LA MÚSICA ÉS DÉU

L’altre dia –i no cal que em pregunteu ni qui ho escrivia ni on ho feia— vaig llegir l’afirmació del títol i, realment, no vaig poder fer altra cosa que combregar-hi perquè té tots els ingredients per a ser certa: transcendentalisme, llenguatge, interpretació, interiorització, reflexió, i moltes altres que hi podem afegir.

La música és Déu i nosaltres escoltem el seu missatge, de manera individual, expressat pels seus deixebles, i el desxifrem amb mètodes propis –la gran majoria de les persones— o a partir del nostre coneixement estètic i musical, per exemple, si som entesos. Tant fa escoltar-la en públic com en privat perquè allò que més ens transmet és tan personal que depén de molts factors, tant d’interns com d’externs. A partir de l’experiència, podem extraure conclusions que, si volem, compartirem amb altra gent i ens costarà de descriure perquè és difícil comunicar les sensacions.

Per als moviments més deteriorats de l’Islam, la música és el dimoni! Supose que la seua prohibició la causa, precisament, la llibertat d’interpretació que du associada, o el simple fet que siga un llenguatge que traspassa la censura i es filtra per l’enteniment de cada persona, tot i tractar-se, per als no-entesos –o per alguns dels ateus de la disciplina—, d’una sensació més que d’una vertadera concatenació de moviments i compassos ben estudiats i distribuïts.

Però ara jo ja no pense que la música siga Déu perquè, de ser-ho, es tractaria d’un Déu massa imperfecte i del tot inútil, si atenem que la humanitat necessita de la comunicació de doble sentit amb les divinitats. En el cas que ho fóra, eixa relació no estaria només estructurada en un sentit? Però, i si sóc jo qui vull parlar amb la meua deïtat per demanar-li alguna cosa? I és ací on està l’altre 50% la relació. L’afirmació anterior, la del títol, per interessant que puga semblar en un principi, no passa la tensió de l’experiència perquè, amb les noves religions, si ens cal un déu és perquè la seua funció està més vinculada a escoltar que actuar.

Salvador Sendra

ALGUNA FARSA RELIGIOSA

Una volta, fent un màster d’eixos que es diuen internacionals, hi havia un parell de marroquins, dos xiques brasileres, un altre parell d’ucraïneses, un veneçolà i altres que ara no recorde. Els únics alumnes que em van cridar l’atenció van ser els dos marroquins perquè em feia la impressió que anteposaven la seua religió a qualsevol altra cosa i els pedregueros, que sempre van en quadrilleta. De fet, els musulmans, en algunes ocasions intentaven inculcar-me alguns aspectes de la seua moralitat, diguem-ne especial. 

 

La interacció entre estos alumnes i les xiques era distant, tot i que s’havien de relacionar per eixes coses que té el sistema educatiu. Eixíem a dinar i, clar, ells no podien vindre perquè podia haver-hi porc. Anàvem a prendre un vi o una cervesa i, clar, ells no poden vindre perquè totes les nostres relacions giren al voltant de l’alcohol. Supose que deu ser difícil relacionar-se amb els ateus, tot i que eixa manca de creença era, precisament, l’element que unia la resta de l’alumnat: xics i xiques, o siga, persones, que vivien als afores dels dogmes, tot i que, de portes cap endins, en tingueren. Ucraïneses, brasileres, veneçolans i pedregueros –estos últims, amb una mica de recel—tenien en comú que deixaven les creences a casa, o al temple. 

I escric açò perquè tinc una amiga que està fent un curs d’anglés a Anglaterra on hi ha gent de tot arreu, i algun que altre de l’Aràbia Saudita. Ella és xica i ells són xics; ella és atea i ells són religiosos; ella ensenya els cabells... Deu ser difícil per a un mascle criat a l’Aràbia admetre que una dona ensenye els cabells, les cuixes o que conduïsca. Però els garants de la moral supose que ho veuen des de la perspectiva que es tracta d’unes pobres desgraciades, o d’infidels i, per tant, patixen carències. Em deien que algun d’eixos hòmens pensa dur la seua esposa d’ací a uns mesos perquè vol quedar-se una temporadeta al Regne Unit, formant-se.

La relació d’estos estudiants amb les alumnes, és la mateixa que si estigueren a l’Aràbia? Evidentment, no! A l’Aràbia no podrien estar en la mateixa classe perquè si les xiques es trauen els guants per escriure, podrien provocar en els xics pensaments indeguts; lascius. Tampoc podrien parlar amb elles al pati, ni a la cafeteria, perquè eixes dones podrien tindre marit, germà, pare o nóvio, o siga, propietari, i es podria incomodar d’assabentar-se’n. Però a Anglaterra sí que ho fan: allà donde fueres haz lo que vieres, diuen els castellans, tan respectuosos sempre amb els costums i els idiomes aliens.

