22.000.000.000 EUROS NO SÓN RES PER A UN POBLE ALEGRE I COMBATIU

No us podeu ni imaginar com n’estic de content,de l’enllaç entre Caixabank i Bankia! Per fi tindrem un banc realment gran que servisca com cal els interessos dels particulars i, com no, els de la nación. Ja era hora que arribara una decisió de pes sobre una economia desgastada per les crisis i que mirara cap al futur amb sense miopia. La meua enhorabona a la parelleta de pitxonets!

A més, com en cada casament, s’ha de fer un regal adient. I jo propose que el regal de les persones honrades i treballadores siga donar-los els vint-i-dos mil milions d’Euros que deuen a l’estat. Eixirem a vora cinc-cents euros per persona, o siga, uns mil per parelleta. A nosaltres, eixos diners no ens suposen res, perquè som un poble que, a més de ser alegre i combatiu, també és estalviador i faener. Vaja, que ho tenim tot!

D’altra banda, amb eixos dinerets, la parelleta pot començar una nova vida que nosaltres també gaudirem, tot i que de manera indirecta, quan ens anuncien la quantitat de beneficis que assolixen i quan ens alegren amb notícies sobre els acomiadaments i els tancaments de sucursals que, en el fons, no són altra cosa que favors als treballadors i als usuaris –que ja s’entenen bé amb les noves tecnologies. Al cap i a la fi, és una racionalització de l’espai i del temps, i una reestructuració necessària de la plantilla.

Com m’alegre per Fainé, que no parava de publicar posts sobre la felicitat i que, per fi, l’ha trobada. La felicitat, al final, no és altra cosa que estar a gust i conviure amb la parella adequada, i ell sembla que l’ha trobada. Em desfaria en elogis però no vull semblar-vos excessivament embafós, així que, una volta expressat allò que sent, només queda dir que València és la ciutat escollida per a les noces i que, per extensió –perquè açò no té gaire importància—, l’enllaç multiplicarà per tropecentes mil l’activitat econòmica del Cap i Cassal.

Les meues benediccions,

Salvador Sendra

Tribunal Suprem, polítics, hipoteques i banca.

S’ha alçat una brutal polseguera per la decisió del Cap de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de deixar sense efecte una sentència que “perjudicava” a la banca i convocar al Plenari de la Sala per resoldre la qüestió definitivament. Volia esperar-me a llegir la resolució de la Sala per veure també la sentència i comparar com ho justifica cadascú. Haig de dir que no he pogut aguantar-me, he llegit la sentència de la discòrdia, i, amb això m’he fet, una idea del que ha passat. Tractaré d’explicar-ho de forma més didàctica possible, de forma breu i comprensible per a tothom, i citaré només aquelles qüestions més farragoses que siguen imprescindibles perquè ho entengueu. A més a més, tractaré d’apuntar allà on jau la raó de l’embolic, més enllà de bosc que no deixa veure els arbres, anirem a l’arrel.

El tema queda plantejat de la següent manera: al constituir-se una hipoteca s’ha de pagar un impost que s’anomena Actes Jurídics Documentats (AJD), aquest impost es paga si no s’ha de pagar un altre que s’anomena Transmissions Patrimonials (TP). Ambdós impostos estan regulats a la mateixa llei. La qüestió és la següent: Qui paga l’impost?

Normalment, totes les lleis sobre impostos tenen un (o varis) article(s) dedicats a qui és la persona que ha de pagar. A aquesta persona l’anomenen Subjecte Passiu. La Llei que regula aquests imposts diu, respecte al subjecte passiu en cas de préstecs i hipoteques el següent:

a)      Quan es faça un préstec qui ha de pagar l’impost de TP és el prestatari, açò és, el client del banc (art. 8).

b)      Quan es faça una hipoteca, s’entendrà que està vinculada al préstec i pagarà el prestatari, també entès dins de l’impost de TP, és a dir, a la hipoteca el pagarà també el client del banc (art. 15).

c)      Respecte AJD, el subjecte passiu seran les persones que insten o sol·liciten els documents notarials, o aquells en l'interès dels quals s'expedeixen (art. 29).

Com el punt C, respecte a AJD, no diu res més, s’ha de mirar si el Reglament que desenvolupa la Llei, i allí es diu que el Subjecte Passiu: “Cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario” (art. 68). És a dir, a una hipoteca els AJD els ha de pagar el client i no el banc.

El TS, i els TSJ, havien entés fins ara el que entenem tots quan llegim açò. La intenció del Legislatiu i de l’Executiu és que quan es faça una hipoteca pague el client. M’explique: és intenció del Legislatiu perquè és el parlament qui aprova les Lleis, i si interpretem qui ha de pagar AJD amb combinació amb qui ha de pagar TP, deduïm que el client; a més a més això ho reforça l’Executiu, perquè el Govern quan aprova el Reglament que desenvolupa la Llei ho diu expressament.

La sentència de la setmana passada trenca amb aquesta línia d’interpretació i diu que l’Executiu no té capacitat per establir el Subjecte Passiu si no ho ha fet el Legislatiu, i que en fer-ho, el Govern li està furtant les atribucions al Parlament. Si el Parlament haguera volgut que el Subjecte Passiu en l'impost d'AJD fora el client, ho haguera dit clarament com ho ha fet en l’impost de TP. Com que el Govern en el Reglament ha fet una cosa que no pot fer anul·la eixa determinació del Subjecte Passiu per il·legal. A més a més, diu qui té interès en què s’atorgue escriptura pública és el banc, aleshores ell ha de pagar l’impost i no el client. I ahí esclata la bomba.

