ELS PROFETES

 

Sovint pense si la Revolució Francesa s’haguera produït de no haver-se realitzat l’americana. Segurament, no. Crec que, als francesos, els n’haguera calgut una prèvia, però no és la mateixa situació la del centre d'Europa que la d’un territori colonial, tot i que els deguera servir d’entrenament i d’exemple. De fet, només cal observar la desfeta de cada una per saber-ne la dificultat a l’hora d’assolir-la.

Ara bé, sense el mirall dels escassos anys de democràcia de Grècia, s’haguera pogut instaurar un sistema semblant en molts territoris que en practiquen? Crec que no, tot i que he d’admetre que Atenes era una polis molt limitada i que no té res a vore amb els actuals estats. Sembla que Solon, amb el seu sistema d’equilibris tan precari, va servir de punt de partida, molts segles després, per a la resta del món i un mirall per a aquells que encara es mouen al si del paradigma democràtic.

La reflexió l’apunte a causa de la lectura de Todorov i del seu estudi sobre la comunicació. La recerca que tinc entre les mans se centra en la previsió dels esdeveniments futurs a l’època precolombina, colombina i postcolombina de les civilitzacions americanes en contacte amb els descobridors i els conquistadors. Todorov apunta que no hi va haver una resistència real contra la invasió per dos motius: primer, perquè hi havia prediccions de l’arribada dels forasters i, segon, perquè els cabdills indígenes no van saber comunicar una estratègia de defensa per a eixe fet sobrevingut. Els dos motius, realment, tenen la mateixa causa: la profecia.

Perquè un fet fora considerat com a tal, havia d’haver estat profetitzat, i això ho estava. Només calia esperar i observar les accions dels nouvinguts, ja que la resistència també ho havia d’estar i, en este cas, no hi havia cap avançament. El paradigma democràtic que ara és la panacea universal, és només una figura més de les relacions humanes i socials, com ho han sigut la monarquia i la tirania en totes les seues expressions. Però, d’on va traure realment Solon la idea? Si va estar una acció política sobrevinguda del sistema d’equilibris atenenc, no hi havia cap profeta que n’haguera parlat o escrit? Supose que ens falten dades per respondre esta pregunta.

Salvador Sendra

ESCAC I MAT

Camus és un escriptor que sempre m’ha fascinat. Des que vaig llegir les primeres obres, recorde que vaig pensar que era bo i, per dir alguna cosa, apuntaré que La Peste ha estat la menys afortunada, per al meu gust. Jo, abans llegia novel·la i, fins i tot, em vaig empassar generacions completes d’escriptors com la Beat, per exemple. Ara ja no ho faig però ―i això sí que ho he d’admetre― sovint les recorde. La mala gestió del temps que es fa a l’adolescència és interessant si hom s’empassa tots els clàssics perquè, així, de major ja no li cal perdre més el temps i li permet llegir assajos recordant el passat.

Darrerament, estic centrat en L’home révolté, i no m’està decebent, en absolut. Les anàlisis dels filòsofs i pensadors que extrau Camus són, si més no, acordes amb la finalitat de l’obra. No prenc notes, per això no tinc pensat entrar a rebatre’n cap ni a aprofundir en aspectes concrets, però sí que llig amb deteniment. Llig assegut en un banc d’un parc, les hores mortes de migdia, com feia anys que no gaudia. Darrerament, les anàlisis em duien a romandre a casa amb un full blanc i el bolígraf a la mà dreta i el llibre o l’ordinador a l’altre costat.

Saint-Just, en els capítols que hi dedica Camus, és un personatge fascinant, i no ho dic per la seua contribució revolucionària, bé com a àngel, bé com a dimoni, segons a qui es pregunte, sinó que ho dic per la manera en què argumenta les accions dels exaltats. Realment, l’home intentava fonamentar cada comportament revolucionari, i ho feia! A mi, particularment, allò que més m’ha cridat l’atenció és la manera en què tanca tota possible escapatòria a la monarquia. Els arguments que fa servir el revolucionari ―segons conta Camus― són els contraris als que utilitzava un antic professor meu d’història; si no recorde malament, un renegat comunista abraçat al liberalisme zaplanista ―feu servir la imaginació per trobar el lligam!

