Vell que fa nosa, coronavirus que el mata.

Hi ha una murga que ens assetja darrerament amb la pandèmia: açò ho conviarà tot. Més amb el què ha passat amb els vells i les residències. Ara que ja ha passat el pitjor, de moment,  de la tempesta, comencen algunes veus que diuen fer balanç i els missatges buits i destrellatats es reprodueixen. Sembla que dins del govern de la Comunidad de Madrid hi ha lio. La catàstrofe a Madrid ha sigut de magnituds èpiques. No podia ser a un altre lloc. ¿No és Madrid el centre del liberalisme espanyol? Doncs, s'havia de notar. Diuen que açò no pot tornar a passar què s'ha de canviar, què hem de canviar.

La catàstrofe amb els majors és fruit del sistema neoliberal/capitalista. I s'entén perfectament amb una tríada màgica per a catàstrofes humanitàries: 1) Introducció d'un llenguatge econòmic a tots els nivells socials; 2) reïficació; 3) maximització de beneficis. I això on triomfa, més que a cap altre lloc, és a Madrid, capital dels lladres d'Espanya, i de totes les Espanyes ficticies i inventades.

El llenguatge establert pels economistes liberals, especialment els neoclàssics/marginalistes, s'ha imposat en tots els àmbits. El canvi en el llenguatge porta canvis en el pensament, en els valors i això, per tant, repercuteix en tots els àmbits de la nostra vida. Respecte dels vells, el missatge de la productivitat i de què ha de tenir valor en la societat, porta a considerar els vells com una càrrega que ha d'assumir la societat, especialment la part més improductiva de la societat que és l'Estat. Així doncs tenim que la societat sencera ha de suportar una part improductiva de societat, cada vegada més gran, i, a més a més, ho fa l'Estat, què és un organisme anòmal que l'únic que fa és nodrir-se de la riquesa creada pels elements més creatius de la societat, açò és, els emprenedors/empresaris. Tot açò són evidents fal·làcies que han infectat el vostre cervell com els memes, però els memes de Dawkins, no els de FB, que també vos infecten de mala manera.

Considerar els vells com improductius i com a càrrega porta al fet que els familiars més joves, que tradicionalment hi han mantingut als majors a les seues cases fins al darrer dia, també els vegen com una càrrega. La transvaloració dels valors que s'ha produït amb el neoliberalisme, com vam exposar al post de El neoliberalisme és nietzscheà, ens du al fet que els familiars ja no puguen ni vulguen fer-se càrrec dels seus majors. El motiu que es sol adduir és el de manca de temps, bé perquè s'ha de treballar o bé, perquè quan no es treballa, no es té temps, perquè hom ha de tenir temps per a si mateix, és a dir, per a gastar els diners que ha guanyat treballant en coses estúpides i innecessàries. La llibertat individual passa a ser l'element primordial, per damunt de qualsevol obligació, i sobretot quan es tracta de satisfer capricis. Recordem que la transvaloració de tots els valors, feta pel neoliberalisme, ens du directament a l'egoisme i a manca de compassió.

Això ens porta directament al segon dels elements per a la tempesta perfecta que hem viscut amb la COVID-19. Els vells si són mantinguts, han de ser objecte d'extracció monetària, se'ls ha de poder traure de diners, se'ls ha de monetitzar. I el camí per a fer-ho són dos: el primer fent-los malalts crònics i atapeint-los de medicaments; el segon, com que les famílies no volen/poden fer-se càrrec d'ells, es creen residències per apartar-los, on puguen seguir medicant-los a mansalva i les famílies puguen seguir, treballant per preus miserables i gastant en coses absurdes els seus ingressos. Amb això, es produeix la reïficació de la qual també he parlat en altres ocasions, passant els nostres vells de ser persones a ser mercaderies.

El tercer element, i el detonant de tot açò és la maximització de beneficis per les empreses. Aquest s'ha convertit el primer manament de tot empresa, ja des dels anys '70, quan es va encetar el debat sobre la "responsabilitat social de l'empresa". Milton Friedman, a un article publicat al New York Times anomenat "The Social Responsability of Business Is To Increase Its Profits", ja va deixar clar que l'únic i principal obligació era la maximalització de beneficis perquè els accionistes tinguen el retorn més gran possible, qualsevol altra consideració de responsabilitat social de l'empresa era socialista i antidemocràtica –nyas coca-. I gestionar residències de vells és un negoci lucratiu al qual s'han llançat grans empreses, com ACS mitjançant filials, i fons d'inversió i fons voltors. Ahí el negoci està a retallar despeses. Retallar despeses implica no donar l'atenció necessària sinó mínima atenció perquè sobrevisquen i poder maximitzar beneficis. Per això, els serveis mèdics són tan precaris o les mesures d'EPI eren obviades.

I de tot açò què canviarà? Doncs res. Perquè canviaren les coses, hauria de canviar també la mentalitat, haurien de tornar els valors on es prioritzen les persones sobre els diners; hauria de morir el capitalisme per tant. I això no passarà, encara no. És més, hi ha una disputa política sobre els responsables de la gestió política de les residències, però en eixa disputa ningú anomena als propietaris, quan la immensa majoria de les morts que han passat són per la manca de l'atenció deguda per part dels gestors privats. Altra vegada l'Estat ix mal parat en la prestació d'un servei social i els diners se'ls han endut els ... de sempre. Tot sota el paraïgues mediàtic que desvia l'atenció. Però no podem perdre de vista que el que ha ocorregut amb els vells ha sigut una hecatombe perfecta a l'altar del capitalisme.

Òskar "Rabosa".

Capitalisme modern.

Se sol dir que la Revolució Industrial vingué a quebrar el monopoli de la producció manufacturada d’època medieval on mitjançant confraries tot es produïa segons un preu comunment acordat. La cosa anava a més, de fet, l’urbanisme estava determinat segons ocupacions,  més cèntric el carrer dels cordellers, el dels sabaters, més a fora els més contaminants, el dels carnissers o queviures en general. Els joves entraven en un taller i romanien un temps aprenent fins a que se’ls autoritzava a produir una “obra mestra”, que no tenia el sentit d’excel·lència actual sinó digna del mestre, el propietari del taller. Es treballava a gust del consumidor.

Tot això, al cap dels segles, simplement desaparegué en el moment en que començà a circular la llavors revolucionària idea de produir bens de consum barats i en sèrie. Les obres mestres com a obra del passat, ¿vostè vol un plat, una taula, qualsevol cosa? Doncs bé, ahí la té. Igualeta a del seu veí, barata, de fet, probablement elaborada per vosté mateix o el seu veí car un dels majors efectes de la Revolució Industrial fou el de provocar l’èxode rural. Fins a inicis del segle XIX es pot afirmar que més del 90% de la població de qualsevol lloc era rural mentre que a mitjans del segle XX, la població rural en qualsevol part ja era minoritària respecte de la urbana i dedicada a ocupacions industrials o allò que tímidament s’anunciava com a terç sector, metges, funcionaris, agents bancaris o de viatges, etc. Ras i curt, tot aquell que no produïa directament alguna cosa.

Els Estats Units d’Amèrica obtenen la independència al moment de la Revolució Industrial, de manera que ho fan tot com a la metròpoli britànica. Una volta lliberats d’ella no els hi queda més que recurrir als seus mateixos artificis i fomentar la immigració de gent desitjant escapar a una Europa primer en guerra per les guerres napoleòniques, després per escapar a l’esclavatge d’un incipient món capitalista on no existeixen regles i sí explotació humana al més alt nivell. Dickens ho plasma en literatura,  Marx i Engels en assaig. Lliure de competència continental i amb matèries primes i població immigrant educada, els Estats Units d’Amèrica prompte esdevindran una potència mundial. Lliures també de lleis per allò del pionerisme i perquè cadascú tenia orígens diferents, es decideix bastir un ordre nou. L’Amèrica com a daurat somni d’immigrants diversos. Allí Henry Ford, decideix, per exemple, automatitzar la cadena de producció d’allò que ja existia a Europa, el cotxe, però que als Estats Units per les seues grans distàncies era indispensable. Tot i així, parlem sempre d’un capitalisme no especulatiu, lligat a una producció d’un bé al que si li aplica una taxa per generar un benefici més enllà del cost de producció.