Fins ahí, el que ha passat al TS, però hem d’anar a l’arrel. La primera interpretació del TS és la que volia el Parlament en fer les Lleis -l'impost es regula per mitjà d'un Text Refós que podem dir que és una acumulació de diverses lleis anteriors- i el Govern que després de fer el Text Refós de la Llei i després va desenvolupar el Reglament. Per si ho voleu saber, la Llei és de 1993  i el Reglament és 1995. Amb això podeu saber qui hi era al Govern d’España aleshores. Eixos articles estan pensats i previstos perquè qui pague l’impost quan hi ha una hipoteca siga el client i no la banca. Ara bé, igual que queda clar en TP qui ha de pagar, ho diu expressament el Legislador, va haver-hi una omissió respecte d'AJD, omissió que al desenvolupar la llei mitjançant Reglament es vol rectificar, i s’inclou al reglament que serà el client qui haja de pagar.

Aclarim-ho per passos: Estem davant un text refós, que es produeix quan hi ha diverses lleis aprovades pel Parlament anteriorment, i aquest  delega en el Govern el que es faça una sola norma que continga les anteriors i derogue les que estaven per separat. A la delegació el Parlament diu que pot i que no pot fer el Govern. El Govern aprova el Text refós mitjançant Decret Legislatiu, que val com una Llei. Després aprova un Reglament que desenvolupa la Llei. Bé, el Govern segurament s’adona que al Text refós respecte dels AJD el Parlament no ha dit expressament que qui ha de pagar és el client; com no pot canviar-ho al Text refós perquè el Parlament no ha dit que pot introduir eixe canvi, ho cola al Decret, com qui no vol la cosa.

Ara un grup de jutges, cinc jutges de la Sala tercera (i un vot particular en contra), han posat de manifest la martingala del Govern d’aleshores, perpetuada per tots els posteriors, i perpetuada per tots els electes al Parlament des d’aleshores, en les diverses legislatures. Perquè al final, qui és responsable de l’embolic són els polítics per acció, omissió i/o ignorància inexcusable, donat que no han fet res per derogar això. La solució definitiva no està als Jutjats i Tribunals -en els fons, les dues interpretacions són jurídicament sostenibles- està al Parlament. Però per això els polítics a més de dir imbecilades, s’han de posar a treballar. ¿Algun polític, sobretot d'esquerres, proposarà una reforma legal que ho deixe clar? Es retrataria tota la classe política aleshores.

Òskar "Rabosa".

Negar el canvi climàtic és lluitar contra el neoliberalisme.

Abans d'entrar al fons de la qüestió és important advertir que si tu, lector que has fet clic a aquesta pàgina, eres talibà del canvi climàtic, no continues. Has entrat a un post d'allò que taqueu de "negacionistes" en el sentit més pejoratiu del terme. Per dir-ho d'alguna forma, el més suau que em diràs que és que sóc com Trump. Aleshores estalviat la molèstia i segueix el teu camí fent clic a la x de tancament de la pàgina. Si en canvi creus amb el canvi climàtic i vols contribuir a un debat obert, respectuós encara que amb arguments ferms, benvingut i ben rebuts els teus comentaris.

Fins no fa massa, jo també era un creient fervorós del canvi climàtic. Jo també me'n vaig riure del cosí de Rajoy. Era un tema que em creava angoixa. Em sentia culpable. Però a poc a poc, he anat abandonat les creences. La Fe. Cert que no només en aquest tema. Tot el que creia fa 10 anys ha quedat dissolt en un no-res. Totes les creences més fermes, s'han tornat en escepticisme. En molts temes un escepticisme que ratlla en el de Hume. Ja sabeu, Hume va afirmar que no teníem cap element per pressuposar que el Sol demà al matí tornaria a eixir.

El cert és que amb aquests 10 darrers anys, arran de la crisi, i de certes experiències personals i vitals, he fet un canvi copernicà en molts temes dels quals creia, entre d'altres el canvi climàtic, la posició personal davant aquest fenomen i la posició social que s'hauria d'adoptar. He arribat a la conclusió que Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles amb anglés), que l'ONU, els acords que s'adopten com el darrer, el de París, etc., no són més que mandangues, una presa de pèl en tota regla.

Negacionistes del canvi climàtic hi ha de dues classes, a saber: 1) els que neguen que hi haja un canvi climàtic o escalfament global; 2) els que neguen que tinga un origen antròpic, és a dir, què l'Ésser humà siga el causant. Respecte del primer postulat, no hi ha canvi climàtic o escalfament global, crec que sí que és cert que hi ha. O això sembla deduir-se de les dades, encara que els profetes del canvi climàtic sembla que les unflen un poc. Respecte del segon postulat, no és d'origen antròpic, tinc dubtes i no pocs. Però no és el moment d'exposar-los o faria un post de 30 fulls. En tot cas em sembla indiferent, canvis climàtics hi ha hagut tants, que no passa res.