En una classe, per entendrir-nos i posar-nos a la pell del tsars, a l’hora d’explicar-nos la Revolució russa, ens va posar un documental ridícul sobre la família dels tirans russos on es podien observar unes tendres criatures bolcades a mantenir el benestar i la estabilitat política al seu regne. Els infants, més tendres encara, es relacionaven amb tota naturalitat amb altres xiquets i xiquetes pobres dels voltants. Com veieu, tot molt creïble i normal. Però, ara que he descobert Saint-Just, m’he adonat que el documental feia servir els arguments estrictament contraris als que utilitzava el revolucionari per sentenciar a mort la monarquia. I, com no, la sorpresa ha estat major quan m’he adonat que el revolucionari francés, tot i la seua mort prematura i l’escassa cobertura que se li ha donat ―solapat per altres de major envergadura―, va estar present a Rússia, en la teoria, que no en l’aplicació dels mètodes filosòfics i polítics revolucionaris.

Saint-Just se centrava en la institució monàrquica i amb el seu lligam diví per vincular-la al mal de França. Com a solució, per trobar-se fora de tota norma i constitució, proposava que fos jutjada per un tribunal popular, ja que la Revolució traslladava la sobirania al poble. Comptat i debatut, el final ja se sap; el poble va jutjar una institució que havia actuat sempre com a tal. L’estimat professor, coneixedor de la Revolució, ens presentava la monarquia ―en este cas la russa― com una família acollidora i feliç, humana i religiosa. Ara bé, les decisions que prenia cada volta que actuava contra el poble, o siga, contra cada un dels ciutadans, les assolia com a família o com a institució? La fi de les dos monarquies, ja la coneixem, així com la de bona part dels revolucionaris que, segurament, prendrien les decisions com a honrats pares i mares de família i no com a polítics rancorosos, exaltats o, simplement, poderosos, si els apliquem el mateix mètode que ens volia inculcar el rigorós professor zaplanista.

Salvador Sendra Perelló

LA PÀTRIA DELS APÀTRIDES

Acabem de deixar córrer una setmana farcida d’exaltacions patriòtiques i nacionals, d’identitats i de sentiments, de banderes d’ací i d’allà. Realment, no hi ha cosa que em faça més por, i més desencís, que això que he observat els darrers dies i que, si més no, afecta la ideologia i els sentiments. Vaja; com la fe! I jo, de moment ―i gràcies al do humà de la racionalitat― no sóc creient, tot i que practique, de tant en tant. Vull recordar que les ideologies, els sentiments, les passions o la fe, pertanyen a l’àmbit de les creences, per si de cas.

Rellegint Hölderlin per ultimar la defensa de la meua tesina, hi ha hagut una cosa que m’ha sorprés més que altres voltes... Segurament, perquè és la data que és i perquè, darrerament, a França també tenen un embolic seriós, així com a Alemanya.  La sorpresa ha estat quan he arribat a una observació intel·ligent i valenta on el poeta es considerava amant de les evolucions i no de les revolucions. El fet de ser alemany diu molt de l’exposició perquè els majors il·lustrats hi pertanyen, mentre que els executors de la teoria van ser els francesos.

La revolució, però, pot ser un punt des del qual es pot iniciar una nova evolució, com diuen que passa a França però, malauradament, hi ha qui opina que esta Révolution no és una conseqüència directa de la Il·lustració, com també he llegit fa poc, i açò sí que em preocupa més! Ser un revolucionari hauria d’estar relacionat amb una formació il·lustrada ―per no vore’s sense resposta a la segona pregunta― però, a més, la Révolution no es pot entendre sense la deguda contextualització ni sense la fase prèvia d’incubació. Les identificacions amb els èxits révolutionnaires, de ser un fet aïllat, estarien en la mateixa tessitura que les nacionals i que l’exaltació dels sentiments patris, tot i que no se’ls puga ubicar en un lloc determinat.

