Baldo, el bon valencià.

Joan Baldoví, Baldo pels amics –encara que jo ni ho sóc ni vull ser-ho, li diré Baldo perquè aquest post té un to familiar- és l'home del moment en aquesta campanya. O almenys això sembla si parles amb gent de Compromís. Baldo té aspecte de ser un bon home. Un valencià de tota la vida. Més aparença de llaurador que d'intel·lectual. D'eixos que si estàs al bar i el veus entrar, li dius al cambrer: "...i una cassalla per a Baldo". Sembla proper. Li costa pronunciar en castellà, no té un verb fluït, però parla senzill i entenedor. No sembla mai enfadat, encara que intente ser efusiu a vegades, no pots creure que estiga enfadat o alterat. Ni tan sols li ix la cara d'enfadat quan diu que està indignat perquè ha anat a un supermercat i ha vist que totes les taronges són de Sudàfrica i no de la Comunidad Valenciana.

Déu ser per això que a les enquestes de CIS sòl estar entre els polítics més ben valorats. A aquestes enquestes compta molt l'antipatia que hom genere. Per això els altres puntuen molt baix; per exemple, Iglesias puntua alt entre els seus, un 17%, però molt baix entre la resta, i la mitjana és catastròfica. Igual passa amb qualsevol altre, ja siga Sánchez, Casado... Baldo com que no insulta, no alça massa la veu i para bon home, no desperta antipaties, pel contrari, sembla que genere simpaties. Però és la simpatia del neutre, del que es posa de perfil o amb un perfil baix; del que no destorba ni fa nosa. No alça la simpatia d'un líder o d'un cap. Per això, no puntua alt però tampoc baix

Aquestes reflexions vénen a compte de què he llegit per una xarxa social que Baldo és polític valencià que més treballa per la Comunidad Valenciana (no sé si deien València o País Valencià). I em disculpareu (o no, perquè només és una forma de parlar), però Baldo no és un bon polític i, fins ara (el futur és ignot, encara que podem fer travesses si voleu), no ha fet res substantiu per a la Comunidad Valenciana, més que remugar en veu baixa i en un to àton. Que no seré jo qui diga que està mal remugar per les coses que et semblem mal, jo remuge prou, però no és que un polític no haja de remugar, però remugar per a res... A un polític se li ha de demanar alguna cosa més. ¿I a banda de remugar què més s'ha fet Baldo? Igual m'he perdut alguna cosa i s'han aconseguit grans fites per a la Comunidad Valenciana.

També he llegit, quasi al moment, que Baldo diu que condicionarà l'investidura del pròxim president a un finançament just. Bé, disculparem a Baldo, que és una bona persona i ho fa tot en bones intencions, perquè la veritat no resulta molt creïble. Si això ho diguera algú del PNB, és obvi que tots ho donaríem per fet. Però Baldo que ha tingut oportunitat i no ha fet res d'això, ¿per què l'hem de creure? El PNB, acudint a una raó pràctica (el PNB és el pragmatisme nu i cru, si cal pactar amb el dimoni, es fa, i a la marxa), va pactar uns pressupostos amb Rajoy; Baldo –supose que seguint a Oltra, qui és qui talla el bacallar, i qui es va pronunciar al respecte (no recorde cap declaració de Baldo)- ni es va seure. I això que els empresaris valencians que defensen l'infrafinançament li ho demanaren i haguera tingut l'etern agraïment d'ells.

No sols això, mentre el PNB posava com a condició per a fer costat a la moció de censura de Sánchez que es mantigueren els pressupostos pactats amb Rajoy, mentre va entrar a negociar els del 2019 amb Podemos i el P$x€, ¿què va fer Baldo? Remugar perquè la Comunidad Valenciana seguia infrafinançada. La pregunta que sorgeix a qualsevol persona és: ¿Per qué no van seure a la taula d'igual a igual, o pel contrari amenaçar amb tombar-los? ¿Per què no van seure a la taula amb el P$x€ per negociar la moció de censura i li van donar un xec en blanc a Pedro Sánchez? I una altra, si tan important és el tema del finançament i la manca de infraestructures, ¿per què no es posa l'interés de la Comunidad Valenciana per damunt de tot i es va pactar el pressupost amb el PP? En aquest cas entenc que hi haja fortes objeccions a pactar amb el PP, però si hi ha manca de diners i infraestructures, i el tema és tant cabdal i urgent, igual has de valorar deixar de banda aquestes objeccions, i tirar pel camí del pragmatisme, com fa el PNB. En tot cas, deixant de costat el PP, no s'entén que a Sánchez li hagen donat carta blanca.

Potser Baldo sí haja segut el polític que més fa per la Comunidad Valenciana, perquè només remuga en veu baixa i en to àton, i la resta ni tan sols això fan. Però d'ahí a pintar-lo com un gran polític hi ha un gran salt. Baldo no és un gran polític; és només una bona persona i un bon valencià. Com a bon valencià, i com el poble de la Comunidad Valenciana, és neutre i de perfil baix. I si el veig al bar, li pague una cassalla, perquè és tan bo que cau bé.

Òskar "Rabosa".

NO VOLEM EL PA SENCER; ENS CONTENTEM AMB UNES MOLLETES

L’altre dia, diumenge a la vesprada, vaig passar per Oliva per participar d’un acte reivindicatiu. Tot i que no sóc molt donat a estos esdeveniments, pensí que calia anar-hi per fer força o, si més no, per la presència. Em va sorprendre que la plaça on es realitzava estava plena, tot i el fred, el dia i l’hora: hi havia més gent que a l’acte central de la campanya de Ciudadanos! Es reivindicava la infraestructura del tren de rodalia que ha d’enllaçar Gandia amb Dénia.

Jo ja no recorde quan hi havia tren... La senyoreta que parlava pel micròfon deia que feia quaranta anys que el van llevar i que, des d’aleshores, estem desemparats i molt mal comunicats. Ara, per a més gràcia, cal recordar que l’única infraestructura potable que hi ha a la costa de les Comarques Centrals, que és l’autopista de pagament, ha tornat a apujar les seues tarifes.

Dit i fet, l’endemà havia d’anar el ministro de Fomento a València a explicar el pressupost que el Gobierno ha destinat a les infraestructures de la Región. Dit i fet, el ministro va dir que hi hauria uns dinerets per desenvolupar la línia de tren que unirà Gandia i Oliva, ambdues ciutats de la província de València. A Alacant, ni un euro! L’eix vertebrador del territori és l’eix vertebrador del territori valencià, i mai millor dit.

Acte seguit, els perfils de Facebook d’algunes de les personalitats que hi van assistir a la concentració –i d’altres que no ho van fer— estaven que treien espurnes de contents a causa de l’èxit de la reivindicació. A mi—i us ho dic de veres— em va sorprendre molt la reacció de la gent a la misèria, i més quan sabem que una cosa és allò que diuen i altra, allò que fan. No obstant això, em referme en la meua posició inicial i dic que si volen manifestar-se, concentrar-se, o fer allò que els plaga, que ho facen, però amb mi que no compten! Jo, per sort, encara em sent prou fort i digne per rosegar una corfa, per dura que siga, tot i que sóc sabedor que després de les molles ja vénen les sopetes.

Salvador Sendra 

Els valencians som un fòssil: un no-res.

