Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Carlos Monedero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Carlos Monedero. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 de maig del 2015

JUAN CARLOS FERNÁNDEZ-GALA

Si jo estire fort per ací i tu estires fort per allà, de tombar, res! En tot cas, el que fem és mantindre-la plantada de per vida i assegurada, amb força i bons puntals. Sembla que el senyor Llach no es va molestar a estudiar les lleis de la física o, si més no, no va anar mai d’acampada. Podemos tampoc ho du bé, això de l’estirada...

La cançó amb què Podemos feia les seues presentacions era L’estaca. Estirem, estirem i, entre tots, la tombarem! Però, ara, amb la deriva moderada dels antisistema, més que tombar, o canviar això que hi ha fet, sembla que allò que volen és apuntalar-ho tot ben fort perquè res no es moga. De moment, Juan Carlos Monedero se’n salva.

Ara Hacienda sembla que ha de tornar-li un bon pico, a Monedero, a causa de la seua declaració d’ingressos, extraordinària i legal. Diré el que diu Pujalte: «es legal». Diré el que deia Hegel: «tot allò real és racional». I la gent s’estira els cabells quan hi ha referències a Hegel mentre li sembla normal el que diu Pujalte. Segurament, el que passa a Xina, a Corea del Nord o a Venezuela també és legal perquè per això són estats sobirans i tenen legislacions. Però no penseu, ni en broma, que intente comparar Pujalte amb Hegel; la reflexió m’ha sorgit perquè tinc l’Estètica de l’alemany sobre la taula!

Monedero ―m’agrada el seu cognom perquè em fa pensar que es tracta d’una persona estalviadora, d’eixes de tota la vida― ha abandonat Podemos quan ha endevinat que el vaixell a la deriva anava prenent el rumb. Quan es navega sense brúixola, deixant-te guiar pels instints i per això que es diu «el líder», el viatge és divertit però té els seus perills, tant els presents com els futurs. Pense a Machado quan en la seua poesia més existencialista es referia als camins sobre la mar... Ara pense a Monedero i l’abandó del vaixell quan este pren el rumb.

150.000 euros són dinerets, i tu te’ls has guanyats! Abandona el vaixell però no els dones ni un cèntim, als moderats, perquè els artistes ―com tu i jo sabem― també mengen, beuen, fumen i fan altres cosetes. Benvingut a la deriva, de nou, i recorda de gastar els teus dinerets amb coses bones per a l’esperit, encara que els metges te les priven: la vida són quatre dies! Una coseta més: Miguel Bossé es va canviar el primer cognom real, Dominguín, pel de sa mare, molt més artista. Pensa-t’ho, vinga. I una altra: la perdició de l’esquerra són els complexos.



Salvador Sendra Perelló

dijous, 14 d’agost del 2014

Deute il•legítim. Qui s’atrevirà a no pagar?

 
En els darrers anys ha començat a estendre un meme que afecta a tots els sectors de l’esquerra, ja siguen moviments socials o partits polítics. Aquest meme és el de deute il·legítim. Ahí entren tots els partits polítics d’esquerres: IU, Podemos, Compromís en l'àmbit de “Comunidad Valenciana”. També s’ha creat un grup “Plataforma auditoria ciutadana de la deuda –PACD”, amb l’únic objectiu d’esbrinar quin deute és il·legítim. Però, es pot declarar il·legítim el deute o és una altra bajanada?
Certament existeix una teoria ja establida del deute il·legítim o odiós (en anglés odious debt). Que va ser inaugurada pels EEUU arran de la independència de Cuba i per a no fer front als deutes amb Espanya. Com a teoria legal va ser obra d’un rus, Alexander Nahun Sack, i anant desenvolupant-se des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins ara. No repassarem l’evolució de la teoria, però sí breument quins requisits s’han de donar perquè siga considerat odiós o il·legítim el deute. Aquest són: 1) El primer requisit és absència de voluntat del poble de contraure el deute; en les dictadures és dona per suposat, en canvi en democràcies s’ha de provar. 2) D’eixe deute el poble no té que obtenir cap benefici. 3) El creditor, qui deixa els diners, ha de ser saber, o poder esbrinar preocupant-se una miqueta, que no hi ha voluntat del poble i no hi ha benefici per al poble. Els tres requisits hi han de concórrer necessàriament.