Els dubtes al voltant de l'origen antròpic en van vindre quan em vaig assabentar que la campanya de lluita contra el canvi climàtic la va començar Margaret Thatcher. Aquesta "bona dona" va dir: "El peligro del calentamiento global es todavía invisible, pero suficiente real para hacer cambios y sacrificios pensando en las generaciones futuras". Aquestes paraules, lloades pels ecologistes i apòstols del canvi climàtic, deuen ser posades en context. Quan ella va arribar al poder, una de les lluites més dures que va tenir, va ser contra els miners, amb vagues massives als anys '84 i '85 del segle passat. Diuen els crítics del canvi climàtic, que Thatcher per carregar-se de raó va buscar motius científics per fer front als miners. L'excusa la va trobar amb l'escalfament global derivat del CO2, una teoria que fins aleshores, malgrat fer molts anys –almenys des del 1935 si no recorde mal- que s'havia exposat, no havia triomfat ni pres com a seriosa en la comunitat científica. Ella va posar els diners. La derrota dels miners va suposar el triomf físic de les polítiques neoliberals. El neoliberalisme havia tingut la seua primera gran victòria.

La meua postura contra el canvi climàtic és una postura ètica. És una presa de consciència i posició contra el neoliberalisme. Hom, ingenu ell, em dirà que com puc estar èticament contra el canvi climàtic i contra el Planeta, la vida a la terra, etc. En primer lloc, no estic ni contra el Planeta ni contra la vida. És més, em sembla que estem fent mal, fent-nos mal. Però no passa res. D'ací 50 milions d'anys, la vida continuarà al Plantea i ja siga per culpa/causa* nostra o no, gairebé cap de les espècies que hi ha ara estaran aleshores. Com gairebé de les espècies que hi havia fa 50 milions d'anys continua hui en dia. Per si no ho sabíeu, la vida ha sobreviscut a extincions massives que van acabar amb el 96% de les formes de vida que hi havia aleshores. I la vida ja havia patit dues extincions massives abans amb extinció de 85% i 82% de les formes de vida, i en patiria dues més després amb extincions del 76% de les formes de vida. I la vida va seguir, com segueixen les coses que no tenen massa sentit**.

Tot això no vol dir que tinguem cap dret, ni cap legitimat per actuar com uns autèntics energúmens amb el Planeta. Òbviament cal una ètica, però l'ètica ha d'estar fora del neoliberalisme. No podem fer el joc al neoliberalisme. Cal acabar amb conceptes com "creixement", "creixement sostenible", "obsolescència programada", etc., tot allò que porta convertir en un abocador el Planeta. Més enllà, fins i tot cal replantejar-nos els conceptes bàsics que suporten la nostra societat. Almenys si volem estar a aquest lloc un temps més i no acabar suïcidant-nos mentre ens emportem algunes espècies més.

Aleshores és preguntareu, quina és la meua posició ètica enfront del canvi climàtic. El canvi climàtic s'ha convertit en una màquina d'acumular capital per a les elits financeres, d'una altra forma absolutament immoral. A aquest mateix blog, a R-TV, trobareu un documental sobre el negoci de la banca amb la natura. Si teniu ganes, mireu-ho. A més a més, David Havey a "Seventeen cotradictions and the end of Capitalism", ho explica de forma magistral:

Nature is necesarily viewed by capital –and I must stress that it may be and is viewed differently within capitalism as a whole- as nothing more than a vast store of potential use values –of processes and things- that can be used directly or indirectly (through tecnologies) in the production a realisation of comodities values. Nature is “one vast gasoline station” (to cite Heidegger) as natural values are monetised, capitalised, commercialised and exchanged as commodities. Only then can capital’s econmic rationality be imposed upon the world. Nature is partitoned and divided up as private property rights guaranted by the state. Private property entails enclosure of nature’s commons. (La natura és vista necessàriament pel capital –i jo he destacat que pot ser vista i es veu de forma diferent dins del capitalisme en general- com res més que un gran magatzem de possibles valors d'ús –de processos i coses- que poden ser directament o indirectament (mitjançant les tecnologies) en la producció una realització de valors de mercaderies. La natura és "una gran benzinera" (per citar Heidegger) on els valors naturals són monetitzats, capitalitzats, comercialitzats i canviats com mercaderies. Només aleshores pot la racionalitat econòmica del capital ser imposada al món. La natura és partida i dividida com drets de la propietat privada garantits pels estats. La propietat privada implica el tancament*** dels béns naturals comuns.)

.../...

Why this interventions may seem progressive, their effect is futher promote the penetration of market processes and market valuations into all aspects of our lifeworld. This is the case with carbon trading and a growing market pollution and ecological offsets. (Perquè aquesta intervenció pot semblar progressiva, el seu efecte és promoure la penetració dels processos de mercat i les valoracions de mercat dins de tots els aspectes de la nostra vida. Aquest és el cas del comerç del carboni del creixent mercat de compensació de contaminació i compensació ecològica).

És a dir, tot l'entramat al voltant de canvi climàtic, amb les mesures estatals i supraestatals, està pensat per privatitzar la natura i mercantilitzar-la. No té cap objectiu, en el fons ni en la forma, per aturar els suposats efectes perniciosos del canvi climàtic.

Òskar “Rabosa”.

* La culpa és un sentiment derivat d'una moral, purament cultural. Els fets físics poden tenir causes, però mai hi ha culpa. L'asteroide que va acabar amb els dinosaures i va provocar la darrera extinció massiva, no té cap sentiment de culpa. Això no obstant, deixe la "culpa" perquè es sentiu culpables.

** "Y la vida siguió / Como siguen las cosas / Que no tienen mucho sentido" Donde habita el olvido, Joaquin Sabina. La vida no té cap sentit, cap finalitat. Simplement és.