Aquests darrers dies he llegit per les xarxes socials algunes coses que han acabat de donar forma a aquesta reflexió. En primer lloc, una espècie de malestar per part d'alguns valencianistes perquè Pablo Iglesias no va incloure als valencians entre les nacions de l'Estat; per altra banda, la celebració de l'Aplec del Castell Dénia i les converses que s'han derivat al comentar-se per les xarxes. Sembla que no hi ha lligam, cert? Doncs, per a les idees, arran de les darreres lectures, que van rondant-me pel cap, hi ha. Vos ho explique.

Pablo Iglesias té raó. Els valencians no som res. I ho dic en sentit sartrenià, que és l'enfocament que empraré en aquest post, però en compte de dirigit a l'home, a l'ésser humà, dirigit al poble valencia com a subjecte. Els valencians no som res –torne a repetir-, perquè estem a un present que és el buit, el no-res, el no-ser. A més a més, els valencians com a poble, vivim mirant al passat; i el passat, si bé és el que ens ha portat ací, no és el que som, sinó el que érem, és una cosa acabada, immodificable, fossilitzada, una cosa perduda i irrecuperable. El llibre de Vicent Baydal "Els valencians, des de quan són valencians?" no ens diu res del que som els valencians, sinó del que eren els valencians al s. XIV, i és més, del s. XXI no diu res –a més a més, que no diu què era "ser valencià" al s. XIV-. També tenen poc valor les commemoracions, recordatoris, o com es vulga dir, referides a la Guerra de Successió i als Decrets de Nova Planta, no tornarem mai a l'època d'Els Furs, ni seria bo tornar-hi. Ni les apel·lacions a la Guerra Civil, ni a la Transició, o a qualsevol altre passat mític, mitificat o mitificable.

Conéixer el passat ens pot ajudar a comprendre què som, d'on venim, com hem arribat fins ací, quins avatars hem passat com a poble, etc., però no determina, ni ha de determinar, res de l'avenir. Perquè el fet essencial és el que volem ser. El que volem ser és com ens projectem cap al futur com a poble. Dins de les opcions que tenim per escollir, amb exercici de la llibertat, ens projectem cap al futur. Eixe projectar-se cap al futur, és el que definirà qui som.

Els valencians no tenim com a poble cap projecció cap al futur, no hi ha cap projecte cap al futur. L'únic projecte cap al futur –no entrarem a discutir hui si estava encertat o no- és el que va desenvolupar Fuster. Fuster va comprendre quina era la realitat, va mirar al passat, i va projectar al País Valencià cap al futur. Aquest projectar-se passava per ser un projecte comú amb la resta de pobles, que ho direm amb llenguatge que empra Baydal, amb els quals la majoria dels habitants del país compartim origen ètnic-cultural. Era un País Valencià que es projectava dins d'uns Països Catalans projectats cap al futur.

Si assumim la divisió per terços que fan alguns sociòlegs –terç conservador, terç reaccionari i terç revolucionari-, el terç revolucionari –o com diria García-Trevijano, el terç laocràtic- va assumir el projecte de Fuster als anys 60 i 70, la qual cosa va forçar a les forces reaccionaris, conservadores i a l'Estat Español a tancar files, per a esclafar amb el projecte fusterià. Abans que les forces nacional-espanyoles tancaren files davant el procés independentista català, Fuster ja havia obligat a aquest "cierre de filas" durant la II Restauració Borbònica. Totes les forces espanyoles, des de l'Alianza Popular amb els elements més reaccionaris del país, UCD amb el catedràtic de Dret mercantil assassinat per ETA als '90, Manuel Broseta, i el P$x€ amb Ernest Lluch –un català-, es van mobilitzar per a alçar el primer gran dic de contenció contra un projecte -parit pel fill d'un carlista- valencià que li feia escac a l'Estat i al nacionalisme imperialista castellà.

Des d'aleshores no hi ha hagut cap projecte de país que el projectara cap al futur. La Batalla de València, on el projecte fusterià va ser aniquilat, va portar a la Comunidad Valenciana, i la Comunidad Valenciana és el no-res. El fet de dissoldre's dins del present, un present que és España i on la Comunidad Valencia es deixa arrossegar amb més o menys ganes, amb indolència sempre, i on la màxima ocurrència ha estat posar la clàusula Camps com a projecte de futur al darrer Estatut d'Autonomia de la Comunitat, és la desaparació del ser del poble valencià; és el no-ser poble; és el poble mut: el silenci del poble i el que no hi haja cap veu de poble per assumir.

No hi cap projecte ideològic –l'últim projecte identitari, que és del 2016, es queda en el 1360- ni polític –ni tan sols Compromís té un projecte de país- ni el terç revolucionari o laocràctic està mobilitzat sota un projecte comú que projecte el país cap al futur. Mirar a la història, mirar al passat, i veure que forem aleshores, ens converteix en un fòssil, com un os de dinosaure, que ja no té vida i que resta com allò que va ser i no és; com un no-res de pedra.

                          

Òskar "Rabosa"

EL VERTADER PERILL PER A L’ECONOMIA

L’IAE és l’Impost d’Activitats Econòmiques que cada seu fiscal paga al respectiu ajuntament, on té la ubicació. Segurament, per als ajuntaments, eixa és una important font d’ingressos, tot i que els sol gestionar l’estat. Si és així, dit impost ha d’anar i tornar i, és clar, quien parte y reparte... Pense que les grans empreses s’instal·len en un lloc concret per dos raons: perquè és allà on han nascut i han crescut o perquè els resulta beneficiós econòmicament –i ací incloc els beneficis d’associar una marca a un lloc.

A Catalunya, hi ha una important fuita d’empreses. Però s’ha de saber dividir la situació entre els bancs i la resta. Els bancs han decidit eixir-ne per qüestions de cotització borsària i per la fuita de dipòsits. Si s’han traslladat a causa de la independència (per protegir els dipòsits d’una possible eixida d’Europa) és perquè realment creuen que s’aconseguirà. La resta d’empreses, supose que ho fan perquè creuen que els anirà millor baix l’aixopluc d’España o perquè temen el boicot dels españoles als productes catalans; qui sap.

A la Comunidad Valenciana, hi va haver una desfeta brutal del teixit financer i empresarial. La primera, a causa de les vendes de les caixes d’estalvi a entitats alienes i, la segona, a causa de la fallida d’importants empreses constructores. No recorde escoltar ningú dient que era la roïna, sinó al contrari: la culpa la tenia una determinada política i un partit polític governant. No recorde que hi hagueren constants notícies sobre el nombre d’empreses que feien fallida o sobre les que absorbien des d’altres llocs; sembla que es tractava de calmar la gent del desastre més gran dels darrers temps. Ara, més bé s’intenta fomentar la catàstrofe, més que siga fictícia.

Al final, he de dir que ha eixit l’enquesta sobre el nombre aturats i no hi ha gaire interès si s’analitza de manera anual però, no obstant això, s’analitza de manera mensual. Les previsions econòmiques generals no són gaire optimistes, però d’això ja vaig escriure l’altre dia. Les inversions pressupostàries per a 2018 no se saben perquè ningú en parla, i menys encara sobre les relacionades amb Catalunya. I, finalment, cal dir que la deslocalització de les seus de les grans empreses, com a molt tindrà repercussió en l’IAE de Barcelona o de Sabadell, perquè el vertader perill està en la deslocalització de la producció, de la qual ningú ja s’enrecorda perquè no se’n parla.

