i pensar si una família normal no està preparada per ensenyar els seus infants i assolir-ne, sobradament, eixos objectius de merda. Finalment, i per posar altra crítica, diré que hi ha qui pensa que es tracta d’una família acomodada, la seua. I sí, això supose jo també... Si foren uns pobres desgraciats estarien pensant altres coses, abans de dedicar el seu temps a finalitats altruistes i fonamentalment intel·lectuals, igual que jo o tu, lector(-a).

Una vida de somni amb uns viatges de pel·lícula i unes amistats escollides i especials: què més es pot demanar en la vida? Assumisc que eixa vida l’haguera desitjada jo també, encara que no haguera arribat a convertir-me mai en l’exemplar persona que escriu açò: en un humà totalment inserit en la societat, alienat, consumidor, desgraciat, mediocre i instagrammer. Segurament, als ulls de qualsevol família conservadora de poble, estic bé: estable... Em reconforta saber-ho. Però, si viure és prendre partit, qui de tots (i totes) viu realment? Tu? Vinga, va, innocent. Viu ella i, a més, hi participa!

Salvador Sendra

SOC UNA PERSONA CONSCIENCIADA

L’acceleració climàtica és una evidencia, tot i que jo qüestionaria la paraula «canvi», ja que, si resulta fàcil d’adequar a la parla quotidiana, realment, els fenòmens meteorològics no són un canvi stricto sensu, sinó que més bé acceleren un procés natural d’escalfament. La reducció de la capa de gel, així com l’augment constant de les temperatures en són un exemple, d’esta acceleració.

L’estiu passat vaig tindre el plaer de viatjar durant un parell de setmanes amb un professor de la Universidad Complutense que recollia mostres sobre el retrocés de les glaceres que hi havien estat preparades una dècada abans. Realment, el missatge que transmetien les muntanyes andines era preocupant. No obstant això, també s’hi veien els períodes de xicotetes glaciacions, a partir de les seues restes sedimentàries, que em feien pensar que poden haver uns moments de frescor abans de caure en el vertader abisme infernal.

Em preocupa molt tot açò... I em preocupa mentre escric este article a casa, amb l’aire condicionat connectat i el llum encés perquè fa massa calor per fer altra cosa que no siga eixir a banyar-me a la piscina d’aigua tractada amb tota mena de productes químics, o per prendre un gelat guardat al congelador, al qual li he hagut d’abaixar la temperatura perquè vull que les coses es congelen ràpid.

Després, aniré al garatge amb l’ascensor i agarraré el cotxe per arribar al supermercat del final del carrer perquè, com que òbric les portes amb el comandament, no cal ni que baixe del vehicle que, per suposat, té l’aire condicionat connectat, també. Al supermercat s’està bé. No agarraré la bossa de plàstic perquè contamina. De pas, em compraré una mica de roba d’eixa barata, però moderna, que fan per Àsia, fresqueta, per eixir al xiringuito, que hui està tot il·luminat perquè fan una festa d’eixes hippies. Duré flotadors de plàstic als xiquets perquè juguen a la piscina, o a la platja, i que em deixen tranquil i, si els trenquen, demà, més.

Salvador Sendra

SENSE ASCENSOR NI AIRE CONDICIONAT

Les primeres dos mesures que hauria de prendre qualsevol govern que vullga passar per normal, i sense cap mena de vacil·lació, són, segurament, les més impopulars però, pel bé de la humanitat, i per la salut psíquica i física de les persones, irremeiables.

En primer lloc, s’hauria de prohibir l’ús de l’ascensor fins a la quarta planta. Només en el cas de discapacitat o de prescripció mèdica, l’usuari o usuària en podria fer ús. És una vergonya que la gent puge o baixe amb l’ascensor mentre pensa a perdre pes, millorar la salut o anar al gimnàs. Per als infants, quina manera hi ha, de més adequada, perquè abandonen el perill de caure en les sarpes de l’obesitat?

En segon lloc, i per acabar allò que s’exposava a l’inici de l’escrit, s’hauria de prohibir connectar l’aire condicionat en qualsevol sala que no excedira els vint-i-set graus i, a més, una volta que s’abaixe del límit, que es tornara a aturar. Això sí: el termòmetre s’hauria de situar sobre l’esquena de la persona més pròxima a l’aparell. Amb esta simple actuació, es milloraria la salut de la ciutadania, perquè també s’hauria d’aplicar a casa. La grip i els constipats, que són una important causa de baixes laborals i de despesa farmacèutica, amb esta simple aplicació, remetrien en gran mesura.

