Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zapatero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zapatero. Mostrar tots els missatges

dimarts, 13 d’octubre del 2015

APUNTS PER AL FUTUR D’EUROPA

La filosofia, ara, al segle XXI, sembla que torna cap a la moderació i cap a la recerca del plaer més sublim, íntim i provocat per l’educació, si més no, això diuen els meus filòsofs de capçalera. A tot això se li ha d’afegir la dosi adequada d’ètica perquè, al final, tots volem que la cosa funcione i que puguem conviure i avançar junts cap a un món millor, agarradets de la mà, dansant i cantant a l’ocàs de la humanitat perquè ―recordeu― el món s’acaba! D’altra banda, hi ha els pensadors dolents; els perniciosos que ens diuen que hi ha la lluita per la supervivència, i que no podem deixar-nos portar pels corrents actuals que acceleren el procés de destrucció de l’statu quo actual i em de fer front als esdeveniments. Enmig de tot açò, la resta...
Els primers que he esmentat es troben en els corrents més progressistes mentre que, els segons, ho estan en els més conservadors, i això es detecta ràpidament. Però, encara em ressona l’observació tan precisa de Walter Benjamin sobre el progressisme i a la qual vaig dedicar un dens escrit titulat “La crisi de la socialdemocràcia”. Per sintetitzar-lo, el filòsof alemany deia que la socialdemocràcia era en si una paraula perniciosa que canviava la realitat del socialisme per la il·lusió del progressisme. I, en el canvi, hi anava inclòs el descomptat avanç social i el creixement econòmic. Ara, una volta arribats als punt d’inflexió, és fàcil saber on rau la crisi de la socialdemocràcia actual: hi ha aparegut un fenomen anomenat crisi i altre anomenat immigració.
Resoldre la crisi d’idees és tan fàcil com crear-ne, d’idees! No es pot resoldre una crisi d’idees creant ideals perquè, com hem pogut comprovar, els ideals estan mancats de base racional, real, i solen caure en mans d’aquells que entenem com a visionaris. Ara, a més, quan la tendència encara es troba vinculada al pessimisme, els ideals ens sonen a música celestial i poden esdevindre, ràpidament, decepcions, a les quals podem posar el nom de Zapatero o de Hollande, per exemple. D’altra banda, des del meu punt de vista, els governants progressistes que encara funcionen són els que contraposem a un passat vergonyós i ridícul, com el de Berlusconi, per exemple, on qualsevol cosa és millor.
Anglaterra ja ha donat el pas adequat amb l’elecció d’un candidat laborista situat a l’esquerra de la línia seguida fins ara. Tot i que Blair també venia d’una joventut en l’ala esquerrana, tots sabem on va acabar... Però ara, amb el nou candidat Jeremy Corbyn, sembla que el laborisme intenta buscar idees des de la realitat i no des de la idealitat, a l’hora que pretén abandonar la influent herència de Giddens que condemnava la socialdemocràcia a la desaparició, ja que els últims reductes on podia subsistir ―parle de l’educació i la sanitat―, ens conduïen cap al model del desgavell aplicat a la Comunidad Valenciana de Camps i companyia, on, per cert, passa com a Itàlia: qualsevol cosa és millor. Quan tinga temps, i gana, buscaré d’on es nodrix eixe tal Corbyn per explicar-vos-ho però, de moment, veig clar que seguirà la línia inicial de Blair: aproximació a Europa i pau amb Escòcia. O siga, dos coses que, realment, importen poc. 


Salvador Sendra Perelló

diumenge, 3 de maig del 2015

NEGAR LA CRISI

El dia del Treball, l’1 de Maig, vaig fer una relectura ràpida a l’assaig de Marx Les crisis del capitalisme i vaig pensar el lloc on estem i el punt de partida de la desfeta. Marx preveia les crisis en la seua forma cíclica, i ho va escriure cap a la meitat del segle XIX, molt abans de les nostres interpretacions. En realitat, el que va fer va ser contradir els economistes de moda com Ricardo, Smith o Mill.