*** Enclosure fa referència (traduït seria tancament, encerclament) al procés que es va viure al Regne Unit, on els béns comunals que venien de l'edat mitjana foren privatitzats. Els usuaris dels béns comunals que disposaven dels productes i gestionaven eficientment dits béns es van veure en la misèria gràcies a aquestes privatitzacions.

R-TV: La natura, l'últim negoci de la banca.

Em sembla que tots hem sentit parlar dels dret d’emissió de gasos contaminants. Una cosa que ens han venut com a meravellosa per tal de fer complir els objectius de Kyoto. Però el que no sabia exactament, encara que alguna havia llegit, és com funciona en la pràctica. Aquest documental ho explica. Però no sols això, tota la Natura està al mercat, i el que no està al mercat més prompte que tard acabarà estant-ho. M’he quedat esglaiat amb aquest documental. No diré res més, mireu-lo i...



 

Mario Conde, el saltamartí

El saltamartí –en castellà tentetieso- és un ninotet que quan li dónes un cop es tomba primer per tornar a quedar-se dempeus altra vegada, balancejant-se. A mi en fa la sensació de què Mario Conde és un dels saltamartí de la II Restauració Borbònica. És a dir, és la joguina-trencada del sistema i a qui, de tant en tant, li poden donar cops per entretenir a la gent mentre el ninotet es balanceja. El tomben, s'aixeca, torna agafar un cert protagonisme, el tornen a tombar. I no serà l'última vegada que ho faran, ja veureu.

No és que el personatge en cause cap simpatia, ans al contrari. Jo recorde que als finals del '80 i principis dels '90, quan el personatge alçava admiració, lloes i alabances dignes d'un profeta, a mi em feia una mena d'esgarrifança difícil d'explicar, era com una intuïció de què el personatge no era el sant que ens venien. Però, ai de tu si gosaves dir alguna cosa crítica del personatge! De la mateixa forma, quan el personatge va caure, i tots els que el tractaven com un profeta van començar a dir pestes d'ell, a mi allò em va deixar indiferent. La joia d'alguns companys esquerrans per la caiguda de "l'ídol del Mercat a la Espanya constitucional" no la vaig compartir. Sí, també era una intuïció, encara no tenia la més mínima idea de com funciona el sistema, però sabia que la caiguda d'aquest ídol no suposaria cap canvi en res. Intuïa, tant com ara tinc la certesa, que Mario Conde era el sacrifici necessari que la secta del capital/oligàrquic espanyol havia de fer als Déus del Mercat per a que tot seguira igual.

No diré que la sentència a Mario Conde fóra injusta, no tinc cap element per dir-ho, no he estudiat el cas, ni ho faré, perquè no tinc ganes de malgastar el meu temps. Fóra justa o injusta, aquesta segona opció no és gens improbable sabent com funciona la funció judicial de l'Estat espanyol –no podem parlar de Poder Judicial, perquè no és un poder independent-, no afectada l'afirmació anterior de Mario Conde va ser sacrificat pel bé del sistema corrupte espanyol. És necessari que algú siga condemnat de tant en tant, per donar una falsa sensació de què el sistema funciona. Un sacrifici necessari perquè el poble renove la fe, renove "el pacte social", o per dir-ho en termes cristians renove l'Aliança amb els Déus mitjançant un sacrifici.

Mario Conde va ser condemnat per delictes d'estafa i apropiació indeguda, però no és el primer banquer que ha comés flagrantment aquests delictes, encara que sí fins ara l'únic condemnat. Fins ara és l'únic, i està per veure si hi haurà altres joguines-trencades condemnades, Blesa i Rato, per exemple, la cúpula de la CAM, i no sé si algun babau més hi ha per ahí. Però, ningú serà jutjat ni condemnat per les preferents, un cas flagrant d'estafa amb el consentiment del Banc d'Espanya, la CNMV i, jo no tinc cap dubte, el Govern de Rodríguez Zapatero.

També es va salvar de la crema Emilio Botín, després que el TS s'inventara una doctrina a mesura de "Don Emilio" perquè ni tan sols haguera de seure a la banqueta dels acusats. El mateix Botín que va salvar el seu patrimoni personal invertit als fons de l'estafador Madoff i no va advertir ni va procurar rescatar els diners dels seus clients. És a dir, va encobrir l'estafa de Madoff en perjudici dels seus clients per salvar els seus diners. 

A més a més, Mario Conde ha sigut enviat a presó preventiva, mentre que d’altres en situació semblant, com els esmentats Blesa i Rato o els Pujol, campen lliurement pel món. És més el jutge que va enviar a Blesa a presó preventiva també ha sigut condemnat i apartat de la carrera judicial per haver comés un delicte de prevaricació. 

Però no sols això, hi ha pràctiques bancàries diàries absolutament corruptes i que encaixarien dins dels delictes d'estafa i apropiació indeguda, moltes d'elles considerades il·lícites pel Banc d'Espanya i contra les que ningú actua, i pobre de qui ho intente. Però no sols en la banca, tots els negocis de les elits econòmiques-financeres són corruptes i delictius, però ningú actua. Mut i a la dacsa! Quan la cosa se'n va de mare i apareixen moltes ombres de corrupció, sempre els queda Mario Conde. La polseguera que alça encobreix les ombres, mentre el públic mira la caiguda de l'engominat, la pols amagarà una temporadeta a qui estan darrere de les ombres.

Arribats fins ací, hom pot pensar que aquest és un post de defensa a Mario Conde. Res més lluny, si algú arriba a aquesta conclusió que el torne a llegir, aquesta vegada més a poc a poc, perquè és un post de condemna.

