PER QUÈ LA ‘SIMFONIA VII’ DE SHOSTAKÓVITX ÉS INSUPERABLE?

Divendres, tornant  de la faena, de camí cap a casa, escoltava una part de la Simfonia V de Shostakóvitx mentre conduïa. En arribar a la porta, vaig romandre una estona més al cotxe fins que en vaig tindre suficient per fer-me’n una idea més extensa.

No recorde on era el concert, però crec que van dir que a Madrid. El presentador va introduir la peça amb un llarg parlament en què es plantejava la vàlua de dita obra des del punt de vista de les circumstàncies del compositor. Per fer-ho, es va plantejar el dubte sobre si l’obra era realment interior, honesta, o es trobava estretament relacionada amb eixes circumstàncies que l’envoltaven, i situava l’acció en un context de pressió lligat a la dura crítica que va rebre l’autor a l’estrena del seu concert anterior.

La base de dits comentaris era un article, anònim, publicat en un important diari rus, on es titllava l’obra de burgesa, d’acomodada i de supèrflua, que exposava una manera de vore el món del tot allunyada de la Rússia lluitadora i revolucionària. Sembla ser que el compositor tenia raons fonamentades per sospitar que l’autor de dita crítica era el mateix Stalin!

El presentador va argumentar que la pressió a què es va sotmetre Dmitri va fer que temera per la seua vida, ja que el tot poderós mandatari el qüestionava i el posava al centre de la diana dels russos dolents, i no cal dir que Stalin era home de poques bromes... La tensió va comportar que Shostakóvitx es plantejarà una més que probable deportació o, com va ser el cas, un judici per alguna causa relacionada amb la traïció que acabara amb una condemna pitjor encara.

Després d’un temps d’inactivitat, supose que causada pel judici i l’interrogatori, la sort li va eixir a camí: el jutge va estar condemnat per traïció i el seu cas es va aturar. Així, va poder dedicar-se de nou a la composició i es va centrar en la Simfonia V. El resultat de l’obra va ser molt positiu, tant per a la crítica com per al públic, en la seua estrena. I és per eixa raó que el presentador madrileny no podia endevinar, a partir de la partitura, el nivell d’honestedat de l’obra. Era realment allò que el compositor volia crear?, o era, per contra, una música dissenyada per agradar al règim? No se sap, o, en tot cas, és una reflexió que requerix d’una bona dosi d’improvisació. Alguns entesos diuen que s’hi percep una quantitat alta d’ironia, ja des dels primers compassos, així com un sentiment patriòtic una mica forçat –creat a propòsit per revifar l’esperit. Jo no ho puc jutjar, ni vull; primer, perquè no estic en la pell de Shostakóvitx i, segon, perquè no conec la seua obra amb la profunditat requerida. No obstant això, em quede observant l’èxit de la peça, que ja en tinc prou!

En la Simfonia VII el dubte s’esvaïx i tot queda al descobert. Durant el setge a Leningrad, a la Segona Guerra Mundial, el sentiment de la població no deuria diferir massa del de l’autor mateix, perquè supose que l’angoixa de qualsevol rus per tot allò que estava sofrint la ciutadania assetjada pels alemanys era la mateixa que per a Shostakóvitx. És per esta raó que els dubtes sobre l’honestedat o sobre les circumstàncies que poden qüestionar la Cinquena estan del tot eliminats en la Setena.

A l’Estètica de la creació verbal, Bajtin, en el capítol dedicat a la “Forma espacial del personatge”, tracta sobre la dificultat per transmetre la interioritat de qualsevol autor sobre el seu personatge, ja que tot retrat queda mancat de la visió holística perquè sempre queda algun punt de vista per recrear: actitud, pensament, situació, relacions personals... I cada aspecte pot afectar la psicologia del mateix personatge. Però, tot açò es pot traslladar a una crítica sobre la honestedat d’una peça musical? Doncs, crec que sí, perquè si allò que hem d’esbrinar, com en el cas de Shostakóvitx, és el punt irònic, la dosi de sàtira o la quantitat d’exageració que s’hi introduïx sense que l’autor ens avance res sobre el tema, la nostra crítica necessitarà saber amb exactitud quina era l’atmosfera que envoltava l’autoria, mentre la componia, i com hi afectava, a banda d’altres característiques més recorrents i internes.