Realment, no sé si hi haurà algun governant que tinga valor per aplicar estes actuacions. A mi, per exemple, em crida l’atenció l’ús que es fa de tot açò en edificis públics, on els usuaris i les usuàries són d’allò més selectes i exclusius mentre que a casa, per no gastar, no es renten ni les dents. A més, l’ús indiscriminat d’energia sense mesura ni cautela, convindreu amb mi que no és la millor solució per al medi ambient, no?

Salvador Sendra

MENGEU VERDURETES: SALVEU EL PLANETA

He escoltat a la ràdio que un col·lectiu d’economistes molt preocupats per la vida al planeta han tret unes conclusions del tot innovadores. Diuen que es pot salvar la Terra és si s’abandona el consum de carn roja i es canvien els hàbits cap a la ingesta de verdura. No han entrat en els detalls, que jo sàpiga, de la qualitat dels vegetals, ni en la possibilitat d’habilitar produccions encara més intensives. Però, ja vos dic: açò que escric és sobre un titular d’una notícia de premsa, o siga que la font no té ni el més mínim rigor. Jo no soc economista. A més, pot ser que les solucions que propose no siguen les més ortodoxes però, ho repetisc: no soc economista.

Una amiga, fa uns anys, va aprovar una oposició per a un lloc de treball. Quan vaig vore sa mare, la dona em va posar al corrent de la gesta i em va dir que havia passat unes setmanes molt intenses, resant molt i encenent-li ciris, a la Mare de Déu. Al final, la dona va aconseguir l’objectiu i la seua filla obtingué la desitjada plaça. Però, al poc de temps vaig coincidir amb la xica i em va contar una versió del tot diferent. Em digué que havia estat tancada a casa estudiant molt els darrers mesos i, al final, va aconseguir aprovar l’oposició. Va insistir dient que ningú no li havia regalat res i que estava molt contenta: era economista!

Com que ja he dit abans que jo no soc economista –i dos voltes seguides!—, ja vos podeu imaginar a quina versió done major credibilitat. Però, ja dic... no em deixaré portar per la comoditat d’escollir una sola opció per aconseguir una finalitat tan important com la d’arreglar el món i n’aportaré altra per si de cas. Ara bé, com que encara no he tingut temps de perfilar amb tots els detalls eixa segona teoria que podria rescatar la humanitat en el cas que fallara la primera, la guardaré per a altre article. Per cert: la carn humana és roja?

Salvador Sendra

ECOLOGIA I FERTILITAT

Un, o una, ecologista no deu tindre fills! El compromís amb el medi ha de ser la pedra angular sobre la qual es fonamenta tot ideal ecologista i, com a tal, si es trenca o se suprimix, s’ensorra tot l’edifici sota el mantell de la demagògia. Les persones que es consideren ecologistes no deuen tindre fills perquè, què són els humans sinó uns depredadors insaciables?

Criar un bebè, a més de l’esforç, requerix d’una bona dosi d’energia; però d’energia elèctrica! Que si la calefacció, que si els bolquers, que si l’aigua tèbia, que si la robeta (que de seguida es fa menuda), que si cent etcèteres més. Realment, per ecologistes que siguen, i conscienciats que estiguen, els pares i les mares, la despesa que es passa al medi ambient és més bé important.

L’alletament i les farinetes, però, són la cosa més insignificant del món, si es té com a finalitat la preservació del medi, perquè això, diuen, només afecta la salut del nadó que, d’altra banda, s’ofega per l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle que produïx la pròpia existència. No sé si els petets que es tira, eixos tan graciosos, afectaran també la malaurada capa d’ozó, com els de les vaques.

