LA RATLLETA I EL LÍMIT DEL BÉ

Després d’haver estat immers durant unes quantes setmanes en coses que esperaven la meua atenció, i ho han fet moltes d’elles al llarg d’una dècada, és el moment de recollir algun fruit. Per a mi, la millor i única forma d’aconseguir-ho és escrivint-ho, de manera que no s’esborre tan fàcilment. Prendre apunts és per a estudiants, però, tot i que intente aprendre en cada moment, jo ja preferisc relacionar idees, o conceptes. Al cap i a la fi, amb les ratlletes es poden fer moltes coses, no?

Xiquets i xiquetes, per l’amor de Déu, no feu cas ni als mestres ni als pares i pinteu com vullgueu! Mestres, pares i mares, deixeu els infants que facen allò que els vinga en gana i no els imposeu estupideses! La fina línia que separa el bé del mal és simplement això: una fina línia. De la línia cap a dins, tot està bé; cap a fora, malament. Un xiquet pinta bé quan no se n’ix de la ratlleta. Fora de la ratlleta hi ha altres coses; altre món. De la ratlleta cap a dins podem pensar que hi ha una persona, una casa o un cotxe; cap a fora, un espai que sovint omplim amb més ratlletes.

Dibuixe alguna cosa a la pissarra i pregunte què és, i hi ha qui em diu que és una persona, i n’extrau detalls! A vore, ànima beneïda... En primer lloc, això que jo assenyale és una pissarra que té unes línies de guix blanc; la resta d’interpretacions són cabòries que, en principi, haurien de ser particulars, però que malauradament són generals. On estem? Estem bé del cap? Una persona... Una persona, en tot cas, és qui ho ha dibuixat, ànima càndida. I, si dic que ho pinten, ho faran amb tota la cura per no eixir-se’n de la ratlleta, perquè estaria malament. El problema està en la resta de gent, que ha pensat això que el dibuix de guix és una persona, quan és una fantasia, però una fantasia massa generalitzada.

El tema de la ratlleta és la estupidesa en grau superlatiu: la frontera és una ratlleta, la carretera, sovint, també... Fins i tot n’hi que en veu a la mar, o al cel. El problema d’eixa ratlleta no és l’element en sí, sinó que és tot allò que du associat quant a referent del bé i del mal. El problema és que tota esta interpretació moral, legal o social es fa des d’una perspectiva apriorística i, per tant, sense adonar-nos-en, jutgem sense racionalitzar la situació. I la llibertat? Està dins o fora de la ratlleta? I l’art? Creieu que pot haver art amb tots estos judicis apriorístics i morals; dogmàtics? Doncs, no!

Salvador Sendra

‘PALPENTES’

Boiler Room . Palpentes. Rubén M. Riera

La transparència és la forma ideal de mostrar allò que normalment se sol cobrir amb capes o vels com si fora un secret. Desvelar, per tant, té la funció de traure eixos vels que entorpixen la contemplació d’allò essencial. En l’acte de revelar apareix allò que no es veia perquè necessitava d’una acció, o d’una passió, que efectuara la transformació, bé física, bé intel·lectual. Per a una revelació, sovint no cal més que la calma, que el consell o que el treball. En un cas extrem, ens pot servir la màgia, o la fe: per què no?

No estic segur que siga el cas general, però l’àmbit artístic necessita de canvis que el retornen a la humanitat, més que siga perquè l’espectador aconseguisca passar de la forma a la matèria sense haver de deixar-se la vida en l’intent; per això deixe córrer les coses de la fe, o la màgia, o simplement les situe en una altra època molt més irracional i d’investigacions sobre la consciència. A més, no em negareu que tanta superposició cansa fins a l’extrem de pensar que eixa essència que roman allà al fons, envelada, si és que n’hi ha, pot esperar perquè allò que interessa son els vels. L’esforç intel·lectual que comporta el descobriment pot resultar esgotador; tant com el del seu cobriment intencionat i deshonest. El resultat, per tant, també pot esdevenir decebedor. Realment, no sempre s’ho val, això de rebuscar els elements que han estat velats de manera intencionada i sol ser més còmode i natural contemplar l’embolic.