Si se’ls aplica esta màxima, als aràbics, quan arriben les seues dones, estes podran anar vestides amb pantalons, o ensenyar les cuixes i els cabells, supose; i conduir. Si s’admet que no ho fan a l’Aràbia és perquè encara hi ha això que anomenen determinisme geogràfic... La fe, per tant, també hi estaria relacionada, amb l’àmbit geogràfic i, per tant, deixaria de ser una vertadera religió per convertir-se en una llei. D’altra banda, si ells es relacionen de manera diferent a l’Aràbia que a l’Anglaterra, significa que són més legalistes que religiosos, de la mateixa manera que passaria si diferenciaren entre els àmbits públic i privat. Per tant, si la creença marca la manera de viure, esta ha de estar per damunt de tot i de tots, com van entendre els companys marroquins, que podien mantenir una vida religiosa de manera «natural» per tractar-se d’una lectura de l’Alcorà diferent a la saudita, molt més rigorosa i impossible de realitzar fora de l’Aràbia.

Salvador Sendra

Per què França?

Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent “Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat colpida i amb la força que ho ha estat.

Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i poc ben considerada al si de la umma o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a nivell col·lectiu.

Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós, car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs, un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del Califat a Estambul...  

L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra. Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa. Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...

Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible, el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és de cap de les maneres.

Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua revolució: liberté, égalité et fraternité... Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà. Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de ser per tant colpida.

Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el desig de venjança contra qui t’ha sotmés.

Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen molts més.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 23 de novembre del 2015.

TERRORISTES ENGANYATS

Llegint , encara, L’homme révolté, de Camus, hi ha un capítol on es descriu el terrorisme individual. Esta activitat, des del temps de Camus, ha evolucionat molt i s’ha adaptat als nous temps, de manera terrorífica. Abans ―molt abans―, l’única cosa semblant que coneixíem eren els kamikazes de la Segona Guerra Mundial, salvant les distàncies d’espai i de temps. Estos homes bomba actuaven contra punts molt concrets dels exèrcits rivals, i donaven la vida per un objectiu militar. No sé si, en la seua religió, hi havia premi per als executors; no m’importa, la veritat.

Estes situacions tan extremes de la batalla, traslladades a l’actualitat, estan molt descontextualitzades, i més quan els objectius dels mateixos màrtirs són tan eclèctics. Ara, sembla que la recerca del Paradís es troba molt vinculada a la Guerra Santa, on la immolació hi pot donar l’accés directe a qualsevol pecador ―perquè, en el fons, tots i totes ho som― al preciós espai. Al final del temps hi haurà la resurrecció dels cossos, que partirà des dels ossos dels difunts. Però, fins ací, allò que queda clar és la intenció del màrtir d’optar a la vida eterna del Paradís a partir d’una obra concreta que, en este cas, és la immolació per a la destrucció dels infidels en la dita Guerra Santa.

He estat pensant sobre el tema i he rellegit alguns textos de l’Alcorà perquè recordava que un antic professor m’ho havia comentat... i ho he trobat! Els cossos es regeneraran, al final dels dies, a partir dels ossos però, a quina part de l’esquelet es referix el text sagrat? Sembla que està clar: es referix al còccix. Ara, repasse la premsa francesa sobre els atemptats recents i llig que els terroristes van detonar cinturons carregats d’explosius per immolar-se, i pense: que no els hauran enganyat, als pobres innocents que s’han rebentat?

Si la seua acció té una relació directa amb la recerca del Paradís ―que la té―, tot apunta que no els han assessorat bé, o que no han llegit amb deteniment el llibre de referència i, a més, no han realitzat cap experiment previ . Si la seua  resurrecció s’ha de formalitzar a partir del còccix ―perquè, suposadament, és l’os més resistent del cos humà―, caldria vore com queda l’esmentat osset després de rebre una explosió d’eixe calibre a dos o tres centímetres de distància. Segurament, no en quedarà ni rastre i, de rebot, la suposada clau per accedir al Paradís, s’haurà esfumat junt a la innocent víctima explosiva. Amb la pèrdua de la vida hi ha la pèrdua de la redempció; una estafa en tota regla que, a més, s’ha endut per davant altres persones que no tenien prevista la seua mort per estes dates ni per estos indrets, segurament.

Salvador Sendra Perelló

MICHEL HOUELLEBECQ ESTÀ UNA MICA DESPISTAT

Resulta interessant fer una crítica literària sense haver llegit el llibre de referència i, com no, un repte que em fa aproximar-me al pensament dels tertulians de la televisió que, sense tindre ni idea de res, parlen de tot i, a més, fan creure als telespectadors que saben el que diuen. Hui, per primera volta, em sent un Albert Rivera, o siga, un ignorant amb un discurs superficial i farcit de tòpics que li posa cara a la vida. Jo no duc trages cars: quina putada!

He estat fullejant una entrevista que li han fet a l’écrivain maudit d’este inici de segle, a França. Hi havia una foto però vaig a fer-me l’ànim de no comentar-la per a no descentrar-me del propòsit de l’escrit perquè, si entre en la vestimenta, les postures i tot això, em descentre. La cosa està en un parell de comentaris que feia este home a causa de les preguntes de l’entrevistador. Tractaven sobre els musulmans i la seua visió del món.

Per si no ho sabeu, este home ha escrit un llibre bastant polèmic sobre la possibilitat que França siga governada per un partit musulmà. Liberté, égalité, fraternité et laïcité es poden considerar els puntals de la République Française, i Houellebecq culpa de la desfeta dels pilars de l’estat a la mediocritat dels polítics. El seu llibre resulta un toc d’atenció per a qui creu que encara roda la cosa per França i proposa el cas contrari en què la democràcia fa arribar l’enemic al govern; però l’enemic dels principis de la République, no dels seus habitants.