Salvador Sendra 

AGUA PARA TORDOS

Prou tan poc que no arriba ni per a la famosa dita que “Plou poc però per a tan poc que plou, plou prou”.

Un dia, eixia de l’òpera d’Alicante i, a la façana d’enfront, hi havia un cartell en cada balcó demanant AGUA PARA TODOS. De camí cap a casa, hi havia cartells en qualssevol llocs (tanques d’horts, polígons industrials, ajuntaments, cases particulars...) i, a la ràdio, sembla que no hi havia altra notícia. Es reclamava a Rodríguez, l’aleshores president del Gobierno, que assecarà l’Ebre per traslladar l’aigua a Murcia i a Alicante perquè tots hi tenien dret i la Constitución així ho contemplava. Deien que eixa aigua era per a l’agricultura. Eren temps gloriosos d’entrepans i autobusos, de manifestacions i paella, de Gürtel i Coca-cola.

Ara em sorprén que ningú demane res, o que no ho faça amb la mínima vehemència. Escoltes alguna que altra declaració en alguna emissora on, sense massa gana, es reclama el reg, però sense excés d’ímpetu, la veritat. Tot i que jo pense que estem en un moment gloriós perquè, amb Catalunya intervinguda i amb un partit tan constitucionalista al poder central , ben poc costaria aprovar ara els transvasaments d’aigua des de l’Ebre, o augmentar els de Castilla, aprovar les obres i, fins i tot, començar-les.

Malauradament, la fe ha decaigut tant que ja ni es trauen els santets en processó per reclamar la pluja. Però, com és possible això si ara es té el poder –tot el poder— per actuar? La fe –tota la fe— per a pregar? I pense: no estarien prenent-nos el pèl, eixos que tant ploraven? No estarien aprofitant-se –també— dels pobres i innocents llauradors i jubilats per desestabilitzar el govern central i, de pas, Castilla, Aragón i Catalunya? Ja han passat alguns anys però, si no fóra perquè sé que el Govern de Camps i l’oposició de Rajoy, Cospedal i companyia eren gent bona i religiosa, pensaria que ens estaven enganyant i manipulant.

Salvador Sendra

9 d’octubre 2017.

El 9 d’octubre és el dia de la Comunidad Valenciana. (He parlat alguna vegada del 9 d’octubre? Espera, pense que sí… Busque un post que vaig escriure una vegada... aquest!) Sí, era el mite fundador del poble valencià, però que es va fundar? Per a Baydal a partir d’ahí naix la identitat valenciana... (espera, d’açò ja he parlat també... a veure... sí ací està el post! Aleshores, de què escriuré sense repetir-me?)

De què val celebrar un dia de la Comunidad? Jo crec que per a poc més que per tindre una excusa i fer un dia de festa. Un dia no laborable. A la majoria de la gent del meu poble li la sua. Veig la gent de la resta de pobles i a la majoria els la sua també. Des d'alguns Ajuntaments, governats per Compromís es fan actes, alguns molt interessants, altres merament lúdics. A la majoria d'Ajuntaments, que no governen els de Compromís, no fan res. A València Cap i Casal –cap de res i casal com a molt faller- treuen la Senyera i la porten a passejar. Amb això celebren que van arribar els catalans (però, mut!, això no es pot dir) i els aragonesos, a fer fora els moros a espasades –això cal dir-ho fort, el fet de "reconquerir" València i acabar amb els infidels ompli d'orgull als valencians actuals-).

Certament, jo tenia curiositat per saber com seria el 9 d'octubre d'enguany. Jo esperava que hi hagués el tant cloquejat "pollo" pel finançament. Però no sé, el "pollo" déu estar encara a l'ou, donat que no se l'ha anomenat per res. (Ah, però si d'açò també havia parlat i ja anunciava que el  “pollo era para paella”! Millor passem d’aquest tema també...). Però l’únic “pollo” el van muntar els del pollastre.

El 9 d'octubre... (de què collons escric sobre el 9 d'octubre...) ... va ser un dia com un altre. Lluïa el sol... (bé, no sé si lluia el sol o estava núvol, no el vaig veure amb tot el dia) ...la gent estava fent coses (...hem posaré en pla Rajoy) ...perquè els valencians són gent que fan coses, encara que no es sap quines coses fan. 

(Espereu, miraré a les xarxes socials que va passar el 9 d'octubre, a veure si puc escriure d'alguna cosa...)

Al final va resultar curiós el dia, diuen què. Uns volien celebrar el dia de la Comunidad Valenciana; van anar a la processó cívica de la Real Senyera, per celebrar que fa 3.000 anys que es parla valencià i que un Rei –a qui li deien Jaume- va vindre d'allà o d'allí (no volen saber d'on) per a fer fora moros que hi havien envaït als valencians que parlaven valencià fa 3.000 anys. Diuen que hi havia gent que estava enfadada, sempre estan enfadats i insulten, treure foc pels queixals i verí pels claus, quan passen uns que diuen que són catalanistes –una mena de dimonis-. 

Hi havia també uns altres que van anar celebrar el dia del País, van anar a la vesprada a la manifestació per la llengua (diuen que la llengua és catalana i que la van portar els catalans que van vindre amb el Rei que va conquerir València als moros), diuen que anaven divertits a passar-ho bé. 

Finalment, uns altres, que curiosament van a la processó del matí i estan més enfadats que ningú, volien solidaritzar-se amb l'actuació de la policia a l'1-O, així que van eixir repartir llenya entre aquells (catalanistes) que anaven a manifestar-se per la llengua (catalana). Diuen que hi havia policies que miraven la mostra de solidaritat, al final agraïts per la solidaritat van dir: "Hala, ya está bien, id a casa en paz". 

Mentre tot açò passava, la majoria de valencians estaven fent coses, coses que fan els valencians, ¿i qui sap què fan? A la resta d'España tot el món esperava a vore que faria Puigdemont l'endemà, i miraven per la tele com uns catalanistes valencians -simpatitzants dels independentistes catalans- i "unes persones" amb banderes d'Espanya es barallaven... Tot per culpa de Puigdemont.

I ara que pense... Què van celebrar el 9 d'octubre de 2017 els valencians? Si hom m'ho pot explicar... per caritat, que deixe un comentari.

Òskar “Rabosa”

Decret de plurilingüisme: Ballant la música del PP.

No deixa de ser curiós com en gairebé tots els aspectes de la política, la dreta acaba imposant el seu discurs, o com diria Lakoff, acaba imposant el seu marc. Lakoff ho analitza prou bé en el seu llibre No penses en un elefant. Ara, no acabe de veure clar la transposició que fa Lakoff dels models de pare estricte i de pare protector (nurturant parent model). Sovint pense que és una simplificació massa evident com a metàfora, i la transposició que fa a la política un tant forçada.

El que sí que és cert és que la dreta acaba imposant els discursos amb una facilitat esbalaïdora. Ho fan fàcil. Amb missatges directes, establint un marc del qual, sovint, les esquerres no saben com eixir o com donar-li la volta. No importa el que els passe a ells. No importa els escandols en els que puguen estar enfangats. Sempre trobaran una eixida fàcil i sense embrutar-se massa. I quan ataquen, ho fan on fan mal. Atac directe al cor o al fetge. Les esquerres sempre van al darrere i amb la llegua fora.

