9 d’octubre 2017.

El 9 d’octubre és el dia de la Comunidad Valenciana. (He parlat alguna vegada del 9 d’octubre? Espera, pense que sí… Busque un post que vaig escriure una vegada... aquest!) Sí, era el mite fundador del poble valencià, però que es va fundar? Per a Baydal a partir d’ahí naix la identitat valenciana... (espera, d’açò ja he parlat també... a veure... sí ací està el post! Aleshores, de què escriuré sense repetir-me?)

De què val celebrar un dia de la Comunidad? Jo crec que per a poc més que per tindre una excusa i fer un dia de festa. Un dia no laborable. A la majoria de la gent del meu poble li la sua. Veig la gent de la resta de pobles i a la majoria els la sua també. Des d'alguns Ajuntaments, governats per Compromís es fan actes, alguns molt interessants, altres merament lúdics. A la majoria d'Ajuntaments, que no governen els de Compromís, no fan res. A València Cap i Casal –cap de res i casal com a molt faller- treuen la Senyera i la porten a passejar. Amb això celebren que van arribar els catalans (però, mut!, això no es pot dir) i els aragonesos, a fer fora els moros a espasades –això cal dir-ho fort, el fet de "reconquerir" València i acabar amb els infidels ompli d'orgull als valencians actuals-).

Certament, jo tenia curiositat per saber com seria el 9 d'octubre d'enguany. Jo esperava que hi hagués el tant cloquejat "pollo" pel finançament. Però no sé, el "pollo" déu estar encara a l'ou, donat que no se l'ha anomenat per res. (Ah, però si d'açò també havia parlat i ja anunciava que el  “pollo era para paella”! Millor passem d’aquest tema també...). Però l’únic “pollo” el van muntar els del pollastre.

El 9 d'octubre... (de què collons escric sobre el 9 d'octubre...) ... va ser un dia com un altre. Lluïa el sol... (bé, no sé si lluia el sol o estava núvol, no el vaig veure amb tot el dia) ...la gent estava fent coses (...hem posaré en pla Rajoy) ...perquè els valencians són gent que fan coses, encara que no es sap quines coses fan. 

(Espereu, miraré a les xarxes socials que va passar el 9 d'octubre, a veure si puc escriure d'alguna cosa...)

Al final va resultar curiós el dia, diuen què. Uns volien celebrar el dia de la Comunidad Valenciana; van anar a la processó cívica de la Real Senyera, per celebrar que fa 3.000 anys que es parla valencià i que un Rei –a qui li deien Jaume- va vindre d'allà o d'allí (no volen saber d'on) per a fer fora moros que hi havien envaït als valencians que parlaven valencià fa 3.000 anys. Diuen que hi havia gent que estava enfadada, sempre estan enfadats i insulten, treure foc pels queixals i verí pels claus, quan passen uns que diuen que són catalanistes –una mena de dimonis-. 

Hi havia també uns altres que van anar celebrar el dia del País, van anar a la vesprada a la manifestació per la llengua (diuen que la llengua és catalana i que la van portar els catalans que van vindre amb el Rei que va conquerir València als moros), diuen que anaven divertits a passar-ho bé. 

Finalment, uns altres, que curiosament van a la processó del matí i estan més enfadats que ningú, volien solidaritzar-se amb l'actuació de la policia a l'1-O, així que van eixir repartir llenya entre aquells (catalanistes) que anaven a manifestar-se per la llengua (catalana). Diuen que hi havia policies que miraven la mostra de solidaritat, al final agraïts per la solidaritat van dir: "Hala, ya está bien, id a casa en paz". 

Mentre tot açò passava, la majoria de valencians estaven fent coses, coses que fan els valencians, ¿i qui sap què fan? A la resta d'España tot el món esperava a vore que faria Puigdemont l'endemà, i miraven per la tele com uns catalanistes valencians -simpatitzants dels independentistes catalans- i "unes persones" amb banderes d'Espanya es barallaven... Tot per culpa de Puigdemont.

I ara que pense... Què van celebrar el 9 d'octubre de 2017 els valencians? Si hom m'ho pot explicar... per caritat, que deixe un comentari.