En un dels comentaris deia que els musulmans no entraven a valorar els avanços de la ciència ni l’evolució de la natura, i tenia estos silencis com a positius. Perfecte! On ha viscut este home fins ara? No deu saber que l’escolàstica, el sistema filosòfic-religiós que dominà l’Europa cristiana al llarg de l’Edat Mitjana deia precisament el mateix. I, pot ser que no sàpiga que esta filosofia va resultar de l’adaptació de les teories aristotèliques que arribaren via musulmana, d’Averrois i d’Avicena, principalment. Però, si fa una resta, aviat s’adonarà que de tot això ja fa quasi mil anys.

Els musulmans estan tan avançats ara com fa eixos mil anys, en la teoria; els comentaris sobre la pràctica, me’ls estalvie per no generalitzar. Els seus avanços científics també es poden consultar en les diferents publicacions especialitzades que hi ha. I, que conste que no qüestione res d’estos indrets ni d’estes persones, sinó que, al contrari, qüestione la ignorància de l’escriptor de moda a França. I faré un pas més enllà i diré que si estes persones es consideren els intel·lectuals de la République i desconeixen el rerefons de les seues afirmacions, em fan reflexionar i dir que els polítics francesos són molt bons, només per comparació amb els seus pensadors, si és que esta personeta es troba considerada coma a tal. Per cert, se m’ha oblidat criticar el llibre...

Salvador Sendra Perelló

Turquia, l'orgullosa revolució silenciosa.

Acabe de llegir un excel·lent article d’Òskar Rabosa en el qual analitza la “curiosa” amistat de Tsipras, el president grec, amb Vladímir Putin, que no necessita presentació. Es podria dir que a nivell global s’està produïnt un fenòmen de multipolaritat desconcertant com a mínim per a tots aquells –i ha donat peu per a un parell o tres de generacions- que van créixer en un món bipolar i sempre a punt de saltar pels aires, russo-nordamericà.

La així anomenada Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia, es pot dir que dura des d’aproximadament la fi de la Segona Guerra Mundial, fins als 90’s, amb l’implosió del gegant soviètic. Fins a aquell moment i amb poques excepcions, tots aliniats amb un o altre contendient. Vet ací però que la caiguda del Mur de Berlín o del bloc comunista en general permet que amb el temps comencen a eixir nous actors globals. Un canvi subtil, en principi ningú preveïa pèrdua d’influència de potències mitjanes com ara la Gran Bretanya, França o Itàlia, vencedores al més amunt mencionat conflicte, tanmateix... ¿algú veu més futur ara mateix a França, Itàlia o el Regne Unit que a Xina o l’Índia? Hem citat només dos exemples que podrien ser més, com ara Indonèsia, Sud-àfrica, Brasil, Xile o altres ja consolidats com la Corea del Sud, tots poderosos a escala regional i fins i tot mundial en alguns casos. Voilà un nouveau tableau... un nou escenari amb nous actors... El problema és que el quadre queda incomplet, car és estrictament econòmic i no cultural i una gran part del món, el musulmà, hi queda exclòs.

Sol passar, es barallen dos i guanya el tercer, o la tercera via (i sense voler citar a Blair, un farsant que mereix un capítol propi) conciliadora entre els dos extrems. El món occidental es sent atacat pel món musulmà que no oriental, que no cal confondre. Al mateix temps, el món musulmà i gran part d’altres també, es sent atacat pel món occidental, no a la manera imperialista de farà a penes un segle sinó de manera indirecta –soft power- per la publicitat o el mode de vida generalitzat occidental. Alguns països musulmans, com ara les petromonarquies del Golf, han reaccionat tancant-se en banda a qualsevol intervenció estrangera, mentre que altres, com ara Turquia, han excel·lit amb un model propi.

Per als àrabs, els turcs són poc més que un afer vergonyós. Els consideren uns incults, un rudes guerrers de les estepes asiàtiques, un poble de bàrbars incapaç de reconéixer el refinament de per exemple les societats llevantines o al-Andalus. Ara bé, els rudes guerrers que els van arravatar el poder... Des de l’inici de la Revelació Corànica, el Califa, l’equivalent al Papa per als occidentals, era un àrab perquè este era el poble triat pel profeta Muhammad per a la transmissió del seu missatge diví, i entre els àrabs, aquells (anomenats xarifís) que pugueren demostrar una filiació directa o algun tipus de vincle/nissaga amb dit personatge.

Tot i així, els turcs es fan amb el poder i als àrabs durant vora un milenni que es diu prompte, no li els queda altra que callar i covar odi. Quan un anglès com Lawrence d’Aràbia els va proposar trair a germans de fe com els turcs amb ajuda anglesa, no s’ho van pensar un instant i contra ells que hi van lluitar. Acabada la 1ª Guerra Mundial i com a reacció a la deslleialtat àrab i cercant de salvar allò que encara pogués ser salvat de l’anterior i extens domini turc, Mustafà Kemal Atatürk o “pare dels turcs”, decideix passar-se a l’alfabet llatí i –sacrilegi!- abolir el califat com a institució. En el seu moment, allò va ser una bomba per a gran part de la pròpia població turca apegada als aspectes culturals islàmics, però Atatürk no es va fer enrere i generacions senceres de turcs han crescut durant l’últim segle sota el signe de la laïcització. I dit això, anem a contradir-nos, laïcització sí, però forçada i superficial, només les institucions de l’estat com ara l’exèrcit i la magistratura. El poble va seguir ben aferrat a la tradicio islàmica. Era per tant qüestió de temps que hi sorgira un govern islamista, i amb Recent Tayyip Erdogan, ahí el tenen.