Treballar ensenyant l’essència, desvelant el fruit, és allò que ha aconseguit el company Rubén en la seua darrera obra. Clara i diàfana: sense obstacles ni vels. La seua obra transforma el transcórrer del temps des de dos punts de vista. El primer, a partir de la modificació física i cronològica del material, des que s’hi aplica la tècnica, això sí, barrejada amb eixa dedicació que cal a qualsevol obra seriosa. La segona, amb l’ús del color, simple i, alhora, suggeridor, de l’ambre com a fenomen físic i temporal. Elegant i refinat alhora. Impecable i honesta.

Desvelar l’obra de Rubén, per tant, està a l’abast de tothom, perquè no hi ha res amagat darrere del cristall. La revelació tampoc s’entén des del punt de vista del dogma metodològic, sinó que s’acobla perfectament a l’estudi i a la preparació. Palpentes és el títol d’una col·lecció que assenyala la tasca creadora de la téchne. La transparència del suport emprat no pot ser més nítida: sense llenç, sense vel, sense marc. Res no s’oposa a la contemplació de cada peça, excepte d’una, on el contemplador es contempla en el reflex del mirall.

Les petjades del temps i del lent moviment que transforma l’ambre en eixa preciosa resina s’observen en la manipulació dels vernissos sobre el cristall que provoca, en les sinuoses formes, l’atenció de l’espectador. Res no destorba l’ull, ni l’observació, en la recerca de les essències: ni les del temps ni les de l’espai. Tot se sosté en eixe perfecte equilibri entre el missatge i el missatger, entre la téchne i la póiesis.

Podeu fer-ne la visita a València, a la galeria de Luis Adelantado, fins al 13/03/2020, i ja m’ho contareu.

Salvador Sendra

PER QUÈ LA ‘SIMFONIA VII’ DE SHOSTAKÓVITX ÉS INSUPERABLE?

Divendres, tornant  de la faena, de camí cap a casa, escoltava una part de la Simfonia V de Shostakóvitx mentre conduïa. En arribar a la porta, vaig romandre una estona més al cotxe fins que en vaig tindre suficient per fer-me’n una idea més extensa.

No recorde on era el concert, però crec que van dir que a Madrid. El presentador va introduir la peça amb un llarg parlament en què es plantejava la vàlua de dita obra des del punt de vista de les circumstàncies del compositor. Per fer-ho, es va plantejar el dubte sobre si l’obra era realment interior, honesta, o es trobava estretament relacionada amb eixes circumstàncies que l’envoltaven, i situava l’acció en un context de pressió lligat a la dura crítica que va rebre l’autor a l’estrena del seu concert anterior.

La base de dits comentaris era un article, anònim, publicat en un important diari rus, on es titllava l’obra de burgesa, d’acomodada i de supèrflua, que exposava una manera de vore el món del tot allunyada de la Rússia lluitadora i revolucionària. Sembla ser que el compositor tenia raons fonamentades per sospitar que l’autor de dita crítica era el mateix Stalin!

El presentador va argumentar que la pressió a què es va sotmetre Dmitri va fer que temera per la seua vida, ja que el tot poderós mandatari el qüestionava i el posava al centre de la diana dels russos dolents, i no cal dir que Stalin era home de poques bromes... La tensió va comportar que Shostakóvitx es plantejarà una més que probable deportació o, com va ser el cas, un judici per alguna causa relacionada amb la traïció que acabara amb una condemna pitjor encara.

Després d’un temps d’inactivitat, supose que causada pel judici i l’interrogatori, la sort li va eixir a camí: el jutge va estar condemnat per traïció i el seu cas es va aturar. Així, va poder dedicar-se de nou a la composició i es va centrar en la Simfonia V. El resultat de l’obra va ser molt positiu, tant per a la crítica com per al públic, en la seua estrena. I és per eixa raó que el presentador madrileny no podia endevinar, a partir de la partitura, el nivell d’honestedat de l’obra. Era realment allò que el compositor volia crear?, o era, per contra, una música dissenyada per agradar al règim? No se sap, o, en tot cas, és una reflexió que requerix d’una bona dosi d’improvisació. Alguns entesos diuen que s’hi percep una quantitat alta d’ironia, ja des dels primers compassos, així com un sentiment patriòtic una mica forçat –creat a propòsit per revifar l’esperit. Jo no ho puc jutjar, ni vull; primer, perquè no estic en la pell de Shostakóvitx i, segon, perquè no conec la seua obra amb la profunditat requerida. No obstant això, em quede observant l’èxit de la peça, que ja en tinc prou!