Per eixa raó crec que, en la Simfonia VII, Shostakóvitx és del tot honest, ja que no hi ha cabuda per a cap altra opció, i no cal posar en dubte els detalls genials que la nodrixen: l’atmosfera que l’envoltava coincidia –no se si era la primera volta que passava amb una intensitat semblant— amb el sentiment col·lectiu de la resta de la població russa i, per extensió, amb el dels seus governants. Per tant, i deixant de banda altres elements que es podrien considerar com a més tècnics, relacionats amb la mateixa composició, sí que hi ha el lligam que extrau tota mena de dubte sobre la peça, la reacció del poble i la dels seus governants. No cal en la Setena cap interpretació del missatge subliminar, ni de la lletra menuda o la ironia, ni sobre la necessitat de salvació o d’agradar al públic: la fusió entre el músic, el poble i els comandaments la donaven els mateixos fets, i la peça ho transmetia.

Salvador Sendra

LENINGRAD O LA GUERRA OCULTA

Tinc tele, però encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense amb el relat de Les mil i una nits, i la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.

Una de les errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo. Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra, va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per a mi, és el més important.

Posat en qüestió el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana, ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.

Xostakóvitx va estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que ningú s’explica com. Jo, ara sí.

Salvador Sendra Perelló

LA IMPLICACIÓ DE L’ARTISTA

Estic passant per una etapa lírica d’eixes que m’ocorren cada ix mesos i que m’estabilitzen perquè em desperten una part irracional i humana que la vida social ―la no-vida― tendix a anestesiar-me, en el millor dels casos. Com sempre, on hi haja un compositor rus, que s’aparte la resta i que s’ature el món. Rakhmaninov i Prokòfiev han estat els d’esta setmana, i ja tinc les entrades per a Xostakòvik, setmana que ve.

Llegint el programa, he comprovat les represàlies que va prendre Stalin contra Prokòfiev, que no es pot dir que s’allunyen massa de les pressions que van patir altres artistes de l’època i del règim. Xostakòvik, per exemple, tampoc va eixir net, tot i el seu carisma i l’estima que li tenia el poble. La dictadura es va proposar fer servir l’art, en este cas, la música, per a les finalitats del règim, a més de fer evident el trencament amb l’statu quo anterior a la revolta. Les composicions havien de deixar palés el canvi de règim, a l’hora que havien d’agradar al tirà. Quasi tots els compositors van fugir, excepte algun d’ells que es va quedar, com Xostakòvic, o altres que, després d’eixir, van tornar, com el mateix Prokòfiev.

Però, i si escric sobre pintura i sobre l’España del segle XXI? Perquè, tot i no haver llegit més enllà del titular, l’altre dia, a El País, sembla que hi havia unes declaracions de Miquel Barceló on s’oposava a les crítiques que estan rebent les corregudes de bous. Jo, ni he anat mai a una correguda de bous ni hi aniré mai, així que no puc parlar amb massa coneixement del tema. A més, no em fa gens de gràcia el maltractament dels animals, i ja he tractat el tema en altres articles. Però el cas és que, sobre Barceló, això que m’ha impactat ha estat la crítica al seu art, on se l’ha acusat d’implicar-se poc en els problemes de l’Àfrica, recordant-li que ell ha viscut a Mali, o, com en este cas, en la defensa d’ideals i de causes europees d’este segle. En definitiva, deien que el seu art era simple i intranscendent.