Òskar “Rabosa”.

Paradisos imprescindibles.

Hi ha una pel·lícula del 2009 que s’anomena, en castellà, The International: dinero en la sombra, dirigida per Tom Tykwer, on es conta com un banc amb seu a Suïssa es dedica a tot tipus d’activitats il·lícites com a negoci, des del tràfic de drogues, blanqueig de diners de la màfia italiana fins a finançar militars africans perquè donen cops d’Estat. En un moment de la pel·lícula el policia que investiga el banc interroga a un exagent de l’Stasi, l’antiga policia de la RDA, que treballa per al banc, aquest exagent confessa que no es pot acabar amb aquests tipus de bancs tots els Estats els necessiten.

La pel·lícula pot ser considerada com thriller sense més, ficció conspiranoica. Però, en realitat està inspirada en els fets que van passar amb el Bank of Credit and Commerce International. I com si li llevem els elements d’acció, etc., llegim un poc sobre el blanqueig de diners provinent d’armes, drogues, etc., i el paper dels bancs podríem arribar a la conclusió que la realitat supera la ficció. La llista de grans bancs vinculats amb el blanqueig de diners provinents del narcotràfic és llarguíssima: Wachovia Bank, Bank of New York, Bank of America, HSBC, Wells Fargo, Citigroup, American Express i Western Unión, entre d’altres han sigut multats, investigats o qüestionats per aquestes activitats.

No és d’estranyar, i estic segur que el que es coneix és només la punta de l'iceberg. Més si tenim en compte que activitats il·legals com tràfic de drogues mou a l’any entorn de 300.000 milions de dòlars, el tràfic il·legal d’armes es calcula que mou 60.000 i 70.000 milions de dòlars i el tràfic de persones mou 31.000 milions de dòlars, per posar alguns exemples de les activitats il·legals més lucratives. Resulta evident, tal com va el món ara per ara, que tots aquests diners no estan amagats baix d’un taulell. I que la banca no pot deixar escapar una oportunitat així de fer negoci, més amb les altíssimes comissions que cobren per fer aquestes operacions.

Però a més a més, els bancs també són imprescindibles en aquestes operacions. No imagine, encara que sí que és recurrent a les pel·lícules, que Viktor Bout, que inspira a el protagonista de “Lord of War” Yuri Orlov, encarnat per Nicolas Cage, cobrava els seus negocis amb un maletí ple de bitllets. Òbviament, ho fan mitjançant comptes bancaris d’empreses opaques, radicades a paradisos fiscals. A aquesta pel·lícula podem trobar una altra frase cèlebre sobre la necessitat dels Estats de tot aquest merder, quan detenen a Yuri Orlov, aquest li diu al policia que va a alliberar-lo prompte, i li fa el següent raonament:

“Yo me codeo con algunos de los hombres más viles y sádicos que se hacen llamar líderes en la actualidad. Pero algunos de esos hombres, son los enemigos, de tus enemigos. Y como el mayor traficante de armas del mundo es tu jefe, el presidente de EEUU, que envía más mercancía en un día que yo en un año, a veces es un poco violento que estén sus huellas en las armas. A menudo necesita un freelance como yo para abastecer a fuerzas a las que a él no le pueden ver abasteciendo. Así que, ya puedes decirme que soy un mal, pero por desgracia para ti, soy un mal necesario.”

Açò pot semblar inversemblant i altra vegada conspiranoic, però, apliquem per moment el sentit comú. Les primaveres àrabs van començar com a protestes pacífiques demanant democràcia, de sobte un grup de gent comença a Líbia a treure armes per lluitar contra Gaddafi, i a tot el món li sembla normal que quatre desarrapats de sobte tinguen armes i facen la guerra contra l’exèrcit, ningú es pregunta: ¿d’on han tret les armes? ¿Qui les ha pagat? ¿Com les ha pagat? ¿Qui les ha venut? ¿Com i a on les ha cobrat? Tot sembla natural, pels grans mitjans de comunicació és com si un grup de manifestants s’hagueren trobat un "llàntia màgica" i hagueren demanat al geni, que va eixir després de fregar-la, un cabàs d’armes per fer-li la guerra a Gaddafi.

Pensem també amb Siria, que va passar el mateix, però sabem que Aràbia i Qatar estaven al darrere finançant els rebels, i òbviament no els donaven els diners dins de maletins ni ho feien directament. Ara anem més enllà i pensem amb l’ISIS, segons diuen es finança mitjançant la venda de petroli. Eixe petroli el venen en camions, segons es veu a unes fotografies que va fer públiques Rússia -camions que per cert ningú bombardeja, misteris sense resoldre-. Segons algunes informacions, ISIS recaptaria per aquestes activitats uns 500 milions de dòlars a l’any, altres diuen que 2 milions al dia (més de 700 milions a l’any). Altres informacions, com a ElEconomista situen a ISIS per nivell de venda de barrils que seria el nové país de l’OPEP. Fa poc temps, es va dir que el fill Erdogan, del primer ministre turc, s’estava enriquint amb el petroli de l'ISIS. És a dir, l’ISIS (segons algunes informacions els ingressos anuals de l’ISIS arribarien fins a 2.000 milions de dòlars) mou una fotracà de diners, i no crec que ho faça amb maletins, sobre tots els diners del petroli. Tot passa per la banca, i mitjançant empreses opaques.