En la Simfonia VII el dubte s’esvaïx i tot queda al descobert. Durant el setge a Leningrad, a la Segona Guerra Mundial, el sentiment de la població no deuria diferir massa del de l’autor mateix, perquè supose que l’angoixa de qualsevol rus per tot allò que estava sofrint la ciutadania assetjada pels alemanys era la mateixa que per a Shostakóvitx. És per esta raó que els dubtes sobre l’honestedat o sobre les circumstàncies que poden qüestionar la Cinquena estan del tot eliminats en la Setena.

A l’Estètica de la creació verbal, Bajtin, en el capítol dedicat a la “Forma espacial del personatge”, tracta sobre la dificultat per transmetre la interioritat de qualsevol autor sobre el seu personatge, ja que tot retrat queda mancat de la visió holística perquè sempre queda algun punt de vista per recrear: actitud, pensament, situació, relacions personals... I cada aspecte pot afectar la psicologia del mateix personatge. Però, tot açò es pot traslladar a una crítica sobre la honestedat d’una peça musical? Doncs, crec que sí, perquè si allò que hem d’esbrinar, com en el cas de Shostakóvitx, és el punt irònic, la dosi de sàtira o la quantitat d’exageració que s’hi introduïx sense que l’autor ens avance res sobre el tema, la nostra crítica necessitarà saber amb exactitud quina era l’atmosfera que envoltava l’autoria, mentre la componia, i com hi afectava, a banda d’altres característiques més recorrents i internes.

Per eixa raó crec que, en la Simfonia VII, Shostakóvitx és del tot honest, ja que no hi ha cabuda per a cap altra opció, i no cal posar en dubte els detalls genials que la nodrixen: l’atmosfera que l’envoltava coincidia –no se si era la primera volta que passava amb una intensitat semblant— amb el sentiment col·lectiu de la resta de la població russa i, per extensió, amb el dels seus governants. Per tant, i deixant de banda altres elements que es podrien considerar com a més tècnics, relacionats amb la mateixa composició, sí que hi ha el lligam que extrau tota mena de dubte sobre la peça, la reacció del poble i la dels seus governants. No cal en la Setena cap interpretació del missatge subliminar, ni de la lletra menuda o la ironia, ni sobre la necessitat de salvació o d’agradar al públic: la fusió entre el músic, el poble i els comandaments la donaven els mateixos fets, i la peça ho transmetia.

Salvador Sendra

SOLILOQUI (O TENDÈNCIA ARTÍSTICA)

Una cosa és expressar-se i una altra comunicar-se. Per realitzar la segona tasca, cal que hi haja a l’altra banda algú que parle el mateix idioma o, si més no, que l’entenga. Però cal apuntar-hi dos detallats. El primer és que allò que has de comunicar s’adeqüe a una complexitat major que la merament expressiva –fins i tot Tarzan es comunicava amb la mona, amb la nóvia i amb la resta dels animanls. El segon, que els detalls de la transmissió de dita informació siguen compresos i apreciats pels destinataris o interlocutors.

Per aconseguir els detallats esmentats abans, cal que el llenguatge siga precís i que no es perda en ambigüitats ni embolics, tot i que també són part de la comunicació i, a voltes, es consideren finalitats en si mateix. Però, allò que queda clar és que per comunicar-se cal un llenguatge comú que tendix a perdre’s en l’abstracció. Perquè l’expressió no figurativa, o la conceptual, o la descriptora d’universals, requerix de moltes oracions subordinades, si és escrita, però, què passa quan es pinta o es tracta de música?

El soliloqui és allò que realitza aquell que empra un llenguatge propi. Recordem que una cosa és expressar-se i l’altra comunicar-se. Els gossos, per exemple, entenen els senyals però són incapaços de desxifrar els símbols –a les gosses també els passa. Cridar en el desert, o en la selva, com Tarzan, deu ser bo per reduir l’estrés però és d’una simplicitat majúscula. Potser, amb un llenguatge entenidor i algú capaç de desxifrar-lo hi ha prou per a un humà mínimament complex, tot i que hi ha persones que s’expressen millor amb crits i moviments: gent de poques paraules. Però una persona desenvolupada amb normalitat des de xicoteta, en el cas que vullga expressar-se amb un llenguatge propi, ho hauria de tindre en compte, tot açò del xifrat, i si li ve en gana, aplicar-ho. Entendre o no un missatge no sempre és culpa del receptor.