Les excuses de les depressions anteriors, i de les posteriors, donades pels denominats economistes clàssics, foren els desequilibris provocats per causes extraordinàries i negaven que els mateixos fonaments es trobaven al si del sistema. Negar açò era com salvar la pell i la seua formació conservadora, o clàssica. Els cicles crítics, però, van resultar tan evidents que aviat van ser incontestables. Diuen que Smith va ser teòric fins i tot en açò perquè no va conèixer cap període de «crecimiento negativo» ―crec recordar que este és el qualificatiu que fa servir Mariano.

Zapatero va negar la crisi, ho recordeu? I podem pensar, com ens volen fer creure, que això es va deure a la necessitat de protegir-se de l’oposició de cara a les eleccions més pròximes: «ajuste de los mercados», o una cosa així, en deia. L’oposició, per contra, es va capficar a repetir la paraula maleïda (crisi), tot i que sense abusar-ne massa, del mot. Els papers es van canviar des del moment en què un govern progressista, se suposa, negava l’evidència del cicle, emparant-se en una visió clàssica de l’economia i, per tant, conservadora. El partit conservador, que estava a l’oposició, actuava parlant del tema però sense gaire convicció: crisi.

Em va resultar curiós, i ho vaig recordar ahir llegint Marx, que els papers es van canviar, o això podem pensar. Al final Zapatero va pronunciar la paraula prohibida i tots van dir: ho ha dit; ho ha admés! Jo vaig pensar que el PSOE d’ací era com els conservadors anglesos de meitat del XIX i que ja calia que es posaren al dia. El PP, per contra, feia servir, amb la boca xicoteta, els criteris marxistes per rebatre el president.

Els dos blocs seguixen sent els mateixos, si parlem d’economia: els conservadors i els liberals. Dins dels conservadors, hi ha la meitat del PP i la totalitat del PSOE. Al bàndol liberal hi ha la meitat del PP, de moment. I, només ho dic perquè hi ha qui veu l’eixida de la crisi mentre el model productiu torna a repetir-se amb les mateixes mancances mentre s’apropen les eleccions. Diuen que tot canviarà i, en realitat, no canviarà res perquè tots s’hi senten còmodes deixant-se portar. De la resta de l’esquerra, de moment, no en sé res...



Salvador Sendra Perelló

divendres, 17 d’octubre del 2014

Els pirates culturals "planetaris".