Òskar “Rabosa”

NO MOS FAREU VALENCIANS

Definir algú com a valencià és, simplement, adjudicar-li l’imprescindible vincle amb la ciutat de València. Esta apreciació que sembla d’allò més normal per a qualsevol persona de l’interior de l’àrea metropolitana, és del tot difícil de pair per a qui, com jo, pertany a altres zones de la Comunitat Valenciana. No sóc valencià ni vull ser-ho —i Déu que em lliure!— perquè, afortunadament provinc d’altre lloc, millor o pitjor, però d’altre lloc.

Em podria definir com a comunitari, però, automàticament, pensaria que em referisc a la Unió Europea, o alguna cosa per l’estil. I este és un dels problemes que deriven del mal ús que es fa del poder i del centralisme, tot i que siga autonòmic. Per tant, ni valencià ni comunitari; o siga, sense gentilici autonòmic. Em sent discriminat front als andalusos, extremenys, asturians o aragonesos. Els murcians i els madrilenys estan en una situació semblant a la meua però, si ho mirem bé, es tracta de dos autonomies uniprovincials.

Ja m’han imposat la llengua, ja que l’Estatut d’Autonomia diu que el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tot i que a València el seu ús siga residual. Però jo, si sóc d’Alacant, per exemple, parle valencià, i si ho sóc de Castelló, també. La febra centralitzadora s’ha apropiat del meu gentilici i del meu idioma, a més de moltes altres coses, com la paella, que m’estalviaré d’enumerar per no desviar el tema.

Jo em negue a sostindre l’apel·latiu de valencià, perquè no ho sóc. Ara, però, hi estic molt més allunyat que abans perquè les Falles són patrimoni de la humanitat, i jo n’he vistes ben poques: al meu poble no se’n planten. Parle valencià, diuen, i ara, al 9 Canal 9, volen fer altra tria —i ja n’han fet alguna abans— per exposar-nos el model de llengua més adequat per a l’època daurada que encetarà en breu: sóc de l’àrea coneguda com a comarques centrals i pronuncie bé. La paella, a ma casa, sempre l’han feta amb cigrons, tot i que en cuinem de tot tipus perquè hi ha moltes maneres de guisar-la i l’any té diverses èpoques, a més, a Almería no sempre hi ha hagut hivernacles... El primer bou embolat que vaig vore, el recorde a la perfecció perquè quan jo era xicotet no se’n feien.

Ara bé, respecte a la inclusió de les perifèries a la comunitària valencianitat, pense que no hi haurà problema perquè les Falles, ara que estan al súmmum de la humanitat, ens han d’integrar a totes i tots, i podrem seguir com estem ara, en esta mena de casal. Hi ha qui proposa que el nom siga País Valencià però, com podreu entendre, jo hi sóc contrari, per progre que parega. Sóc més bé partidari de Levante, o Llevant, per escriure-ho en eixe idioma que es diu valencià, perquè el trobe molt més inclusiu que l’altre. També en val el nom d’Indret Entre Catalunya i Murcia, Castella i Aragó, per si ho volem acotar una mica més. Ara que estem, canviem les províncies per anacròniques? 

Alacantí Borratxo i Fi

AL FINAL DE VALENCIA AL MAR, UNA «GLORIETA»

Hi ha gent que no hauria de morir mai, com no ho haguera hagut de fer mai Rita Barberá. Quan la vida es viu de manera intensa, esta hauria de ser infinita. Només s’hauria d’acabar per aquelles persones que la viuen amb mesura, amb por i amb l’estranya moda que hi ha ara de cuidar-se per deixar un físic bonic, però carregat de complexos, una volta ha expirat l’ànima. No sé si, després d’avaluar totes les estupideses que he pogut observar fins al moment, esta és la que s’endú el primer premi.

La Dona de Roig —no vull dir amb açò que s’haja d’associar amb els Roig ni que es puga entendre que era «roja»: déu em guarde!— va dirigir Valencia durant molts anys, vint-i-quatre diuen, sense ofici i sense projecte, sense classe i sense por, o siga, com el poble va voler. No se li pot atorgar altre governant a un poble que desitja açò, precisament, i diguen el que diguen, el seu govern ha tingut molt de mèrit.