Salvador Sendra

YO SOY GORDILLO, YO

Ahir estava escoltant la ràdio i em va cridar l’atenció, en una entrevista, un home que hi parlava. Se suposava que l’estaven entrevistant i, en principi, vaig pensar que es tractava d’algun filòleg, lingüista o d’algú que es dedicava a assessorar o a fer classes de llengua. No era així, i ho vaig intuir a les poques frases.

Construïa malament les oracions, abusant del subjecte yo, cosa que el duia a conjugar els verbs d’una manera estranya i inadequada, per retornar sempre a eixa postura inicial de la primera persona quan tancava el tema. Enmig hi havia eixa suposada explicació de qualsevol tema d’actualitat que li preguntava la senyora entrevistadora. I la feia servir per explicar cada cosa la primera persona! Em va atordir el fet que tot allò que exposava, que explicava o que intentava raonar, ho fera partint sempre des del yo, i així durant el temps que vaig suportar eixe ego tan delirant.

Al llarg del minuts en què l’escoltí, a banda de pensar que algú que l’estima li hauria de dir que no es pot començar sempre a parlar amb un yo, em vaig adonar que no construïa bé les oracions, a causa d’eixe subjecte mancat de verb. Ho iniciava tot de la mateixa manera per passar-se, als pocs segons, cap a una oració més normal, amb el seu subjecte i el seu predicat, mentre que el yo romania absent i aïllat de la resta de l’enunciat: sense verb ni complements.

Quan em vaig assabentar que es tractava del famós pintor Gordillo, pensí que es tractava d’un home que passava moltes hores sol a l’estudi, pensant-se i dialogant-se, sense interactuar, si pensem que eixe yo humà només pot existir en la reciprocitat d’altre. Perquè no vull entendre que el rerefons del despropòsit radiofònic estiga causat per un ego massa elevat que intenta explicar-ho tot rebaixant-ho a la primera persona del singular i sense deixar cap possible objectivitat en l’anàlisi de qualsevol fet exposat.

En fi... pensem això i recomanem-li que isca, que vaja al bar, que parle amb la gent, que interactue i que pense que de yos, n’hi ha molts, tot i que no tan importants, que s’entenen sempre des d’altres yos. A més, resulta molt difícil interactuar amb altres persones quan s’elimina el possible espai d’enteniment i de debat per traslladar la conversa a un sol punt de vista, per aclaparador que siga.

Salvador Sendra

Notre-Dame: Infantesa i mort d’Occident.

Oswald Spengler va escriure una obra anomenada “La decadència d’Occident”, on mantenia la tesi de que les civilitzacions eren com els organismes vius, es a dir, tenien una infantesa, joventut, maduresa i vellesa. Això, evidentment es reflexa en el seu art, i justament el gòtic era la infantesa de la civilització Occidental.

La catedral de Notre-Dame de París és una obra del gòtic primer. És una de les catedrals gòtiques més conegudes arreu del món per la novel·la de Víctor Hugo, la del geperut. Perque a més de ser una de les primeres del gòtic, no resulta de les més interesants ni de les més espectacular dins d’eixe estil arquitectònic. No obstant, siguen quines siguen els motius s’ha erigit com un símbol de la infantesa de la nostra civilització. Obviament, han transcorregut quasi mil anys, i la nostra civilització està en decadència. Hem anat travessant estadis, joventut, maduresa, i ens trobem a la vellesa.

Per a Splenger, amb el romanticisme es va arribar a la vellesa, a l’enyorança de l’infantesa, a un intent de retrobar-se, i arriba l’obra magna de la civilització. Després, només hi ha cansament, fredor, es perd la joia de la vida. I així, es vol tonar als estadis primitius, al tribalisme, a submergir-se al si matern, a la tomba.