En teoria, la tan esmentada auditoria sobre el deute hauria de servir per veure si es donen els requisits. Una vegada vists els resultats, es poden prendre tres camins: a) Anar a un Tribunal o a una Cort d’arbitratge internacional i demanar que el deute es reconega com odiós. b) Negociar amb els creditors –prestadors- posant damunt la taula que el deute és odiós i negociar una quitança. c) Dir, directament, que no es paga per ser odiós i esperar a veure que passa.
 
Aquestes són les bases reconegudes en el dret internacional. Això no obstant, em sorprén que PACD, amb base a un article a parer meu mal interpretat, fan les seues pròpies normes per declarar el deute il·legítim. Ells diuen que: “Los criterios a utilizar para determinar si el endeudamiento externo es odioso o ilegítimo deberían ser definidos por la legislación nacional”, citant l’article de Stéphanie Jacquemont, “Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains”. Però no el citen completa ni correctement, ja que Jacquemont diu:
Les critères à utiliser pour déterminer si l’endettement extérieur est odieux ou illégitime devraient être définis par la législation nationale en tenant compte des éléments suivants :
i) L’absence de consentement de la population de l’État débiteur ;
ii) L’absence d’avantages pour la population de l’État débiteur ; et
iii)Le fait que les créanciers avaient connaissance de cette absence de consentement et d’avantages.

És a dir, les legislacions nacionals deuen definir què és deute odiós però amb els criteris que hem assenyalat abans, no amb els criteris que els isca dels collons. Certament, la majoria dels criteris de la PACD no serien admesos mai per cap Tribunal ni Cort arbitral internacional. Si mirem alguns dels criteris, els primers que apareixen:
1.1.- Mecanismos que facilitaron el endeudamiento
  La causada por una fiscalidad regresiva y permisiva con el fraude fiscal.
  La generada por culpa de la privatización de servicios que habían sido públicos, por el sobrecoste generado por la gestión privada y por la pérdida de ingresos del estado.
 
Són criteris ideològics. La baixa d'impostos directes i pujada d’indirectes està avalada per una teoria econòmica, que agradara més o menys, però portada endavant per un partit polític que ha guanyat unes eleccions, per tant amb consentiment del poble. El mateix passa amb les privatitzacions. No es sostenen aquests criteris perquè són ideològics i els governs defensen i es diferencien per ideologies. Ells tracten de rebutjar un deute que des d’una perspectiva d’esquerres no s’hauria de tenir. Els liberals diran el mateix però del deute de sanitat. Per saber quines polítiques aplicar hi ha eleccions, i es tria entre el model d’esquerres o el liberal.

Una auditoria del deute amb aquests –els de la PACD- criteris, no tindria cabuda al Dret internacional. Com no sabem quins criteris gastarien Podemos o IU, no podem aprofundir amb el tema. Però si cal fer referència al que diuen Iglesias i Monedero respecte d'Amèrica llatina, de què no es va pagar el deute i no va passar res. No va ser així, almenys a Equador, el cas més recent. Allí el que va passar el següent: - Correa declara odiós un deute de 10.000 milions; - Rep amenaces del FMI, BM, etc.; - Els bonistes, qui tenien bons, venen els títols, cauen el valor fins al 20% del valor nominal; - Correa havia preparat uns diners per comprar els bons, 800 milions, i va comprar per valor de 3.000, amb un estalvi de 2.200 milions. Jugada mestra, què en puritat no és declarar el deute odiós, i no crec que als mercats se’ls torne a enganyar. Respecte de l'actual cas argentí, ja veurem com acaba.
Amb aquesta perspectiva difícilment es podrà negociar. Els acords negociats com el Irak post-Sadam i l’acord del Club de Paris, és possible perquè EEUU pressionaven. Per tant, per negociar necessites una posició de força que no crec que es done a l’Estat espanyol. Aixì doncs, l'única opció que queda és la de directament no pagar. Però, hauria conseqüències? Hi ha qui diu que no, hi ha qui diu que sí. A l'Equador eren 10.000 milions de deute odiós, a l'Estat espanyol si tenim en compte el rescat bancari i el “Banco malo”, que tots posaríem com deute odiós, en serien fàcilment 80.000, 100.000 milions. Les pressions serien brutals. Si realment es vol fer, caldria fer un pla de contingències, que incloguera: què passa si et treuen de l’euro, què passa si et tanquen els mercats financers, què passa si hi ha embargaments comercials, etc. És una temeritat parlar de deute odiós i dir que no es paga sense tenir un pla. L'article “DEUDA ODIOSA” fa una anàlisi sobre l’argentina, encara que no és a fons, conclou que per Argentina seria bo. Alguna cosa similar, però a fons, caldria fer a l’Estat espanyol.
Pel que fa a la “Comunidad Valencina” seria un cas curiós, no hi ha res, cap referència a deute odiós d’una regió o una part d’un Estat. Compromís calcula un deute odiós de 5.388.057.731 €. No diu d’on treuen eixa xifra, però. Encara que no es mullen en si s’hauria de pagar o no. Supose que seria impossible l’impagament i si hi hagués un govern a Madrid del PP$x€ acabarien llevant-li recursos per fer front a eixe deute.
És un tema interessant. És una via per plantar cara als lladres internacionals. Però cal preparar-ho bé. Plantejar bé les coses, perquè pel contrari és vendre fum. Amb un deute odiós declarat de 100.000 milions, es podria crear una bola de neu de proporcions inimaginables. Qui té collons per dir: jo no pague?