Si ara ens proposem comparar el model exportador dels èxits de la Révolution ―perquè estem tractant els èxits i no els fracassos― amb els de la Hispanidad, per exemple, hauríem de deixar clar que, per als territoris de recepció, el segon model no es tracta d’una evolució, sinó d’una revolució del seu mode de vida, i que dita revolució no es troba lligada a cap evolució pròpia. Per tant, una persona amant de les evolucions no es pot considerar còmode amb el model de la Hispanidad, mentre que sí que pot considerar adequat el model de la Révolution, fins i tot a l’Amèrica hispana, perquè hi ha un substrat il·lustrat. Aleshores, a partir de la revolució provocada per la necessitat de liberté, égalité i fraternité, sí que es pot observar una evolució pròpia, i el fet matriu és, per tant, la pàtria dels apàtrides―per donar-li un distintiu sentimental en unes dates tan assenyalades.

 

Salvador Sendra Perelló

R-TV: La Revolució francesa.

Tornem a R-TV amb un documental sobre la Revolució francesa. Com ara fa uns dies que parlàvem d'ella, he pensat portar-vos un documental que repassa els fets. El documental és del History Channel, i està bastant ben fet. Conta la situació de França abans de la Revolució i acaba amb la mort de Robespierre i Saint Just. Potser algunes imprecisions o manquen algunes dades. Però en la història sol passar que cadascú pose l'accent allà on li sembla oportú. Els guionistes i els historiadors que hagen assessorat els passarà això. No obstant això, hom pot fer-se una idea bastant cabdal dels fets. La interpretació dels fets i de la ideologia que els va porta ja formen part, no de la història, sinó de la historiografia. Gaudiu, i si pot ser, aprengueu. No ara, mirant el documental, sinó instruint-vos amb bones lectures.

 

 

Falsos Profetes.

 

 

Malfieu-vos dels qui es fan passar per profetes: se vos acosten vestits amb pell de corder, però dins són llops rapaços. (Mt,6, 15)

 

Fa unes setmanes compartia al Facebook un vídeo de Pablo Iglesias, presentant el programa “Fort Apache”, on parlava de la guillotina com a mare de la democràcia. Sincerament, a mi el vídeo em va deixar mal gust de boca, no vull dir que em va esgarrifar, però sí que no em va agradar gens. A més a més, el vídeo, que encapçala el post, està ple de mentides i de mitificacions. Aleshores vos demanava l’opinió sobre el fons, sí cregueu que fa falta guillotina perquè hi haja democràcia, i vaig deixar de banda les mentides i les manipulacions que conté el vídeo per justificar l’argument. És hora de desmuntar tot el que diu Pablo Iglesias a aquest vídeo. Perquè no m’agraden les mentides ni les manipulacions.

El primer argument que trobem és, l’acte fundacional de la Democràcia moderna és la Revolució francesa. Cosa que és falsa. Si cal buscar un acte de fundació de la Democràcia, seria la Declaració de Virgínia (1776) i la posterior Declaració d’Independència dels EUA (1777), és a dir, dotze o tretze anys abans que la Revolució Francesa (1789). Sí, és cert, que el mite de la Revolució francesa ha passat a ser un referent per a Europa de la democràcia, però de democràtic en va tenir poc. A més, com diu Garcia-Trevijano a "Teoría pura de la República", molts dels defectes i malentesos de les democràcies europees tenen la seua arrel ahí.