Finalment, i per acabar esta trista història de manipulació maternal  i ecològica que ens han estat venent fins ara, cal dir que el pitjor de tots els mals està per arribar: la creació d’un ésser depredador i insaciable, o de dos! En el millor dels casos, eixe monstre consumidor de tota mena de productes pot ser ecologista, també, i alhora criar altres infants. En el pitjor dels casos, podria no ser-ho i criar. Per dolent i malvat que esdevinga el nou humà, si no té fills, és bo, i cal recordar allò que deia Malthus que l’ésser humà creix de manera geomètrica mentre que els recursos ho fan de manera aritmètica. Quina millor ofrena a la mare natura es pot fer que, simplement, deixar de criar?

Salvador Sendra

Negar el canvi climàtic és lluitar contra el neoliberalisme.

Abans d'entrar al fons de la qüestió és important advertir que si tu, lector que has fet clic a aquesta pàgina, eres talibà del canvi climàtic, no continues. Has entrat a un post d'allò que taqueu de "negacionistes" en el sentit més pejoratiu del terme. Per dir-ho d'alguna forma, el més suau que em diràs que és que sóc com Trump. Aleshores estalviat la molèstia i segueix el teu camí fent clic a la x de tancament de la pàgina. Si en canvi creus amb el canvi climàtic i vols contribuir a un debat obert, respectuós encara que amb arguments ferms, benvingut i ben rebuts els teus comentaris.

Fins no fa massa, jo també era un creient fervorós del canvi climàtic. Jo també me'n vaig riure del cosí de Rajoy. Era un tema que em creava angoixa. Em sentia culpable. Però a poc a poc, he anat abandonat les creences. La Fe. Cert que no només en aquest tema. Tot el que creia fa 10 anys ha quedat dissolt en un no-res. Totes les creences més fermes, s'han tornat en escepticisme. En molts temes un escepticisme que ratlla en el de Hume. Ja sabeu, Hume va afirmar que no teníem cap element per pressuposar que el Sol demà al matí tornaria a eixir.

El cert és que amb aquests 10 darrers anys, arran de la crisi, i de certes experiències personals i vitals, he fet un canvi copernicà en molts temes dels quals creia, entre d'altres el canvi climàtic, la posició personal davant aquest fenomen i la posició social que s'hauria d'adoptar. He arribat a la conclusió que Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles amb anglés), que l'ONU, els acords que s'adopten com el darrer, el de París, etc., no són més que mandangues, una presa de pèl en tota regla.

Negacionistes del canvi climàtic hi ha de dues classes, a saber: 1) els que neguen que hi haja un canvi climàtic o escalfament global; 2) els que neguen que tinga un origen antròpic, és a dir, què l'Ésser humà siga el causant. Respecte del primer postulat, no hi ha canvi climàtic o escalfament global, crec que sí que és cert que hi ha. O això sembla deduir-se de les dades, encara que els profetes del canvi climàtic sembla que les unflen un poc. Respecte del segon postulat, no és d'origen antròpic, tinc dubtes i no pocs. Però no és el moment d'exposar-los o faria un post de 30 fulls. En tot cas em sembla indiferent, canvis climàtics hi ha hagut tants, que no passa res.

Els dubtes al voltant de l'origen antròpic en van vindre quan em vaig assabentar que la campanya de lluita contra el canvi climàtic la va començar Margaret Thatcher. Aquesta "bona dona" va dir: "El peligro del calentamiento global es todavía invisible, pero suficiente real para hacer cambios y sacrificios pensando en las generaciones futuras". Aquestes paraules, lloades pels ecologistes i apòstols del canvi climàtic, deuen ser posades en context. Quan ella va arribar al poder, una de les lluites més dures que va tenir, va ser contra els miners, amb vagues massives als anys '84 i '85 del segle passat. Diuen els crítics del canvi climàtic, que Thatcher per carregar-se de raó va buscar motius científics per fer front als miners. L'excusa la va trobar amb l'escalfament global derivat del CO2, una teoria que fins aleshores, malgrat fer molts anys –almenys des del 1935 si no recorde mal- que s'havia exposat, no havia triomfat ni pres com a seriosa en la comunitat científica. Ella va posar els diners. La derrota dels miners va suposar el triomf físic de les polítiques neoliberals. El neoliberalisme havia tingut la seua primera gran victòria.

