ESTIC VIU, NO PATIU

M'he vist en l'obligació d'escriure este article per dos motius; el primer, perquè ja deu fer dies -o setmanes- que no publique res, i el segon, perquè estic a Barcelona, la capital mundial del crim i la barbàrie, segons he pogut observar en els mitjans d'informació de masses. 

Quan el vol de tornada del viatge d'estiu m'ha deixat a Barcelona, m'he sentit desemparat, preocupat, i més encara quan se m'ha fet de nit i he hagut de prendre un metro per desplaçar-me fins a la residència que tenia concertada al barri de Sants. Però, si la cosa podia empitjorar, ho ha fet: són les festes del barri! De nit, desemparat, buscant una adreça d'un carrer que desconec, ple de gent i caient la nit. 

M'imagine trepitjant cadàvers que m'embruten les sabates de sang i vísceres mentre milers de MENAs em perseguixen per atracar-me. Jo entre tota la disbauxa de sexe, droga i excessos de tot tipus, intente arribar al lloc que m'arrecerarà de tanta delinqüència travessant narcopisos. Al carrer, però, milers de persones practiquen sexe sense cap mesura de protecció ni consentiment, tipes d'alcohol i barbitúrics il.legals. Tres policies -mossos d'esquadra- intenten controlar un allau de manters que els ataquen amb tota mena d'armes de tercera generació i que, a més, no entenen què diuen perquè parlen català. 

Entre tot el desgavell, hi apareixen en una pantalla gegant Ada Colau i Quim Torra sacrificant xiquets i xiquetes, bevent-se'n la sang i menjant-se'n el cor i el fetge, mentre aquells -i aquelles- que encara poden alçar el cap per mirar el fastuós monitor riuen i l'assenyalen, entre vòmits, excrements i pols. 

He arribat al lloc i m'he posat a escriure allò que he vist, escoltat i patit. Però estic viu, que és allò més important: no patiu! 

Lucifer

COSES QUE NO DEUS FER MAI

L'exemple és la gran invenció dels sofistes, ara entesos com a demagogs, però que són tan importants per entendre i exercir l'ofici de polític. Dit açò, cal remarcar que no és l'hora ni el lloc per parlar de política, que ja en parlen prou, sinó de les coses realment importants que no accepten de dobles morals ni d'equivocacions. Però, per tractar estos temes, faré servir eixe exemple tan perniciós.

El suïcidi és el final. El suïcidi és ―he llegit en algun indret―, en el fons, la manera més directa per acabar amb allò que t'angoixa. Però, acabar la pròpia vida no té perquè ser acabar la vida, que és altra cosa ben distinta. Resultaria impossible, a més, intentar-ho amb un mínim d'èxit… L'eixida més fàcil, per tant, esdevé acabar la pròpia vida i, per extensió, esborrar la resta del món.

Si jo sóc un enamorat a qui se li ha prohibit casar-se amb l'estimada perquè la meua família està barallada amb la seua, i si ella també ho està i se li barra  el pas, com a mi, només ens queda l'opció de fugir. No obstant això, i si atenem Romeu i Julieta, el desenllaç no té altra solució que la mort, que és la manera més fàcil d'eliminar la resta del món, com ja  he apuntat abans. El problema d'esta  dràstica solució varia des d'abans del cristianisme a després d'esta religió perquè, amb ella, s'adopten els pecats.

No mataràs! I, per extensió: no et mataràs! Tots sabem què passa quan es cometen estos pecats… I l'única manera de redimir-nos és mitjançant la confessió. Però, una volta mort, com et confesses? Impossible. L'infern t'espera, impacient.  I, amb l'infern, t'espera el suplici etern; a tu i a qui està en un cas semblant, o siga, als pecadors i pecadores sense possibilitat de redempció.

