Les autostoppeurs.

La lectura implica sovint una càrrega mítica, de fe si es vol, de fe en el proper llibre car massa freqüentment aquell que tenim a les mans no ens agrada esdevenind llavors una pèrdua de temps. Seguint el mateix raonament, una bona lectura és creadora de vida, és temps guanyat sinó retrobat com diria Proust, mestre de lletres.

 Ara bé, res de densitat proustiana. Tal excés només li pot funcionar a ell. Recentment m’han donat en mà un llibre amb la críptica frase de “a tu t’agradarà” que tàcitament contenia la informació de que no ho havia fet a la persona que me’l passava. Una ullada a la tapa, completament blanca i discreta, la lectura d’alguns primers passatges. Li diré “les autostoppeurs” perquè també així s’hi refereix als protagonistes l’autor, que ha nomemant l’obra “Par les routes”. Com que en tota traducció es perd part de l’esperit original, he preferit “les autostoppeurs” els autoestopistes com si d’una professió es tractara per damunt de “Per les carreteres” que en la nostra llengua queda sec i necessita com un pegat “de Déu”, “Per les/eixes carreteres de Déu”. Preferisc els autostopistes perquè ací  no hi ha cap menció ni presència divina. Humà, tot humà, ara bé, no massa, contradint a Nietzsche.

 La cosa va més o menys així, un encara relativament jove escriptor a París se sent ja vell, sent que li ha passat el temps a la gran ciutat. Sense grans angoixes però ho sent. Així les coses, com en un impuls, carrega un parell de maletes al cotxe i mamprén camí vers un poblet del sud-est francés, on en algun moment fou feliç i jove, podent alternar l’ordre dels factors. Sense més, en cap moment focs d’artifici lingüístics, troba un petit apartament i el va fent seu al temps que ix a prendre café o beure cervesa al baret de la plaça del poble fins a que un dia creu veure’l. A qui creu veure? A l’autoestopista. Qui és l’autoestopista o perquè l’anomena així? Un vell amic, major que ell, amb qui vint anys enrere i de manera erràtica viatjaren amunt i avall del territori francés fent dit. Algú amb qui se soldaren profundes vivències de nits al ras o hores d’espera en llocs desangelats sense que la presència de l’altre estorbara, i és dir molt!

 Amb el temps, la vida, la fase autoestopista acabà i una existència parisenca tradicional en la seua modernitat la reemplaçà. També la fase parisenca, després, acaba i guarda que la vida li depara de nou l’encontre amb la vella intensitat. Se saluden cordialment, passa’t un dia per casa, dinarem, et presentaré la dona i el fill. L’escriptor accepta malgrat la confusió, si mai de ningú haguera esperat allò de la dona i el fill era del seu vell amic autoestopista. La vida, serà això, la vida... El seu amic sobreviu fent treballets per ací i per allà, no obstant, encara li bull la sang. En ocasions, amb una freqüència certa però imprevisible encara s’hi perd x dies per ací i per allà. La dona ho sap i ho accepta. Ella és traductora de l’italià i el conegué com a autoestopista abans de pare del seu fill i així el vol.

 Amb prosa sòbria, tot es desenvolupa com subreptíciament, en coulises, que dirien en francés. L’autoestopista, sense cap motiu aparent, torna a  ser-ho més que mai, deixant un buit a la casa, i s’albira que també al llit. Sovint no està per dies o moments en que el fill el necessita i el segon autoestopista, l’escriptor, esdevé com inesperadament, mai de manera abrupta, un segon pare que porta a la mare i al xiquet simplement a la platja. No passa res fins que acaba passant. Torna l’autoestopista però mai se sent una tensió entre els dos homes, antics amics, que ara comparteixen una mateixa tasca amb una mateixa persona, la d’amant i pare. Cap tensió per part de la mare tampoc envers els dos homes ni del fill pels dos pares.