Malgrat allò dit, seria un error fer un paral·lelisme entre islamista i radical. L’AKP, el partit d’Erdogan no té res a veure amb els talibans, salafistes o altres grups islamistes radicals. És més aviat una versió musulmana de la Democrazia Cristiana italiana dels anys cinquanta o els tecnòcrates de l’Opus Dei als últims governs franquistes. Turquia no compta amb els hidrocarburs dels pobles àrabs o el persa i no li ha quedat altra que cercar una via de desenvolupament pròpia, no volent simplement esdevenir una tènue i patètica còpia occidental. A Turquia ara mateix hi conviuen dues cares, la pro-occidental de caire laïcista (com el propi Occident) i la musulmana de caire integrador. Totes dues Turquies es donen la mà al si d’un país i govern autoritari, car la tradició de força és encara massa gran per qualsevol dels dos bàndols.

Acabe de tornar recentment de Turquia, un país dividit entre Europa i Àsia, entre modernitat i tradició. Mal que bé i a la seua manera, les coses funcionen i el país s’expandeix amb ritme propi. Veurem com acaba tot, revisió d’un actor inesperat, Turquia, quan el món no era més que Rússia i els Estats Units d’Amèrica.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 d’abril del 2015.

Dissidència musulmana.

El segle XXI serà religiós o no serà, esta frase d’André Malraux quan era Ministre de Cultura francès, va aixecar polèmica. De fet, esta frase era un cant a la regressió en un moment en el que el món després de l’immens salt tecnològic del segle XIX i que encara continuava a tota màquina el XX, semblava dirigir-se cap a una tecnificació i racionalismes sense límits. Se’l va interpretar com al típic intelectual francès que vol guanyar protagonisme a qualsevol preu, encara que siga postulant coses increïbles o que no van amb la lògica dels temps... Tanmateix, el temps sembla haver-li donat la raó...

Un altre autor francès, Maxime Rodinson crec, i no anem a atabalar al lector amb concrecions, va afirmar que el terrorisme era la tos que patia l’Islam a l’intentar engolir la modernitat. Ara mateix, al si dels estudis islàmics, hi ha dues corrents contraposades, la primera apunta a que l’Islam està en procès de laïcització en general, i que esta laïcització quallarà quan cresquen les noves generacions que han tingut accès a les noves tecnologies com la resta de joves del món. Si pensem que l’anomenada Primavera Àrab del 2011, el rosari de revolucions alliberadores de dictadures, va ser un fenòmen majorment juvenil i narrat més amb noves tecnologies de xarxes socials que amb els mass media tradicionals, apegats al poder, poden tindre raó. L’altra corrent, en canvi, diu que l’Islam no s’està laïcitzant ni va a fer-ho en un futur immediat sinó que per primera volta després de molts segles de decadència, està trobant unes formes pròpies, noves però basades en la tradició, cosa que simplement, com el postulat de Malraux, semblava impensable algunes dècades enrere, quan els lluitadors musulmans lluitaven per l’alliberament de poders colonials i l’adveniment de la democràcia, de manera semblant a com podien fer-ho a l’Amèrica Llatina o el Sud-est Asiàtic.

Allò cert i en la qual cosa coincideixen ambdues corrents és en el fet que l’Islam ha patit una llarga sèrie de segles de desfeta i desprestigi. Eixe mateix desprestigi és el que fa que la gent tanque files al voltant de la seua identitat, a la que sent amenaçada i crega que és lícit per exemple occir periodistes satírics atès que representen al Profeta, fet prohibit, o es burlen de la seua obra, acte també prohibit, com en el Cristianisme, el primer manament del qual no és no robaràs o no mataràs, sinó no mencionaràs en nom de Déu en và.

Això però no ha estat sempre així, i es pot dir que l’Islam comença a ser intolerant al segle XIII, quan ja porta segles de patir els atacs dels cavallers cristians de les Croades o el fulminant atac dels mongols de Hulaghu, que van destruir la fabulosa Bagdad de ciència i tolerància. Com a exemples de tolerància, vegem el cas d’Abu Allah’ al-Marri, un poeta ceg i rabiosament racionalista dels segles X-XI. Abu Allah’ al-Marri, ja va xocar –i sense majors conseqüències i d’ahi la tolerància-, els seus contemporanis, quan va afirmar que això d’adorar a Allah era fàcil i que igual podien fer-ho amb ell mateix... Quan li van preguntar cóm gosava dir tal cosa va respondre que repetiren el seu nom durant segles a les mesquites i ja veurien ja... Després, per acabar d’adobar-ho, va dir que el món es dividia entre els homes intel·ligents i sense religió i els religiosos, sense intel·ligència...