La meua postura contra el canvi climàtic és una postura ètica. És una presa de consciència i posició contra el neoliberalisme. Hom, ingenu ell, em dirà que com puc estar èticament contra el canvi climàtic i contra el Planeta, la vida a la terra, etc. En primer lloc, no estic ni contra el Planeta ni contra la vida. És més, em sembla que estem fent mal, fent-nos mal. Però no passa res. D'ací 50 milions d'anys, la vida continuarà al Plantea i ja siga per culpa/causa* nostra o no, gairebé cap de les espècies que hi ha ara estaran aleshores. Com gairebé de les espècies que hi havia fa 50 milions d'anys continua hui en dia. Per si no ho sabíeu, la vida ha sobreviscut a extincions massives que van acabar amb el 96% de les formes de vida que hi havia aleshores. I la vida ja havia patit dues extincions massives abans amb extinció de 85% i 82% de les formes de vida, i en patiria dues més després amb extincions del 76% de les formes de vida. I la vida va seguir, com segueixen les coses que no tenen massa sentit**.

Tot això no vol dir que tinguem cap dret, ni cap legitimat per actuar com uns autèntics energúmens amb el Planeta. Òbviament cal una ètica, però l'ètica ha d'estar fora del neoliberalisme. No podem fer el joc al neoliberalisme. Cal acabar amb conceptes com "creixement", "creixement sostenible", "obsolescència programada", etc., tot allò que porta convertir en un abocador el Planeta. Més enllà, fins i tot cal replantejar-nos els conceptes bàsics que suporten la nostra societat. Almenys si volem estar a aquest lloc un temps més i no acabar suïcidant-nos mentre ens emportem algunes espècies més.

Aleshores és preguntareu, quina és la meua posició ètica enfront del canvi climàtic. El canvi climàtic s'ha convertit en una màquina d'acumular capital per a les elits financeres, d'una altra forma absolutament immoral. A aquest mateix blog, a R-TV, trobareu un documental sobre el negoci de la banca amb la natura. Si teniu ganes, mireu-ho. A més a més, David Havey a "Seventeen cotradictions and the end of Capitalism", ho explica de forma magistral:

Nature is necesarily viewed by capital –and I must stress that it may be and is viewed differently within capitalism as a whole- as nothing more than a vast store of potential use values –of processes and things- that can be used directly or indirectly (through tecnologies) in the production a realisation of comodities values. Nature is “one vast gasoline station” (to cite Heidegger) as natural values are monetised, capitalised, commercialised and exchanged as commodities. Only then can capital’s econmic rationality be imposed upon the world. Nature is partitoned and divided up as private property rights guaranted by the state. Private property entails enclosure of nature’s commons. (La natura és vista necessàriament pel capital –i jo he destacat que pot ser vista i es veu de forma diferent dins del capitalisme en general- com res més que un gran magatzem de possibles valors d'ús –de processos i coses- que poden ser directament o indirectament (mitjançant les tecnologies) en la producció una realització de valors de mercaderies. La natura és "una gran benzinera" (per citar Heidegger) on els valors naturals són monetitzats, capitalitzats, comercialitzats i canviats com mercaderies. Només aleshores pot la racionalitat econòmica del capital ser imposada al món. La natura és partida i dividida com drets de la propietat privada garantits pels estats. La propietat privada implica el tancament*** dels béns naturals comuns.)

.../...

Why this interventions may seem progressive, their effect is futher promote the penetration of market processes and market valuations into all aspects of our lifeworld. This is the case with carbon trading and a growing market pollution and ecological offsets. (Perquè aquesta intervenció pot semblar progressiva, el seu efecte és promoure la penetració dels processos de mercat i les valoracions de mercat dins de tots els aspectes de la nostra vida. Aquest és el cas del comerç del carboni del creixent mercat de compensació de contaminació i compensació ecològica).

És a dir, tot l'entramat al voltant de canvi climàtic, amb les mesures estatals i supraestatals, està pensat per privatitzar la natura i mercantilitzar-la. No té cap objectiu, en el fons ni en la forma, per aturar els suposats efectes perniciosos del canvi climàtic.

Òskar “Rabosa”.

* La culpa és un sentiment derivat d'una moral, purament cultural. Els fets físics poden tenir causes, però mai hi ha culpa. L'asteroide que va acabar amb els dinosaures i va provocar la darrera extinció massiva, no té cap sentiment de culpa. Això no obstant, deixe la "culpa" perquè es sentiu culpables.

