Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de novembre del 2016

LES NOVES RETALLADES: IXEN TRES MINISTRES I N’ENTREN SIS!

Després d’haver estat quasi un any ben tranquils, ara ja tornen els sobresalts i les incomoditats; no m’explique —no vull explicar-me— com hi havia tanta gent reclamant un govern si, al cap i a la fi, se sabia que hi haurien més ajustaments... i n’hi hauran! De moment, i fins i tot abans de saber quins serien els nous ministres, a la ràdio ja anaven enumerant les directrius a què s’enfrontarien o, millor dit, les retallades que haurien d’aplicar.

S’ha demostrat, al llarg d’este temps, que sense càrregues polítiques ni legislatives vivim millor. A més, al final, només fem que aplicar allò que ens recomanen des de l’exterior i des dels bancs, sense quasi autonomia per governar. La resta és simple: si no repartixes els diners als de sempre, eres un antisistema. I, efectivament: ho eres! No entenc aquells que demanaven un govern i, a més, pense que ens haurien de demanar disculpes, a la resta, excepte que siguen els grans beneficiats de la línia política que s’aplicarà. Aleshores, haurien de repartir-nos alguna molleta, no? Més Que siga per haver suportat les seues imbecil·litats.

Una cosa de què ningú no diu res és sobre la política d’austeritat del govern central, o és que els periodistes ja no saben ni sumar: han eixit tres ministres i n’han entrat sis! La resta, les autonomies i els ajuntaments, són els que han d’aplicar les retallades, i no els ministeris de sanitat, d’educació, de cultura o del sumsum corda, que tenen gairebé totes les competències transferides als governs regionals. A Madrid es viu molt bé i no m’estranya; la seua austeritat és clara: trauen tres ministres i n’entren cinc, amb els consegüents ministeris farcits de secretaris d’estat, assessors, funcionaris... No cal explicar més però, qui demanava un nou govern, fora de la capital, s’ho hauria de fer mirar. El president, definitivament, paga favors polítics amb els diners de tots però, principalment, amb les partides de sanitat, educació i polítiques socials, que sempre són les més afectades.

D’altra banda —i açò sí que em fa més llàstima— tots els demagogs que parlaven sobre l’austericidi, que ara ja ni el nomenen, i es pengen les medalles de la reducció del dèficit en ajuntaments i autonomies, no tenen res de trellat a dir? Si tingueren una mica de vergonya, ni ho comentarien perquè no hi ha res més servil que eixos que són més papistes que el papa perquè no cal ni manar-los els deures. I el problema és, precisament, que en el seu discurs previ, l’austeritat provocava patiment i deien que s’havia de fer créixer el dèficit invertint en polítiques socials i d’igualtat. I ara dic jo: no podríem quedar-nos una temporadeta sense governs locals ni autonòmics per comprovar si funcionem igual de bé que quan no en teníem de central?



Salvador Sendra 

dijous, 30 d’octubre del 2014

LA CORBA DE LA FELICITAT


L’altre dia, a la perruqueria, em vaig trobar amb una coneguda que feia temps que no veia. Estava fent-se un pentinat amb tirabuixons. Em va explicar que era per a les fotos de la boda. Estranyada, vaig pensar que les fotos de boda es feien el mateix dia, o en dates properes a l’esdeveniment, i ella ja feia uns quants mesos que s’havia casat. La qüestió —em va dir— és que no podien deixar passar més temps perquè, al seu marit, quasi no li entrava el trage. S’havia relaxat una mica massa...
Abans de la boda, l’home havia estat corrent en nombroses curses; a més, nadava, menjava sa, bevia poc... eixes coses que es fan quan tens un objectiu marcat: estar ben guapo per a la data. Eres el centre d’atenció i no vols decebre ningú.
No obstant això, una vegada passat l’esdeveniment et relaxes, abandones l’esport, vas agafant confiança en el menjar. A més, el sofà és molt atractiu i deixes que aparega eixa corbeta de la felicitat que tant caracteritza el marit!
Això —podríem dir— és el que li ha passat a Espanya d’un temps ençà. Espanya es va casar amb Europa, ja fa uns anys, signant un pacte d’estabilitat i creixement per entrar a la Unió Econòmica i Monetària (UEM). D’altra banda, el Tractat de Maastricht (1992) situava la UEM al centre del procés d’integració europea i establia el procediment de seguiment i control per al dèficit i el deute públic —el règim; vaja!
L’1 de gener de 1999, el dèficit dels 11 països que complien amb els acords de Maastricht, entre ells, Espanya, no superaven el 3% del Producte Interior Brut (PIB) i el deute públic acumulat no en superava el 60%. Eixes eren les regles del joc i estàvem tots fets uns figurins.
El pacte d’estabilitat i creixement tenia la funció de reforçar el procediment del dèficit excessiu, és a dir, vigilar que el dèficit públic dels estats membres de la UEM no superara eixe 3% del PIB i el deute públic acumulat no fóra major del 60%. L’objectiu consistia a assegurar que els estats membres mantingueren les seues finances públiques sanejades a través de la supervisió, les recomanacions i, si fos necessari, les sancions —El coach personal que va marcant-te de prop.
Ja casats, durant els anys anteriors a la crisi del deute sobirà, Espanya es va deixar portar: massa sofà i televisió i poc exercici. La conseqüència era previsible. El govern de Zapatero, a 2010, va començar a aplicar polítiques contràries a allò que havia estat executant fins al moment. El 12 de maig de 2010, Zapatero anunciava una reducció de 15.000 milions d’euros del dèficit públic per als dos anys següents. Com? Retallant el 5% del sou als treballadors públics d’eixe mateix any i congelant el de l’any següent, sense revaloritzar les pensions, eliminant el txec bebè i retallant la inversió pública. Ho feia «Tal com ha exigit Brusel·les, amb la mirada posada a retornar cap al dèficit del 3% el 2013» (Vilaweb, 20/05/2010).
Eixes mesures preses per aprimar el marit no van aconseguir posar Espanya en cintura i amb el nou govern, el de Rajoy, les coses no han millorat gens. Potser s’ha reduït el dèficit respecte a les xifres anteriors, però, com a contrapartida s’ha augmentat el deute públic. Podríem aventurar-nos a dir que, com a mínim, els nostres besnéts hauran de continuar pagant el deute que s’està generant ara.
El sanejament d’empreses i llars induït per la recessió de principis dels 90, el baix endeutament d’aleshores o l’expansió internacional de les empreses, no van servir de matalàs per amortir els efectes d’un ràpid augment del deute ni per l’especialització de l’economia espanyola seguint patrons de baix perfil competitiu com la construcció o els serveis amb poc valor afegit. Això, junt amb la contractació majoritària de gent (immigrants i autòctons) amb baixos nivells de formació, va propiciar el desastre de 2008.
Mirat així, val la pena fer-se les fotos de boda cada mes per no relaxar-se! Altra solució pot ser casar-se i divorciar-se ràpid... Afortunadament la corba de la felicitat del marit de la meua amiga és cosa seua. Les conseqüències derivades de l’excés de dèficit i de deute públic no és cosa nostra però, ves tu per on, som nosaltres —tu, jo, el veí i la veïna— qui paguem la relaxació i les dolentes dietes que aposten pels greixos. El fast food ompli de pressa però, a la llarga, et sol deixar amb la fam dels règims i, a més, els metges recomanen l’exercici continuat per motius de salut; el colesterol i tot això: ja sabeu.