Links relacionats:

Compromís: Deute il·legítim.
http://auditoria.compromis.ws/

Definición deuda ilegítima - PACD
https://www.dropbox.com/s/1pla1din3znkbkz/Definicion%20Deuda%20Ilegitima.pdf

THE CONCEPT OF ODIOUS DEBT IN PUBLIC INTERNATIONAL LAW – ONU
http://unctad.org/en/docs/osgdp20074_en.pdf

ODIOUS DEBTS AND GLOBAL JUSTICE – Tesis Cristian Dimitriu
https://tspace.library.utoronto.ca/bitstream/1807/29699/5/dimitriu_cristian_201106_PhD_thesis.pdf.pdf
  
Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains ?
http://cadtm.org/Que-retenir-du-rapport-de-l-expert


Oskar "Rabosa".

dimecres, 6 d’agost del 2014

R-TV: Julio Anguita i Juan Carlos Monedero a un col·loqui.

 
Un interessant col·loqui entre Julio Anguita, tal vegada la veu més lúcida de l'esquerra a l'Estat espanyol, i Juan Carlos Monedero, un dels promotors de Podemos i en la meua opinió l'autèntica matèria grisa de l'organització que lidera de cara al públic Pablo Iglesias. Aquest vídeo és de desembre del 2013, tres mesos abans de llançament de Podemos. A part d'escoltar a Anguita, que sempre val la pena, té l'interés de què hom pot advertir ja de què va Podemos, què pretenen i com ho volen. Un vídeo que crec que s'ha d'escoltar.
 
 

divendres, 11 de juliol del 2014

Podemos: un nou sentit comú?