Diuen que la seua figura tenia una simbiosi perfecta amb la ciutat de referència, i d’això n’estic segur, com també ho estic de la fusió Rita-Valencia. Va fer coses que el més mediocre dels lectors no les podria ni imaginar, i li reien les gràcies, i del mal gust, ni en parle. Com a persona llesta, va desenvolupar el projecte de l’anterior govern, se’l va atorgar com a propi, i va gastar tants diners com va poder amb projectes eteris quan se li va pujar al cap tota eixa borratxera de poder, va menysprear els rivals i es va envoltar de tants palmers i aduladors que la van separar d’una ciutat que feia molts anys que li resultava aliena. Qui vinga darrere, que pague, perquè el meu votant vol això!

Se li va quedar per fer l’ampliació de Blasco Ibáñez però almenys ho va intentar, i pense que este va ser el colp que la va desestabilitzar perquè mai no havia assaborit el fracàs. El Cabanyal, a les trinxeres de la Llei de Patrimoni, fou una punxa afilada que no la va deixar viure tranquil·la mentre que la corrupció que envoltava el PP, des del meu punt de vista, no va ser més que una anècdota. Hem de pensar una cosa: qui de per ací no sabia, o s’imaginava, el merder que hi havia? I tot i això, tornava a guanyar, ella, Camps, Rus, Fabra, Ripoll i altres tants. L’alcaldessa d’España.

Hi ha gent que demana un carrer per a Rita però jo vaig molt més lluny, perquè pense que s’ho mereix: jo propose de fer una plaça —millor una «glorieta», pel joc de paraules i tot això— al Cabanyal, al final de Valencia al Mar, que duga el seu nom. Però, com sé que l’actual alcalde no ho farà mai, estaria bé que, a les pròximes eleccions, ho duguera al programa algun partit independent d’exiliats del PP.

Salvador Sendra

La irrellevància valenciana.

El País Valencià no ha pintat fava des del segle XV. Amb la unió de les  Corones de Castella i d’Aragó i el descobriment d’Amèrica amb el canvi d’eix, del Mediterrani a l’Atlàntic, la influència de València és va esfumar. Mai més ha tingut cap rellevància ni dins ni fora de l’Estat. Durant els segles XVI i XVII, els valencians renuncien a ser-ho, després de la Guerra de Succeció, s’arraconen a “el Levante”. Passa a ser una regió dins de l’Estat, des d’aleshores ha sigut totalment irrellevant.

Des del País Valencià no han sorgit mai propostes respecte de la forma d’Estat, l’organització territorial, etc. Però és més, dins del País Valencià no hi ha hagut cap proposta ni debat seriós, i amb transcendència social sobre aquestes qüestions, o quin ha de ser el paper que ha jugar el País Valencià dins l’Estat, i ja no diguem a Europa. Els valencians, com a tals, s’han abstingut de jugar qualsevol paper en qualsevol de constitucions espanyoles, començant per la de 1812. Això contrasta amb la voluntat dels catalans d’estar sempre presents, de fet en gaire bé totes ha hagut algun català.

Això va ser palès en la redacció de la Constitució del ’78, on dels set ponents –els anomenats “pares de la constitució”- hi havia 2 catalans, un per minoria catalana, Miquel Roca, i l’altre PSUC, Jordi Solé Tura, i cap valencià. És a dir, en l’actual sistema constitucional els valencians es van abstenir, van acceptar el que la resta de l’Estat va decidir. Una altra vegada el paper dels valencians va ser nul.

Caldria un estudi profund del perquè els valencians s’abstenen totalment en qualsevol procés, accepten el que ve des de Madrid sense dir res. Perquè els valencians no tenen un model territorial per a l'Estat. Una resposta ràpida perquè els valencians es van abstenir de tractar d’influir a la Constitució del ’78, és per la polèmica entorn a la identitat pròpia. Els valencians no sols no volen construir una identitat pròpia, sinó que a més a més la volen desconstruir. Diluir tot allò que puga ser un tret identitari com a una cosa merament folklòrica. Una negació com a poble porta una no-intervenció política.