El nou capitalisme comença a generar, en canvi, situacions ridícules sinó absurdes. El propietari d’una pizzeria a Nova York descobreix que els clients per “delivery” es comencen a queixar de minva de qualitat en pizzes seues que li arriben tard o fredes, etc. Allò divertit per a l’home és que la seua pizzeria no tenia servei de repartiment a domicili. Els clients es queixen, a més, de diferència de preus entre el catàleg electrònic (que ell no tenia) i les pizzes comandades al local. Sorprés a més no poder l’home comença a tirar del fil per descobrir que la seua pizzeria ha estat inclosa sense ell saber-ho en la base de dades d’una aplicació informàtica que presenta el seu producte, cosa que ell sí el·labora i sap i la seua distribució, cosa que ell no sap ni oferta a la seua clientel·la. Roda i volta, sembla que algú ha decidit vendre les seues pizzes assumint una pèrdua, així que comença a demanar-se pizzes a sí mateix. Inicialment de manera tímida, enviades a casa d’amics o coneguts. Sorprés, observa que l’aplicació que desconeixia que ofertava les seues pizzes li reemborsa la diferència, de mode que pot fer comandes sense de fet lliurar res si vol, car passa el temps i ningú comprova i els diners li continuen arribant igual.

Tercera fase del capitalisme, generar moviment per fictici que siga... Les pizzes tan barates generen mercat, passat un temps de prova, un tècnic de l’aplicació se li acostarà per dir-li que el periode de prova gratuït ha expirat i que si vol continuar venent com ho feia li caldrà unir-se a ells. Clarament màfia associativa.

Què decidirà o decidí el propietari de la pizzeria ja ho ignore però em sembla molt bé el temps que va poder convidar als seus amics a menjar pizza no gratuïtament sinó de manera remunerada, i tot per una gent que sense el seu permís se li havia entromés.

Com en un bluff de pòker massiu, no podria haver continuat fins a l’infinit acabant amb la fam mundial? Clarament, li haurien parat els peus avant, ara bé, fins on hauria arribat? No hauria generat de nou –i així cíclicament- una nova roda d’inflació? Too big to fail...

Bucarest a 23 de maig de 2020. 

Lluís Alemany Giner

A VOLTES I REVOLTES

A voltes sembla que, per molt que s’explique una cosa, o la gent demostra tindre seriosos problemes de comprensió o, simplement, no es concentra suficientment a l’hora de llegir. Ho explicaré de nou, de manera senzilla i esquemàtica, perquè no hi hagen més dubtes. Ara, si voleu assabentar-vos, de manera definitiva, de per què les revoltes de les esquerres són atacades de manera brutal, tant per la premsa com per la policia o l’exèrcit, mentre que les de dretes fan allò que volen i hi ha una major permissivitat en el tracte, seguiu llegint.

En la premsa internacional, quan la gent s’oposa a un govern com el veneçolà, el xinés o el rus, ho fa per la llibertat, mentre que si la revolta és contra el francés, l’español o contra el GR-20 (entès com a govern mundial), ho fa per restar llibertats. I això, per què passa?

Walter Benjamin deia que la diferència entre els extrems –els polítics— era escassa, però alhora, abismal. El feixisme i el moviment esquerrà radical es diferencien en una cosa que esdevé fonamental per entendre tot açò: el feixisme no busca canviar el sistema, mentre que l’esquerra, sí. Quan es tracta el sistema, s’ha de dir que eixe engranatge és el capitalisme, que hui podríem substituir pel liberalisme. Quant a la resta de reivindicacions com la llibertat d’expressió, la protecció social o qualsevol altra, prompte hi hauria coincidències...

Però, estes revoltes de la dreta, poden afectar el sistema? Doncs, si mirem això que passa a Veneçuela, per exemple, sí. Perquè el sistema ja està tocant el moll de l’os del capitalisme amb les successives nacionalitzacions, i cal que els més sistemàtics es revolten com si foren uns autèntics antisistema, i la repressió la realitza l’estat, diguem-ne socialista. La finalitat, però és la que s’ha explicat més amunt, o siga, que el sistema econòmic hegemònic no es qüestione, ni es canvie. D’altra banda, hem vist com a Xile, a Equador, o com haguera passat a Argentina si haguera repetit el president Macri, hi ha protestes que intenten mantindre eixos xicotets avanços socials subvencionats pels anteriors governs del progrés. A Brasil, tard o d’hora passarà, si Bolsonaro toca alguna tecla equivocada, per minúscula que siga.

La reacció de l’estat és la reacció dels poders econòmics i, per tant, la reacció del sistema. Si es revolten persones, o grups, que qüestionen allò inqüestionable, garrot i pa dur! La llibertat d’expressió només val a partir de la socialdemocràcia, i no per a la seua esquerra! Si es revolten persones, o grups, que demanen tota mena de barbaritats, però que no qüestionen ni volen canviar l’engranatge econòmic, permissivitat! A més, sempre es poden usar estos grups per neutralitzar els altres... Ara, allò bonic que ens tocaria fer és escriure sobre les revoltes de Hong Kong, no? I dic bonic perquè si ningú no qüestiona el sistema econòmic... es tracta, per tant, només de llibertat?

Salvador Sendra

LA IZQUIERDITA COBARDE

No hi ha res per entendre cada moment, ni per carregar-se de raó a l’hora d’explicar els moviments més actuals, que rellegir alguns clàssics d’estos que ens volten per la ment quan necessitem mirar una mica més enllà de l’esdeveniment concret i de les comunicacions. Perquè les associacions empresarials i els bancs creuen que el guanyador de les darreres eleccions ha de governar sol o, si es dona la possibilitat, pactar amb Ciudadanos.

Ja sabem que el liberalisme és una màquina arrossegadora que, quan acabe amb allò que queda de l’estructura social, començarà a devorar-se a si mateix. De moment, les darreres temptatives han estat les lligades a la sanitat concertada, copiant el model de l’educació, ja que les companyies exploren la gestió dels centres hospitalaris; i ahí encara hi ha camí per créixer. De moment, sembla que s’ha aturat el desembarcament.

Un sistema incapaç d’avançar si no se centra en la intervenció en la ja malmesa societat del benestar o en la disminució dels impostos –no ens enganyem— és un sistema en decadència. Quan la màquina creadora està forta, tot allò que se li pose per davant és arrossegat. Quan allò que demana és entrar en negocis que, en un principi, no haurien de ser-ho, és que ja no dona per a més. I, quan se centra en pagar una mica menys d’impostos per seguir funcionant, això és la decadència absoluta.

La «izquierdita cobarde», però, encara està repensant-se el seu paper en el món, tot i que ha rebaixat considerablement el to. Els bancs i les associacions empresarials només han obert la boca ara, al final del procés, i no per criticar les mentides i els enganyosos arguments empleats per la triple dreta, sinó per demanar al guanyador que fuja de Podemas –m’he permés la llicència de canviar allò que crec que és el morfema de gènere— perquè no s’apague el sistema de respiració artificial: els impostos, la sanitat concertada i les concessions.

Al final del llibre la Walter Benjamin L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica, diu que «El feixisme pretén organitzar eixes masses sense modificar el règim de propietat, que eixes masses intenten eliminar, i creu arreglar el problema permetent a les masses no ja imposar els seus drets, sinó, tan sols, expressar-se [...] La conseqüència lògica del feixisme és una estetització de la vida política». L’adaptació de Benjamin al segle XXI és ben fàcil: canviar feixisme per populisme de dreta i règim de propietat per beneficis polítics i fiscals. A l’estetització de la vida política, no li calen comentaris, no?