És clar, no importa qui té raó. Tenir raó en política no significa res. Perquè importa el missatge i com més curt siga millor. Entenedor, senzill, directe i que vaja a valors "sagrats". A ser possible que tot el missatge tinga cabuda en un titular o que ocupe 20 segons en un telediari. No cal més. Mentre la dreta ho aconsegueix amb facilitat, les esquerres sempre s'encaboten en un argumentari que sovint ni cap a un titular ni a 20 segons d'un telediari. I més, sovint són a la defensiva. Tractant de justificar que no s'estan atacant els valors "sagrats" –com diria Lakoff, pensant en els elefants-. És clar, en eixe moment, el discurs, el marc, ja l'ha imposat la dreta.

Tot això ho veig clarament amb el que està passant amb el Decret de plurilingüisme. És un bon Decret, és sensat, té l'aval de la majoria de centres que han demanat el nivell més alt i, finalment però no menys important, el Ministerio de Educación el va donar per bo en acceptar els aclariments de la Conselleria. Malgrat tot, el PP ha trobat l'ocasió d'encetar una guerra. I amb tot el que acabem de dir, ¿com pot ser que vagen guanyant-la? Senzillament, perquè han sabut imposar el seu discurs, el seu marc.

Llibertat. Eixa és la paraula màgica. La llibertat dels pares a elegir la llengua dels seus fills. Fixeu-vos com en eixe enunciat es reuneixen tots els requisits per imposar el marc. A la nostra societat no hi ha res més "sagrat" que la Llibertat. La llibertat és la màxima aspiració de l'individu com a tal, però també com societat en conjunt. A més a més, és un significant buit, perquè es defineix en negatiu. Si preguntes a qualsevol persona què és la Llibertat el més normal és que la definisca en negatiu, és a dir, es defineix pel que no és llibertat, o en referència a l'absència d'obstacles. Fins i tot, els pensadors liberals, especialment Issaiah Berlin, creuen que la llibertat només es pot definir com a negativa. Mentre que la llibertat positiva, sempre és més difícil d'explicar, incloent-hi en l'àmbit acadèmic.

Una vegada tenim aquests elements, i vist que el primer intent de frenar el Decret, mitjançant el Ministerio de Educación, va fracassar, havien d'inventar alguna cosa per atacar-lo. Aquesta vegada, l'opció era obrir un front als jutjats. Posar un recurs Contenciós-administratiu. No importa el resultat, importa el rebombori. Vist que el Ministerio havia donat per bones les explicacions de Conselleria, dubte que des del PP algú pensara que la via contenciosa aconseguiria frenar el Decret. Però, era una victòria segura. Si els Tribunals els donen la raó, han guanyat defensat la Llibertat. Si els Tribunals no es donen la raó, són uns guerrers per la Llibertat. El nom del recurs els ve que ni fet a posta, contenciós-administratiu, que evoca una guerra contra el Govern catalanista-podemita al que s'ha venut el P$x€. I a més a més, el PP queda com l'únic que planta cara al catalanisme, com sempre ho han fet.

Si faltava alguna cosa, en el recurs, a la primera de canvi, el TSJ els dona raó i adopta una mesura cautelar. Una mesura cautelar no és res. Però, ho han sabut vendre com una gran victòria, com que tenen raó. Victòria que et proporciona titulars gratis, sense cap mena d'esforç: "El TSJ suspende el Decreto de plurilingüismo", titular més repetit. I ja té el PP el cercle virtuós per guanyar la guerra, passe el que passe: 1.- El PP defensa la llibertat dels pares; 2.- El PP va al contenciós, a la guerra, per la defensa de la Llibertat; 3.- Els Tribunals suspenen el Decret, donen la raó.

Ara, amb una habilitat brutal, reconec que a mi no se m'haguera ocorregut, demanen que s'execute la suspensió. Açò és, que no s'aplique el Decret. Un Decret que s'ha suspés s'executa no aplicant-se, si el Consell no l'ha aplicat, ja està executant la suspensió. És més, si l'aplicara, incorreria en un delicte de "quebrantament de condemna o mesura cautelar". Però ells insisteixen. No tenen prou en que no s'aplique. Reclamen el seu triomf. Absurde, ridícul, fins i tot estúpid des del punt de vista legal, sí. Però políticament suposa humiliar a l'adversari, un triomf buit de contingut, però potent mediàticament. Una medalla més en defensa de la Llibertat.

En tot aquest procés, el Consell i els partits d'esquerres, no han fet més que anar a bacs. Explicar que no s'ataca la Llibertat, és entrar en el discurs, en el marc, del PP i, a més a més, requereix més temps i paraules de les que caben en un titular i en 20 segons de notícies. Ja balles la música d'ells. Si tens la temptació d'explicar-ho des d'un punt de vista de Llibertat positiva, ja et pots perdre i de pas es perd la gent que escolta, en cas de que algú escolte o llegeisca tot el que dius. I en cas de que t'entenga. Batalla perduda. Encara que el Ministerio et done la raó.

Passe el que passe als Tribunals, no pots guanyar mai. Perquè si els Tribunals els donen la raó, el Decret serà legal, però no és moral, estàs atacant la Llibertat. A més a més, la desconfiança amb els jutges és gran. Si damunt els donen la raó en les mesures cautelar, ja vas a bacs altra vegada. Explica que les mesures cautelars no pressuposen una resolució sobre el fons de l'assumpte, explica que el Decret és legal, que al final guanyaràs, etc. Si damunt ataques els jutges ja estàs donant munició pequè t'ataquen si guanyares el contenciós. Altra vegada, ni tot això cap en un titular ni en 20 segons. I passa el mateix amb el tema de l'execució de la mesura cautelar. Impossible explicar-ho a la gent, i que t'entenga, en un titular o en 20 segons.

El PP ja no pot perdre aquesta guerra. Si no li donen la raó els Tribunals, ja ha guanyat: han lluitat fins al final per la Llibertat i han plantat cara als catalanistes. I si al final els Tribunals els donen la raó...

Òskar "Rabosa".

Ofrenar noves glòries... o "pollo para paella"?

Els habitants de la Comunidad Valenciana porten a gala ofrenar noves glòries a España, i això han fet al llarg del temps, fins i tot abans del decret de Nova Planta, o almenys si la intenció no era ofrenar glòries, si hi havia un meninfotisme per les qüestions pròpies que s'assemblava molt a l'ofrenar glòries. Però mira per on, que en els darrers temps -mesos, ni tan sols podríem dir anys- s'han posat protestar pel tema del finançament. Són protestes tímides, que al màxim que aspiren és a "montar un pollo". No saben com serà de gran "el pollo", ni com serà de gran la paella de "pollo". Però bé, tira, "un pollo es un pollo". I si els sectors més propers al PP, com els empresaris valencians, s'embarquen en el "montar un pollo", alguna cosa s'avança, encara que l'avanç siga una passa de formiga i no de pollastre.

No crec que a Madrid els done molt quefer el "pollo" dels valencians. Més si el "pollo" va per ahí "como pollo sin cabeza". Perquè qui devia ser cap del "pollo" resulta que ara recolza a una que diu que el Corredor del Mediterrani no deu passar per la Comunidad Valenciana. Espere que Mónica Oltra, sent qui va proposar "montar un pollo", li haja fet una escolteta en privat a Ximo Puig, qui recolza a Susana Díaz la del Corredor Mediterrani central, per explicar-li allò de "no hi ha platja, central". Perquè és de traca que Mónica diga que el Consell de forma unànime defensa el Corredor Mediterrani, i que Ximo Puig vulga fer presidenta a Susana Díaz, que vol un "no hi ha platja, central".