L’únic intent seriós de construcció teòrica d’una identitat nacional -si va ser encertada o errada ho deixe a criteri del lector-, va ser el de Joan Fuster, i el fracàs ha sigut total. La guerra encetada contra aquest intent, ha portat als valencians a una total inacció política com a poble. Acceptar el que ve de Madrid és la millor manera de rebutjar l’intent fusterià o almenys no haver-se de mullar. No reconeixent-se com a Poble, els valencians no tenen la necessitat d’autoafirmar-se, ni la necessitat d’intervenir en la construcció de l’Estat, ni en els òrgans polítics pel qual s’han de regir. El “café para todos” que es faça a la cafetera de Madrid, és un bon remei. I si algú té un poc més de sucre, també el volen, però que siguen els altres qui demanen més sucre perquè els valencians no saben ni perquè el volen ni quant en volen.

Ara sembla que, amb l’aparició de Compromís i que des de diversos estaments socials comença a demanar-se un finançament més just, els valencians volen jugar un paper més destacat a la política estatal. El tema del finançament comença a fer-se sentir, però és un tema que, a parer meu no té massa recorregut. En primer lloc, perquè donada la situació actual, l’Estat no va a atendre les reivindicacions, molt menys les del “deute històric” i “condonació del deute”. En segon lloc, perquè els valencians no tenen cap eina de força per afrontar un “No” de l’Estat. La solució serà un pacte de finançament autonòmic en tot l’Estat, o donaran un caramel als valencians, PP i P$x€ callaran i s’ha acabat el debat.

Pel que fa a Compromís i el seu paper a la política espanyola, no crec que siga important. Per una banda, a Mónica Oltra –a Compromís es fa el que diu Mónica- li manca un projecte de País, ni el té ni el vol -també li manca al Bloc, però el Bloc compta poc dins de Compromís, com va quedar demostrat amb el pacte amb Podemos-. L’única reivindicació que fan és el finançament, i com he dit no té recorregut. Per altra banda, l’ascens de Compromís és conjuntural, no té una base ideològica, i si la té la base no és el “País”, per tant, el dia que Compromís vaja avall en vots o es trenque, per mals intestinals, no quedarà res.

Sembla que els valencians seguiran sent irrellevants, perquè fallen els fonaments. La irrellevància valenciana és un problema radical, d’arrels, o millor dit, de manca d’arrels.

Òskar "Rabosa".

FERRAN

Em va impressionar la vitalitat de Ferran. Sincerament, encara m’impressiona, tot i que ja fa un parell d’anys que no el veig. Però, tot i que ja l’havia tractat a Orba, em va impactar la primera visita que li vaig fer a València. Vivia prop de la plaça na Jordana; entre la plaça i l’IVAM, en un bonic pis sense ascensor, lluminós, que feia servir per viure i, altre ocupat que utilitzava per treballar i emmagatzemar les peces. A Orba, vivia en una casa preciosa, als afores, que no va tindre problemes de deixar-me quan li la vaig demanar una volta que volíem enregistrar una entrevista per a un documental sobre els represaliats de la República. Semblava un monestir, simplement. Ell, de jove, va ser frare una temporada.

El seu ateisme era això que més l’identificava, tant la seua persona com la seua creació, tot i que més que ateisme, m’atreviria a dir que era irreverència: irreverència superlativa! Tant que, fins i tot a mi, els seus quadres m’incomodaven perquè els veia massa explícits. Després, quan te’ls explicava, t’adonaves que hi havia profunditat entre tant de sexe i tant de símbol religiós perquè, realment, el no en què es basen les religions derivades del judaisme es trobava capgirat en un sí. A primera vista, tot apuntava a una gran profunditat anal i vaginal.