El gòtic era la infantesa, era el tornar a la llum després de la foscor. Foscor esdevinguda després de la caiguda de una altra gran civilització la romana. Amb el gòtic arribava el començament de la civilització creada pels pobles germànics (nascuda amb el Sacre-Imperi, i amb els pobles que han marcat els darrers 1000 anys -Francs, Anglosaxons, Alemanys, etc.-),  la que ens du al final de la història, segons Hegel i acompleix la Raó. De fet, el nom de gòtic el va posar Vasari, era “modi Tedeschi", i era despectiu perquè s’apartava dels canons clàssics, era un art bàrbar, bàrbar com els gots. El terme serà recuperat pels alemanys, i recuperat en sentit positiu, amb el neogòtic al s. XIX.

Però ara crema Notre-Dame, i no només crema el símbol de l’infantesa de la civilització germànica, crema també l’últim alé d'allò que simbolitza aquella infantesa. Occident, i especialment Europa, ha envellit, i no sols la seua població és vella. Occident ja no té la força creadora. I això és el que simbolitza la imatge de Notre-Dame cremant.

Adéu Notre-Dame. Adéu Occident.

Òskar "Rabosa".

Caravaggio, ordinadors, creativitat i art.

L'altre dia escoltava un podcast sobre la vida la Caravaggio. Em va agradar molt, tot i que parlaven de la seua vida, i només em va aportar un pocs detalls però molt interessants. No entraré en els detalls de la seua fascinant vida perquè són ben coneguts la majoria i si no els coneixeu, i voleu saber d'ells, només heu de teclejar al cercador el figura aquest. Escoltant el programa em va venir a la memòria un quadre que és absolutament fascinant, La mort de la Verge.

Totes les obres de Caravaggio són corprenedores, però aquesta per a mi ho és especialment. Per hom que haja estudiat a un col·legi religiós, a més a més amb la Verge de patrona, i educat amb el dogma de l'assumpció, és un tema realment impactant. Hom espera veure quadres com el Tiziano, no com el de Caravaggio.

Caravaggio va revolucionar la pintura amb el tenebrisme. Permeteu-me una digressió: el tenebrisme va tenir com màxims exponents dos valencians, Ribalta i Ribera, bé el primer era nascut a Solsona però va viure i morir a València i el segon era de Xàtiva però va fer carrera a Itàlia i va morir a Nàpols. Ara que està de moda demanar les obres d'art valencianes escampades arreu del món, jo proposaria que les de Ribera tornaren a Xàtiva, ja està bé que les tinguen els putos italians, tot ens ho furten com la Dama d'Elx els espanyols.

Caravaggio va rebre l'encàrrec de pintar el quadre de La mort de la Verge, el dogma de l'assumpció encara no era eixe dogma, d'un advocat del Papa. El quadre una vegada pintat va ser rebutjat. ¿Per pintar la mort de la Verge? No, perquè corria els rumors de què Caravaggio havia gastat com a model un puta ofegada al Tíber. No era d'estranyar. Caravaggio solia gastar putes, amics i gent dels barris més térbols de Roma, on ell vivia, com a models per als seus quadres religiosos. Fer servir gent de baixa estofa per a personatges sacres. Humanitzar els personatges sacres alhora que s'eleva a sacra a la gent més baixa.

Això em fa pensar amb un tema recent, i del que volia escriure però no trobava el fil argumental, la creativitat i la intel·ligència artificial. Darrerament s'han anunciat a bombo i platerets que per fi la intel·ligència artificial (AI) és capaç de fer art. Es parla d'un "quadre" fet per un ordinador que és un retrat d'un home fet com si el pintara Rembrandt; per una altra banda, es parla d'un quadre abstracte que els experts no poden diferència si està fet per un ordinador o per un humà –cosa que parla molt mal dels artistes i dels "experts", i que dóna tota la raó a Jean Baudrillard (ja parlarem d'ell) en El complot del arte-, on ve a dir que l'art ha quedat com una mena cosa per a iniciats que no en tenen ni puta idea i no són més que farsants; i finalment, una peça musical feta per ordinador i que sona com si l'haguera composta Bach.

És art el que fa un ordinador? Un ordinador que simula Rembrandt o Bach o que posa taques de colors aleatòriament, és un artista? He llegit alguns articles que parlen de la creativitat i que els ordinadors, o l'AI, poden tenir creativitat. Distingeixen per això dos tipus de creativitat: a) la creativitat que ve de la imitació d'allò que ja ha sigut creat; b) aquella creativitat, que és fins i tot rara entre els humans, que és capaç de trencar paradigmes. Els ordinadors serien capaços de fer la primera, segons els experts, però mai assolirien la segona. Jo negue la primera, també.