Salvador Sendra

Negar el canvi climàtic és lluitar contra el neoliberalisme.

Abans d'entrar al fons de la qüestió és important advertir que si tu, lector que has fet clic a aquesta pàgina, eres talibà del canvi climàtic, no continues. Has entrat a un post d'allò que taqueu de "negacionistes" en el sentit més pejoratiu del terme. Per dir-ho d'alguna forma, el més suau que em diràs que és que sóc com Trump. Aleshores estalviat la molèstia i segueix el teu camí fent clic a la x de tancament de la pàgina. Si en canvi creus amb el canvi climàtic i vols contribuir a un debat obert, respectuós encara que amb arguments ferms, benvingut i ben rebuts els teus comentaris.

Fins no fa massa, jo també era un creient fervorós del canvi climàtic. Jo també me'n vaig riure del cosí de Rajoy. Era un tema que em creava angoixa. Em sentia culpable. Però a poc a poc, he anat abandonat les creences. La Fe. Cert que no només en aquest tema. Tot el que creia fa 10 anys ha quedat dissolt en un no-res. Totes les creences més fermes, s'han tornat en escepticisme. En molts temes un escepticisme que ratlla en el de Hume. Ja sabeu, Hume va afirmar que no teníem cap element per pressuposar que el Sol demà al matí tornaria a eixir.

El cert és que amb aquests 10 darrers anys, arran de la crisi, i de certes experiències personals i vitals, he fet un canvi copernicà en molts temes dels quals creia, entre d'altres el canvi climàtic, la posició personal davant aquest fenomen i la posició social que s'hauria d'adoptar. He arribat a la conclusió que Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles amb anglés), que l'ONU, els acords que s'adopten com el darrer, el de París, etc., no són més que mandangues, una presa de pèl en tota regla.

Negacionistes del canvi climàtic hi ha de dues classes, a saber: 1) els que neguen que hi haja un canvi climàtic o escalfament global; 2) els que neguen que tinga un origen antròpic, és a dir, què l'Ésser humà siga el causant. Respecte del primer postulat, no hi ha canvi climàtic o escalfament global, crec que sí que és cert que hi ha. O això sembla deduir-se de les dades, encara que els profetes del canvi climàtic sembla que les unflen un poc. Respecte del segon postulat, no és d'origen antròpic, tinc dubtes i no pocs. Però no és el moment d'exposar-los o faria un post de 30 fulls. En tot cas em sembla indiferent, canvis climàtics hi ha hagut tants, que no passa res.

Els dubtes al voltant de l'origen antròpic en van vindre quan em vaig assabentar que la campanya de lluita contra el canvi climàtic la va començar Margaret Thatcher. Aquesta "bona dona" va dir: "El peligro del calentamiento global es todavía invisible, pero suficiente real para hacer cambios y sacrificios pensando en las generaciones futuras". Aquestes paraules, lloades pels ecologistes i apòstols del canvi climàtic, deuen ser posades en context. Quan ella va arribar al poder, una de les lluites més dures que va tenir, va ser contra els miners, amb vagues massives als anys '84 i '85 del segle passat. Diuen els crítics del canvi climàtic, que Thatcher per carregar-se de raó va buscar motius científics per fer front als miners. L'excusa la va trobar amb l'escalfament global derivat del CO2, una teoria que fins aleshores, malgrat fer molts anys –almenys des del 1935 si no recorde mal- que s'havia exposat, no havia triomfat ni pres com a seriosa en la comunitat científica. Ella va posar els diners. La derrota dels miners va suposar el triomf físic de les polítiques neoliberals. El neoliberalisme havia tingut la seua primera gran victòria.

La meua postura contra el canvi climàtic és una postura ètica. És una presa de consciència i posició contra el neoliberalisme. Hom, ingenu ell, em dirà que com puc estar èticament contra el canvi climàtic i contra el Planeta, la vida a la terra, etc. En primer lloc, no estic ni contra el Planeta ni contra la vida. És més, em sembla que estem fent mal, fent-nos mal. Però no passa res. D'ací 50 milions d'anys, la vida continuarà al Plantea i ja siga per culpa/causa* nostra o no, gairebé cap de les espècies que hi ha ara estaran aleshores. Com gairebé de les espècies que hi havia fa 50 milions d'anys continua hui en dia. Per si no ho sabíeu, la vida ha sobreviscut a extincions massives que van acabar amb el 96% de les formes de vida que hi havia aleshores. I la vida ja havia patit dues extincions massives abans amb extinció de 85% i 82% de les formes de vida, i en patiria dues més després amb extincions del 76% de les formes de vida. I la vida va seguir, com segueixen les coses que no tenen massa sentit**.

Tot això no vol dir que tinguem cap dret, ni cap legitimat per actuar com uns autèntics energúmens amb el Planeta. Òbviament cal una ètica, però l'ètica ha d'estar fora del neoliberalisme. No podem fer el joc al neoliberalisme. Cal acabar amb conceptes com "creixement", "creixement sostenible", "obsolescència programada", etc., tot allò que porta convertir en un abocador el Planeta. Més enllà, fins i tot cal replantejar-nos els conceptes bàsics que suporten la nostra societat. Almenys si volem estar a aquest lloc un temps més i no acabar suïcidant-nos mentre ens emportem algunes espècies més.

Aleshores és preguntareu, quina és la meua posició ètica enfront del canvi climàtic. El canvi climàtic s'ha convertit en una màquina d'acumular capital per a les elits financeres, d'una altra forma absolutament immoral. A aquest mateix blog, a R-TV, trobareu un documental sobre el negoci de la banca amb la natura. Si teniu ganes, mireu-ho. A més a més, David Havey a "Seventeen cotradictions and the end of Capitalism", ho explica de forma magistral:

Nature is necesarily viewed by capital –and I must stress that it may be and is viewed differently within capitalism as a whole- as nothing more than a vast store of potential use values –of processes and things- that can be used directly or indirectly (through tecnologies) in the production a realisation of comodities values. Nature is “one vast gasoline station” (to cite Heidegger) as natural values are monetised, capitalised, commercialised and exchanged as commodities. Only then can capital’s econmic rationality be imposed upon the world. Nature is partitoned and divided up as private property rights guaranted by the state. Private property entails enclosure of nature’s commons. (La natura és vista necessàriament pel capital –i jo he destacat que pot ser vista i es veu de forma diferent dins del capitalisme en general- com res més que un gran magatzem de possibles valors d'ús –de processos i coses- que poden ser directament o indirectament (mitjançant les tecnologies) en la producció una realització de valors de mercaderies. La natura és "una gran benzinera" (per citar Heidegger) on els valors naturals són monetitzats, capitalitzats, comercialitzats i canviats com mercaderies. Només aleshores pot la racionalitat econòmica del capital ser imposada al món. La natura és partida i dividida com drets de la propietat privada garantits pels estats. La propietat privada implica el tancament*** dels béns naturals comuns.)

.../...

Why this interventions may seem progressive, their effect is futher promote the penetration of market processes and market valuations into all aspects of our lifeworld. This is the case with carbon trading and a growing market pollution and ecological offsets. (Perquè aquesta intervenció pot semblar progressiva, el seu efecte és promoure la penetració dels processos de mercat i les valoracions de mercat dins de tots els aspectes de la nostra vida. Aquest és el cas del comerç del carboni del creixent mercat de compensació de contaminació i compensació ecològica).

És a dir, tot l'entramat al voltant de canvi climàtic, amb les mesures estatals i supraestatals, està pensat per privatitzar la natura i mercantilitzar-la. No té cap objectiu, en el fons ni en la forma, per aturar els suposats efectes perniciosos del canvi climàtic.

Òskar “Rabosa”.

* La culpa és un sentiment derivat d'una moral, purament cultural. Els fets físics poden tenir causes, però mai hi ha culpa. L'asteroide que va acabar amb els dinosaures i va provocar la darrera extinció massiva, no té cap sentiment de culpa. Això no obstant, deixe la "culpa" perquè es sentiu culpables.

