PER QUÈ A LES FILIPINES? QUIN MISTERI!

Hi ha hagut una notícia, a la premsa, que m'ha reconfortat i, a l'hora, m'ha reconciliat amb el ser humà i amb la seua existència. Sembla que, a les costes de Filipines ─no tan a la costa, ja que hi ha una distància de 65 milles─ uns pescadors han trobat un vaixell a la deriva; un veler, per a ser més exactes. Les veles de la nau estaven esgarrades i el casc semblava una mica deteriorat, com s'aprecia a la foto que acompanya la notícia. Possiblement, estes peculiaritats van fer que els pescadors s'aproximaren al vaixell i que hi entraren per saber-ne més.

La foto del seu interior era d'allò més curiosa, ja que hi havia una persona asseguda a taula amb una espècie de ràdio al costat, però eixa persona estava morta; momificada! El vent de la mar i els anys van transformar el cadàver en una mómia, cosa que encara fa més interessant la troballa. Viatjava sol, creuen advertir els investigadors, i era alemany. Un alemany als mars del Sud, o als oceans... Un vaixell amb les veles trencades i una mómia al seu interior, navegant sense rumb, a la deriva, durant anys i anys.

L'última connexió que es recorda, d'este home, és de 2009. Des d'aleshores, no se'n sap res fins a la troballa dels pescadors. A la meua ment, de sobte, apareix L'holandés errant, de Wagner, que navegava sense rumb pels oceans fins que, cada set anys, si no recorde malament, tornava a terra per embarcar-se de nou poc després, i així successivament. L'amor era l'única cosa que podia detindre la deriva del mariner i tornar-lo humà; però un amor vertader i fidel. Amb cada fracàs, l'holandés salpava, de nou, cap a la deriva eterna.

Però el cas present és el d'un alemany que desapareix set anys fins que se'l troben momificat, a l'oceà Pacífic. I les mómies són la clara representació d'aquell que vol detindre el temps per romandre sempre present. L'amor, però, en este cas sembla que ha estat situat en el lloc contrari perquè, si fem valer l'exemple de l'Edat Mitjana, era en els boscos i els indrets més feréstecs on es trobaven aquells que havien estat tocats per la sageta de Cupido en un lloc i una època on no hi havia cabuda per als sentiments.

A l'alemany, segurament li faran una autòpsia on s'esbrinarà què és allò que li provocà la mort. Com en la resta de casos, les causes seran físiques; ja sabeu: el cor, algun verí, un accident... Nosaltres, però, que som persones il·lustrades i amants de Wagner, sabem ja el motiu, sense haver d'esperar cap resultat ni cap analítica perquè, les sagetes de Cupido, és ben sabut que no deixen cap empremta. 

Salvador Sendra

EL DRAMA DE NÀIXER

Si haguera de situar el principi de tots els mals, sense dubte l’indicaria en el mateix moment del naixement. A partir d’este punt concret, la resta és un drama de què no es pot fugir, de cap manera. Al cinema, hi ha la comèdia, com al teatre o a la literatura, però, simplement, perquè es queden de camí; perquè s’aturen quan volen. Al final de la història, com sempre, hi ha el drama.

He estat escoltant i llegint Emil Cioran i les seues reflexions sobre la mort, i estes son fàcils d’explicar: nàixer és l’inici del drama i morir no és cap de mal, sinó que resulta ser un alliberament. El naixement, ningú no se’l planteja o, si més no, ho fa qui et concep. La mort ens sufoca però, això sí, sense raó. Quan arriba el naixement, nosaltres hi estem però, quan ho fa la mort, nosaltres marxem i ja no ens atrapa. Doncs, per què preocupar-se?

Resposta simple i absoluta, la anterior, per a aquell, o aquella, que defuig el final. La solució, per a uns, és la vida al més enllà; per als altres, les reencarnacions. Ara bé: heu pensat què significa, realment, això? Si nàixer, per a Cioran, és ja l’inici del drama, renàixer és la continuació del mateix. L’alliberament no es troba en la certesa de no abandonar mai este món, més bé al contrari: en la certesa de poder-ho fer. La vida, sinó, seria una comèdia, i la comèdia, el pitjor dels mals.

En una de les meues òperes preferides ―possiblement per ser la primera que vaig vore i escoltar de Wagner― es tracta este tema amb una total senzillesa; el vaixell sense rumb de L’holandés errant busca la manera d’alliberar-se del mal de la vida, diguem-ne eterna. L’amor d’una dama salva el capità del vaixell del suplici i li atorga la possibilitat d’acabar amb la desgràcia d’haver nascut. La dama mor perquè el capità puga morir! Què hi ha de més bonic que la manera en què Wagner ens presenta el drama de la vida? Què hi ha de més bonic que l’amor? ―incloent, en este, l’amor a la creació, en honor a Cioran.

Pot ser que, a l’hora d’escoltar, o llegir, Emil, hi ha qui es plantege les seues expressions i el seu pensament com pessimista, turmentat, suïcida... Però, a l’hora d’escoltar Wagner, algú es planteja estes coses? No, no i no! Doncs, aquí està la peça de L’holandés errant perquè puguem replantejar-nos la relació humana amb la religió i amb la vida que, si s’aprecia, i alguna cosa té de bona, eixa és que, en el fons, ens sabem sabedors de la seua brevetat i intensitat. La comèdia és un drama i el drama és la realitat del naixement; el pal·liatiu es troba en l’amor i, al final, es cura amb la mort. 

Salvador Sendra Perelló