La Meca és una de les
ciutats més importants de l'Aràbia Saudita perquè hi ha la Kaba. Per a
nosaltres, una meca és un lloc d'arribada, des del qual ja no es pot progessar
més, exceptuant el viatge mateix paradís. Realment, la Meca no té res
d'especial, si la descontextualitzem; enmig d'un desert, separada de la mar,
amb poca aigua... Però, alhora, és el lloc més important per als musulmans
perquè Agar i Ismael van arribar-hi abandonats pel mateix Abraham i, ajudats
per l'àngel Gabriel —molt faener sempre—, que els va indicar una font d'aigua
dolça, van poder sobreviure a la sed. Abraham és encara el patriarca comú i,
des d'ell, hi ha hagut el primer cisma religiós. Cal recordar que el nostre
catecisme només reconeix Issac, fill de Sara.
Arribar a la Meca —o a
la meca— és arribar a la màxima aspiració i, quan una empresa española va rebre
la important ordre de realitzar la via de tren d'alta velocitat que hauria
d'unir esta ciutat amb la de Medina, poc va faltar perquè declararen un dia de
festa nacional. Quan convé, els interessos particulars d'una empresa
multinacional —ho escric dos voltes: multinacional— es troben lligats al
progrés de l'estat-nació però, això només passa quan convé o, com en el cas de
l'Abraham cristià, s'obliden mots com primogènit per aplicar-lo a Ismael.
Com que ara no tinc ni
temps ni gana per explicar-vos el sistema polític saudí, ni la seua peculiar
legislació, em podeu fer el favor de buscar —per decorar este escrit— la
informació a la premsa. A més, també hi podreu trobar la base de la seua
economia, tot i que voreu que no hi ha massa transparència quan s'intenta
esbrinar la lletra menuda dels organismes oficials. Sobre Xina, tot i que ja
vaig escriure algun article en el seu dia, també podeu recercar informació
semblant a la d'Aràbia, o de Russia, per exemple, o d'altres estats com Kuwait
o Marroc.
Els negocis amb els
indrets esmentats abans són importants per a un estat com el nostre, i més si
tracten sobre coses tan bàsiques com l'energia, la mà d'obra barata o la
construcció. Ningú pregunta sobre la qualitat de la democràcia, en el remot cas
que hi haja algun d'estos estats que en tinga, ni sobre el respecte als drets
humans. Tampoc es qüestionen les lleis de la competència ni la qualitat dels
concursos d'adjudicació, així com el vertader preu de les matèries primeres que
arriben als usuaris. Però, fins i tot, el cinisme arriba a extrems com el
d'Itàlia on, per aconseguir un volum de negoci de dèsset mil milions d'euros,
s'ha arribat a cobrir les estàtues clàssiques per ofensives, o en el cas de
l'España d'Aznar, quan la ministra Palacio i la reina es plantejaven de
cobrir-se el cap amb un vel per no incomodar, amb la seua condició de dona,
l'antic president Jatami. Al final, tot es va arreglar evitant el contacte i
qualsevol pregunta incòmoda sobre democracia, llibertat, drets humans,
legislació o res paregut.
Ara bé, cap cosa que
escrit supra és important perquè allò vertaderament cabal per als españoles és
la qualitat democràtica de Venezuela i de Cuba, tot i que esta segona ja ha
estat deixada de banda perquè oferix negoci, per xicotet que siga. Vos
imagineu, per un moment, que Venezuela traguera a concurs —sense concurs— la
gestió dels pous de petroli i que Repsol monopolitzara el negoci? Vos imagineu
que ACCIONA accedira, també sense concurs públic, a realitzar una ruta marítima
entre Caracas i l'Havana? Ja ho sé... ja ho sé! FCC hauria de fer el canal
entre la capital de Venezuela i la mar, però amb les mateixes condicions de
contractació i els sobrecostos associats! Però, vos imagineu finalment que, per
una temporadeta, fóra Pablo Iglesias qui assumira la condició de Juan Carlos I
per visitar i tramoiar a l'Aràbia?
Salvador Sendra