** "Y la vida siguió / Como siguen las cosas / Que no tienen mucho sentido" Donde habita el olvido, Joaquin Sabina. La vida no té cap sentit, cap finalitat. Simplement és.

*** Enclosure fa referència (traduït seria tancament, encerclament) al procés que es va viure al Regne Unit, on els béns comunals que venien de l'edat mitjana foren privatitzats. Els usuaris dels béns comunals que disposaven dels productes i gestionaven eficientment dits béns es van veure en la misèria gràcies a aquestes privatitzacions.

ESPECIALISTES SENSE ESPERIT, GAUDIDORS SENSE COR

Vostés recorden quan, fa uns anys, per l’inici de la crisi, es deia això que calia tornar a les essències del capitalisme per poder eixir de tota eixa espiral catastròfica que es veia vindre? La majoria dels polítics del moment van optar per fer servir estes paraules i els pobres ciutadans-votants, vam pensar que eixa era la solució més adequada per a una forma d’entendre el món que ens havia dut tants beneficis. Ara podem pensar que tot era un deliri causat per una sobredosi de mediocritat.

Pensar en l’estupidesa d’esta afirmació ens situa en una cruïlla interessant; d’una banda, es pot intuir que tornar als inicis d’este sistema ens pot ser útil i, d’altra banda, ens pot transmetre que el retorn a la situació primària es pot fer d’una manera artificial i induïda. Les dos coses, però, ho tenen difícil per sostindre’s i, mirades en perspectiva, poden fer riure. Weber, a 1901, ja pensava que l’essència d’eixe capitalisme s’havia perdut abans de la I Guerra Mundial, cosa que significa que unes crisis han estat més violentes que altres, i que n’han hi hagut moltes.

Per a Weber, la cosa ha funcionat mentre el sistema ha estat motivat per l’esperit. Una volta que esta força ha minvat, el deure professional ha quedat desvinculat de la seua figura ideal i, per tant, el progrés ha romàs fins ara com una simple raó econòmica, o podríem dir que tècnica. Weber ho transcriu de la següent manera: «especialistes sense esperit, gaudidors sense cor». Jo, personalment, pense que s’ajusta en gran mesura a la realitat. El seu autor, en altre temps, haguera estat considerat un profeta!

Al segle XXI, una persona que es considere hedonista ha de ser conscient, per damunt de tot, que necessita del cor per a gaudir de la vida i de l’esperit per a realitzar qualsevol professió o tasca perquè, si no és així, difícilment podrà mantindré la dignitat més d’una setmana, si seguim les directrius de Weber però, i si el mateix autor retorna a la mentalitat de la Il·lustració per a fonamentar eixe capitalisme, on és que hem d’ubicar el cor i l’esperit? Personalment, sempre havia entés que eixes coses pertanyien al Romanticisme i, per això, només puc pensar que el punt de vertader interés per al sociòleg alemany és el moment del trànsit entre ambdós períodes.

Per ara, sembla que ja hi ha qui ho ha començat a promoure amb la tornada a les fronteres proteccionistes dels estats-nació i, casualment, esta gent és la que ara preocupa als qui pensaven en eixa refundació capitalista; segurament a causa de l’escassa il·lustració dels partidaris perquè, pel que puc endevinar, s’ha de ser il·lustrat per esdevindré romàntic.

Salvador Sendra

EL POSTCAPITALISME CAU PEL SEU PROPI PREFIX

Immers com estic en la crítica literària, i empassant-me Paul de Man, Levi Strauss i Harold Bloom, de moment, entre sense perdre ni un segon en una de les obres de Foucault que deu desembolicar tot este laberint de teories i de pensaments que poden semblar pareguts però que són del tot antagònics. Estructuralisme, fenomenologia, nova crítica, hermenèutica i algun que altre post- han estat atacant-me durant unes quantes setmanes en què, per oblidar-me’n, de tant en tant llegia la premsa i revisava el Facebook.

I en estos moments d’esbarjo és on he pogut llegir alguna cosa sobre el postcapitalisme que m’ha deixat del tot afectat. Precisament, les teories i les seues resistències —faig servir la paraula emprada per de Man— estan presents en allò que he revisat per entredindre’m! No podré escapar mai d’este embolic de moviments i postmoviments? Doncs ara sembla que està de moda i, si aplique alguna cosa de les que he aprés de l’estudi literari, tot apunta que puc dir l’última paraula. El post-, siga el que siga, està més pendent de puntualitzar qualsevol ideologia que d’aportar-ne alguna altra de nova.

Paul de Man explica que la Nova Crítica, centrada a EEUU en major mesura, intenta esborrar les teories prèvies i moure’s en una mena d’espai sense teoria, cosa que és pitjor encara que el mateix post- que se centra en els punts febles de cada una i que, a més, encara seguixen vigents. A partir d’ací, i aplicant allò que he aprés de la literatura, la pregunta que he de plantejar a aquells que parlen, o escriuen, sobre el postcapitalisme és si són conscients que el prefix que adopten només modificarà el sistema actual. Si són conscients, ara calle i no seguisc alliçonant ningú per este camí, però torne a preguntar si són sabedors que el canvi que pot vindre des de la resistència a la teoria només es podrà realitzar des de l’anul·lació de la mateixa teoria, siga la que siga.

Este darrer punt és important perquè normalment, la gent que s’escuda darrere del prefix post- busca el canvi, o la superació, i no la modificació puntual. Aleshores, la seua postura és crítica i es podria incloure en un paral·lel mercantilista de la Nova Crítica literària, o siga, exempta de tota ideologia —a priori— tot i que sabem que eixa postura ja és en si mateix una definició ideològica i un fet impossible en la pràctica. I arribats a este punt, només cal dir que el capitalisme els ha tornat a guanyar la partida perquè ja és tan transversal que es troba present en qualsevol subconscient, individual o col·lectiu, fins al punt que no podem ni imaginar altre sistema. El capitalisme no és una teoria, ja no té ideologia ni, de moment, opositor!

De la postveritat no he llegit res; segurament perquè el món literari és fals en essència.

Salvador Sendra

Missing America…

Missing America, i per Amèrica cal entendre els Estats Units d’Amèrica. Una frasse que té una significació ambigua en la seua llengua original, l’anglès. El primer sentit és el d’una Amèrica absent, que no es deixa notar a nivell mundial com ho feia en les últimes dècades. Una Amèrica que ha abdicat voluntàriament del seu paper d’única superpotència al món després de la caiguda del bloc soviètic o el comunisme com a ideologia. La segona significació que es pot sobreentedre és la d’enyorar Amèrica, cosa que farà bramar a més d’un progressista de la vella generació, que farcida d’idealisme, va créixer creient un deure moral ineludible el d’oposar-se als Estats Units d’Amèrica per imperialistes i prepotents (i no els faltava la raó en molts casos concrets).

Hui en dia i particularment sota la presidència de Barack Hussein Obama, es manifesta clarament el primer aspecte. Amèrica ha renunciat a liderar. El seu predecessor George Bush fill es va empantanar en guerres a l’Irak o l’Afganistan. Cert que, segons ell, calia fer-ho atès que hi havia que venjar els atemptats islamistes de l’11S, que causaren la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i la mort de vora unes tres-mil persones. Ara bé, això no ho explica tot, car son pare ja va encetar l’anomenada Primera Guerra del Golf, i Al-Qaeda no hi tenia encara res a veure...

Obama, declarat pacifista front als falcons dretans del partit republicà com ara els hipertestosteronitzats Bush, texans de l’ala dura, intentà tancar d’alguna manera els conflictes heretats: no ho ha aconseguit. A punt d’acabar el seu segon mandat, el món bull en conflictes, tants sinó més com en l’època Bush.