És per tot això que calen els paradisos fiscals. Hi ha moltíssims diners que han de córrer sense deixar rastre. La notícia que s’està publicant sobre Panamà no m’ha despertat molt d’interés i no crec que el tinga, si li llevem el morbo que es pot sentir per Messi, Crivillé, Almodóvar o la “tia del Rei”. Això ja són coses que les donem per descomptat, i tampoc són xifres escandaloses. ¿Què són els pocs milions l’any de Messi o d'Almodóvar enfront dels 300.000 del narcotràfic? Òbviament, Hisenda haurà de fer les oportunes comprovacions a aquestes persones i actuar en conseqüència. Però jo tinc la sensació, quan es donen aquestes informacions, que ens donen els ossos i es guarden les molles. Quan parlem de la importància dels paradisos fiscals, s’hauria de parlar de les grans multinacionals i l’enginyeria fiscal, del blanqueig de diners mitjançant societats opaques, de narcotràfic, tràfic d’armes, de persones, de ciberdelinqüència, etc. La resta de coses crec que no són més que focs d’artifici per entretenir al poble.

És per això, que els paradisos fiscals són imprescindibles, sinó, mireu on estat ubicats la majoria dels paradisos fiscals. Una pista, dos dels Estats que més en tenen, tenen com a inicials EUA i RU. ¿Endevineu quins són?

Òskar "Rabosa"

Atenció: parlen els estafadors!

Normalment no m’agrada utilitzar les fal·làcies ad hominem al encetar o enmig d’un debat, però a vegades cal posar en context les declaracions d’alguna gent. Especialment si són estafadors professionals. El que diferència l’estafa dels altres delictes econòmics (furt, robatori, apropiació indeguda, etc.) és l’engany. L’estafador aconsegueix fer-se amb els béns d’una altra persona mitjançant l’engany. Els estafadors són per definició mentiders i manipuladors.

Òbviament, els banquers a l’Estat espanyol, i arreu del món, han demostrat ser uns consumats estafadors. Han enganyat i, per tant, han mentit i manipulat als seus clients com els ha vingut de gust. Són uns mentiders i uns manipuladors. Sí, perquè malgrat que no hi haja cap condemna el cas de les preferents és una estafa. I hom es preguntarà perquè no els done el benefici de la presumpció d’innocència, perquè no dic allò de què són presumptament uns estafadors. Bé, ho explicaré breument i amb els arguments d’un dels processalistes, diferències ideològiques a part, més brillants que he conegut: la presumpció d’innocència és una ficció legal per tal de reconéixer els drets fonamentals als reus. Perquè és evident que si hom li fot un tret a una altra persona al mig del carrer i a sang freda, és un assassí, l’haguen o no condemnat els tribunals.

El que han fet els bancs és una estafa, per tant, els dic que són uns estafadors, encara que vergonyosament no hi haja cap condemna. Aquest és un exemple clar d’estafa, però podríem estendre-nos més: venda de CDO’s i altres derivats per camuflar que són pufo; cobrament de comissions il·legals i que després no tornen els diners; totes les pràctiques il·legals de clàusules sol, cobrament d’interessos usuraris...; etc. I no entrarem en la resta de pràctiques sàdiques de la banca, com els desnonaments, perquè hauríem de fer un post excessivament llarg i no és el tema. El terme bankgàngsters a mi em sembla la forma correcta d’anomenar-los.

Aquests banquers estafadors -i per tant, mentiders i manipuladors- gaudeixen a l’Estat espanyol d’uns priviligis indignes de “societats democràtiques”. Tenen protecció de l’Estat en cas de fer de fallida –rescats ho anomenen-, els fan si cal doctrines judicials a mesura –doctrina Botín-, anomen membres del Tribunal Suprem –Isidre Fainé posa al Tribunal Suprem a Sastre Papiol-, privilegis al fer les lleis que els afecten –tots els avantprojectes de les lleis que els afecten passen primer per les seues assessories jurídiques-, etc. En poques paraules són els amos, o uns dels amos, del “xiringuito”.

Una vegada que ja saben qui són aquesta gent –aquests no es cal trucar de matinada- ara podem posar en context les declaracions que han fet les dues principals associacions de la banca -Asociación Española de la Banca (AEB) i Confederación Española de Cajas de Ahorro (CECA)- posicionant-se clarament contra la independència de Catalunya. Precisament han dit que en cas d'independència portaria l'eixida de l’euro i greus riscos d’estabilitat financera per tant els portaria a reconsiderar la seua estratègia d’implantació a Catalunya. Com interpretar aquestes declaracions? Què cal llegir del que diu uns estafadors, i per tant, mentiders i manipuladors? Jo he tret aquestes conclusions:

a) Aquesta gent vol mantenir els privilegis que els ha atorgat la II Restauració Borbònica, és a dir, impunitat davant dels delictes, protecció amb els abusos, privilegis al fer les lleis, poder al anomenar jutges, protecció judicial, etc. No els interessa la independència de Catalunya, a un Estat nou tal vegada no mantindrien tants privilegis, si bé és cert que la trencada CiU ha sigut un partit que sempre els ha fet costat.

b) Perdre els estafadors -i per tant, mentiders i manipuladors- no és cap catàstrofe, al contrari, la desaparició d’aquesta colla de delinqüents és una benedicció per a un Estat naixent.

c) No cal patir si se’n van aquestes entitats, d’altres ocuparan el seu lloc, la banca ètica i cooperativa ja ha dit que ells desmarquen d’aquest comunicat. Segurament és una ocasió immillorable per demostrar que els bankgàngsters no calen per a una economia sana i a un país naixent.