Si jo fóra Satanàs i haguera d'aplicar la pena infinita a cada ànima infernal, no dubtaria d'aplicar el delicte, o la causa, pel quan hi han anat a parar, i que es foten! Quin càstic més cruel hi ha que eixe? I Satanàs és el ser més malvat que existix, recordeu. Per a Romeu i Julieta, la pena estaria clara: suportar les famílies i la impossibilitat de l'amor in saecula saeculorum!

Amb la present reflexió, només vull que quede clar que l'infern és l'indret on acudixen els suïcides i, alhora, és el lloc on s'administren els pitjors martiris, la qual cosa significa que, d'això de suïcidar-te, ni t'ho planteges perquè només aconseguiràs fer infinites les teues penes.

 

Salvador Sendra       

L’INFERN NO ÉS TAN ROÍ

Un dels llibres que, d’oblidar-lo quan vas a una illa deserta, et costaria tornar nadant per recuperar-lo, és la Commedia de Dante Alighieri. Més de díhuit mil versos no és poca cosa... A gust meu, el llibre més gran i més divertit de llegir mai, i el pose junt a les quatre o cinc grans obres clàssiques de referència. Dante n’és el protagonista, junt a Virgili, d’un viatge que va des de l’Infern fins al Cel, passant pel Purgatori.

L’autor situa en cada nivell, i en cada espai, els personatges del seu temps, i els anteriors, segons considera que en són mereixedors. Però hi ha unes poques estrofes que capten l’atenció del lector, en el llibre V, si no recorde malament; és la de dos figures que s’entreveuen entre les tenebres però que tenen un no-sé-què de peculiar. Dante observa un xic i una xica diferents a la resta i pregunta.

Paolo i Francesca responen amb una sola veu, la de Francesca, a la pregunta del poeta florentí. He buscat els versos que ens commouen:

«Amor, ch’a nullo amato amar perdona,     « L’amor, que obliga a més amor l’amat,

mi prese del costui piacer sì forte,                   l’atragué cap a ell amb tanta força

che, come vedi, ancor non m’abbandona.      que encara no m’ha abandonat, com veus.

Amor condusse noi ad una morte.                   L’amor ens va dur a una sola mort,

Caina attende chi a vita ci spense.»                 i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»

Al mateix Infern, en el cercle on romanen els luxuriosos, hi ha uns pocs versos que recordarem sempre, enmig dels díhuit mil restants. Però, ho farem perquè són les línies més humanes que trobarem a la Commedia. L’amor cortés no es podia deixar de banda una volta superat el laïcisme per la religiositat, com tampoc es podia deixar de banda la figura de Virgili per tractar la nova època medieval. Ni l’amor ha estat sempre pecat ni el cristianisme ha existit des de l’inici dels temps.

Dante recupera Virgili en una obra bàsicament religiosa atorgant-li la tasca de guia perquè, sempre, en una casa hi ha pilars que no es poden tombar o s’ensorra l’edifici sencer. Però, la Commedia és, també, una història d’amor on Dante busca Beatriu, incansable, i la troba al costat del Pare, al mateix Cel. L’amor de Dante s’ubica al lloc més alt de la bondat però, com amb Virgili, eixe amor no es pot entendre només com un fet cristià.

Atordit, a l’Infern, Dante, després d’escoltar Francesca, segurament va pensar que tot no era obscuritat en eixe l’espai de sofriment etern.

«Amor, ch’al cor gentil ratto s’apprende,          «L’amor, que en cor gentil pren aviat,

prese costui de la bella persona                          es va encendre en aquest, per la bellesa

che mi fu tolta; e’l modo ancor m’offende.»      el meu cos; i és com una ofensa encara.»

