Otegi: Estereotips i il·legalitzacions.

Stereotypes die hard; ací diem cria fama i gita’t a dormir... I això per dir que quan es genera una dinàmica, i més si fa referència a una imatge, és difícil passar pàgina. És biologia pura, el cervell tendeix a classificar les coses, bo o roín, blanc o negre, i continua amb nous estímuls...

És biologia, però sovint s’utilitza en clau política. Veiem sinó el cas de la il·legalització d’Arnaldo Otegi per a les properes eleccions autonòmiques basques del 25 de setembre del 2016. El col·lectiu abertzale parla de “maganxa” legal, una giragonça jurídica que desprestigia a l’Estat Espanyol. Malgrat tot, caldrà fer una composició de lloc per analitzar fredament els fets.

Arnaldo Otegi no és cap sant. Ha estat membre actiu d’ETA en la seua joventut. No se li imputen directament crims de sang però sí ha estat amb grupúsculs que tenien les mans tacades... Val a dir s’està jugant amb la idea de que si bé ell no té les mans tacades, molts companys sí. És tasca de la justícia establir l’autoritat dels fets de manera evident o absoldre –in dubio pro reo- a tot aquell sobre qui no pesen actes provats. Val a dir la culpa del pare no és del fill ni viceversa... Per altra part, els fets es remunten a moltes dècades enrere i ja han estat amortitzats per la justícia. Els fets recents que causarien la inhabilitació d’Otegi és l’anomenat cas Bateragune, en el qual s’acusa a Otegi d’intentar recrear l’organització terrorista ETA mitjançant el seu braç polític, Herri Batasuna. A partir d’ahí, el got mig ple o mig buit... Segons Otegi, i molts partits com el PSOE, Podemos o el PNV o els catalans, creuen que és més aviat al contrari, que Batasuna intentà resurgir per tal d’impedir que ETA continués matant...

Exposats els fets, passem a l’anàlisi. Aquest deuria ser desapassionat, pero no ho és, i la càrrega passional es fa evident en tots els actors polítics. Comencem per la mateixa Bildu, successor de Batasuna. Han perdut molt vots darrerament a mans de Podemos. Calia per tant fer recurs a una figura amb aura dins del món abertzale, i Otegi ho és. El PNV no es declara en contra de la candidatura d’Otegi perquè seria posar-se de part de la dreta espanyolista, el seu enemic. El mateix raonament val per a Podemos, que es declara partidari del dret d’autodeterminació dels pobles de les regions espanyoles tot i que declara preferir una Espanya unida. El PSOE, desconcertat des de fa anys, amb un rumb erràtic, no bada boca. No gosa opinar sobre suposades llibertats car és un partit d’àmbit estatal i molts dels seus votants també tenen a Otegi com un assassí (cosa que ell mateix no ha estat mai).

Així les coses, la dreta en bloc, el PP i C’s parla sobre el bon funcionament de les institucions jurídiques estatals en bloquejar la candidatura d’Otegi, val a dir, algú les quals penes ja han expirat... Non bis in idem és una altra màxima del Dret Romà que tampoc deurien oblidar.  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 d’agost del 2016.

Garrot al poble, perquè és l’enemic.

 

Es preciso ser imbécil, ignorante o loco para imaginarse que una constitución cualquiera, aun la más liberal y la más democrática, puede mejorar las relaciones del Estado con respecto al pueblo; empeorar la situación, hacerla aún más grávida y ruinosa sería quizá difícil; ¡pero mejorarla es simplemente ridículo!

Mikhaïl Bakunin – Estatisme i anarquia.

Aquesta frase de Bakunin representa l’essència de l’anarquisme: l’Estat sempre serà opressor. Aquesta frase dita al si l’hagueren dita recordada al ’78, quan es va a provar la Constitució de la II Restauració Borbònica –més coneguda com “La Transición”-, enmig l’eufòria regnant ens hagueren pres com anarquistes exaltats que volíem tornar a les barbaritats dels anys trenta. Passats 36 anys, hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant acaba per donar-li la raó a Bakunin. Més si tenim en compte que la Constitució espanyola ni és la més liberal ni és la més democràtica, bé, de democràtica en té poc.

Sobre com l’Estat oprimeix al poble en el règim de la II Restauració en podríem escriure molt. Però hui vull tractar com s’estén l’anomenat “Dret penal de l’enemic” i com aquest fenomen està arribant a l’àmbit de la ideologia, per protegir el pensament neoliberal dominant i reprimir qualsevol moviment social contrari o que puga posar en dubte l’hegemonia de l’elit econòmic-financera.
 

En les societats modernes, l’Estat es reserva monopoli de la violència, que inclou el dret a castigar aquells que han comés un delicte. En un Estat de dret, totes les conductes considerades delictives han de vindre descrites, recollides per la llei, igual que la seva pena. Això per evitar que la discrecionalitat, es a dir que dos conductes iguals unes siguen condemnades i altres no, o unes tinguen una pena i altres altra. A més a més, tot ciutadà té uns drets garantits perquè el judici siga just.
 

Un professor alemany, Gergard Jackobs, parla de “Dret penal de l’enemic”. Açò és, es consideren com delicte conductes abans que es lesione un bé a protegir, és a dir, conductes preparatòries del delicte; s’endureixen les penes; i, es limiten també els drets de l’acusat en el procés, com la detenció incomunicada, entre altres. Açò, segons Jakobs no té per què ser roín, en casos com terrorisme, crim organitzat, etc. Però també es pot fer abús. Altres consideren que és “el germen o primer símptoma de la destrucció autoritària de l’Estat de dret”.
 

A l’Estat espanyol hi ha clars símptomes d’açò. En la lluita contra el terrorisme d’ETA, l’Estat a sobrepassat els límits en nombroses ocasions. El tancament Euskaldunon Egunkaria, el diari en eusquera, una acció que no tenia més motivació que ser un periòdic totalment en eusquera. I ara el tancament d’Otegi i la seua permanència a la presó. No respon a cap lògica més que l’aplicació del “Dret penal de l’enemic” en la seua vessant més negativa.
 

La coneguda com "Ley Mordaza" parteix de base que el poble és l'enemic. Però, amb eixa llei ara determinades conductes, que no poden ser admeses com delictes, les sanciona per via administrativa. Aquestes noves sancions administratives són molt més greus que les que imposaria un jutge, però amb menys garanties pel “sancionat”. Per si faltava alguna cosa, les “sancions”, sota el paraigües de la seguretat, criminalitzen el dret a lliure reunió, el dret a manifestar-se, el dret a demostrar el descontentament amb les polítiques del govern. Així, es considera enemic de l’Estat a tot aquell que no accepte les polítiques del govern, que bàsicament són aplicació dels postulats més radicals del neoliberalisme. Per això, si a les manifestacions o reunions no autoritzades la policia fa un ús excessiu i bèstia, com a l’anomenada Primavera valenciana, de la força també serà castigat qui prenga imatges d’aquesta actuació bestial. És a dir, es vol que la policia pegue hòsties sense que ningú ho sàpiga, llevat de qui les reba, com quan els grisos repartien llenya a tort i a dret durant els temps del “tio Paco”, preconstitucionals.
 

D’aquesta manera arribem a donar-li la raó a Bakunin en la frase que obri aquest post. Pensar que la Constitució del ’78 podia millorar les relacions entre l’Estat i el poble, era un de ser imbècils. Al cap de pocs anys torna la pitjor repressió contra les ideologies no hegemòniques. Torna la repressió contra el poble descontent, contra el poble saquejat i robat per les elits econòmic-financeres amb el consentiment dels governs del PP i del P$x€.