És el moment de parlar de pirateria cultural. Ara que veig al Lara en la festa del premi Planeta i que va uns dies que aquesta editorial ha censurat un llibre de Gregorio Morán contra “la casta cultural”. Ara que hi ha una campanya d’A3Media, per sensibilitzar contra la piratería. És un bon moment.
A la cunya que treuen fan un clar xantatge emocional al possible pirata. Li diuen: Si pirateges eres responsable de que la gent vaja a l’atur. Paren un parany, busquen “sensibilitzar” tocant la fibra. Si tu pirateges, algú ho té que pagar. I òbviament no seran ells, el amos d’A3Media.
A3Media és el grup de comunicación que pertany a Planeta. Planeta és una editorial que ven llibre, pertany a la familia Lara. Multimillonaris. Paguen 600.000 € d’un premi de novel·la –les tres o quatre novel·les guanyadores d’eixe premi que he llegit, són novel·les que no m’han aportat res, hauria pogut prescindir d’elles-; van pagar a José Bono –el sociàpata catòlic fill d’un franquista- 800.000 € per les seues memòries; també han pagat 700.000 euros per tres llibres de ZP, 233.000 € de bestreta. Han publicat també les de Aznar, va cobrar 330.000 € per avançat, i Pedro Solbes, però no he trobat dades sobre quant han cobrat. Les vendes d’aquestes memòries, sense piratejar –perquè la majoria de la gent no les llig ni regalades-, han sigut ridícules.
Sí, aquests que paguen tant descomunals barbaritats –per xirigotades d’expresidents escrites per negres- són les que diuen que si pirateges estás tirant gent al carrer. Ells que es fan multimillonaris, que paguen barbaritats a enans intelectuals i que amenacen amb acomiadar treballadors que amb sort seran mileuristes.
Ningú dubta que un autor deu cobrar per la seua obra, ningú dubta que un autor mereixca ser retribuït, això sí no són els autors que més diners guanyen en la industria, llevat de si eres un escriptor de molt d’èxit o sigues expresident. Sí, és cert que les empreses tenen despeses per posar un llibre al mercat, però la major part de les despeses ho gasten en marketing, marketing de productes que no valen la pena. La major part dels diners van
Las editoriales son especialmente celosas con sus cifras pero no es difícil calcular, apunta Magda Polo, cuándo un libro comienza a ser rentable. De los 22 euros de media que cuestan --22,5 Aznar y Solbes, 21,5 Zapatero, 19,5 González--, una vez descontados costes de producción, distribución y demás, aproximadamente cinco euros de cada ejemplar van a parar a la caja de la editorial. (El fiasco de las memorias presidenciales – El Mundo)
Un autor, no superfamós, cobra pels seus drets menys d’un 10%, la mitjana pot estar entre el 7-8%, és a dir, dels 20 euros, només 1’40 o 1’70 € serien pel autor. En el món de la música i de les grans companyies el tema és més escandalós encara. I no cal que parlem del cinema. Vegem per tant que l’autor, qui més treballa no s’endu la major part i és qui realment és important. A mí, que un llibre siga publicat per Planeta, per Perico los Palotes o que el mateix autor el penje en PDF a la Xarxa, és una cosa que em dóna igual. El lligiré pel contingut.
Els costos de producció, on trobariem els salaris dels treballadors que anirien a l’atur per culpa de la piratería, no són la partida més gran del llibre. La partida més gran són marketing, si hi ha campanya forta, i beneficis de l’editor. Per tant, el problema que planteja Planeta, en l’anunci d’A3Media, no és el de l’ocupació, és el dels seus descomunals beneficis.
La industria “de la cultura” no ha sabut adaptarse als nous temps. Viuen al s. XX on van fer beneficis descomunals, al s. XXI les coses han canviat molt. Si com a empreses desapareixen, no serà per la piratería, serà per la seua incapacitat d’adaptar-se a unes noves circumstàncies. La cultura no s’acabarà, autors hi hauran, si volen eixir endavant seguiran produïnt i trobaran la forma d’aconseguir una retribució justa per la seua feina. El que potser s'acabe són els monstruosos beneficis dels pirates culturals.

dimecres, 11 de juny del 2014

El PSOE és la gran estafa. Digueu-li P$x€ (III).




Abans de continuar amb l'època del govern, més aviat cal dir desgovern, de Zapatero cal fer una precisió sobre l'època de Felipe González. I és que duran la primera legislatura del P$x€ de González es van crear les famoses SICAV. Aquestes societats estan pensades perquè els molt rics no paguen impostos per les seves inversions financeres, el tipus tributàries 1% enfront del tipus general que és del 35%. Una mesura per afavorir els més rics, amb l'excusa de què els més rics mantinguen els diners a Espanya. Cosa que és una fal·làcia, ja que si gairebé no paguen impostos i essent societats que només tenen actius financers amb poc poden beneficiar l'economia real, en realitat és benefici els més rics, ja que no han de pagar pel seu patrimoni.

Dit açò ja podem entrar en l'època Zapatero. Les dues legislatures de Zapatero van ser realment nocives per al conjunt de la societat de l'Estat espanyol. La primera legislatura de Zapatero és considerada com la més "social", però en realitat és també una gran estafa. No va fer cap cosa que es puga dir d'esquerres. Tres grans lleis la van marcar:

1.- La llei del matrimoni "gay". Si bé el reconeixement és un avanç, ningú amb dos dits de cervell ho pot negar, però no té res a veure amb les esquerres i sí amb el pensament liberal, del que la socialdemocràcia pren tots els aspectes relacionats amb la societat. Fins i tot algú tant contrari al P$x€, per definir-se com liberal, com és Mario Vargas Llosa està a favor del matrimoni "gay". Vargas Llosa diu: "Han sido las sociedades democráticas, impregnadas de cultura liberal, como los países escandinavos y los Estados Unidos, donde se ganaron las primeras batallas contra la discriminación de los gays y donde, poco a poco, se les ha ido reconociendo tal cual son: seres humanos normales y corrientes cuya opción sexual debe ser aceptada y reconocida como perfectamente legítima por el conjunto de la sociedad."