Analitzant, han anant apareguent nous factors. S’ha passat del rol d’única superpotència mundial dels Estats Units, a una multipolaritat que fa que actors nous com ara la Índia, la Xina, el Brasil o altres tinguen cotes de poder que no havien tingut mai. L’Europa Occidental, el Canadà, Austràlia o el Japó, aliats tradicionals, semblen viure una època d’estancament o com a mínim de no expansió. Tant els anomenats països occidentals com els Estats Units, semblen haver optat únicament pel poder tou, en contraposició al poder fort o militar que els va caracteritzar en el passat en tant que potències colonials.

Noves potències i copiant el seu model, els han llevat el pa de la boca. Xina o la Índia (o Corea del Sud), no han inventat el capitalisme, però semblen estar traguent-li més profit ara mateix que les nacions històricament capitalistes ja des de l’adveniment de la Revolució Industrial. El problema és que el món es troba superpoblat i contaminat com mai abans. Pot el planeta aguantar l’embranzida del capitalisme salvatge destructor de l’ecologia unes quantes dècades més? Probablement no...

Per altra banda, noves ideologies han surgit que no existien en el temps del domini fort nord-americà. L’Islam, que semblava una ideologia arcaica, ha renascut al llarg de molts països i compta amb adeptes –novetat!- fins i tot entre part del jovent occidental. Per a ells tampoc l’ecologia és fonamental car el Corà res al respecte diu sinó la multiplicació d’efectius i l’adoctrinament als seus postulats a nivell planetari global. Islam o res, per a tots, semblen dir, i es declaren en guerra contra el món. Un món al que, de nou, sense un poder fort, li resultarà difícil plantar cara. Rússia, l’antic enemic vençut, sembla tornar a volar alt amb Putin, i tant aquest com el seu poble, tenen una determinació i valors incompatibles als de les febles democràcies occidentals, per la paga, cada volta més demogràficament envellides.

Missing America... Amèrica no es mostra present, ara bé, veient els abans citats nous actors al tauler mundial, caldrà preguntar-se si també la segona acepció de Missing America, la d’enyorar-la, no esdevindrà realitat....

Diuen els castellans que “quien tiene boca se equivoca”, val al dir que qui actua, pot errar. Caldrà veure el tamany dels probables nous errors xinesos, indús, musulmans o russos per veure si al cap del temps, algun dia en el futur, no enyorarem el poder fort nord-americà dels “good old days”.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer de 2016.

Alguna cosa no va bé.

Les darreres eleccions a França han posat de manifest que el Front Nacional era la primera força. No és un fenomen aïllat. Així trobem, a Hongria governa Viktor Orban i a Polònia, Jaroslaw Kaczinsky. Però, a més a més, trobem que augmenta el seguiment de personatges o partits com: Geert Wilders a Holanda, el Vlaams Belang a Bèlgica, el Partit de la Llibertat d'Àustria, els Demòcrates de Suècia, els Vertaders Finlandesos i el Partit Popular Danés. A l’Europa del sud els moviments que anomenen populistes han sigut més d’esquerres, Podemos a l’Estat espanyol, Syriza a Grècia. A Itàlia el Movimento 5 Stelle, que resulta més aviat inclassificable en el marge esquerra/dreta.

El creixement d’aquests moviments posen alerta a les benpensants ments dels mitjans de desinformació, que tenen com a tasca blindar el sistema. No he llegit cap article seriós que parle del perquè del creixement d’aquests moviments, perquè la meravellosa democràcia liberal, que ens tracten de vendre, pateix per culpa d’un bon grapat de milions de votants europeus que busquen refugi en partits i moviments que la qüestionen, pe què es qüestiona la Unió Europea i no s’accepten meravelloses Constitucions que enlluernaran el món... Ni tan sols Joschka Fischer, exministre d’Exteriors i vicecanceller d’Alemanya entre 1998 i 2005, dóna més que arguments puerils per justificar la pujada dels “populismes de dretes”, a un article publicat a El País recentment titulat Furia nacionalista y xenòfoba. Fischer diu que el creixement d’aquests partits es deu a “un miedo basado en la comprensión instintiva de que el “Mundo del Hombre Blanco” (una realidad que sus beneficiarios daban por sentada) está en decadencia terminal, tanto a escala global como en las sociedades occidentales.”

Òbviament, una anàlisi d’aquests fenòmens implicaria un estudi més detallat, no tinc jo les eines per dur-lo endavant. Ara afirmar que el creixement és per la decadència del “Món de l'Home Blanc”... Ja va aviat si s’ho creu. És clar, Fischer ha de recórrer a arguments d’aquest tipus, infantils a més no poder i simplistes, perquè és un gos del capital, un gos del sistema, i mai veurà –i si ho veu, mai ho dirà-, que el problema està en el sistema. El problema està en la Unió Europea que ells –Fischer et al.- volen construir. En el sistema neoliberal on les persones importen menys que les multinacionals. Una Europa al servei dels financers i dels mercaders. El malestar que està provocant l'anomenada globalització –parafrasejant a Stiglitz- a Europa. El malestar que provoca el neoliberalisme. La pèrdua de drets, la por per amenaces que el mateix sistema instiga (islamisme, terrorisme, etc.).

La gent a tota Europa, percep que alguna cosa no va bé en aquest sistema. Òbviament, es manté dins del sistema perquè els mitjans de (des)informació, de (in)comunicació (i de intoxicació) s’encarreguen de posar-ho tot de color de roses i, a més a més, no es mostra ni es parla de cap alternativa. Vivim a Europa en un món sense alternatives: o UE o l’infern (altra vegada guerres entre estats europeus); o neoliberalisme o infern (comunisme); o sistemes de partits o infern (feixisme); etc. Però la gent sap que alguna no va bé, malgrat les cançonetes que repeteixen les meravelles i meravelloses bondats del sistema.

La gent ho percep, alguna cosa no va bé, però no sap què és. Per això quan es planteja un referèndum sobre una Constitució europea, la gent en molts països i bon criteri, vota en contra malgrat que el regalet ve embolicat amb enlluernadors papers. No van bé les coses, i la gent ho sent, ho nota. Els partits tradicionals europeus, de centredreta i socialdemocràcia, han fet sempre el que han volgut i han actuat contra la gent en benefici de les grans multinacionals. De la mateixa forma la gent percep que les elits polítiques, la casta política, de qualsevol partit tradicional, té més en comú amb les elits econòmiques que amb el poble. Més evident resulta la percepció de la terra promesa a la qual ens duria el neoliberalisme tampoc arriba, ni en l'àmbit polític, ni econòmic, ni social, ni individual –almenys per a la gran majoria.

La situació de moltíssima gent seria semblant a la del protagonista de la pel·lícula The Matrix,de Lana i Andy Wachowski. Neo, interpretat per Keanu Reeves, és un hacker i porta tota la seua vida intuint que alguna cosa no va bé, que alguna cosa falla, que la realitat no és tal com ell la percibeix. Neo, finalment, troba a Morpheus que li ofereix una pastilla roja, per a coneixer la realitat, i una blava, per a tornar al món i no saber què és Matrix. Cert és que molta gent de la qual percep que les coses no van bé, encara que els aparegués un Morpheus, triarien la pastilla blava i que tot seguisca igual, es neguen a veure el que realment passa i com funciona el sistema neoliberal. Però, sí que hi ha molta gent que vol eixir-se’n, que vol canviar les coses i no dubta a l’hora de prendre algunes pastilles que potser no siguen molt recomanables.

Així és com es produeix l’ascens dels anomenats populismes, siguen d'extrema dreta o d’esquerres. Les contradiccions intrínseques al sistema, les escletxes que té, malgrat la seua presentació com idíl·lic, porta a què s’hagen de buscar alternatives. El fet que la gent es decante per les d'extrema dreta o per les d’esquerres, no té res a veure amb un substrat ideològic, més aviat té a veure en les condicions socials. Al Sud d’Europa el viratge cap a les esquerres es produeix pel devastador efecte de la crisi econòmica, al centre i nord d’Europa tenen més altres factors socials causats pel malestar en la globalització neoliberal i la manca d’adaptació de les esquerres, que no han sigut capaces de crear un nou marc ideològic. Aquesta absència d’un nou marc ideològic d’esquerres –més enllà de reclamacions ecologistes, feministes, etc.- ha provocat en molts votants d'esquerres un replegament cap al conservadorisme i el tradicionalisme que porta al vot dels partits d’extrema dreta.