No sé jo, però igual cal explicar-los als membres del Consell, Mónica inclosa, que:

Ximo Puig recolza Susana Díaz

Susana Díaz recolza "no hi ha platja, central"

Ergo, Ximo Puig recolza "no hi ha platja, central"

Per tant, l'afirmació de tot el Consell recolza "hi ha platja, mediterrani", és absolutament falsa. Perquè no es pot recolzar a Susana Díaz i el Corredor Mediterrani. Perquè si guanya Susana les primàries, i després guanya les eleccions (ni Déu ni els dimonis ho vulguen), es farà el que vol Susana Díaz, açò és "no hi ha platja, central".

Si açò, li sumem que el PP posa per davant ofrenar glòries a "montar un pollo", ja queda clar que el "pollo" no sols no té cap, sinó que, a més a més, no té ales. Hom pot dir que els "pollos" són aus que no volen, i jo els diré que tenen raó, però alguna voladeta fan. Aquest "pollo" ni de vol curt serà.

A Madrid, per tant, no tenen motius per estar preocupats pel "pollo". A la fi, "un pollo" només fa quiquiriquic de bon matí i després ja res. Quan passe el quiquiriquic, torna tot a l'estat natural. El sol segueix la seua cursa pel cel i no s'ha immutat pel quiquiriquic del "pollo". A més a més, cal tenir en compte que és "un pollo" ni tan sols "un gallo" o una "gallina". "El pollo" és el "gallo o gallina" que encara no és adult. Si almenys és "montara un gallo" i aquest fóra "gallo de pelea", doncs, la cosa podria ser-los més preocupant. Però, ¿qui es preocupa per un "pollo", que encara és immadur i no té ni cap ni té ales? Hom li dirà a Mariano: En Valencia hay un pollo. I Mariano contestarà: Bien, en Valencia hay mucho pollo y muy pollo, les gushta la paella de pollo.

Tenia raó el Comte-Duc d'Olivares quan va dir de la gent que habita l'actual Comunidad Valenciana: "es que tenemos a los valencianos por más muelles". Ni amb "pollo" ni sense "pollo" hi haurà un millor fiançament, ni corredor mediterrani, ni tren de la costa... Perquè a Madrid encara ens tenen per "muelles", i amb raó... No seré jo qui els la lleve.

Òskar "Rabosa".

LA REFORMA DE L’EDUCACIÓ

Hi ha llengües boniques i altres de lletges, així com n’hi ha d’integradores i de desintegradores —perquè supose que es diran així les que no són l’español. A més, ara el Consell, ací, a València, sembla que s’ha entossudit a aprovar un decret perquè a les escoles hi haja trilingüisme: ni mono, ni bi: tri! Per suposat, eixe és el pitjor dels mals que poden assotar una Comunidad on es vivia tan a gust, tan bé... i on es tractaven i se solucionaven els problemes reals de les persones. Ara, sembla que tot és imposició i catalanisme laic!

La imposició de l’estudi de les llengües pròpies és una pèrdua de temps perquè l’alumnat passa les hores aprenent idiomes inservibles i lletjos quan poden aprendre l’anglés i millorar l’español, que són molt més bonics, importants per a la vida diària i necessaris per projectar-se internacionalment. I l’exemple és claríssim si és visiten les autonomies sense llengua pròpia perquè els seus nivells d’anglés i d’español són impressionants, així com la projecció internacional: Murcia, Castilla, Extremadura, Canarias... Perquè t’entenguen bé, quasi els has de parlar en anglés a causa del seu bilingüisme internacionalista. Ací, un conseller il·luminat va introduir el xinés a l’escola amb un èxit desmesurat: només cal passejar al voltant de l’Estació del Nord per adonar-se’n de la seua repercussió. Ara que fins i tot al Valencia CF se’n parla, segur que ho desfaran tot, de nou.

Les famílies han de tindre llibertat per educar els seus fills i els comunistes i catalanistes laics els la coarten sense cap mirament. Les famílies posseïxen tota la llibertat per educar els seus infants com els dóna la gana, a l’escola pública i amb els diners de tots i totes! Què sabran els professionals sobre la manera d’instruir els alumnes? Els pares i els rectors són els més indicats per guiar la joventut cap a la llibertat, i això s’ha d’iniciar des de l’escola pública, i amb diners públics, perquè a la Comunidad Valenciana no hi ha escoles privades on poder escollir una opció diferent: tot és imposició!

I ja, per acabar, només queda per apuntar que eixe intent d’apartar la religió de l’educació pública és una autèntica barbaritat perquè als alumnes no els queda altra alternativa que capficar-se en la racionalitat que du de la causa a l’efecte per resoldre problemes de matemàtiques, de física, de sintaxi o d’estadística quan la vertadera solució és molt més senzilla: per la gràcia de Déu! Els dilemes de la vida, els problemes del dia a dia, no se solucionen de manera racional, sinó amb la llibertat, la religió i la família. No he entés mai què fan els científics ni els metges, ni els enginyers ni els arquitectes, ni a què es dediquen, quan el món necessita de catecisme i d’amor a Déu. A més, tan sabuts que són, encara no han esbrinat els misteris de la Trinitat i la Creació, ni saben que resar ho cura tot, ni que és l’amor qui construïx els ponts, ni que la fe és l’energia que mou el món.

Salvador Sendra

NO MOS FAREU VALENCIANS

Definir algú com a valencià és, simplement, adjudicar-li l’imprescindible vincle amb la ciutat de València. Esta apreciació que sembla d’allò més normal per a qualsevol persona de l’interior de l’àrea metropolitana, és del tot difícil de pair per a qui, com jo, pertany a altres zones de la Comunitat Valenciana. No sóc valencià ni vull ser-ho —i Déu que em lliure!— perquè, afortunadament provinc d’altre lloc, millor o pitjor, però d’altre lloc.

Em podria definir com a comunitari, però, automàticament, pensaria que em referisc a la Unió Europea, o alguna cosa per l’estil. I este és un dels problemes que deriven del mal ús que es fa del poder i del centralisme, tot i que siga autonòmic. Per tant, ni valencià ni comunitari; o siga, sense gentilici autonòmic. Em sent discriminat front als andalusos, extremenys, asturians o aragonesos. Els murcians i els madrilenys estan en una situació semblant a la meua però, si ho mirem bé, es tracta de dos autonomies uniprovincials.

Ja m’han imposat la llengua, ja que l’Estatut d’Autonomia diu que el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tot i que a València el seu ús siga residual. Però jo, si sóc d’Alacant, per exemple, parle valencià, i si ho sóc de Castelló, també. La febra centralitzadora s’ha apropiat del meu gentilici i del meu idioma, a més de moltes altres coses, com la paella, que m’estalviaré d’enumerar per no desviar el tema.