Quan a ordinador se li posen totes les obres de Bach i li diuen que compose una obra com si fóra Bach, o se li posen totes les obres Rembrandt i li diuen que agafe una imatge d'una persona actual i la reproduïsca com si fóra Rembrandt, ¿està creant? ¿Quin criteri té per seleccionar les notes? ¿Quines emocions vol transmetre l'ordinador? ¿Quin posicionament ètic vol transmetre? ¿Quina visió del Món té un ordinador? Per molt que evolucione l'AI, un ordinador no farà mai Art. Mai podrà fer com Caravaggio i jugar amb els conceptes, ni fer un Rembrandt encara que puga imitar-lo.

Pdt: Per cert, que una persona pague més de 400.000 € per un retrat fet per ordinador imitant a Rembrandt demostra com de subnormal és la gent i quantes ganes té de tirar diners. I com  de mal està el món de l'art.

Òskar "Rabosa".

CAL FOMENTAR LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA, PER DECÈNCIA

Vivim al segle XXI, tot i que sembla que no tots, ni totes... I ja sé que es tracta d’una obvietat però em preocupa la involució social que ens remet, directament, a fa més de cent anys. Estilísticament, ja vivim més prop del canvi de segle passat –però del XX— que de l’actual.

Si la realitat científica sempre ha anat de la mà de l’artística, o ara s’ha allunyat irremeiablement o cal aprofundir una mica més en el mateix concepte d’art. Perquè una època d’incalculable valor estètic fou la del final del segle XIX i l’inici del XX a causa d’eixa segona realitat que s’escapava a l’observació humana i que transformà la pintura, l’escultura, la literatura i, fins i tot, la música. Amb els progressos científics avançaren la resta de matèries, científiques i estètiques, socials i filosòfiques.

La humanitat s’endinsà en un món allunyat de la percepció, com ho és el de la radioactivitat, i, amb ell, començaren a deformar la realitat aparent des de qualssevol mitjà. A la pintura, l’abstracció pren la força, i a l’escultura; a la literatura, la ment descriu els esdeveniments i se separa de la percepció sensorial; i a la música, Shoënberg ens trasllada a l’apreciació més culta del so, com ho és la dodecafonia.

Tot semblava avançar, malgrat la incertesa del segle XX, on la mancança de línies clares féu dubtar en molts moments que hi hagués un vertader corrent de pensament. Però, açò que s’està donant des de fa una dècada, si més no, ja clama al cel! Amb la moda dels tatuatges, ha vingut la decadència absoluta. En primer lloc, perquè hi ha gent que confon el fet de punxar-se tinta amb la creació artística i, en segon, perquè l’onada de conservadorisme exacerbat que du associat el fet d’enregistrar-se tota mena de records sobre la pell, i exposar-los, fa feredad: tornem a la tribu!

No ens enganyem: el tatuatge no és art ni de bon tros. No ens enganyem: el tatuatge no ens transforma en moderns. El tatuatge és una tornada a la figuració, en el millor dels casos, de considerar-lo estèticament, o siga, a segles enrere. A més, això de dur pintada tota, o part de, la vida sobre la pell no és més que una sensació retrògrada i ultraconservadora que ens ancora al passat i ens entrebanca el pas cap a la llibertat individual més apreciada, o siga, la de poder partir cada volta des de zero, sense hipoteques.

Cares, noms, animals, motius florals... Resulta quasi impossible eixir-se’n de la figuració per fer-se un tatuatge... i, dels materials, ni en parle. Ara bé, també hi ha qui considera una creació artística allò que fa una quadrilla de persones que puja sobre un escenari, disfressada, i es dedica a fer sorolls repetitius i primaris alhora que diu que canta, o aquells que fan versos amb rimes en –ón, AAAA, AAAA, en el millor dels casos, o els que colpegen un tambor i a això diuen música.  Això tampoc és art, ho sent, però aprofita per astorar els teuladins.