El cos, per a Francesca, era un destorb a l’amor vertader, o una ofensa, com diu ella. Ara, les seues ànimes romandran juntes, eternament, sense els cossos i sense la bellesa de l’aparença però, entre tant de foc i tant de sofriment, la flama de l’amor els seguix il·luminant entre tants i tants, fent-los perceptibles fins i tot per al poeta. El sabor amarg de l’Infern s’impregna de la dolçor mentre Dante camina, amb Virgili, cap al Purgatori. A més, tot i que ja no hi tornen a aparéixer, en els cants, estic segur que Dante, en vore Beatriu, els va tornar a recordar i, ho va fer pensant que ha valgut la pena pagar el preu que paguen; i pagaran!

 

A Maika, per animar-la que llija en italià.

Salvador Sendra Perelló

FOC A CASA!

Si hi haguera un incendi, a ma casa, i haguera de salvar uns llibres, de segur que em cremava. Em plantaria davant la prestatgeria i dubtaria tant que m’encendria sense tindre clar quins exemplars havia d’endur-me. Segur que trauria La divina comèdia, La Bíblia, el Laocoonte de Lessing i Diàlegs a l’infern. Uns perquè formen part de la meua vida i altres perquè els aprecie de manera especial... La resta d’exemplars són els que em durien a la mort perquè em costaria decidir-me. Morir provoca estrés perquè el destí no se sap.

Els Diàlegs a l’infern, entre Maquiavel i Montesquieu és un llibre que em va costar molt de trobar. El vaig comprar de segona mà i la seua història ―la de l’autor i la del llibre― és realment fascinant. No entraré a descriure-la perquè em duria a parlar d’un assumpte que el mateix pròleg ja tracta, i ho fa d’una manera molt més adequada del que ho puga fer jo. El seu contingut, però, descriu una trobada entre els dos personatges de més amunt: Maquiavel i Montesquieu.

Ambdós escriptors, una volta morts, es troben a l’infern i raonen sobre els postulats que defensen en les seues teories. No podria ser d’altra manera perquè hi ha algun segle entre la vida de l’un i de l’altre... Però, s’hi busquen, s’hi troben i parlen de les seues coses. Establixen un seguit de diàlegs intel·ligents on hi ha dubtes en cada teoria. Tampoc tinc gana d’entrar en elles perquè el llibre ho fa molt millor del que ho puga fer jo.

L’infern, segur que es troba dividit per capes. No pot ser que estes dos persones habiten el mateix espai que puga utilitzar Manuel Fraga, per exemple. Sempre hi ha hagut classes i classes, fins i tot a casa de Satanàs. L’indret que poden ocupar estos dos pensadors polítics no pot barrejar-se amb el de la mediocritat de qui només executa perquè la vertadera maldat es descriu com teòrica. De la mateixa manera que no podem imaginar-nos Satanàs fent qualsevol malifeta, no podem imaginar-nos-els, a ells, amb una actitud agressiva, ni bel·licosa.

Si Maurice Joly situa en l’infern estos dos autors és perquè creia que eren conscients de la seua maldat. Jo no ho veig així; és molt senzill: no em crec eixa consciència perquè no em crec eixa maldat. Per a ubicar Maquiavel, o Montesquieu, a l’infern a causa d’una teoria que pot dur altra gent a interpretacions i pràctiques contràries a una determinada moral, s’hauria d’haver ubicat en el mateix lloc tots els profetes, sense excepció, per continuar amb el mateix Jesús. Després, en altres escalons inferiors, estarien els deixebles, la Verge, els sants, i, així, successivament.

Un infern farcit de persones que han creat teories per a intentar ordenar el caos obri les portes d’este espai a qualsevol persona intel·ligent que haja pogut, en algun moment de la seua vida, o de la seua mort, liderar un col·lectiu. El cel, però, estaria destinat a la resta: podeu posar ací mateix els qualificatius que vos vinguen en gana. El cel, a més, esdevindria de facto un lloc caòtic perquè, després d’açò, qualsevol s’atrevix a ordenar-lo! Per sort, després de la meditació i la tria dels llibres ve la crema, i el foc purifica, com creien els inquisidors.

Salvador Sendra Perelló