d) Qui té més a perdre són les entitats bancàries que se’n vagen. Perdran la possibilitat de fer negocis a un lloc que actualment és el 20% del PIB espanyol.

e) També s'ha de tenir en compte qui ha corejat les declaracions de la bancgàngsters: el PP que aplica les polítiques neoliberals que afavoreixen a la banca i ha posat a Sastre Papiol al TS; el P$x€ que va indultar al número 2 de Botín, que la banca li ha condonat deutes per 30 milions, etc; Ciudadanos que són neoliberals de soca-rel i a més a més Albert Rivera ha sigut treballador de La Caixa. En definitiva, tots els que han saludat amb alegria aquestes declaracions són qui els permeten els privilegis.

f) En tot cas, qui pot fer cas d’uns estafadors, i per tant mentiders i manipuladors?

Sembla que per les xarxes socials s’ha estés l’expressió “Bon vent i banca nova”, parafrasejant el “Bon vent i barca nova”, doncs no pot ser més encertat. Si amb la independència s’acaben els bankgàngsters, els catalans tindran un motiu per més per votar independència.


Òskar "Rabosa"

Continua l’espoli impunement: Catalunya Banc 11.500 milions.

Ho han tornat a fer. Una vegada més, després de la CAM, Banco de Valencia, etc., ha sigut el torn de Catalunya Banc. 11.500 milions ens costarà amb impostos. 11.500 milions que hauran d’anar a deute públic, mentre ara el BBVA fa el negoci. Sense riscos, tot netet de pols i palla.

Tots sabíem, menys els imbècils que voten al PP creient-se tot el que diuen, que els diners que hem posat els contribuents per a rescatar el sector financer no els recuperaríem mai. Però tant el PP com el P$x€, es van fer un fart de dir-nos que es perdien diners. No, ells no perden diners. Els perdem nosaltres. Té raó Pablo Iglesias, la idea no és d’ell però ell la repeteix sense cansar-se, quan diu que tot eixe deute és il·legítim. No s’hauria de pagar.

Però a més a més, en un país normal Zapatero, Salgado, Rajoy, Guindos i Montoro hauríem d’estar a la presó. El “pufo” del sector bancari és de 219.397 €. D’ells no se’n recuperaran ni una dècima part. Ho pagarem tots, amb deute públic. Per culpa dels fills de puta que es fan dir governants. Amb la cooperació necessària dels imbècils profunds que els han votat tant al PP com al P$x€. Sense desconéixer que la resta de la gent que va votar qualsevol altra opció té una quota de responsabilitat també, per legitimar un sistema que permet que passe açò. El PP ens saqueja per donar beneficis als bancs perquè tenen la legitimitat d’una majoria absoluta amb més del 70% de participació. Poc podrien presumir de legitimitat si la participació haguera sigut inferior al 50% i haguera d'enviar a la policia a pegar pallisses un dia sí i l'altre dia també.

Al començament de la crisi, era necessària una revolta del poble. Òbviament no parle d’una revolta violenta, sinó d’una revolta a la “islandesa”. Però, la majoria de la gent va optar pel “borreguisme”. Anar a votar al PP ha sigut un suïcidi. Legitimar aquest sistema ha sigut una imbecil·litat. Com d’imbècils és pensar que aquest sistema es pot canviar des de dintre.

M’agradaria saber què farà Podemos, si arriben a governar amb els més de 200.000 milions d’euros regalats a la banca. Els obligarà a tornar-los? Tindran collons a fer alguna cosa diferent? Estaran disposats a eixir-se’n de l’Euro per evitar les pressions de la Comissió, del BCE i del FMI? Tindran collons a enviar a fer la mà el MEDE? Perquè no veig jo a “Pablito Clavounclavito” assegut davant de la “llangardaixa” dient-li, “No volem més austeritat”, i la llangardaixa contestant-li, “Sí, m’has convençut tens raó, m’agrada com parles i no cal que pregues mesures d’austericidi”, com si fóra un espectador mig espanyol caient-li la bava en veure’l per La Sexta. Tampoc veig a “Pablito Clavounclavito” enfront de Mario “Falsifiquecomptesabonpreu” Draghi explicant-li les bondats de les polítiques monetàries expansionistes, i Draghi contestant “Ohhh, què bé parles, i jo sense poder vorer La Sexta, d’haver-la vist ja fa temps que li hauria donat a la maquineta de fer diners, sense parar.”

Aquest robatori sistemàtic no es para anant a votar. Però si vos pareix bé, aneu. I quan aneu a votar a Compromís, a Podemos, a EU, o qualsevol altre, si aneu amb la vostra parella, poseu-vos en l’iPot, l’iPhone o l’Smartphone que tingueu, aquella la cançó de la “Chica Yeye” de La Polla, parant atenció al final, quan diu:

En nuestra tumba pondrán:

"De estos dos imbéciles el mundo se ha reído

y no se han enterado"

Diners: El vil No-res (abans metall).

El procés de creació de diners pels Bancs és tan simple que repugna a la ment.

 John K. Galbraith

Deixeu-me emetre diners i que controle la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça les Lleis.