En una entrevista concedida a El Confidencial, Juan Carlos Mondero diu el següent:
La izquierda ha entendido que la solución desde finales del siglo XX y por supuesto en el siglo XXI es electoral y por eso reclamamos más a Gramsci que a cualquier otro pensador. Gramsci nos enseña de que lo que se trata es de construir la hegemonía, esto es, de construir un nuevo sentido común. La importancia de Podemos no está en los cinco eurodiputados, sino en que estamos construyendo un nuevo sentido común en España.
Antoni Gramsci (1891-1937) és un filòsof italià, teòric marxista i militant del Partit comunista italià, que va expressar o reelaborar alguns conceptes, tals com hegemonia o sentit comú. Podemos, que és una organització promoguda per politòlegs com el mateix Monedero, Iglesias, Errejón, etc., coneixen molt bé pensament de Gramsci.
No vull fer massa llarg el post, així que tractaré de ser sintètic amb els conceptes de Gramsci. Per a ell, tot el món és un filòsof en quan que com a persona opera pràcticament, i en el seu actuar hi ha darrere tota una concepció del món, una filosofia. En tot acte històric, elaborat per “l’home col·lectiu”, hi ha una unitat “cultural-social” que reuneix per a un fi una multitud de voluntats individuals, amb heterogeneïtat de fins, que tenen una mateixa i comuna concepció del món. Cada estrat social té el seu “sentit comú”, que en el fons és la concepció de la vida i de la moral més estesa. El sentit comú no és una cosa rígida i immòbil, pel contrari es transforma contínuament i s’enriqueix de les aportacions científiques i de les opinions filosòfiques introduïdes als costums. El sentit comú és una concepció desarticulada, incoherent, inconseqüent, d’acord a la posició social i cultural de les multituds que tenen eixa filosofia. És per això, que el “sentit comú” s’oposa al “bon sentit”. Gramsci és conscient que gent senzilla no ha tingut accés a l’estudi, a concepcions elaborades, sistemàtiques, i políticament organitzades i centralitzades. Sols podria haver-hi organització de pensament i solidesa cultural si haguera hagut la mateixa unitat entre teoria i pràctica, açò és, si els intel·lectuals hagueren donat solucions als problemes pràctics de les masses, constituint un bloc social i intel·lectual. Per una altra banda com hi ha sempre diferents filosofies, i cada estrat social té un sentit comú, l'hegemonia s’estableix quan les classes dominades assumeixen la forma de vida i la moral de la classe dominant. En aquest punt, s'ha de construir un altre sentit comú, per això calen dues coses: a) no cansar-se mai de repetir els mateixos arguments; b) treballar incansablement per elevar intel·lectualment els estrats més baixos.
Una vegada explicat, no sé si clarament i fidelment, d’una manera sintètica el pensament de Gamsci, podem, ara sí, veure que pretén els intel·lectuals-promotors de Podemos. En resum, ja sabem què volen els de Podemos, un nou sentit comú, on ells com intel·lectuals s’encarregaran de  “l'organització de pensament i solidesa cultural” per “donar solucions als problemes pràctics de les masses”. Eixe nou sentit comú volen que siga hegemònic, donar l’hegemonia al poble en compte de què la mantinguen les elits econòmiques, tal com passa ara amb el capitalisme amb el seu vessant neoliberal.
Gramsci sabem que era comunista, per tant sabem que l'organització de pensament i la solidesa cultural haguera de vindre d’una determinada filosofia, la marxista, que donaria un nou sentit comú que acabaria sent hegemònic. Però, què vol Podemos? Té una nova filosofia Podemos?
Jo crec que Podemos s’ha trobat amb un sentit comú que ja estava a la societat, provocat per la crisi, els privilegis i abusos de la banca, la imposició de mesures neoliberals per part de la Troika, la pressió exercida pels mercats financers, la partitocràcia, l’absència de democràcia a l’Estat espanyol… Eixe nou sentit comú va cristal·litzar al moviment 15-M, moviment que se suposa espontani però que, almenys jo ho pense, no està tan clar que ho fos.
El llenguatge de Podemos és bastant ambigu, alguns els acusen de fer ús de conceptes buits. I, seguint a Gramsci, es limiten, sobretot Pablo Iglesias, a repetir fins al casament una sèrie d’arguments: No a les polítiques de la Troika, no ha l’austeritat, no rescat de bancs, auditoria del deute, fora els privilegis de la “casta” política, control del Banc Central Europeu pel Parlament Europeu, polítiques monetàries expansives (donar-li a la maquineta de fer diners fins que rebente), nacionalitzar sectors estratègics si no responen a l'interés comú, tornar la política als ciutadans i no tractar-los com menors d’edat, aplicació del Declaració Universal de Drets Humans… Pocs arguments més recorde ara mateix.
Però és això una filosofia elaborada conscient i críticament? És això donar solucions als problemes pràctics de les masses? Constitueix un bloc social i intel·lectual? Conforma això una nova visió de la vida i de la moral? La resposta és no. Simplement han arreplegat el sentit comú que hi havia al carrer, i com a tal és una concepció desarticulada, incoherent, inconseqüent, conformat per tots els que es senten defraudats com a conseqüència de la crisi. Així::

-         No està clar quin model d’Estat vol Podemos, més enllà de república, i ni tan sols sabem quina república.

-         No està clar quin model econòmic volen, encara que es desprén que volen un capitalisme keynesià, però tampoc ho diuen clarament.

-        No està clar quins valors morals aporten amb el pretés nou sentit comú.