Jo em negue a sostindre l’apel·latiu de valencià, perquè no ho sóc. Ara, però, hi estic molt més allunyat que abans perquè les Falles són patrimoni de la humanitat, i jo n’he vistes ben poques: al meu poble no se’n planten. Parle valencià, diuen, i ara, al 9 Canal 9, volen fer altra tria —i ja n’han fet alguna abans— per exposar-nos el model de llengua més adequat per a l’època daurada que encetarà en breu: sóc de l’àrea coneguda com a comarques centrals i pronuncie bé. La paella, a ma casa, sempre l’han feta amb cigrons, tot i que en cuinem de tot tipus perquè hi ha moltes maneres de guisar-la i l’any té diverses èpoques, a més, a Almería no sempre hi ha hagut hivernacles... El primer bou embolat que vaig vore, el recorde a la perfecció perquè quan jo era xicotet no se’n feien.

Ara bé, respecte a la inclusió de les perifèries a la comunitària valencianitat, pense que no hi haurà problema perquè les Falles, ara que estan al súmmum de la humanitat, ens han d’integrar a totes i tots, i podrem seguir com estem ara, en esta mena de casal. Hi ha qui proposa que el nom siga País Valencià però, com podreu entendre, jo hi sóc contrari, per progre que parega. Sóc més bé partidari de Levante, o Llevant, per escriure-ho en eixe idioma que es diu valencià, perquè el trobe molt més inclusiu que l’altre. També en val el nom d’Indret Entre Catalunya i Murcia, Castella i Aragó, per si ho volem acotar una mica més. Ara que estem, canviem les províncies per anacròniques? 

Alacantí Borratxo i Fi

GOBIERNO A LA VALENCIANA, NO, POR FAVOR!

Està clar que a l’estimada i bonica Comunidad Valenciana hi ha hagut sempre una barrera informativa; una mena de bombolla que no permetia a la resta de l’Estat gaudir de les bones noves que ací succeïen. Abans d’eleccions, eixa mancança de repercussió mediàtica es va trencar i els nostre veïnat va poder divertir-se amb les escenes més boniques de la política valenciana, amb tota la seua esplendor. Les imatges més estrafolàries d’aeroports, curses de cotxes, visites de papes, macro instal·lacions de cinema, especulacions urbanístiques i molts més etcèteres, van poder-se gaudir per tot el món i Barcelona!

La capgirada política actual es ven com l’èxit d’una societat nova, però ací cal fer un incís: la societat és la mateixa, i el votant que avalava la corrupció i la vergonya, sent-ne sabedor, seguix existint, que jo sàpiga. Però, a banda d’això, el que cal ressaltar és que ara se’n parla, i molt, d’allò que passa i passava per ací, i fins al punt que ens volen fer servir de model per a un nou gobierno a l’Estat. Jo pensava que, amb el temps i l’experiència, ho tenia ja tot vist i escoltat, o, fins i tot, que estava perdent la capacitat de sorprendre’m, però, no és així...

Pablo Iglesias ens posa de model de cara a formar un nou gobierno, a España; li he escoltat dir, en moltes ocasions, això del «gobierno a la valenciana». Però, o jo no estic massa assabentat de la cosa o és ell qui no sap què diu. En el meu cas, el mal és menor perquè només governe ma casa, i malament. La seua situació és més greu perquè vol governar l’Estat, i bé! A la Comunidad Valenciana, governa el PSOE ―que es volen dir PSPV― junt amb Compromís. Podemos, Guanyem, És el Moment o com es vullga dir ací, no està al govern, i Esquerra Unida, tampoc. I açò és important per això que diuen sobre el fet de repetir una mentida i voler convertir-la en veritat.

Només queda per dir que Compromís va trencar palletes amb Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga a causa d’unes males interpretacions de la Llei electoral i de les referents a la formació dels grups polítics del Congreso de los Diputados, quan se suposa que un partit amb tants politòlegs les hauria de conéixer amb una certa solvència. I, finalment, cal dir que Compromís ha passat del malestar inicial causat per l’enganyifa de Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga, respecte a la formació del grup polític conjunt, on es va signar un acord electoral rebutjat de manera contundent per la militància, tant per la del BLOC com per la de Gent de Compromís, a voler fer d’home bo ―tot i que jo diria, de Celestina― entre Pedro i Pablo.

Ara, per no ser massa negatiu amb el nou pacto de gobierno, només desitge que no es faça a la valenciana, simplement perquè Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga es quedaria fora del gobierno, Izquierda Unida, barallada a mort amb Iniciativa, que forma part de Compromís, ni apareixeria per ahí, i tot això sense plantejar-me, ni per un moment, que Ciudadanos pensara a abstindre’s perquè, ací, només cal vore com es comporten a la Diputación de Alicante per anar coneixent-los.

 

Salvador Sendra

Caixes negres, caixes blanques.

Després de les targetes negres de Cajamadrid que ja han alçat polseguera, tenim el “negre valencià” en versió caixa. Conste que la caixa negra no és una institució financera, sinó una caixa on clavar la mà i anar traient els diners públics sense que ningú sàpiga qui clava la mà ni per a què són eixos diners.

La caixa negra valenciana té el mateix sentit que les targetes black, despeses personals de gent que, abnegada en la seua tasca de servei públic, no pot arribar a final de mes. Així que els nostres pobres polítics no tenien altre remei que posar la mà a una caixa negra i treure alguna cosa per a menjar. Això en Dret es diu furt famèlic, i la jurisprudència diu que s’ha d'absoldre. Quan un furta per a menjar, només coses de menjar i l'indispensable per a menjar, no hi falta de furt ni delicte. Els nostres representats no tenien per menjar, per això encomanaven 500 € de sushi per sopar o Cotino, crucifix en mà, comprava dos cartons de llet, i d’altres compraven pits de pollastre, racions de paella de 10 €, galetes... No ningú dirà que no eren coses de menjar i que no ho feien perquè passaven fam.

També treien de les caixes negres diners per pagar flors, decorar els despatxos i alguna corona de flors en algun enterrament, coses totes elles necessàries per crear bon ambient a la feina, unes, o per compassió cristiana les altres. Com tots sabeu necessitats bàsiques.

No he llegit en quines coses més es gastaven, els nostres pobres representants públics, els diners de les quasi 300 caixes negres, però estic segur que eren en coses necessàries. Com no creure que els representants públics són honestos? Quins motius ens han donat per pensar que balafiaran els diners públics? Quins motius tenim per dubtar d’ells? No hi ha motius per pensar que una persona que jura davant d’un crucifix no és una persona honesta. A més a més, no hi ha cap dubte que el poble mai s’enganya, i en una democràcia la gent confia sempre en persones honestes, treballadores i respectables perquè els representen.

Clar, hom pot pensar que el tema de les caixes negres passa perquè vivim a un sistema corrupte, que el problema no és de quatre desaprensius que roben, sinó que és perquè el sistema està podrit i fomenta la corrupció amb total impunitat per part d’uns tribunals i jutjats, que em compte d'impartir Justícia, estan al servei dels polítics i elits econòmiques. Això suposaria que no cal una regeneració democràtica, sinó tombar tot el sistema polític nascut a la II Restauració Borbònica amb les restes del franquisme i altres institucions que han sobreviscut des de “los tiempos del Imperio español”. Per tant, caldria fer un sistema nou, democràtic, transparent i al servei d’una societat madura, participativa i activa. Però això són entelèquies de gent desqueferada.

Al meu poble, quan jo era xiquet, ens desafiaven uns als altres amb anar al cementeri i trucar la porta, amb tres cops, mentre deies: Calces negres, calces blanques, corre, corre que no m’alcances. Tot adornat amb històries d’esperits que s’alçaven i et perseguien per haver pertorbat la pau dels morts. Si tinguérem l’errònia segona visió que el sistema està podrit, els polítics podrien anar a la porta dels jutjats, en compte del cementeri, i dir: Caixes negres, caixes blanques, corre, corre, que no m’alcances. Encara que no hi haguera cap esperit de Justícia que els perseguira.