Segons ell, només la raó li havia evitat de cometre actes dolents als quals els instints el duien i els profetes i totes les seues Revelacions no eren més que xerrameca per alterar la vida de la bona i crèdula gent que en tot moment ha existit. Abu Allah al-Marri, després de sojornar llargament a Bagdad, va tornar al seu poble natal de Marri a Síria, per morir tranquil·lament. L’Islam encara no es sentia amenaçat, encara no havia motiu per a cremar públicament els llibres d’Ibn Rushd /Averroès a les places públiques de Córdoba... Això però mereix tot un capítol propi.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer del 2015.

La lògica il·lògica.

Reprenc aquest intens i estimulant debat que estic mantenint amb Lluís Alemany, al voltat del corcó, el mal o almenys un dels mals que assoleix la societat occidental en els nostres temps. A El sexe dels àngels, Lluís estableix el següent raonament:

1) Tot el pensament occidental respon a la lògica, i tot el pensament semita respon a la religió. (Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica .../... Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part.)

2) Els occidentals han abandonat la lògica, el seu pensament original, i l’han substituït per la religió d’origen semític. (Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica grecoromana...)

3) La substitució de les estructures de pensament basades en la lògica occidental per les de la religió semítica porten a la decadència d’occident (...després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. .../... El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes.)

Modestament, estic en total desacord amb aquestes afirmacions. Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no era tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Per una altra banda, des de posicions religioses també s’ha fet servir la lògica grecoromana per a justificar postulats merament religiosos, ja siga Sant Agustí o Sant Tomàs, ja siguen els filòsofs medievals àrabs, com Al-Farabi, Avicena, Averroes, etc. A l’Edat Mitjana els estudis dels grecs fets per aquests i altres filòsofs islàmics eren molt més brillants que els que feien els occidentals –ja en decadència cristiana(?)-. Ahí trobem la lògica i la religió juntes de la mà, encara que siga difícil d’entendre.

Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Però més enllà dels moviments pendulars al llarg de la Història, no podem oblidar que la societat occidental actual és el resultat de totes i cadascuna de les etapes anteriors. I que l’etapa actual té les seves pròpies característiques. Lluís erra, a parer meu, quan afirma

“El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.”

Erra perquè les estructures de pensament pròpies no són només les de la lògica grecoromana, la cultura judeocristiana forma part de l’estructura, dels fonaments, dels pilars i de la jàssera. La cultura grecoromana ha tingut una importància cabdal, però el pensament grec només va aparéixer cinc segles abans que el cristià, i l’Imperi romà es consolida només 50 anys abans que el naixement del cristianisme. Els pobles gals i germànics, abans de ser conquerits per Roma, no tenien ni la més mínima idea que era l’Organon d’Aristòtil. Els gals tenien els seus druides, els germànics i eslaus tindrien els seus sacerdots també, però dels filòsofs grecs de segur que no sabien res. L'extensió del pensament religiós judeocristià i de la lògica grecoromana, van anar junt de la mà amb l'imperi romà. L’edifici es fa amb tots dos materials.

Així doncs, podem concloure que el corcó d’Occident no està per assumir quelcom que és alié, religió semítica, i abandonar el que és propi, lògica grecoromana. El corcó està en el predomini d’una ideologia, que suposadament basada en la Raó i lògica, s’ha tornat dominant, una ideologia que per irreal i il·lògica no ens satisfà. Una ideologia que imposa un model social, polític i econòmic que s’ha tornat, no sols dominant, sinó que és l’únic. El corcó occidental és una lògica il·lògica.


Òskar "Rabosa"

Kalinka, kalinka (El corcó II).

Recentment vaig escriure un artícol titulat “El corcó”, en el qual al•ludia a la manera subreptícia en com operen els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder. Vegem el cas de Roma, que al poc més d’un segle d’adoptar el cristianisme queia estrepitosament. A l’Imperi Romà, la figura de l’emperador estava divinitzada, i era necessari que així fóra per tal de proporcionar cohesió a un conglomerat de pobles molt diversos. Fora d’això els romans et deixaven ser gal•lorromà, hispanorromà, bretò i romà, grec, egipci, celta, germànic o qualsevol altra identitat cultural adorant als seus propis déus. Per als romans, politeistes, això no suposava cap problema i la comuna adoració a la figura de l’emperador era més de caire polític, com de respecte al cap de l’estat, que d’adoració religiosa en sentit estricte.

Cap pensar que en aquells temps, fora de Roma, fora del seu àmbit cultural, només calia pensar majorment en la barbàrie. Barbàrie no entesa només en forma de brutalitat sinó més aviat de subdesenvolupament, barbàrie com a poc més de sinònim de “paleolític”. Quan en un moment de feblesa pels atacs combinats d’Atila i els huns o els diferents pobles bàrbars d’origen germànic, l’emperador va fer una crida a les armes per a defensar l’imperi, una crida que equivalia a defensar el teatre, l’alfabetització contra l’analfabetisme, els cristians es van negar a combatre perquè això implicava fer jurament d’obediència a l’emperador i això contravenia la seua estricta fe monoteista. “Allahu akbar” o “la illa-hu ilà Allah”, traduible com a Allah és el més gran o no hi ha més Déu que Allah, com a actualitzacions posteriors del mateix pensament.