Barceló, a Mali, volia precisament això: passar desapercebut. No volia ser un blanc entre els negres, sinó que un negre més, invisible, per així, poder pintar la vida sense la seua presencia. A Europa, potser cal també això per deixar palesa la realitat d’este segle: passar desapercebut per definir eixa realitat, sense més i sense forçar-la, sense intentar interferir en el curs dels esdeveniments. Tot i que pot ser una tasca a realitzar des de la cultura, la gràcia es troba en la varietat, i no en el pensament únic i revoltós que no va més enllà de croades racionals i sentimentals. La imatge que puga captar un altre artista que extrau tots els sentiments de qualsevol fet, potser és més important que la imatge intencionada de qui intenta capgirar la vida.

Quan tenia al voltant de vint anys vaig viatjar a l’Índia per primera volta i una de les coses que vaig aprendre va ser que poc podia fer jo per canviar la situació del lloc ni de ningú, per eixes contrades. I això se li pot aplicar al Barceló de Mali que mostra una realitat quotidiana a qui no hi ha pogut anar. Si Sartre defensava la participació activa dels intel·lectuals en el canvi social, potser s’hauria d’extraure d’eixa intel·lectualitat un bon grapat de pintors, que no tenen perquè ser-ho, així com també d’escriptors i d’altres tipus d’artistes.

Els artistes russos que van fugir d’Stalin van seguir treballant en altres indrets, i molts d’ells amb un notable èxit. Segurament, la seua música, o la seua pintura no va ser la que haurien realitzat d’estar a Rússia perquè el guió comunista i el nou ordre social els exigia d’implicació revolucionària i els marcava unes línies molt clares de correcció. Ací, hi ha algunes coses que s’haurien de revisar per part de qui va demana implicació al creador, tant quant a la cultura en general com en la mesura en què afecta les directrius de les bones maneres de pintar, de fer música o d’expressar-se, en el format que siga, i pensar que hi ha gent que transcendix les fronteres; tant les dels estats com les de la correcció. I tot són fronteres.

 

Salvador Sendra Perelló

AMERICAN WAY OF LIFE

Llegir Groucho Marx és endinsar-se en l’American way of life d’una manera amena però carregada de raó i de significat. Jo, fa molts anys que vaig llegir Groucho y yo però em passa amb este llibre el mateix que em passa amb molts altres: no recorde el que deia però sí que sóc conscient del seu missatge. En el cas de Groucho Marx, la síntesi que transmetia era ―segons recorde― molt clara: «tant tens, tant vals».

Un home fet a si mateix, d’un barri humil i de família nombrosa. Segurament, jueu ―premissa molt important!― però d’una notable influència protestant i liberal. Un home que va triomfar en la vida ―segons diu ell mateix― perquè es va fer ric i va tindre l’èxit i el reconeixement que buscava des de xicotet, amb tot el que du associat. Se’n reia de tot perquè era un triomfador i estava per damunt de la resta d’americans.

Bernstein, el gran director nord-americà del segle XX que va composar nombroses peces, tant simfonies com altres de més simples, a més d’adaptacions i música per al cine, era altre gran triomfador; d’això no hi ha dubte! Una volta, si no recorde malament ―com podeu llegir, hui vaig d’orella―, va estar a Moscou, cap a 1959, i es va entrevistar amb Schostakovich per posar unes idees en comú i per demanar-li consells. La resposta del rus va ser l’adequada al nivell del seu interlocutor: li va preguntar quan cobrava.

Amb una simple pregunta, Schostakovich va desmuntar el sistema americà de valors perquè, segurament, els diners que guanyava Bernstein en un any no ho guanyaria el rus en tota la vida. Per tant, i atenent l’esperança de vida aproximada, l’americà era unes 70 voltes millor compositor i director que ell. I, sent tan bo l’un i tan dolent l’altre, com podia, l’americà, demanar-li consell? En tot cas, hauria d’haver sigut al contrari, no? «Tant tens, tant vals».

Salvador Sendra Perelló