Sara Garcia López
Bibliografia:
Estrada, A., Jimeno, J.F., Malo de Molina, J.L. (2009). La economía española en la UEM: Los diez primeros años. Madrid: Banco de España.
Ruiz, A. (2013, 4ª edició). “El nucli de la Unió Europea II. La Unió Econòmica i Monetària” en Economia de la Unió Europea. Barcelona: FUOC.
Enllaços:

dimecres, 11 de juny del 2014

El PSOE és la gran estafa. Digueu-li P$x€ (II).


A més a més, quan entrem a la Comunitat Econòmica Europea, s'hauran d'aplicar les doctrines neoliberals, el P$x€ les acceptarà. I així abans d'entrar ja comencen a fer-les. Des de 1984 fins a 1996 el P$x€ privatitza prop de 70 empreses (entre elles SEAT el 1986), de tots tipus i tots els sectors: metal·lúrgia, energia, mineria (que privatitzen, però després subvencionen als empresaris), tecnologia, naval, etc. Algunes de les empreses que privatitzen està bé, empreses que no té sentit que siguen públiques (p. ex. la fallida i ara de "moda" Viajes Marsans); d'altres, donada la baixa inversió amb I+D+i que hi ha a l'Estat espanyol, les hagueren pogut transformar en empreses dedicades a la investigació i fer-les punteres; d'altres no tenia sentit privatitzar-les i donar milions després en subvencions enriquint empresaris privats, com ha passat amb la mineria; etc. Però, el dogma neoliberal imperant i assumit pel P$x€ impedia buscar alternatives a la privatització.

Llarg es faria parlar dels casos de corrupció generalitzada dins del P$x€ com Filesa (1.200 milions de pessetes dels '80 en finançament il·legal, falsedat de documents públics, suborns, etc.), Roldán, els Guerra, etc. O com van imitar l'Operació Gladio creant els GAL, terrorisme des de l'Estat amb absolut menyspreu pels bàsics que regeixen una societat democràtica (encara que l'Estat espanyol de Democràcia no té res i el P$x€ ha sigut col·laborador necessari amb això).

Pel que fa a drets laborals i drets socials només una dada el Govern P$x€ va sofrir tres vages generals: - el 1985 per reforma de les pensions; - el 1988 per abaratir l'acomiadament i introduir contractes "bassura" per als joves; - el 1994 contra la nova reforma que precaritza el treball. És a dir, el P$x€ aplica a la matèria laboral els postulats neoliberals.

El 1992 el P$x€ firma el Tractat de Maastricht, pel qual es crea l'Euro i ens porta dins sense explicar-nos les conseqüències a tots els súbdits de l'Estat espanyol. Com podeu vorer ara "De aquellos polvos estos lodos" que diuen a Castella.

El període 1993-1996 el ministre d'Economia serà Pedro Solbes, qui aplicarà les receptes que ara "imposa" Merkel, és a dir, austeritat. També ho farà, que en guanyar el P$x€ el 2004, les grans empreses espanyoles i la banca demanaran a Zapatero que anomene a Solbes ministre d'Economia.

No sé si em deixe alguna cosa rellevant, però hi ha prou exemples de com el P$x€ va tenir una orientació prou neoliberal. Si bé és cert que moltes d'aquestes polítiques vingueren ja traçades per Europa, també ho és que el P$x€ les assumia i les feia d'ell. El proper post repassarem l'era Zapatero.

Links relacionats

Empreses privatitzades pel P$x€ 1984-1996
Operació Gladio
Vages generals a l’Estat espanyol
Pedro Solbes – Biografia