** "Y la vida siguió / Como siguen las cosas / Que no tienen mucho sentido" Donde habita el olvido, Joaquin Sabina. La vida no té cap sentit, cap finalitat. Simplement és.

*** Enclosure fa referència (traduït seria tancament, encerclament) al procés que es va viure al Regne Unit, on els béns comunals que venien de l'edat mitjana foren privatitzats. Els usuaris dels béns comunals que disposaven dels productes i gestionaven eficientment dits béns es van veure en la misèria gràcies a aquestes privatitzacions.

COMPREU ROBA CARA: SALVEU EL PLANETA!

Després de revisar, així per damunt, un text d’eixos que estan de moda ara, sobre l’economia circular, m’he adonat que hi ha carta blanca per escriure de qualsevol tema, per neci que se siga, sense cap mena de vergonya. Això, a priori, em reconforta perquè significa que no sóc l’únic que ho fa, tot i que, en el meu cas, l’empremta personal està molt més clara i no hi ha cap mena d’intenció d’amagar-la. El problema roman en la resta de gent, que escriu ex cathedra quan les coses que diuen no se sostenen.

Això de l’economia circular, pel que vaig entendre del text, tracta d’eliminar l’eexplotació de les matèries primeres fent servir el reciclatge del producte en desús. I esta iniciativa, a priori sembla atractiva, sempre que no s’analitze la lletra menuda. No vaig vore que s’incidira amb el consum desmesurat de productes inútils, cosa que, des del meu punt de vista, és el moll de l’os del problema. La moda, la baixa qualitat, la malaltia acumulativa i vés tu a saber quantes estupideses més es troben en el mateix punt zero que cal analitzar per poder superar la situació.

En el cas de comprar roba cara, per exemple, i pensant que això de la moda és una realitat més bé estúpida per ridícula –cal dir que tot té uns límits: fins i tot el mal gust– i una gran part del problema, quant a la vestimenta, resoldria part del conflicte. Una camisa o unes sabates que et duren set temporades són, si més no, símptoma de conscienciació social i ecològica. Si les mateixes peces les has de canviar cada any, significa, a més de demostrar molt poca personalitat i poc gust, que eres egoista i insolidari. Set temporades per a una camisa italiana de 150 euros, per exemple, és una molt bona inversió (150/7=21,42), tant per la qualitat del producte com per l’encert a l’hora d’escollir-la. Per a unes sabates de pell anglesa de més de 250 euros, el cas és el mateix (250/7=35,71).

Si per anar a la moda m’he de comprar roba de temporada a uns preus sensiblement inferiors als exposats abans, estic fent malbé el planeta, explotant infants asiàtics i esgotant els recursos de la Terra. I eixes són unes raons de pes per evitar eixe costum. Si, per contra, compre qualitat europea –ja sabeu, sabates de pell anglesa i camises italianes– , tot i que el preu siga molt més alt, faig un bé a la humanitat. I tot això sense entrar a valorar eixe aspecte positiu que parla sobre la pròpia personalitat. Bioy Casares, l’elegant amic de Borges, deia que esta elegància ha de tindre sempre un puntet de desgast; a l’home no li agradava la roba acabada de comprar...

Sóc partidari de l’economia lineal: comprar-usar-tirar. Però ara ja sabeu el perquè d’esta tesi a priori tan nefasta per al planeta, que no recicla. I ho faig perquè sóc un antisistema que no crec en el consumisme, ni en la producció desgavellada que du associada l’economia actual, ni en el consum viciós. I no recicle perquè, quan la camisa ja no està per usar, la faig servir per netejar els vidres del cotxe. Després, la tire al fem!

Salvador Sendra

A EEUU HI HA UN PRESIDENT ECOLOGISTA

Escoltar els informatius de la ràdio o llegir la premsa diària no és, ni de bon tros, un factor que puga avaluar el nivell d’informació de què disposa cada individu. Més que llegir i escoltar, cal buscar persones que, com faré jo, puguen ensenyar-nos a esbrinar el missatge real de la comunicació, o bé donar-nos-el esbrinat, per estalviar-nos esforços. Sovint podem llegir i escoltar coses sense disposar de la facultat per separar el gra de la palla i, després, el que passa és que se’ns crea una confusió excessiva d’allò que ens envolta quan les coses, en realitat, són molt més simples.