Al capdavall de tota la inqüestionable explicació anterior hi ha la gran reivindicació, o el gran dubte: si s’invertiren més diners en el foment de la investigació científica, es podria millorar la resta de matèries, de retop, com ha passat sempre? Hem de jugar-nos-la abans que se’ns col·lapsen els sentits.

Salvador Sendra

LES DIFERENTS TONALITATS DEL NEGRE

Hi ha diferents tonalitats en el color negre o quan es trenca la seua intensitat inicial passa a ser gris? Sí que hi ha un negre més o menys brillant, o d’altres negres amb diferents textures (si és que es pot dir així a eixos traços bastos o fins que ens fan interpretar les superfícies), d’això no hi ha dubte però, la foscor admet matisos? Quan el color negre deixa de ser negre?

Com podeu vore, les preguntes acudixen a la ment quan es trenca la impressió íntima del concepte per endinsar-se en la seua dimensió real del no-color. Si tots els tints barrejats formen el negre, quants se li’n poden traure fins que una superfície abandone eixe qualificatiu? Quants grans d’arròs calen per passar del grapat al munt? I per fer l’operació inversa? A voltes és només una qüestió lligada a la percepció però podria donar-se el cas que els matisos necessitaren d’una sistematització, o d’un acord.

I una democràcia? En quin moment deixa de ser-ho? Quan la consideració de triple A comença el seu declivi, hi ha alguna manera de saber quan es perd definitivament la medalla del mèrit? Cal que entrem en un sistema policial per mantenir la democràcia o no és compatible una cosa amb l’altra? Els ciutadans hem de tindre por per poder viure lliurement o la por, ja d’entrada, ens coarta tota eixa llibertat?

Existix alguna manera coherent d’introduir una democràcia en una monarquia o cal d’una república perquè hi haja un vertader sistema democràtic? Si el monarca es troba inserit en el sistema, hauria de tindre els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà perquè, si no és així, possiblement es perd l’essència mateix del qualificatiu; no ho creieu? Un inici democràtic hauria hagut de depurar les restes d’altres sistemes anteriors o s’han d’acceptar els sistemes d’oposició per a la funció pública realitzats i aprovats des d’un sistema predemocràtic per als alts funcionaris de l’administració, de justícia o de les forces armades? A una transició, li cal una depuració o hi ha suficient amb un arreglet cosmètic?

Si la llibertat d’expressió es troba avalada per fets provats i contrastats, pot ser jutjada i condemnada? I, si encara estan per demostrar eixos fets, s’hi poden fer públics? Aleshores, un advocat que defense algú, estaria incorrent en il·legalitats si introduïra arguments erronis en un judici per salvar la clientela? Se’l podria condemnar? I a un artista?

Salvador Sendra

LES NOVES ESPECIALITATS ARTÍSTIQUES

Si realment volem ser una mica seriosos i conseqüents amb la realitat que veiem i escoltem, hem d’extraure l’arquitectura d’això que s’anomenen Belles Arts. Ja resulta indignant pensar que un arquitecte pot interpretar-se com un artista si tenim en compte el linxament mediàtic que ha sofrit Clatrava, a València, per exemple. I només perquè van haver de refer el trencadís de l’edifici de l’òpera —si Clatrava no és artista, eixe edifici no deu anomenar-se palau— quan feia poc que s’havia acabat, o per si va resultar careta, l’obra. Recorde que quan hi vaig anar per vore i escoltar Fidelio, ja pensava que hauria d’haver dut un casc, d’eixos d’obra. L’endemà, l’edifici estava tancat al públic i començaven a rehabilitar-lo...

Però, Leonardo no va haver de refer la seua obra de L’últim sopar —realment, sona millor en castellà— de la catedral de Milano unes quantes voltes abans d’emigrar? Doncs, sí! I no per això va haver de patir el desprestigi que està sofrint Calatrava. Entre altres coses, perquè els artistes han d’arriscar en les seues creacions, i eixa és la seua essència, no? La resta són tècnics que no estan obligats a fer res més que no siga copiar i apegar, repetint i conservant: res d’especial. Perquè, simplement, queixar-se de Calatrava significa ubicar els arquitectes en la seua dura tasca diària: dibuixant pisos, xaletets, urinaris i pàrquings.