Òskar "Rabosa".

Comunidad Valenciana: retallades, finançament i destrellats.

En els darrers dies Antonio Beteta, secretari d’Estat d’Administracions Públiques, ha exigit més retallades en els serveis públics al (mal)Govern de la Generalitat Valenciana. Això sembla que ha provocat que tots la unió de tots ens socials: PP, oposició, empresaris, sindicats… Ja n’hi ha prou! –diuen amb disgust.

La Comunidad Valenciana està infrafinançada. Fins i tot el PP, reconeix i ha alçat l’estàndard de la reclamació d’una millora en el finançament. Va començar Camps a gastar eixe argument per atacar a Zapatero després de la Llei de finançament autonòmic. Aleshores ell no parlava de balances fiscals ni coses d’eixes, deia que s'havia de fer servir el criteri d'habitants. Fabra va encarregar l’any passat un informe on es concloïa que la Comunidad Valenciana havia sofert forta discriminació. També un informe encarregat per AVE posa de manifest que

el nivel de gasto público total por habitante se sitúa en el 85,4% la media, como consecuencia del menor gasto de todas las administraciones: las centrales (87,4%), las CC.AA. (81,6%) y las corporaciones locales (88%). Como consecuencia de ello, el gasto es menor en todas las funciones y capítulos presupuestarios, y en particular en la inversión en infraestructuras.

També la Coalició Compromís ha fet del infrafinançament un cavall de batalla. Compromís parla de deute històric, un nou meme que gasten totes les autonomies que volen millorar el seu finançament. Compromís xifra el deute històric entre els anys 2002-2012 en 13.449 milions d’euros.

Hi havent motius més que evidents per creure que el dèficit de la balança fiscal que ha patit la Comunidat Valenciana respecte de la resta de l’Estat és més que evident. Però tinc el defecte d’anar una miqueta més enllà. Malgrat el corrent unànime en posar l’accent dels problemes econòmics de la Comunidad Valenciana al infrafinançament, jo no el pose ací. És a dir, la meua primera preocupació no radica al finançament. Radica amb què s’ha fet dels diners. Què han fet els governs de la Comunidad Valenciana amb els diners. Jo sóc una mica ximple, i estigues infrafinançat o hiperfinançat, queda clar que la primera decisió que et correspon a tu és decidir en què et gastaràs els diners i quants te’ns gastaràs. Pot ser que ho simplifique massa, però per a mi malgastar els diners i després donar la culpa al infrafinançament és com si un treballador que guanya 1.000 € al mes però gasta com si guanyara 1.500 €, perquè ell està mal pagat. Una vegada que els deutes l’ofeguen va a dir al seu cap que està a la ruïna perquè el malpaguen i que té un deute històric amb ell. Què en pensaríeu? Que eixe home no està bé, veritat? Doncs, a parer meu, passa el mateix amb les administracions públiques.

Compromís afirma basant-se en un informe encarregat per Les Corts, i no anem a dubtar-ho, que deute històric des de 2002 al 2012 és de 13.445 milions d’euros. Doncs bé, sabeu quants diners s’han balafiat amb la política de grans esdeveniments? 12.500 milions d’euros. Sabeu quin és el cost de la corrupció en el període 2010-2013? 1.184 milions d'euros. Com bé detalla un article de “El Confidencial”.

D'acord, sí. Els valencians estem infrafinançats, però això no pot servir d’excusa per justificar la precària situació econòmica. La culpa està en el saqueig. Saqueig que s’ha organitzat mitjançant estudis que donaven per segurs uns impactes positius d’eixes inversions, que en la realitat mai s’han produït. Cosa que em recorda al que s’explica en el llibre que us comentava l’altre dia: “Confesiones de un gánster económico”. On del que es tractava era de fer previsions de creixement inflades, perquè es feren grans inversions, fer créixer el deute d’un país per després privatitzar els recursos com que no podia pagar-se el deute.

El mateix passa amb la ja fallida “Ciudad de la Luz” d'Alacant. Sabeu que dien els informes d’impacte econòmic?

Uno de los principales resultados del informe es que el impacto económico total derivado de la construcción y funcionamiento de la Ciudad de la Luz se ha traducido en un crecimiento de 638 millones de euros de producción, 300,6 millones de renta y en la generación o mantenimiento de 7.754 empleos. De estos impactos globales, alrededor de las tres cuartas partes han sido generadas por las inversiones necesarias para la construcción de la Ciudad de la Luz, mientras que el gasto de las producciones rodadas en Alicante representa un 21% en términos de renta, y un 16% en términos de empleo.

On estan els 638 milions de creixement? On estan els 300'6 de renda? I on estan els 7.754 llocs de treball? A qui hi ha que demanar responsabilitats?

Així podríem seguir amb tots i cadascun dels projectes que ens han venut. Bona burra ens han venut. Basats tots ells amb informes inflats, per tant falsos i mentiders. No han sigut errors de càlcul o de previsions. No. No podem ser tan innocents. Han sigut manipulats conscientment, amb traïdoria i, anava a dir nocturnitat, opacitat. S’ha fet perquè ha suposat un riu de diners en corrupció, en obres de les quals s’han aprofitat les empreses que viuen del BOE, que a més a més enlluernaven a un poble ignorant que continuava votant als lladres de la cova d’Alí Baba.

Penseu que el problema és l’infrafinançament? Jo afirme que no. No és el problema. No ho ha segut. Perquè en cas d’haver tingut un finançament just, els destrellats hagueren sigut els mateixos. Només hi ha una xicoteta diferència, el deute de la Comunidad Valenciana no seria de 33.864 milions d’euros, seria més; els sobre costos per les obres hagueren sigut majors; els diners pagats en corrupció en serien més… El destrellat s’haguera incrementat exponencialment. És per això que no em sume a cap proposta que demane un major finançament de la Comunidad Valenciana. Comencem pel començament. Posem ordre en com es gestionen els diners, després parlarem de quants més ens calen.

Jo amb les manifestacions del PP i dels empresaris no veig més que hipocresia. El que jo llegisc entre línies és: “Hem saquejat, volem més diners per saquejar més”.

Links relacionats:

El PP y los empresarios se unen frente al Gobierno: ´Aquí no hay más que rascar´

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/06/19/pp-empresarios-unen-frente-gobierno/1127280.html

 Camps pedirá a Chaves mil millones anuales más de financiación autonómica

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/04/21/valencia/1240324306.html

LA FINANCIACIÓN PÚBLICA DE LA COMUNITAT VALENCIANA Y SUS CONSECUENCIAS ECONÓMICAS (Informe de L’“Asociación Valenciana de Empresarios”).

http://www.ave.org.es/adjuntos/financiacion_publica_cv.pdf

Compromís reclama un nou model de finançament i recuperar el deute històric que afecta en 900 milions a Alacant

http://coaliciocompromis.net/13934/compromis-reclama-un-nou-model-de-financament-i-recuperar-el-deute-historic-que-afecta-en-900-milions-a-alacant/

Balança fiscal del País Valencià amb Espanya

http://ca.wikipedia.org/wiki/Balan%C3%A7a_fiscal_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0_amb_Espanya

La factura del despilfarro: Valencia dilapidó 12.500 millones de euros en grandes fastos

http://www.elconfidencial.com/espana/2013-11-24/la-factura-del-despilfarro-valencia-dilapido-12-500-millones-de-euros-en-grandes-fastos_57762/

Las cuentas de la Fórmula 1 no salen

http://www.levante-emv.com/deportes/2012/06/25/cuentas-formula-1-salen/915797.html

El Ivie presenta un estudio sobre el impacto económico de la Ciudad de la Luz

http://www.ivie.es/es/actividades/noticias/2007/ws_cdl01.php

Els valencians han votat PP des del 1995 buscant reconeixement.