No hi ha dubte, alguna cosa no va bé, la gent ho percep encara que no sap què és el que no va bé.



Òskar "Rabosa".

Keynes, Piketty i els puntals del capitalisme.

Vaig sentir una conferència de Julio Anguita on deia que els tres grans economistes, a parer seu, eren Adam Smith, Karl Marx (aquest resulta obvi en algú que es defineix comunista) i John M. Keynes. D’aquest darrer deia que era la seua doctrina havia aconseguit apuntalar i donar-li més vida al capitalisme. A mi em va estranyar un poc eixa afirmació, però ara l’entenc.

Ho entenc gràcies a estar llegint The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà) de Edward Gibbon. Gibbon va escriure una obra al segle XVIII, la primera de les quatre parts va aparéixer el 1776 –el mateix any que Adam Smith va escriure The wealth of nations (La riquesa de les nacions), i encara continua sent una obra de referència per als historiadors que vulguen endinsar-se a les raons de la caiguda de l’Imperi romà. En l’obra de Gibbon podem apreciar com en plena decadència, sempre apareixien emperadors que reformaven l’estructura de l’Imperi, i el feien funcionar unes quantes dècades més. Després arribaven calaveres com Còmode i ho feien tot ascles de nou, i un altre ho arreglava una miqueta, i així, la vida d’un imperi decadent es perllongava.

Supose que Anguita quan parlava a Keynes que havia allargat la vida del capitalisme, es referia a això. A què Keynes havia reformat el capitalisme d’una forma que li havia permés sobreviure després del crack del ’29 i la Gran Depressió. Si alguns emperadors romans amb les seues reformes posaven puntals a un Imperi que estava en runes, Keynes va posar uns quants puntals a un sistema capitalista que també era un munt de runes.

Ara que acabe de llegir l’exitós El capital del S. XXI, de Thomas Piketty -flamant fitxatge de Podemos com assessor internacional-, on analitza les desigualtats actuals, no deixe de pensar que no és més que un altre intent de posar puntals a un capitalisme que també està en estat de roïna. Hom es sent temptant, en llegir el títol, a pensar que serà una obra que com El Capital de Marx, faça una proposta nova alternativa al capitalisme. Res més lluny, les seues propostes no van més enllà que algunes benintencionades propostes de reduir les desigualtats. No deixa de ser una proposta redistributiva de la riquesa al més pur estil socialdemòcrata, mitjançant un impost sobre el capital que s’hauria d’aplicar en l'àmbit mundial. A més, encara que no desenvolupa com serien, també manifesta que s’hauran de buscar noves formes de compartir el capital -part públic, part privat-.

No sé si les propostes de Piketty arribaran a aplicar-se en la realitat, com les de Keynes -encara que quan Keynes va escriure la seua Teoria General del Treball, l’interés i els diners, les seues mesures ja s’estaven aplicant de facto a alguns països, com a l’Alemanya nazi-. Si les de Piketty arribaren a aplicar-se, no serien més que uns quants anys més d’aire pel capitalisme, fins que els del “laissez faire, laissez passer” o el “greed is good” tornaren amb un altre eslògan nou i lluent. Més puntals. I no sé si val pena. Si val la pena llegir el llibre de Piketty, perquè ajuda a comprendre les desigualtats. Però queda coix amb les seves propostes.

He dit que no sé si val la pena que s’apliquen les porpostes de Piketty, per a que el capitalisme perllongue la seua existència, perquè, jo ja he dit en altres posts, no crec que ningú puga acabar amb aquest sistema, que el millor que pot passar es que s’enfonse pel seu propi pes i preparar-nos per al després, si en som capaços. La proposta de Piketty seria admissible com a pas previ d’una demolició controlada, però no va per ahí el mateix Piketty. Així, només queda deixar que els desplome, no posar puntals, sinó traure’ls. I si de cas soscavar els fonaments.

Òskar “Rabosa”.

QUARTOUR POUR LA FIN DU TEMPS

Estic escoltant un dels meus músics preferits, Olivier Messiaen, i la manera en què tracta un dels meus temes predilectes, el final del temps. L’arribada d’un tema i de l’altre per dos línies totalment alienes, encara fa que prenga tot un major sentit, si és que el pot assolir. La idea del final, com ja he escrit en nombroses ocasions, és un tema transversal a la nostra cultura i que afecta la manera en què veiem el món. Jo, personalment, l’he tractat des de la perspectiva del socialisme i des del capitalisme, si atenem la societat, així com des de la religió, la psicologia i la filosofia.

El marxisme no s’entén des de cap altra perspectiva que no siga la religiosa perquè ens ve a dir que, al final del temps, ens agrade o no, hi haurà el socialisme; per tant, una volta sublimada l’evolució, esta prendre la forma de la perfecció encarnada en la relació social. La mateixa lectura podem fer del capitalisme, que ara sembla que està més de moda i que ens pareix, fins i tot, més novella: més del mateix... Ens agrade o no, resa que el món esdevindrà un gran mercat i esta relació entre les persones serà la definitiva, i no podem fer res per aturar l’evolució fins que el temps es detinga en el mateix moment de l’èxit d’este sistema. Les dos ideologies que semblen més globals i laiques, com podeu comprovar, duen la religió cristiana en la seua medul·la i la estenen per tot arreu.

Estes raons, explicades de manera breu, coincidixen en la manera d’entendre el món a partir de l’Apocalipsi però, què veia Messiaen quan estava pres en un camp de concentració? Ell escrigué el Quartour quan la seua esperança de vida era més bé escassa, i cal tindre en compte que el compositor era una persona molt religiosa. De moment, a mi en crida l’atenció el missatge tan personal i íntim amb què descriu el seu ocàs, o el del món; qui sap? Messiaen no ha escrit cap doctrina ni cap text que afecte la totalitat, sinó, més bé al contrari: ha escrit unes notes personals i intimes per reflectir eixe final tan previsible. Però, el final del temps afecta a tots, no?

Mentre l’escolte ―mentre escolte el primer moviment― hi ha un rossinyol cantant fora, sobre la bassa i molt prop de la finestra. Comprove la qualitat de l’obra en rigorós directe però, atenció: passa un cotxe i espanta l’ocell. La resta, l’arribada de l’àngel, ja no m’importa perquè el cotxe ha espantat el rossinyol i ja no m’interessa res més. Tanque la finestra i escolte el final de la peça amb la pau que aporta no percebre més sorolls que la música, perquè he comprovat, minuts abans, que la fidelitat del so del clarinet i del violí ja em són suficients. Jo puc eixir quan vullga de casa però pense en el captiveri del compositor i que, a banda de la religió i de la globalitat, la interpretació del final de tot és tan simple com individual. Escolte de nou el rossinyol i obric, altra volta, la finestra. La peça s’ha acabat però la vida continua; espere que passe un cotxe...

 

Salvador Sendra Perelló

El que no es veu del Capitalisme.

Frédéric Bastiat (1801-1850), economista francés i considerat un dels millors divulgadors del liberalisme, va escriure un assaig titulat “Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas” -Allò que es veu i allò que no es veu-. Aquest assaig no té, a parer meu, cap transcendència més enllà de plantejar-nos que darrere d’un fet evident hi ha conseqüències que passen desapercebudes per a la majoria. L’assaig comença així:

En la esfera económica [val a dir, a qualsevol], un acto, una costumbre, una institución, una ley no engendran un solo efecto, sino una serie de ellos. De estos efectos, el primero es sólo el más inmediato; se manifiesta simultáneamente con la causa, se ve. Los otros aparecen sucesivamente, no se ven; bastante es si los prevemos.