Si s’haguera fet el mateix cas a les errades de Leonardo, el pobre home s’haguera dedicat a pintar cases i façanes, o a lacar mobles. I si alguna persona rellisca per un pont de Venezia, que es canvie les sabates. I si les òperes no s’escolten bé, a València, que duguen auriculars. I si en una estació d’autobusos d’Amèrica no poden entrar els vehicles, doncs que aparquen fora i que la gent passege, que és ben sa. Estem parlant d’art, senyores i cavallers!

La funció de l’artista és altra; diferent a la de la gent comuna. Però, pensant-ho bé, si la música, la pintura, la literatura i la dansa estan considerades com a Belles Arts, que pensarem de qui canta un paso doble, de qui balla reggaeton, de la sogra que fa classes de pintura o de qui escriu poesia a l’estimada? En un principi estava per refermar-me en l’artisticitat de Calatrava però, a mesura que m’endinse en la reflexió, sóc més procliu a traure-la a tots.

Si ningú és artista, el pintor d’una façana, el músic que compon un paso doble per a una filada mora, o que canta en una boda, l’arquitecte que planifica uns banys públics, la xiqueta que balla a final de curs o l’escultor que adorna una rotonda es podran estalviar comparacions i traumes. I més ara que la psicoanàlisi ja no cura, perquè l’han situada al costat de l’astrologia. Ja està: Eureka! Les noves disciplines que més s’aparten de la racionalitat i, per tant, les haurien d’introduir-se en el camp de l’art, per substituir les actuals són: l’astrologia, la psicoanàlisi, l’homeopatia i la política. Tot i que esta última hauria d’assolir una mica més de prestigi.

Salvador Sendra

L’ALQUÍMIA AL SEGLE XXI

Isaac Newton era alquimista i, com a tal, la seua vida i gran part de la seua faena estava dedicada a buscar eixa fórmula que li permetera convertir les substàncies impures en aquella més pura i més lloada: l’or. Però, Isaac menjava cada dia i s’hi havia de dedicar a tasques més vulgars que li permeteren algun guany, com, per exemple, a la ciència, més que fóra per fer front a les necessitats bàsiques. La resta del temps, aquell que realment apreciava i l’enriquia, el destinava a la recerca i a la investigació alquímica. 

L’alquimista de hui ja no es pot considerar vinculat a la ciència, com fa uns segles. La seua tasca i la seua finalitat han canviat en la mesura en què ho ha fet la societat, empudeint-se sobremanera i amb la magnífica finalitat d’embrutar tot allò que toca. L’alquimista del segle XXI és aquell que se sobreposa a la massa grisa i feixuga per intentar transformar tota eixa negativitat en claredat i llum.

Tot i que la Facultat de Belles Arts de València es troba a tocar de les enginyeries ―pense que este és el vincle més directe que té amb el pensament científic―, hem de pensar, els qui realment volem ser considerats com a alquimistes, que per contacte també hi ha transmissió de coneixements i, per tant, la ubicació pot resultar determinant per a la finalitat última de l’artista. L’alquimista del segle XXI és un artista, i la seua funció és ben difícil i desagraïda.

La informació que rebem és l’exponent de la negativitat que ens envolta. La massa humana devora el medi ambient com si es trobara en una tenda de Zara el primer dia de rebaixes. La intel·lectualitat cau en picat des del moment que el 99,8% dels llibres que es publiquen no tenen el més mínim interés, o quan gent com jo escriu per fer públic allò que pensa, o que vol fer creure que ho fa... Fins i tot, el dia més assolellat arrossega una fina capa de boira i és molt estranya la vesprada en què es pot vore Eivissa des de ma casa.

L’artista, l’alquimista, intenta transmutar tota eixa ombra que l’envolta en art, en bellesa. Qui posseïx la pedra filosofal ja no busca aconseguir l’or ni l’eternitat, sinó que hi anteposa la bellesa, molt més difícil d’obtenir en els temps que corren. L’alquimista que es forma al costat dels científics, per contacte obté allò que li fa superar-los, cosa que li permet extraure la condició humana de la més pura banalitat. El reciclatge de tot el fem que es percep per cada un dels canals sensitius de què disposem fa que, amb l’ajuda de la pedra filosofal, es puga crear un producte nou i pur, carregat de bellesa, al qual se sol denominar obra.

Salvador Sendra