Hom és difícil que no es pregunte perquè la gent, malgrat el que han fet,  el PP al País Valencià continua tenint el vot de la gent. Com no potser d’una altra manera el vot té que ser per força de gent treballadora. Gent que en condicions normals no deuria votar al PP, perquè si actuaren de forma racional no votarien a qui, en principi, no va a defensar els seus interessos.

Certament, no ho fan per ideologia. Dubte molt que els votants del PP a la seua majoria es plantegen si el PP és un partit liberal, democratacristià o conservador. És clar que si sumem les tres corrents de dretes, típiques de les democràcies europees, aglutinarien un gran part de la població, però el PP les aglutina totes i algunes d’elles mesclen mal. Com un liberal pot estar en conservadors i democratacristians davant el matrimoni gai o les parelles de fet? El PP va ser fundat per Fraga fusionant tots el partits de dreta, de totes les corrents, excepte la UCD que va es va integrar més tard. El PP és un partit de dretes vinculat directament amb el franquisme, amb els hereus del franquisme, que pren de les tres corrents que es solen considerar dreta el que li convé quan li convé. Així tenen que casar les corrents liberals amb les corrents catòliques. De tal forma que mai saben ideològicament on estan, però estan on els convé.

Al País Valencià, como gaire bé a tot l’Estat espanyol, és bàsicament una societat tradicionalment agrària. Societat de terratinents i llauradors servils a “l’amo”. Òbviament, la majoria no són amos, així que la fotografia de la societat és poc culta, rústica i amb baix concepte de sí mateixa, permanentment avergonyida de parlar valencià, de ser llauradors, amb por del que diga l’amo i el cap cot. Però a partir dels anys seixanta l’economia espanyola començarà a tirar cap amunt i al País Valencià es desenvoluparà per una part prou industria (tèxtil, mobles, sabates, joguets, etc.) i per altra el turisme i per tant construcció. La gent passa de una societat dedicada al sector primari a una altra on guanya pes el secundari i el terciari, entren a la “modernitat”. Tot això sense solució de continuïtat en quan a la transformació de la mentalitat de gent. Per tant, les idees que han emergit en les democràcies europees no calen a la societat. És una transformació de facto, sense guia ideològica.

Amb eixe substrat arribem al punt clau, per poder respondre a la pregunta que ens hem fet al començament. I la resposta la podem trobar seguint el pensament de Hegel, el filòsof alemany. Sense fer-ho massa llarg ja que explicar això ens portaria massa espai. Per a Hegel l’Esser humà té un certs desitjos que comparteix amb els altres animals, com menjar, beure, dormir, tenir un refugi i sobre tot, el més fort, el de supervivència, per a cobrir-los li calen objectes (una jaqueta pel fred, una casa on refugiar-se, etc.).  Però, també té altres desitjos que el fan diferent als animals, i és que sovint vol coses que no són materials, entre aquests destacaria la necessitat de reconeixement. El reconeixement es té que obtenir dels altres homes, i tan de reconèixer com a Home. Buscant eixe reconeixement és com ixen els amos i els esclaus. Ja que entre els primer homes hi havia de disposats a jugar-se la vida, anant contra el instint de supervivència, per aconseguir el reconeixement. Reconeixement que obtenen d’aquells que tenint un fort instint de supervivència no es juguen la vida. Els primers són els amos i els segons esclaus. No obstant, l’esclau també té sempre una necessitat de reconeixement. Per fer-ho curt, aquest reconeixement universal arribarà amb el liberalisme, la Revolució francesa, i la aparició de la idea de que tots els homes son lliures i iguals.

Com hem dit abans, la societat valenciana passa en poc temps d’una societat rústica, on encara impera la dialèctica amo/esclau, a una societat que es desenvolupa econòmicament en poc temps, i les societats més desenvolupades econòmicament es regeixen per principis liberals i per la llibertat i igualtat de tots. Això farà que arribats als anys ’70 hi haja al País Valencià dos necessitats de reconeixement, una que deriva de la falta de llibertat dins del franquisme, on encara hi ha la visió de qui et contracta per una feina és l’amo, i per una altra un desig de superar el complex d’inferioritat, tant respecte l’amo com un reconeixement com “a valencians”. Però, al contrari que a Catalunya, el reconeixement “com a valencians” no passa per un sentiment nacionalista. Mes bé passa per sentir-se tan espanyols com els castellans.

Durant la Transició es cremen etapes respecte de les necessitats de reconeixement de les llibertats i la igualtat. El reconeixiement formal dels drets i llibertats a la Constitució, el fet de que el País Valencia es convertisca en una societat bàsicament terciària, el canvi en les relacions de treball, etc., al igual que passa a la resta de l’Estat dona el suficient reconeixement a la gent com per a que es senta satisfeta. Per assolir això, el País Valencià votarà fonamentalment partits d’esquerres (bé fem com si el P$x€ fora d’esquerres, ja que eixa idea-enganyifa continua majoritàriament estesa).

Queda per satisfer el complex d’inferioritat que sent com a valencià. En un principi hi ha una ombra de buscar-lo en el nacionalisme, però quedarà ràpidament anul·lat. El P$x€, que a més a més encara gasta PSPV, no complirà eixe objectiu. I, amb un gir cap a la dreta a tot l’Estat enmig del descrèdit dels Governs González, el PP arribarà al poder. Des d’aleshores, el “PP de la Comunidad Valenciana” buscarà aconseguir eixe reconeixement. Farà una política d’infraestructures, d’obres públiques, de grans esdeveniments, de bogeries, destarifos i destretrellats. Tot amb molta corrupció, diners de les Caixes i per a enriquir-se ells i els amics. Però a la gent l’importava poc, es sentia reconeguda, el PP aconseguia posar a la “Comunidad Valenciana” al mapa, eixia a totes les TV del Mòn la Formula 1 i la America’s Cup, que era com uns Jocs Olímpics; les obres de Calatrava eixien als llibres... (d’arquitectura?) i guies de turisme del món; “La Ciudad de la Luz” era el Hollywood d’Europa; la benedicció del Papa (als de Orange Market sobre tot); etc. Però sobre tot, Rajoy posant com exemple la “Comunidad Valenciana” de les seves polítiques si guanyava al 2008. Ara sí. Ara el somni dels valencians s’havia complert. Si el preu pel reconeixement era la corrupció, era un preu barat.

Hom pot pensar que el PP al País Valencià guanyava per la bonança econòmica, o que les seves polítiques creaven ocupació, les requalificacions de terrenys, etc. Res mes lluny de la realitat, haguera manat qui haguera manat la bambolla immobiliària, la ocupació, etc., haguera sigut la mateixa. Això depenia de “forces” alienes al Palau de la Generalitat.


Oskar "Rabosa".