2.- La Llei "contra la violencia de género". Una llei que es va avançar al seu temps, però que després s'ha vist superada per la realitat.

3.- Llei de la dependència. Aquesta és una llei dins del marc de l'Estat de Benestar recolzada pel PP en el Parlament. Però va ser aprovada sense dotar-la convenientment, ni aclarir les dotacions amb les CCAA, ni res de res. Després algunes CCAA no la dotaren, sobretot del PP, i vingué la crisi, per tant, la Llei mai ha sigut plenament aplicada. Una Llei amb bon fons però fent-ho tot mal des del principi.

En política econòmica, a la primera legislatura, Solbes va tornar, ja membre de la Comissió Trilateral (un organisme germà del Club Bilderberg), amb l'aplaudiment del món empresarial i joia dels bancs. El PSOE no va aplicar mai el seu programa de revisió d'impostos perquè pagaren més els més rics. La política de Solbes a la primera legislatura va ser la mateixa que venia portant el PP, fomentant l'especulació immobiliària i deixant fent als bancs.

Les xuclades de verga entre Zapatero i Botín van ser un costant en els set anys de Govern (poseu Zapatero y Botin a Google i veureu les entrades que ixen). Tant és així que el Santander condonarà deute del P$x€ i el Zapatero indultarà a Alfredo Saenz condemnat per un delicte acusació i denúncia falsa mentre era conseller del Banesto.

En arribar la crisi Zapatero intentarà aplicar polítiques keynesianes, suposadament social-demòcrates i, per tant, suposadament d'esquerres. Quan encara es negava la crisi aprovarà la mesura del 400 €, mesura copiada a Bush i a ningú li passa pel cap dir que Bush és d'esquerres. Després vingueren els plans E, molt keynessians però un desastre.

A partir de 2010, de maig, Zapatero es veu obligat, per ser un inútil, a canviar les polítiques keynessianes per les que li mana Europa, neoliberals totes elles. Pujades d'impostos, indirectes per descomptat com manen els cànons neoliberals. Reforma laboral, buscant la "flexibilitat". Rescats a bancs i caixes, els qui han creat els problemes: Bankia, Caixa Galicia, CAM, etc. Fomentarà des del 2008 que les preferents passen a tota mena de clients i l'estafa a estalviadors. Es negarà a entrar a fons amb el tema dels desnonaments, la ministra, que va substituir a Solbes, Elena Salgado no volia perjudicar el sector financer. A més a més, Zapatero es reunirà, abans d'explicar les polítiques econòmiques al poble, amb els 40 empresaris més importants, és a dir, amb les grans empreses pactarà el destí de 47 milions de persones.

En definitiva, una sèrie d'actuacions que tenen el mateix de polítiques d'esquerres que jo de monja de clausura.

Vull compartir per acabar dos enllaços que demostren quines són les intencions reals del P$x€:

El primer d'ells és un informe d'una fundació, Fundación Alternativas, de la que Zapatero i Felipe González formen part com a patrons. Tenen un informe, "La liberalización de los servicios de interés económico general. Un modelo progresista dentro y para Europa", on es veu que està clarament a favor de les privatitzacions:


Si se compara estos dos modelos, como lo hizo la teoría económica de principios del siglo XX, se llega a la conclusión de que el monopolista no consigue maximizar el bienestar de los consumidores ya que produce menos y a un precio superior al de valoración de los consumidores por esa producción. Es decir, el modelo de monopolio causa una pérdida de bienestar social, y el aumento de la producción a precios inferiores –si el mercado funcionara eficientemente– se traduce en una mejora de este bienestar social.