D’ençà que vaig llegir aquest assaig que és una cosa que tinc present. Quan parlem d’alguna cosa que es veu, cal pensar amb què és el que no es veu. Per això, quan sent en temes socials, econòmics, polítics, etc., que 2+2=4, desconfie, més si els sumands són presentats pels mass media.

Hui vull parlar del que no es veu del Capitalisme. No heu sentit mai aquesta frase:

“Aquest sistema capitalista, encara que no siga el millor, és el que més benestar a portat al món en tota la història”.

Si hom mira el que veu, des d'Occident, segurament no li queda més remei que donar la raó. És cert que a Occident hem assolit les majors cotes de benestar de la història, no cal ser un geni per a adonar-se compte. Però, i si mirem el que no es veu? El capitalisme ha sigut una calamitat per a la major part de la humanitat, i pot haver sembrat un desastre planetari per a les generacions futures.

En primer lloc, caldria matisar que el desenvolupament capitalista ha tingut lloc mitjançant un sistema monetari on tots els diners són deute, deute amb interés, per tant ara com ara no hi prou diners per cancel·lar tot el deute, cal crear més diners per a pagar els interessos, però els diners nous es creen amb nous interessos. Aquesta cosa tan absurda farà que el sistema tard o d’hora col·lapse, el benestar desaparega, i portarà problemes a aquells que no siguen capaços de transformar els diners que tinguen en patrimoni real.

Fet l’anterior aclariment, entrem a analitzar si l’afirmació és real. El capitalisme, i açò és alguna cosa que ja prompte es van a donar els marxistes, no haguera estat possible sense l’imperialisme. El saqueig constant d’altres territoris per britànics, francesos, holandesos, etc., va permetre l’expansió de la primera fase capitalista. El cost en vides humanes en el s. XIX i segle XX conseqüència de l’imperialisme europeu va ser altíssim. Mirem si no els grans genocidis comesos pels països europeus: Els britànics amb la Guerra de l’opi, a la Índia, a l’Àfrica i a Sud-americà (per veure les animalades britàniques a Sud-americà cal llegir Las venas abiertas de latinoamèrica de Eduardo Galeano): els holandesos devastaren la població de nombroses illes a l’Oceania pels cultius d’especies; els francesos i belgues arrasaren l’Àfrica. L’esclavitud va ser regla general. Sense aquestes conquestes, esclavització i genocidis el capitalisme europeu no s’haguera pogut engegar. A més a més, no podem oblidar que en aquesta època, durant l'anomenat model capitalista manchesterià l’explotació dins dels països occidentals era absolutament brutal. Hom pot llegir a El Capital de Marx descripcions de situacions en fàbriques que 150 anys després encara causen indignació.

No he llegit cap treball al respecte, però la importància de l'imperialisme podria haver estat, també, darrere de la crisi dels anys ’70. Els imperis europeus es retiren de tot el món a les dècades dels ’50 i ’60 del s. XX, en un procés anomenat descolonització i a principis de la dècada del ’70 es produeix l’anomenada crisi del petroli. Al mateix temps, mentre que es produeix la descolonització, apareix un nou imperi, el nord-americà. Però aquest imperi ja no respon a la colonització clàssica dels imperis europeus. Sota noves formes -amb governs titelles, protegint les multinacionals, per mitjà d’organismes internacionals que tenen com objectiu “ajudar”, utilitzant l’exèrcit i els serveis secrets com ariet- el nou imperi no serà més beneficiós que els anteriors.

Els genocidis a Amèrica-llatina durant els ‘60, ‘70 i ’80 dels s. XX -executats per dictadures posades, emparades o protegides pels EEUU- el manteniment de la situació esclavitud, etc., ha sigut tot en benefici de les empreses occidentals aliades amb les elits locals. El FMI i BM han sigut màquines de portar països a la fallida i que hagueren de vendre els seus recursos naturals i les seues riqueses a multinacionals occidentals –vid. Confesiones de un gángster económico. Àfrica ha sigut dessagnada en guerres civils des de la descolonització, no per qüestions internes sinó per les seues riqueses naturals, on governs i corporacions Occidentals prenien part per algun dels bàndols intentant controlar les mines d'or, diamants, coltan, petroli, etc., o cultius de cacau, de cotó, de café o el que fos. Les guerres pel control del petroli a Orient mitja o han sigut/són directament fetes per Occident o han estat/estan sent controlades per Occident.

En l'última fase del capitalisme i de la globalització, assistim a la tornada del capitalisme machesterià a la gran part del món. Treballadors en situació d’esclavitud, xiquets treballant en fabriques, jornades de 16 hores diàries, salaris que no arriben a ser dignes, treballadors sense drets socials (malaltia, jubilació, malalties i accidents laborals...), a més de ser obligats a treballar en situacions insalubres, etc.

Tot el sistema capitalista està creat i es manté damunt de piles i piles de morts, fet amb el sofriment d’esclaus i quasiesclaus. Pel nostre benestar, molts éssers humans al llarg de la història han pagat -i molts l’estan ho estan pagant- un alt preu en sofriment i vides. L’afirmació “Aquest sistema capitalista, encara que no siga el millor, és el que més benestar ha portat al món en tota la història” no sols no és certa, ha portat benestar una part del món, Occident, i a determinades elits de fora d’Occident. Per a la majoria del món ha sigut mort, esclavitud i sofriment.

Allò que amaga eixa expressió són dues coses ben clares: -la gran mentida dels diners ficticis; - però sobretot, el sofriment en forma de morts, esclavitud i explotació que ha hagut de produir-se pel benestar d’uns pocs. No debades algú, també, va dir que el capitalisme havia assassinat més que el comunisme i el feixisme/nazisme junts.


Òskar "Rabosa".

Morir per la llibertat

Recull la periodista Monica Iordache en l’exemplar del seu diari, el Presa Libera del 17 de novembre del 2004, unes interessants reflexions sobre el que seria l’últim congrés del Partit Comunista de Romania, allà pel llunyà 1989. A jutjar per estes reflexions sembla ser que el règim era inconscient del perill que l’assetjava.

Pocs mesos més tard, el propi dictador Nicoalae Ceacescu i la seua esposa i col·laboradora Elena, morien afusellats davant les càmeres de la televisió pública. Més que d’una mesura exemplificativa, es tractava d’evitar que adeptes a estos i el seu règim, travaren amb el seu recolzament a l’antic líder, el progrés d’una revolució que ja semblava impossible d’aturar.

Tot i així, en aquell XIV i últim congrés del PCR, el Partid Comunist Român, els esdeveniments es van desenvolupar seguint els paràmetres previstos. El camarada Nicolae va ser reelegit unànimement  entre les aclamacions dels compromissaris assistents. El partit, l’únic del país, sofria de forta piramidalitat, val a dir, als congressos només assistien els membres electes, i estos només ho eren si demostraven provada fidelitat al règim, partit i líder.

Tal i com recullen les actes, el camarada president va parlar i parlar, incansable com tots esperaven que ho fera, durant més de sis hores consecutives. El camarada per antonomàsia, va esfilagarsar un per un tots els problemes de la pàtria, i no va estalviar crítiques pròpies, que malgrat tot, cap dels allí estants, va jutjar com a sinceres. En aquell estat-presó que havia esdevingut la antiga Dàcia romana, ningú ignorava la realitat del carrer, i el partit era tan sols una via per a l’èxit, de fet, per a la major part de la població, la única possible.

Seguint el guió preestablert, el camarada va recollir durant el seu parlament epítets del tipus “benefactor del poble”, “geni insigne”, “pare de la pàtria”, “protector dels desvalguts”, “salvador de les masses populars”, etc. Ometem reproduir els passatges textuals del discurs del camarada, car una somera enumeració dels mateixos serviria per confondre les ments més conformades: un règim que maquillava la precària realitat social amb fanfàrries triomfalistes, no podia sinó utilitzar un llenguatge alambinat i monocord, grandiloqüent però monocord. Per definir el tipus de llenguatge emprat pel Partit durant les seus manifestacions de parer o qualsevol tipus d’expressió tant oral com escrita, el poble va encunyar el significatiu apel·latiu de limba de lemn, val a dir, llengua de llenya, llengua afregallada, travada, inexpressiva, buida.