Donald Trump és ecologista i, a més, quasi m’aventuraria a dir que alternatiu. La seua manera de vore el món, tot i ser peculiar, per simple, deixa entreveure eixos tons d’autèntica ximpleria. Potser m’he excedit amb això de la “manera de vore el món”... Ara bé, si pensem que els mitjans de comunicació no ens aporten la seua vertadera imatge és perquè segurament ell mateix la desconeix.  I eixe problema se solucionaria si la filla i el gendre deixaren d’interrompre’l perquè el gran geni ens il·luminara amb la seua saviesa i el seu saber estar.

La solució proposada de construir el mur de la frontera amb México amb panells fotovoltaics és una gran idea perquè, a més de la funció primera de qualsevol mur, la de dificultar el trànsit, ens ajudaria a protegir el planeta dels perills de l’escalfament de l’atmosfera. Finalment, eixa paret desangelada tindria una imatge diferent i més acord amb el segle XXI. I, a vore qui és el guapo que s’hi oposa! Amb quines raons es pot desmuntar l’enginy del president? Jo, de moment, només hi veig una possibilitat que, si no és del tot contrària, sí que pot esmenar el projecte.

Si pense en la gran quantitat de peces de cement que es poden necessitar per realitzar l’obra, de sobte m’adone que caldria aportar alguna modificació perquè, si el mur ja es pot considerar ecologista, amb uns retoquets quedaria niquelat: jo el construiria amb material reciclat! A més, com que paga México... Ho dic per si hi ha algú que pensa que la meua proposta pot apujar els costos als americans de més al nord. I així ja quedaria el projecte arrodonit, esperant un Congrés valent que acceptara el repte ecològic nord-americà del present segle i, a més deixaria sense arguments tots aquells que han dit res sobre la manca d’implicació del president amb la ciència i l’energia per aturar el canvi climàtic.

Salvador Sendra

R-TV: La natura, l'últim negoci de la banca.

Em sembla que tots hem sentit parlar dels dret d’emissió de gasos contaminants. Una cosa que ens han venut com a meravellosa per tal de fer complir els objectius de Kyoto. Però el que no sabia exactament, encara que alguna havia llegit, és com funciona en la pràctica. Aquest documental ho explica. Però no sols això, tota la Natura està al mercat, i el que no està al mercat més prompte que tard acabarà estant-ho. M’he quedat esglaiat amb aquest documental. No diré res més, mireu-lo i...



 

R-TV: La nostra casa.

 

Home és un documental sobre com l’Esser Humà ha transformat el planeta. Alerta sobre els riscos del canvi climàtic, i la nostra influència sobre ell. Més enllà del fons, a la fi i al cap no aporta res nou, la fotografia d’aquest documental resulta d’una bellesa sorprenent. A més a més, vos descobrirà algunes de les barbaritats que estem fent els humans. Definitivament, som més estúpids que racionals.



 

POR LO QUE ME QUEDA EN EL CONVENTO...

Algú s’ha plantejat mai el problema del canvi climàtic des del punt de vista religiós? I, així com el cas del clima, es podria encarar qualsevol altre tema amb relació amb la natura i la Terra, començant per la procreació d’ànimes destinades a lloar Déu, amb qualsevol dels noms atribuïbles. Com més ànimes es fabriquen, més possibilitats de batejar-ne i, per tant, major nombre de lloadors de l’Altíssim. Este punt de vista tan simple me’l va presentar un antic monjo cartoixà que, com podeu vore, sabia de què parlava. La pressió antròpica sobre el món és evident, amb totes les accions derivades.

Altra idea a tindre en consideració és la d’acceptar que la vertadera vida està per arribar. Totes les religions monoteistes que conec ens diuen el mateix: «ací estem de pas; la vida real es troba en altre àmbit». Malauradament, el patiment i l’angoixa terrenal resulten decisius per a accedir a eixa pau eterna tan desitjada. En un món incandescent, per tant, ja s’hi acompliria una important premissa per aconseguir l’eternitat perquè crearia un sense fi d’ànimes angoixades de calor o, en el millor dels casos, pels constipats causats per la refrigeració.