Val a dir que en l'informe es parla fonamentalment de serveis de telecomunicacions transport, etc., però eixa és la mateixa justificació que per a la sanitat i l'educació. A més a més, sabem que eixa afirmació és falsa, ja que a l'Estat espanyol es paga més per llum, gasolina, telèfon i internet, etc., que a la resta d'Europa. Per això podeu vorer a qui assessoren Zaplana, Aznar, Felipe González, Elena Salgado, etc.

L'altre és una notícia sortida el 2006 a rebelion.org i conta la política de privatitzacions del P$x€ al Principat d'Astúries, ahí participa Izquierda Unida, i els sindicats UGT i CCOO. La notícia recull un informe d'un sindicat independent, Corriente Sindical d'Izquierda (CSI) que només viu de les quotes dels socis, LA PRIVATIZACIÓN DE LOS SERVICIOS PÚBLICOS: UNA ESTRATEGIA GLOBAL CON GRAVES CONSECUENCIAS PARA OS CIUDADANOS Y LAS CIUDADANAS DE ASTURIAS. Cal llegir-lo sencer perquè demostra que és el P$x€, a Astúries o a la Xina.

Este estudio, referido a Asturias con gobierno autonómico y municipal de “izquierda” PSOE-IU, cuyo Ayuntamiento se ha personado en el proceso por los daños sufridos –lo que agrava enormemente las penas-, es válido para cualquier comunidad, basta con cambiar los nombre y los sectores afectados, pues las empresas beneficiadas son las mismas, o similares, y los mismos, o parecidos, los partidos políticos responsables, no importa de qué comunidad se trate o incluso de qué país, todo y todos coinciden. Su nuevo modelo económico, o como quiera que se le denomine, que ya es una realidad, va contra los derechos sociales, hace daño a todo el tejido social, relegando a ambos, pues el beneficio es lo que importa.
El informe es una denuncia directa, y en toda regla, a los partidos gobernantes PSOE-IU y a los dos sindicatos mayoritarios CC.OO. y UGT, responsables -directos o indirectos, da igual- de las privatizaciones en detrimento de los servicios sociales y de propiciar la escalada de la precariedad laboral. Las cúpulas sindicales y políticas han firmado sin ningún consenso conocidos con los afectados todo tipo de acuerdos haciendo retroceder ventajas sociales y laborales. Su colaboración ha sido imprescindible para que la OMC y su neoliberalismo hayan conseguido sus objetivos con tanta facilidad.
El informe destapa, con sobrados datos, la complicidad y responsabilidad política y sindical en este gran retroceso de las prestaciones sociales y de creciente precariedad en el empleo en todos los órdenes. El proceso judicial abierto a los dos dirigentes, no parece ser ajeno a la enorme actividad sindical que los encausados han desarrollado y desarrollan, lo que en sí mismo ya es grave, cuando además, su actividad reivindicativa por el empleo, era una denuncia y ponía en evidencia el atropello político y sindical oficial. Las inexistentes muestras de solidaridad, tanto de los partidos y como de los sindicatos, brillan, pero por su ausencia, aunque en realidad, más bien se suman al proceso. Es su lógica.

Ara seguiu pensant que el P$x€ és d’esquerres?

Links per aprofondir en la informació:         
Neoliberalismo – Wikipedia
Historia de las Sicav
El matrimonio gay – Mario Vargas Llosa . El País.
El Congreso aprueba la Ley de Dependencia por amplia mayoría – El País
Solbes marca el paso de la música fiscal del PSOE – El Mundo
El PSOE oculta por qué la banca le perdonó 33 millones impagados
Alfredo Saenz – Wikipedia
Los 600 dólares de Bush, a gasolina y alimentos – Cinco Días
La estafa de las preferentes – El confidencial
Salgado rechaza que la devolución de la casa salde la deuda hipotecaria – Expansión
Zapatero se reúne hoy por segunda vez con las grandes empresas de España – El economista