Com algú que durant anys ha tingut la obligació d’aprendre a omplir llargs espais de temps en públic, el camarada màxim sabia també en ocasions, arrancar a la audiència aplaudiments espontanis. Dirigint-se als presents i apartant de la vista el paper on tenia el discurs imprès, va exclamar que la natura, també ella, era socialista. Durant uns breus instants va paladejar els rostres de sorpresa entre els assistents, i després va dirigir la mirada a la claraboia allà dalt al sostre, des de la qual es filtrava la llum d’un dia de novembre inusualment clar per a la època de l’any en que s’estava. Després, va continuar dient, que igual que els núvols s’havien apartat per deixar pas al Sol en el gloriós dia en que es reunia l’especial congrés que devia donar forma a una nova manera d’enfocar un futur que es presentava convuls, també este s’obriria de manera radiant front a l’impuls dels camarades del Partit, que com bé es sap, només volen el benestar de la pàtria.

Pel cap de tots flotava el fantasma de la caiguda del Mur de Berlí. L’est d’Europa i les nacions socialistes  -¿caldria més aviat parlar de sovietitzades?-, bullien en revoltes en aquell final d’any fatídic de 1989. De Bulgària a Txecoslovàquia, de Polònia als Balcans, que ja començaven a anunciar una dècada de conflictes que justificaren les paraules que el vell dirigent britànic Winston Churchill els va dedicar: “els Balcans produeixen més Història de la que poden digerir”.

Acabat el congrés, els compromissaris van tornar als seus llocs d’origen amb els mateixos dubtes de sempre. A jutjar per la rapidesa en que es van produir els fets posteriorment, costa creure que molts dels assistents no sapigueren que, a diferència d’allò que assegurava el dirigent màxim, no havia ni hauria un radiant futur per als socialisme romanès.  Poc més d’un mes més tard, el Partit Comunista Romanès cessava d’existir al bell mig d’un gegantesc bassal de sang. Poc més d’un mes més tard, el mateix dia de Nadal, l’anomenat Geni del Carpats i alguns dels seus més propers col·laboradors, eren executats front a les càmeres de la televisió pública. A la seua crònica, la periodista conclou afirmant que la caiguda del règim presenta encara hui en dia més ombres que llums. Molts aspectes segueixen sense ser elucidats vint anys després. Hui sabem que la elecció d’un Papa polonès no va tindre res de casual ni relacionat amb la capacitat del candidat per a presidir la trona de Sant Pere; un Papa polonès era la millor manera de minar des de l’interior  un règim presidencialista i autoritari, un règim incontestable per mitjans polítics o militars. Si no era possible la batalla de manera frontal i política es faria per altres canals subrepticis. El Sha de Pèrsia, per exemple, es va dedicar durant dècades a massacrar (en el sentit més literal de la paraula), a la seua oposició política, de mode que esta es va anar refugiant allà on el règim menys s’ho esperava, a les mesquites. En els curts mesos en que el Sha va sobreviure a l’exili, no va parar de preguntar-se una i altra volta, una i altra volta, cóm va ser possible ésser destronat per aquell clergue radical. Hui tant el Sha com el seu opositor, Khomeini, han mort, però només continua viu el règim de l’últim dels dos. Hui com ahir, el poble persa i altres tants al voltant del món, sofreixen la opressió i mancança de llibertats derivades d’un règim dictatorial, i de poc serveix ni consola pensar que abans es patia per causa d’un dirigent corrupte i ara en nom de Déu.

Tornant a Europa, les diferents fonts consultades a penes es posen d’acord en altra cosa que en apuntar la extrema celeritat dels esdeveniments que van conduir a la caiguda del règim socialista en Romania. A la llunyana ciutat de Timisoara, la Temeszvar dels temps de l’Imperi Austro-Hongarès, va prendre cos una petita rebel·lió encapçalada per Laszlo Tökes, un rector de la minoria hongaresa. Semblava quelcom de massa llunyà i insignificant com per a arribar a la mateixa capital. Tanmateix, als pocs dies, el focus d’infecció amenaçava ja a la mateixa capital. La rebel·lió havia anat sumant adeptes entre les nombroses masses de descontents  tot a l’ample del país. A la avui anomenada Piata Revolutiei, val a dir Plaça de la Revolució, perquè allí es coincideix a apuntar l’origen de la mateixa, el camarada Ceacescu va eixir a parlamentar amb les masses, les quals, enardides ja, van iniciar el camí cap al Comitelul Central al Armatei, la veïna seu del Quarter General de les Forces Armades. Una ordre suposadament emanada del Palau Presidencial, va manar obrir foc. No s’ha pogut determinar si va emanar del mateix líder del partit o si ho va ser, per contra, obra d’alguns dels seus col·laboradors. Tot i així, sí és possible pensar que molts alts dignataris del partit i les forces armades cregueren que una demostració de força permetria guanyar temps, el temps de mamprendre depuracions, de defenestrar responsables, de fer creure que s’actuava en pro del canvi, quan en realitat s’actuava per la preservació i supervivència del règim i que tot romanguera com estava. Altres volen creure que es va tractar d’una reacció d’autodefensa pel temor a les masses desencadenades davant de les més altes instàncies estatals.

Passat el temps, els nostàlgics del règim diuen que grupuscles d’agitadors professionals pagats per nacions estrangeres, s’havien infiltrat entre les masses populars per tal de forçar que aquestes amb el fervor de les seues accions reivindicatives, aconseguiren la definitiva caiguda del règim. Per a molts, l’alba d’un nou dia no socialista no arribaria a ser mai una realitat i van morir víctima d’aquell eufemisme anomenat “foc amic” perquè disparat per les mateixes tropes del teu país, tot i que la bala que et mata és sempre la teua enemiga independentment de que la disparen els teus connacionals o no, la gent del teu bàndol o el contrari...

A la principal artèria de la ciutat, la confluència de la gegantesca avinguda General Magueru amb la Piata Universitatii, es va registrar una massacre. Una miríade de cadàvers va atapeir el terra. El règim va finalment caure i la vida va continuar. Hui Romania compta amb pluralitat de partits coincidint però amb l’anterior règim en compartir masses de desencantats i descontents amb un present que fa preveure un futur de cada cop més gris.

Amb motiu del desè aniversari de les matances a la Plaça de la Universitat, després de deu anys d’imperfecta democràcia, les autoritats van decidir instal·lar una placa de marbre que recordara a les generacions futures allò esdevingut en aquell lloc en aquell fatídic final d’any de 1989. La placa deia textualment: 

Aici s-a murit pentru libertate  

Poques voltes, tan poc significa tant. Al poc temps d’instal·lada la placa, i emparat en la foscor de la nit, algú va pintar un interrogant al final de la frase. Un interrogant que semblava voler expressar la frustració per tanta sang vessada en va. ¿Ací es va morir per la llibertat? ... un to d’amarga reconvenció semblava emanar d’aquella curta frase profundament alterada en el seu significat amb només un signe. ¡Això és economia de llenguatge! 

 

 

Postscriptum – Anys més tard torne a passar per Piata Universitatii i veig que el temps ha esborrat l’interrogant. La frase segueix però sense recuperar el  seu pretès caràcter moralitzant primigeni: com un tímid palimpsest, a penes arriba un a discernir la paraula libertate, suplantada per una altra i una exclamació, ara diu... 

Aici s-a murit pentru… capitalism!

No hi ha dubte. Es tracta d’una afirmació categòrica que no deixa d’exhalar un cert regust siga de perplexitat que, pitjor encara, de resignació.

 

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 24 de gener del 2007