-        No està clar quin model de relacions socials volen.
Ni a l’àmbit polític, ni en l’àmbit econòmic, ni a l’àmbit social, ni a l’àmbit institucional hi ha respostes a les preguntes que hem fet abans. Tampoc queda clar com volen elevar intel·lectualment les masses. Supose que per això necessiten l’Assemblea de la tardor, i per això Pablo Iglesias ha fet el seu grup d’intel·lectuals per organitzar-la. Si estan creant un nou sentit comú, l’hauran de desenvolupar, l’hauran d’articular, l’hauran de fer coherent i conseqüent. Al contrari, no serà un nou sentit comú, serà el sentit comú de 15-M. Haurem de vorer si són capaços de fer-ho.

Links relacionats:

Monedero discute con Pablo Iglesias acerca de 'Juego de tronos'

http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2014-07-07/monedero-discute-con-pablo-iglesias-acerca-de-juego-de-tronos_156763/

dissabte, 14 de juny del 2014

Podemos: Lideratge de Pablo Iglesias a l’estil “casta”?

 Ahir es va acabar la votació per elegir l’equip que organitzarà l'assemblea de Podemos. En una maniobra controvertida, la setmana passada Pablo Iglesias envia un correu a tots els “Círculos” i diu que ha fet un grup de 26 persones de la seua confiança per organitzar l’assemblea i dirigir Podemos fins la mateixa. També diu que, qui vulga fer un equip que ho faça i les eleccions serien el 12 i 13 de juny. Després de tan democràtica mesura, el diumenge passat a l’Assemblea de Madrid va haver-hi fortes discussions. Per justificar-se Monedero, ideòleg de Podemos (diuen que mà dreta de Pablo Iglesias però sembla més “el cervell”), diu que hi ha un grup, es suposa que es refereix a Izquierda Anticapitalista, que volia donar un cop d’Estat dins de Podemos. Per això ells s’avancen i el fan ells, dic jo. Al final, amb presses i carreres va eixir una altra alternativa. El resultat de les eleccions ha sigut que Pablo Iglesias ha arrasat amb gairebé el 87% dels vots. Hom pot pensar que el procés discutible i discutit, per trair els principis de Podemos, ha sigut referendat per una aclaparadors majoria. No obstant, cal fer altres lectures, des d’altres punts de vista. Pablo Iglesias ha obert la porta cap a un lideratge clàssic res democràtic. Pot ser Robert Michels tinguera raó, i la Llei de ferro de la oligarquia siga el destí de qualsevol partit polític.
Sembla que en qualsevol grup humà cal gent que coordine o dirigesca les activitats del grup. No hi ha cap organització, o cap grup humà que no necessite algú que coordine les accions de tots els membres. A mi em sembla bastant evident. Una altra cosa és quan eixos coordinadors acaben transformats en elits. Per a Rober Michels, tractaré de resumir molt breument el seu pensament, això passarà sempre en qualsevol partit polític. Michels deia que tota organització acaba necessàriament creant una un grup que la dirigeix. Com més es desenvolupa una organització, més necessitats de gent que es dedique exclusivament té, i aquests acaben constituint una oligarquia. Als polítics també passa açò, els líders que en principi són elegits per les bases acaben professionalitzantse. Una vegada professionalitzat els líders es tornen estables i inamovibles. Aleshores s’independitzen de les masses, deixen de ser dependents de les masses i les masses depenen d’ells. Per tant, el poder del líder en un partit polític resulta il·limitat. Així, tota organització partidària representa un poder oligàrquic fonamentat sobre una base democràtica. Per a Robert Michels això serà sempre així.
A mí em sembla que gairebé tots els partits polítics responen a eixe patró, establit per Michels. Encara que no tinc clar que haja de ser sempre així. Hi ha dos partits a l’Estat espanyol que no acaben d’encaixar bé a eixe guia. Són partits on o bé les bases canvien ràpidament el lideratge quan aquest s’independitza massa o no respon als criteris desitjats per les bases, o bé les masses són tan actives que funcionen malgrat la desaparició fàctica dels líders per avatars legals.
En el primer cas en referisc a Esquerra Republicana de Catalunya. Són els únics on les bases trien els líders directament. A finals dels ’80 i principis del ’90 ERC era un partit deprimit, fins que va arribar la parella formada per Àngel Colom i Pilar Rahola. Ells van treure a ERC de la depressió i el van posar a l’òrbita política de nou, cosa que no passava des de la “Transición”. Aquesta parella va agafar molt de protagonisme i es pesava ser més que ERC. Les bases els van fer fora. Ells amb el personalisme van intentar crear un partit nou, Partit per la Independència, però van fracassar. El líder que va eixir d’ahí va ser Carod Rovira, que va portar a ERC al seu màxim històric de vots. Però, la seua entrada al primer Tripartit i el desgavell d’aquell govern va portar a què Carod acabara al carrer, altra vegada les bases manifesten el seu desacord. Més curt va ser el lideratge de Puigcercós, el segon Tripartit va ser una altra cagada. Les ambicions personals no agraden a les bases d’ERC, menys quan l’electorat va arribar a mínims dels anys ’90. El nou lideratge d'Oriol Junqueras, un líder amb objectius clars de partit però sense ambicions personals, no vol una poltrona a la Generalitat al preu que siga, fa que ERC siga ara el primer partit a Catalunya. ERC, les seues bases, no deixen que els líders estiguen per damunt del grup.