Hui però toca parlar d’altra gent. En “El corcó”, citava com el pensador nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, postulava la fi de la història, val a dir, la fi de la diversitat cultural. Vençut el comunisme, el món es dirigia a una nova mena de “pax americana” amb el capitalisme com a estendard comú de la humanitat. Ni que dir cal, que aquesta visió tan cara al partit republicà amb qui Fukuyama mantenia estrets vincles, semblava idílica. Es podien haver perdut batalles, fets puntuals com ara Vietnam, però s’havia guanyat la guerra i el somni americà imperava al món. La rèplica per part demòcrata va vindre de la mà de Samuel Huntington que, en canvi, abogava per una guerra de civilitzacions. El model americà, lluny de triomfar, xocaria en les pròximes dècades amb altres models culturals arreu del món. Després de l’atemptat de les Torres Bessones i molts altres, sabem que els Estats Units es trobem vulguem qualificar-ho així o no, en una mena de guerra soterrada contra el món àrab i/o musulmà. ¿Ho estaran també en el futur contra els xinesos o la Índia, grans potències emergents? Wait and see, encara és promte per a dir-ho...

Contra qui sí han lluitat durant llargues dècades de soterrat antagonisme, és amb Rússia en la seua versió soviètica. Els soviètics van instaurar després de la revolució que va acabar amb el tsar, un sistema igualitarista respecte dels mitjans de producció, que en cas de triomfar a escala mundial, suposaria la fi del sistema capitalista de produir tant com es vol esperant vendre el màxim possible. Per al comunisme, a la base ideològica del sistema soviètic, la producció tenia que ser planificada segons les necessitats. El xoc era inevitable. Cada un dels dos països volia exportar el seu model cultural, i tecnològicament en principi anaven semblants. Per als americans, van haver-hi moments de pànic quan els soviètics es van avançar en la cursa espacial i van llançar el primer satèl•lit... Tot d’una es sentien vulnerables podent ser atacats de manera inesperada i impune des del cel; un poc vaja, allò mateix que ells van fer al Japó amb Hiroshima i Nagasaki... Al si mateix dels Estats Units, algú va treure profit d’aquella situació de pànic col•lectiu, com ara el dramaturg Orson Welles, que va radiar de manera inconscient  per a molts del seus compatriotes (a veure “L’origen d’internet” en una entrada anterior del blog), la invasió per la terra dels marcians, seguint la novel•la del seu quasi homònim H.G Wells, “La Guerra dels Móns”.

Els científics americans van doncs pensar en un sistema global i de caire tecnològic que els donara la supremacia sobre els russos en cas de conflicte, atès que es sabien menys disposats que ells al sacrifici personal, i van crear internet, un lloc no-lloc, el somni de la ubiquitat. Recent acabada la 2ª Guerra Mundial, els americans, aliats dels russos contra el nazisme, van poder comprovar l’alt grau de patiment (brutalment alt grau de patiment) al que estaven disposats a arribar els russos per tal de triomfar. Per a un occidental tota victòria té un preu, i una victòria pírrica poc més equival que a una desfeta.

Amb el temps, va caure la URSS i es va afonar l’orgull rus. Algú va reprendre el guant i va apuntar a la reconstitució de dit poder i ideologia: Vladímir Putin, el tsar de la nova Rússia triomfant (o en camí de fer-ho...). Ningú podia ni devia barrar baix cap concepte el pas de la nova Rússia. Vegem-ho amb exemples. Al 2002, Rússia es troba immersa des de fa anys en una soterrada guerra amb els txetxens i altres pobles musulmans al Caucas. Després de moltes accions brutes per un i altre bàndol, al 2002, un grup de terroristes txetxens entra fortament armat al teatre Dubrovka a Moscou i pren com a ostatge al nombrós públic allí estant, amenaçant amb matar-los a tots. La reacció de les autoritats russes és introduir gas pels conductes de ventilació per tal d’anorrear els terroristes, vora una cinquantena. El problema és que el balanç total de morts s’eleva a vora els 170, val a dir, per cada terrorista infiltrat han mort més de dos russos innocents, morts per les seues pròpies autoritats pel simple fet d’haver decidit anar a veure una obra de teatre... Escola de Beslan dos anys més tard, al 2004, un altre grup de terroristes s’infiltra a l’interior, les forces de seguretat actuen disparant contra ells. Roda i volta, uns 370 morts dels quals 171, xiquets, als quals cal sumar 200 desapareguts. Amb Rússia no es juga, que quede clar.

Sembla curiós com un poble ortodoxe com el rus, tot i l’ateisme de les últimes dècades soviètiques puga aplicar tan bé aquella vella màxima papal, i per tant catòlica, destinada a acabar amb l’heretgia càtara: “mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.

 

Lluís Alemany Giner.

Brasov a 27 de gener del 2015-01-27

França i l'islam

Una casualitat, tant l’atentat de caire islamista contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo com l’eixida a la venda de “Soumission”, la darrera novel·la del sempre polèmic escriptor francès Michel Houellebecq, van tindre lloc el mateix dia, el 7 de gener.

Atès que el llibre tracta sobre la possible presa del poder a França per part d’un partit islamista, desgraciadament la publicitat no podia ser més tràgica ni gratuita. Fa un parell de dies, per part d’un conegut em va arribar dit llibre directament des de dit país, i he decidit escriure quatre ratlles al respecte ara que a punt estic d’acabar-lo. No vull que la fi em condicione l’escriptura, de mode que escric amb la lectura avançada però no finalitzada.