La segona afirmació que trobem és que, l'arribada de la Democràcia està simbolitzada per l’aguillotinament del Rei francés Lluís XVI (1793). Pot ser com a mite ha quedat dins l’imaginari col·lectiu això, però vos assegure que aquella democràcia, recent inaugurada, vos posaria els pèls de punta. Després de l’execució de Lluís XVI, pren el poder Robespierre un dels líders dels jacobins, i comença el Terror i el Gran Terror. El primer que fan és una llei anomenada de Sospitosos, que marca enemics de l’Estat i fomenta la delació al més pur estil de la Inquisició espanyola. Comencen a eliminar nobles, monàrquics i els enemics ideològics dels jacobins, els girondins. Més endavant començaran a executar rivals ideològics a l’esquerra dels jacobins, com Hébert i els seus seguidors. Fins i tot Robespierre es carregarà a Danton, amb qui no hi havia diferències ideològiques i ademés havia donat suport en principi a Robespierre, per ser considerat dels “indulgents”. Tot això amb execucions massives, més de vint persones d'una tirada. En definitiva, si això és el que Pablo Iglesias enten per Democràcia, aviats anem.

Continua amb un repàs de la història de guillotina i de com va ser adoptada per l’Assemblea Nacional el seu ús, per no distingir entre classes socials. Bé, un mètode bàrbar que va portar a la mort durant el Terror a un gran nombre de persones, algun diuen que fins a 40.000, altres que entre 10.000 i 14.000. Una màquina de tallar caps a enemics ideològics. Un invent lloable i democràtic segons Pablo Iglesias.

Diu Iglesias: “Cuantos horrores nos hubieramos evitado los españoles de haber contado a tiempo con los instrumentos de la justicia democrática”. És a dir, que els espanyols hauríem d’haver tingut una guillotina per matar fins 40.000 persones, o almenys 10.000, incloent-hi qualsevol que no comulgue amb les idees de qui mane, encara que les discrepàncies siguen: ja està bé de tallar caps! La guillotina no va ser un instrument de justícia democràtica. Ni tan sols va ser un element de justícia de cap de mena. Va ser un instrument de terrorisme d’Estat al servei de les ambicions personals de Robespierre i Saint-Just, que varen acabar provant ells mateixos els seus efectes. No hi havia judicis. No hi havia possibilitat de defensa. Era eliminació bàrbara de l’enemic, i l’enemic era qui no fóra jacobí o sent-ho discrepara de Robespierre i Saint-Just.

“Castigad a los opresores de la humanidad: ¡esto es clemencia! Perdonarles sería barbarie.” Aquesta frase, en la que acaba l'speech Pablo, de Robespierre es pronunciada en un discurs el 5 de febrer de 1794, on fa un defensa del Terror, i carrega contra els moderats i els indulgents. Sí, castigar als opressors pot ser clemència, però considerar que és opressor tot el que no pense com tu és feixisme. El que deia i feia Robespierre, com passa amb els dictadors-demagogs, no coincidia gens. Bé, amb l’ús del Terror no mentia.

Es necesario ahogar a los enemigos internos y externos de la República o perecer con ella. Así, en tal situación, la máxima principal de vuestra política deberá ser la de guiar al pueblo con la razón, y a los enemigos del pueblo con el terror.

Si la fuerza del gobierno popular es, en tiempo de paz, la virtud, la fuerza del gobierno popular en tiempo de revolución es, al mismo tiempo, la virtud y el terror. La virtud, sin la cual el terror es cosa funesta; el terror, sin el cual la virtud es impotente.

El terror no es otra cosa que la justicia expeditiva, severa, inflexible: es, pues, una emanación de la virtud. Es mucho menos un principio contingente, que una consecuencia del principio general de la democracia aplicada a las necesidades más urgentes de la patria.

Són aquestes coses del Pablo Iglesias, la manipulació de certs conceptes, la deshonestat intelectual, el que em fa preguntar-me si no serà un fals profeta.

 

Links relacionats:

 

Discurs de Robespierre al 5 de febrer de 1794

 

http://www.marxists.org/espanol/tematica/cienpol/robespierre/moralpolitica.htm

Oskar "Rabosa".