L’ésser humà és la sublimació de la natura perquè ha estat creat a la imatge de Déu i la resta d’éssers vius es troben subjugats a les decisions humanes: l’home mana i la natura obeïx. El problema dels humans cristians, catòlics, ortodoxos, musulmans i jueus és que van ser creats abans de Jesús, o de Mahoma, sota la imatge del Déu de l’Antic Testament, o siga, eixe Déu desproveït d’empatia. I, si el peu és bord, l’arbre és bord, perquè, per molts empelts que li fem, les arrels foment part de la planta.

L’home sense empatia domina la natura amb la finalitat de viure uns pocs anys en este món perquè, en el fons, pensa l’altre: «por lo que me queda en el convento, me cago dentro». I això sense tindre en compte que les defecacions que embruten la convivència, en el fons, tenen una finalitat positiva perquè provoquen angoixa i patiment. Els únics descàrrecs que es podrien fer són els dels danys col·laterals que duen associats. Estes accions desmesurades contra la Terra tenen efectes envers els col·lectius més desfavorits i les zones més deprimides a l’hora que els provoca dos arguments de pes per a la religió. En primer lloc, el sofriment necessari per retrobar-se amb Déu i, en segon lloc, fan que els més rics puguen ajudar-los i, així, guanyar-se la seua parcel·leta de cel.

Els danys col·laterals mai han sigut un impediment a tindre en compte, i l’evidència es troba només revisant la quantitat d’ànimes que han hagut d’abandonar la Terra, de manera sobtada, a causa de les guerres provocades per doctrines. Si a l’hora de crear les religions s’hagueren tingut en compte estos insignificants aspectes, com per exemple, les guerres, altra cosa haguera estat. I és per açò que la consciència del planeta, de l’empatia, de la natura o del clima, només es poden defensar des del xicotet col·lectiu de laics. Laics: vosaltres teniu eixa càrrega sobre la consciència i ningú vos hi pot ajudar. Molta sort!

Perdó: se m’ha escapat això de la «consciència» en la darrera línia.

 

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Dubtes al voltant del canvi climàtic.

Posar en dubte les creences científiques dominants és un risc. Donar veu a qui pose en dubte el pensament dominant també. Però aquest blog no està fet per donar espai a allò que podeu llegir, vorer, escoltar... en qualsevol lloc. Com sabeu pretén ser un espai de reflexió d’aquelles idees, fets, pensaments... que ens ajuden a entendre el món. No pretenc convertir-vos a la causa “anti-canvi climàtic”, si n’esteu convençuts de que és real i que té un origen antropogènic. Però si he vist un parell de documentals que m’han deixat pensant. Si sou capaços de vèncer els vostres prejudicis i invertir un parell d’hores i escaig amb aquests documentals, escoltant els raonaments tal vegada podreu entendre que hi ha raons per dubtar d’algunes coses.

En el pensament general, se’ns ven una mena d’història catastrofista i culpabilitzadora del canvi climàtic. Poc menys som els exterminadors del món, de la Vida. Es sabut que hi ha hagut, almenys, cinc extincions massives, de més del 90% de les formes de vida existents en aquells moments. Això no justifica que si és cert que el canvi climàtic té un origen antropogènic, tinguen carta blanca per exterminar espècies. Però, sí que s’exagera al dir que acabem en la Vida. Una altra cosa és si l’origen és antropogènic, cosa que està molt en dubte. Si heu vist “Una veritat incòmoda” i veieu algun d’aquests dos documentals, ràpidament us n’adonareu de qui té fonaments científics i qui no.

Més interessant resulta conèixer com l’excusa del calfament global va servir a la Margaret Thatcher per acabar amb els sindicats del carbó al Regne Unit. Resulta també curiós que projectes científics que contradiuen la “versió oficial” no tenen finançament. Ni tan sols d’empreses energètiques, sovint acusades d’estar darrere de les teories conspiradores anti-canvi climàtic. Científics que fan una troballa s’apanyen com poden, amb pocs mitjans per fer les seves investigacions i després es troben que les revistes deneguen les seves conclusions perquè no encaixen en la teoria oficial.

No canvieu d’opinió. Però almenys veieu i escolteu. Si us plau, és clar.

La gran estafa del calfament global.



Calfament Global: La gran farsa.