Els argument eren sòlids i el producte explícit; segurament massa explícit. I ara, per a coses explícites, ja hi ha Internet, on s’hi pot trobar gairebé de tot. Ell no l’utilitzava... Realment, composava per a si mateix, per afirmar tota eixa negació que arrossegava de temps enrere i de què no se’n podia desprendre ni amb les més bèsties bacanals pornoreligioses que reconstruïa a partir de retalls de revistes, els darrers anys. Allò que haguera pogut ser, per a ell, haguera servit per a la pau i l’enteniment, segurament per fatiga física, que ja és molt.

Positiu i de bon humor, així el recorde. Jove i desimbolt. No conec gaire la seua vida i, si exceptue els darrers anys, no m’importa. No m’interessa afegir ni restar cap informació a la que acabe de detallar i que complemente amb visions, sabors, passejos, colors, frases i converses. Amb vora huitanta-cinc anys, segur que, a més de a mi, hauria captivat moltes altres persones que podrien completar este relat que ara comence i acabe. Ma mare em va telefonar per dir-me que li anaven a fer una missa.

 

Salvador Sendra Perelló

LA REVELACIÓ DE LA CRIPTA

L’origen bíblic de les desgràcies de Calatrava és la gran realitat. Encara hi ha gent ―inculta― que l’acusa d’una cosa o d’una altra sense tindre massa idea de la revelació ni del profeta. La seua caiguda en desgràcia no té altra explicació que la divinitat. En el moment en què un vaixell s’enfonsa, la tripulació es guia per un simple «que es salve qui puga». Els profetes i els il·luminats creients del creixement desmesurat i de les bondats dels grandes eventos, paguen les conseqüències de la ignorància d’un poble que no sap «la diferència entre la mà dreta i l’esquerra». La prova està en la Bíblia; el judici, sobra.

Jo vaig sentir la revelació en un viatge a Alcoi/Alcoy, quan vaig visitar l’obra de Calatrava d’esta ciutat. Perquè cada ciutat ha de tindre una obra seua per a ser important (excepte els pobrets de Castelló/Castellón, que s’han quedat amb l’esbós). Baix de la plaça, enfront l’Ajuntament, només els escollits poden endinsar-s’hi. Premen un botó i s’obri el sòl, a poc a poc, i va apareixent una escala soterrada que et transporta a les entranyes de la ciutat: una cripta blanca que sembla l’esquelet d’una balena. Et fa sentir un Jonàs! Quan la plaça es tanca, ningú pot sospitar de la seua existència.

Tant ens fa que siguen tres dies, tres hores o tres quarts, però vaig sentir allò que va envoltar Jonàs a l’interior del peix. Vaig resar per eixir perquè no suportava tanta estupidesa. Calatrava va caure en desgràcia, com també li va passar a Jonàs, quan el seu vaixell va començar la deriva. La balena n’és la prova: les seues entranyes. Calatrava va tornar a València/Valencia com l’altre ho va fer a Nínive. Els seus habitants, segons la paraula de Déu, no sabien «la diferència entre la mà dreta i l’esquerra».

Jonàs va ser llançat per la borda del vaixell perquè no va resar suficient per a calmar la tempesta: judici popular i la tripulació decidix. Calatrava, amb un seguit de demandes pendents, sembla que tampoc ha resat prou, el pobre. La tempesta judicial l’arrossega quan ell només és un enviat de Déu amb la missió de reflectir eixa València/Valencia poderosa, rica i de futur, com ja li va passar a Jonàs amb Nínive. L’obra de Calatrava es pot observar al llit del riu, folrada de blanc: Déu la pot vore des d’allà.

Qui ha estat a l’interior de la balena, a Alcoi/Alcoy, sap a què em referisc. No podem jutjar Calatrava sense saber distingir «entre la mà dreta i l’esquerra»: no, no! I no cal que ho fem perquè, qui ha llegit la Bíblia sap que, al final, Calatrava acabarà criant carabasseres mentre València/Valencia s’enfonsarà per la seua ignorància, i les carabasses li parlaran, al profeta, i vindrà, en un futur, un altre il·luminat, a eixa ciutat que encara no sabrà quina és la mà dreta i quina és l’esquerra.

Nínive és l’actual Mossul, en mans de l’integrisme i la irracionalitat. València/Valencia, ai València/Valencia!

Salvador Sendra Perelló