D’entrada el títol ja no és casual, “Soumission”, val a dir submissió, que és la traducció al francès o llengües neollatines de la paraula àrab “islam”. Amb la mateixa arrel s-l-m, es formen també altres paraules com “salam”, amb el significat de pau, com en la coneguda frase de salutació “as-salam ‘alay-kum” o la pau amb vosaltres, que és també una frase cristiana per ser totes dues religions d’un mateix tipus, monoteistes i revelades a profetes, a un mateix espai geogràfic, l’Orient Mitjà.

A Michel Houellebecq se’l califica sovint de polemista però en realitat ell no fa sinó retratar el buit existencial de gran part de la societat actual. Allò que Edward Hopper feia amb pinzell i poca vida, retratant l’Amèrica profunda, Houellebecq ho fa amb França, una França occidentalitzada de manera que no només els francesos es veuen reflectits. Paraules com éffarement, malaise, vide, són bàsiques a la seua obra, paraules que en valencià ras i curt resumiríem com a desfici, malestar. Una societat que en principi ho té tot, és rica i democràtica, però es desfa en neurosi i infelicitat col·lectiva. 

Houellebecq no ensalça l’Islam, tot i que tampoc el denigra. Allò que a ell li interessa demostrar és que si l’Islam acaba establint-se a Europa, i obtenint el poder mitjançant eleccions a un país de la talla i importància de França, ho fa per debilitat dels propis europeus.

Sovint s’apuntava com a  paradoxa el fet de que el nazisme arrelara al país més cult d’Europa, la pàtria de Beethoven, Bach, Wagner i altres tantes personalitats; ara la paradoxa és que l’Islam, val a dir la submissió, la obediència cega a uns postulats immanents d’origen diví s’instal·le a França, el país del Drets de l’Home, de la Il·lustració, de la raó cartesiana. Jo personalment ho lamentaria molt.

La nostra cultura europea és de base greca, una base que els romans amplien i exporten a tots els cantons del gran continent i a les dues vores del Mediterrani, però després de caiguda Roma i el segrest de la cultura per part de la Església durant la llarga Edat Mitjana, qui ens prepara per al futur de llibertats personals i civils, és França. A França tots li devem molt. Les manies que les curen els metges però la submissió a religions no pot ser mai la via d’encarar una existència, com a mínim al meu parer.

A tot això, i per no fer-ho més llarg, recomane la lectura del llibre com un exercici de ciència ficció, allunyat de la realitat, sí, però no tant. Borges deia que les heretgies a témer són aquelles subtils, aparentment inofensives, que aquelles destrellatades, ja cauen soles pel seu pes. En este llibre, l’Islam arriba democràticament al poder, el problema és que la democràcia, una invenció grega, no entra en els seus postulats semítics.

Lluís Alemany Giner.

Wahhabisme, Aràbia Saudita i War on Terror.

El wahhabisme és un corrent de l'islam fundat al s. XVIII per Muhàmmad ibn Abd-al-Wahhab. Propugna un retorn a l'islam original, al de Mahoma i els primer califes, i consideren que la decadència del món islàmic s’ha produït per abandonar els plantejaments i l’esperit original de l'Islam. També consideren que la xaria és l'única llei, no distingeixen entre la llei civil i la xaria, a més consideren que les constitucions dels Estats islàmics deuen fonamentar-se amb la xaria.

 

Aquest corrent és defensat per la família Al Saüd d’Aràbia. Una dinastia que porta regnant des del s. XVIII, i que ha posat el seu nom a l’Estat –dir Aràbia Saudita és com dir Espanya Borbònica-, van adoptar el wahhabisme, convertint l’Aràbia en un Estat monàrquic absolutista i teocràtic. La xaria és la llei; no hi ha llibertats; les dones estan, almenys, tan putejades com a l’Afganistan dels talibans; no se les permet eixir de casa si no van acompanyades per un home de la casa; no se les permet conduir –fàcilment recordareu la dona que va desafiar aquesta prohibició-; les condemnes físiques –a fuetades- o la pena de mort és pràctica habitual; no han firmat ni ratificat tractats internacionals de Drets Humans fonamentals com els que protegixen els xiquets, els treballadors immigrants, contra la tortura, etc.

A més a més, Aràbia Saudita expandeix el wahhabisme arreu del món, mitjançant la creació de madrasses, escoles on s’ensenya l’Alcorà i se’ls adoctrina en aquest corrent fonamentalista, també paguen la construcció mesquites, on els imans adoctrinen en el wahhabisme. Les madrasses i les mesquites pagades per Aràbia són les principals fàbriques de jihadistes. A Noruega han prohibit que es facen mesquites finançades pels Al Saüd. A l’Estat espanyol, la mesquita de M-30 de Madrid està integrament finançada per Aràbia, i també va ser construïda pels Al Saüd. En un reportatge publicat a El País (no posaré el link perquè no en reclamen el canon) titulat Tensión en la Gran Mesquita, es conta com un grup encapçalat per el siri Imad al Naddaf va entrar a la mesquita de València, va canviar els panys i va prendre possessió de la mesquita per "unificar la doctrina religiosa en Valencia". Aquest grup va negar ser finançat per Aràbia, però rebia diners de la mesquita de la M-30, és a dir, dels àrabs encara que via indirecta.