Mayer Armschel Rothschild

Diuen que tot el món ha començat a preocupar-se per l’economia des de l’esclat de la crisi al 2008. Bé, no sé si tot el món, però jo certament sí. Tinc curiositat per saber com funciona el món i el defecte de llegir. Si a això li sumem la gran quantitat d’informació que ens ofereix la Xarxa, doncs la insaciable curiositat es veu alimentada i retroalimentada. A cada descobriment apareixen 100 misteris. Així és que l’economia, una ciència per la qual sempre he sentit simpatia d'ençà que en 2n de carrera vaig estudiar una assignatura, s’ha convertit en un misteri del qual intente esbrinar quatre idees que em permeten entendre com funciona el món.

La primera gran sorpresa va ser el descobriment que el diner és un gran No-res. No sé si a l’assignatura de segon de carrera no ho vaig entendre o no m’ho van explicar bé. Ara sé que no li van dedicar el temps que calia a eixe tema. I probablement tampoc es faça a la majoria de Facultats d’econòmiques. Almenys eixa sensació tinc quan parle amb alguns amics o companys que hi han estudiat econòmiques. Ho vaig descobrir al documental “El dinero es deuda”. Sí, a mi també em va repugnar, la meua ment es va quedar en xoc. No puc entendre com una cosa així és presa per economistes i polítics amb total naturalitat. No puc respectar cap economista, ja li diguen John Maynard Keynes (i siga Sir) o Milton Friedman, ni puc recolzar cap partit polític s’anomene Compromís, Podemos (em descollone de Pablo Iglesias quan el sent dir que la solució és donar-li a la maquineta de fer diners) o PP, ja vulga un sistema de banca pública, mixta o totalment privada i amb o sense banc central, que defense l’actual sistema de diner fiduciari (fiat money) amb reserva fraccionaria. I no és perquè jo siga més llest o intel·ligent, ni tan sols tinc coneixements d'economia, és només qüestió de lògica, d'informar-se i de no combregar a rodes de molins com que els diners són neutrals per a l’economia.

En totes les meues “investigacions” al voltant dels diners, ara estic llegint “El dinero” de John K. Galbraith, només he trobat un economista que em dona una explicació convincent. A ell també li repugna el sistema de reserva fraccionaria. Aquest economista està als antípodes del meu pensament (o almenys jo pensava que ho estava) econòmic-polític-social, ja que és un liberal radical, seguidor de l’Escola Austríaca d’economia. El Prof. Huerta de Soto, que el vaig trobar perquè a youtube estan els vídeos de les seues classes, a un magnífic llibre anomenat “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” explica perfectament com els diners provoquen els cicles d’expansió i crisi econòmica per culpa del sistema de reserva fraccionaria. Per a qui no ho sàpiga, la reserva fraccionaria, és el que permet als bancs crear diners del no-res i raó de que, com diu Niño Becerra: “Actualmente sólo existe físicamente el 3% del dinero que circula por el mundo.” Heu sentit dir que si tots els clients anaren un banc a treure els seus dipòsits el banc no fer front a tots? Bé, només podria fer front a la sol·licitud del 3% dels clients, o donar un 3% a tots els clients. Això és el sistema de reserva fraccionaria.

 

El sistema de diner fiduciari, reserva fraccionaria i bancs centrals és tot una terrible estafa. Que gasta el sistema Ponzi. La mateixa estafa de Forum Filatélico o de Madoff. Com escriu Moisés Romero a La Carta de la Bolsa:

Lo curioso de todo esto es que es legal, incluso estafas como Afinsa, Forum Filatélico o algunas de tipo piramidal como la de Madoff funcionaban igual que un banco, su único delito es que no eran propiamente un banco.

Estigueu tranquils, no vaig a fotre-vos la matraca amb què són els diners ni com es creen. Si algú té cap interés, amb els links que acompanye aquest post té més que suficient informació per fer-se una idea de com es fan els diners i de perquè aquest sistema-estafa capitalista se’n va a la merda sense remei. I se’n va a la puta merda sense remei perquè la peça bàsica de l’economia que són els diners és un bon no-res. Un bon no-res que permet l’acumulació de riquesa més gran de la història per a uns pocs, per als amos de la banca.

Oskar "Rabosa"

 Links relacionats:

El dinero es deuda – Documental.
https://www.youtube.com/watch?v=zigHDdIosM8

El poder de crear dinero, Bruno Estrada López – Nueva Tribuna.
http://www.nuevatribuna.es/opinion/bruno-estrada-lopez/poder-crear-dinero/20120524194302075839.html

¿Es neutral el dinero en la economía? Una controversia que divide a los economistas – El Blog Salmón

http://www.elblogsalmon.com/economia/es-neutral-el-dinero-en-la-economia-una-controversia-que-divide-a-los-economistas

Toda la banca funciona con el esquema Ponzi – El Blog Salmón

http://www.elblogsalmon.com/finanzas/toda-la-banca-funciona-con-el-esquema-ponzi

Cómo el sistema financiero creó la deuda y nos arrastró a donde estamos ahora
http://www.elblogsalmon.com/economia/como-el-sistema-financiero-creo-la-deuda-y-nos-arrastro-a-donde-estamos-ahora

Catálogo de horrores,  Santiago Niño Becerra – La Carta de la Bolsa
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/catalogo_de_horrores

Crisis financiera, reforma bancaria y el futuro del capitalismo por el Profesor Huerta de Soto
https://www.youtube.com/watch?v=X1fR3ZhFDkQ

“La solución para Europa es darle a la manivela, como hace USA con los dólares…”, Moises Romero – La Carta de la bolsa.
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/la_solucion_para_europa_es_darle_a_la_manivela_como_hace_usa_con_los_dolare