L’altre exemple és l’esquerra abertzale. Funcionen de forma assembleària, amb grups molt actius que estan a gairebé tots els pobles d'Euskal Herria, on molta gent participa activament en un conglomerat d’organitzacions i grups. Tenen una capacitat tremenda per treure dirigents, i més a més hi ha una altíssima rotació en els dirigents. Sí, moltes vegades per obligació, per la Llei de partits que els impedia participar a molts dels comicis. Però, també per la pròpia idiosincràsia. Fora del País Basc un partit o organització tan perseguida no haguera sobreviscut. Si és possible que hagen sobreviscut, és perquè hi ha unes bases actives, participatives, alerta i on hi ha molts membres disposats a assumir el lideratge circunstancial, tenint clar que la seua tasca és temporal i que no van per apoltronar-se.
Podemos tracta de ser un grup polític que en principi vol basar-se en la participació ja no de les bases del partit sinó oberta a la societat. Volen més democràcia començant per dins del grup polític. És un partit que naix del descontentament catalitzat per l’11-M, i que es basa per a arribar al gran públic en personatge mediàtic. El lideratge de Pablo Igleisas. Aquest individu diu que no vol protagonisme, que el seu lideratge és perquè així ho han decidit la gent i els “Círculos”. Ara bé, el seu comportament comença a demostrar que ell vol començar a independitzar-se. En primer lloc, torna a vicis dels grans partits. Crea una llista de la seva confiança, liderada per ell. En segon lloc, decideix primer, i després posa la decisió a consulta però no per ser decidida sinó referendada. En tercer lloc, per donar-li una capa de vernís democràtic, diu: teniu 5 dies per fer una llista de 25 persones i que se sotmeta a votació. És a dir, trenca la igualtat d’armes respecte als rivals i a més a més imposa les normes de bestreta. En quart lloc, per justificar la seua decisió recorrix a la por: mireu que volen donar un cop d’Estat dins de Podemos per furtar-nos la democràcia. I això els porta a ells a imposar les seues normes.
És cert, que ha guanyat la seua llista, però el funcionament està lluny del predica, no respon a criteris democràtics tals i com diuen que els volen. El líder vol assumir el seu paper de líder total, va camí a independitzar-se. Podemos com organització política va a preparar la seua Assemblea més fonamental i d’això s’encarregarà Pablo Iglesias, ell guiarà a les masses. D’ahí hauran de preparar les eleccions vinents autonòmiques i generals. Necessitaran professionalitzarse, per a eixos reptes. Amb la dervia que han pres porten pel camí de convertir-se amb oligarques, en el sentit de Michels, o com diuen ells en “casta”. Almenys, els moviments d’aquesta elecció per organitzar l'assemblea és un moviment típic de partits de la casta. A la Tuerca, programa que presentava Pablo Iglesias y ara presenta Monedero, gasten un portatil amb la imatge de Gramsci. Gramsci un filòsof comunista italià molt interessant tenia com ideal “El príncep” de Niccolò Machiavelli, per a Gramsci el príncep devia ser el partit comunista. Tal vegada, aquest ha sigut un moviment maquiavèl·lic.

Oskar "Rabosa".
Links relacionats:
Political Parties, Rober Michels (PDF Anglés)
“La Ley de hierro de la oligarquía” – Partidos políticos en democracia que no son organizaciones democráticas (bon resum en castellà del pensament de Michels)
http://ssociologos.com/2014/03/24/la-ley-de-hierro-de-la-oligarquia-partidos-politicos-en-democracia-que-no-son-organizaciones-democraticas/