Tots els grups salafistes, des de branques d’Al-Qaeda fins a partits polítics, tenen com a base de la seua doctrina el wahhabisme. De fet la paraula ve de salaf vol dir “predecessor” o “ancestre”, que és el fonament del wahhabisme, tornar a l'islam de l’origen. Totes aquestes branques són finançades per Aràbia. Els terroristes també, de fet està demostrat que l’ISIS o Estat Islàmic va ser armat amb diners de l’Aràbia i de Qatar, i entrenats per la CIA, per lluitar contra Bashar Al-Assad a Síria.

Hom es pot preguntar perquè tot aquest sermó sobre el wahhabisme, i amb raó. Però, el cert és que sense parar-se a pensar que hi ha darrere dels islamistes no es pot entendre res. Les organitzacions islamistes, els terroristes islamistes, els partits polítics islamistes, necessiten diners. Sense diners no poden comprar armes. Sense diners no poden tenir camps d’entrenament. Sense diners pot haver-hi gent que es dedique exclusivament a adoctrinar. Sense diners no poden haver-hi persones que paguen bitllets d’avió a camps d’entrenament. Sense diners no poden haver-hi escoles on s’ensenye una visió radical de l'islam. Sense diners no hi hauria una expansió de l'islamisme radical a mesquites de tot el món. Sense diners no anirien a les eleccions. El wahhabisme busca estendre la seua influència i poder arreu del món. El wahhabisme és l’Opus Dei islàmic, amb una diferència, els wahhabistes tenen tot els diners del productor de petroli més gran a escala mundial. I tot això ho paguen els Saüd d'Aràbia.

La gran paradoxa i el motiu d’aquest post, és que els EUA protegeixen a la dinastia Al Saüd i l’Aràbia, i per tant aquest moviment radical, a l’hora que declaren la War on terror (la guerra al terrorisme islàmic). Si per una banda els EUA diuen combatre el terrorisme, que suposadament va fer l’atemptat contra les Torres Bessones, per una l’altra banda són aliats de qui fomenta i expandeix les idees que tenen els suposats terroristes. És sabut que la CIA va entrenar Al Qaeda -un grup que té com a base ideològica el wahhabisme-, de fet ells van batejar amb eixe nom l’organització. Al Qaeda vol dir “la base”, la base és per la base de dates de la CIA, on es recollien els noms i les activitats dels mujahidins que els ianquis entrenaven i finançaven per lluitar a l’Afganistan contra l'URSS als anys ’80.

Perquè els EUA protegeixen l’Aràbia dels Saüd si saben que fomenten el islamisme radical? Pel petroli. Aràbia és el major productor de petroli mundial, i gaire bé tot el petroli dels àrabs está explotat per empreses nord-americanes. Si veieu el documental "Fahrenheit 9/11", de Michael Moore, s'explica perfectament els lligams entre els àrabs i els EUA, concretament amb la família dels Bush.

La relació és clara: els EUA, les empreses nord-americanes, exploten el petroli de l’Aràbia, i a canvi deixen als Al Saüd fer el que els done la gana, dins i fora d'Aràbia, amb la promoció del wahhabisme. Si grups terroristes d'ideologia fonamentada en el wahhabisme atempten contra Occident, els EUA segueixen la War on Terror com si això no tinguera res a vorer amb l’Aràbia, i quan els interessa, com en el cas de Síria, treballen juntets promocionant grups com Al Qaeda als '80 o més recentement l’Estat Islàmic (ISIS) a Síria. Però mai, i absolutament mai, aniran a l’arrel del problema en la War on Terror. L'arrel són les mesquites on s'adoctrina en el wahhabisme, les madrasses, la financiació a grups salafistes d'arreu del món, ja siguen grups polítics o jihadistes.

Tot plegat un exercici d’hipocresia. Tots som Charlie Hebdo. Però a l’hora de la veritat, tots volem el petroli i els petrodòlars dels Al Saüd, i no pensem que eixos petrodòlars estenen una visió de l'islam que ens vol exterminar. En el fons amb eixos petrodòlars s’ha pagat l’atemptat contra Charlie Hebdo. Però, mut, calleu, no ho digueu a ningú. D’això no es pot parlar.


P.S.: Acabat d'escriure aquest post, trobe una notícia de Intenationalt Business Times tilulada "9/11 Link To Saudi Is Topic  Of 28 Redacted Pages In Government Report; Congressmen Push For Release". En ella podem llegir: A multitude of sources tell IBTimes, and numerous press reports over the years in Newsweek, the New York Times, CBS News and other media confirm, that the 28 pages in fact clearly portray that the Saudi government had at the very least an indirect role in supporting the terrorists responsible for the 9/11 attack. In addition, these classified pages clarify somewhat the links between the hijackers and at least one Saudi government worker living in San Diego. [Un munt de fonts diuen a IBTimes, i nombrosos articles de prensa durant anys en Newsweek, el New York Times, CBS News i altres mitjans ho confirmen, que les 28 págines retraten clarament que el govern Saudita ha tingut com a poc un paper indirecte en donar suport als terroristes responsables del atac del 9/11. A més, aquestes pàgines clasificades clarifiquen un poc les relacions entre els segrestadors i almenys un treballador del Govern Saudita que vivia a San Diego.] Més clar aigua.

Òskar "Rabosa".