 Per què serà tot així? En un determinat moment l’escriptor encara acompanya amb el seu cotxe particular a l’autoestopista per definició a una àrea de servei on comparteixen un cafè de màquina asseguts sobre el capó del cotxe. En acabar el café, l’escriptor tornarà amb la dona i el fill i el pare circularà amb algun desconegut rumb a quasevol destinació també desconeguda. Durant el cafè, l’autoestopista confessa a l’amic que no sabria deixar d’autoestopejar, i perdó per la invenció de la paraula, no sabria deixar de viure com viu. Acaben el cafè i un cotxe para, ambdós amics s’acomiaden fins a quan???

 Encara fins i tot fan un últim viatge junts, es perden a dit per indrets amagats del Pirineu, que per a un lector del nord, de París, sonen a misteriós. Dit últim viatge, com es lògic només serveix per refrendar al jove que ell ja no pot ni vol seguir fent dit i al vell que no pot deixar de fer-ho. Les anades i tornades es distancien, la presència del pare autoestopista és de cada cop més una postal, un record, fins a esvair-se.

 El fill va creixent, la vida continua: “Par les routes, il raconte la de l’amitié et du désir, le vertige devant la multitude des existences possibles”. De la tapa.

 

Quan la literatura és bella, és vida.

 

Bucarest a 28 de maig del 2020

L’AMOR

Joan Fuster apuntava en el seu dia, en no sé quin text del Diccionari per a ociosos, que l’amor naix al segle XII, amb els trobadors, al·ludint algun altre autor. Poc després de llegir açò –perquè, què són vint anys quan es tracta d’un tema tan etern com l’amor?— llegint La civilització de l’occident medieval de Le Goff, vaig descobrir que els boscos de l’Edat Mitjana estaven plens de lladres, ermitans, enamorats i cavallers errants. Uns, fugitius, altres solitaris, i altres, decebuts i desesperats perquè l’estabilitat medieval, ptolemaica encara, afectava, també, el moviment social i impedia accedir a l’estimada, normalment d’un estatus superior al del pobre desgraciat. La tria era fàcil: bogeria o exili.

Rellegint el Tirant, a partir de l’assaig de Vargas Llosa sobre les cartes de batalla de Martorell, he observat un canvi substancial i evolutiu que pocs crítics esmenten i, crec jo, és el vertader símptoma del canvi: l’amor és correspost! L’època de Martorell, i en l’espai on vivia, permetia això que abans era del tot impossible, i és eixe ascens social que comporta que un guerrer puga posar-se a l’alçada d’una princesa. Bé mitjançant la batalla, bé a partir de la religió, s’inicia un procés social ascendent que després apuntala la burgesia.

La vertadera modernitat–i cal citar-la així perquè de les altres ja se n’ha escrit molt— és la de l’amor correspost que deixa enrere el cortesà, o fin’amor, i l’impetuós de la pastorel·la, si és que es pot considerar així. A partir d’este moment, els boscos ja han pogut cedir l’espai dels bojos enamorats als lladres i als fugitius, perquè els ermitans mai han estat un problema de pressió antròpica.

Salvador Sendra

LA TESTOSTERONA ÉS LA SOLUCIÓ

L’afició pel gimnàs i per l’esport desmesurat dels maduritos i d’alguns jóvens està desbaratant el panorama polític actual, i el mediàtic, de pas. No és normal que la gent faça servir el preciós temps de què es disposa per cultivar l’intel·lecte i les relacions amb l’art en general, incloent-hi la literatura i la música contemporània, per suar en un espai tancat o per córrer controlat per un dispositiu mòbil. I encara hi ha qui diu que el món pot millorar! Des del meu punt de vista, l’única manera de començar el canvi necessari és invertint en l’oci; o siga, deixar de suar per no-res, i de produir testosterona (els més jóvens), i començar una nova afició lligada a la literatura i a la conversa.

Dita hormona es produïx de manera natural en els testicles, crec recordar, i a certa edat deixa de segregar-se. Quan això passa, l’exercici ajuda a mantenir-ne un nivell acceptable, com també ho pot fer la medicina. La cosa és que, ens agrade o no, és quasi tan masculina com la barba, si més no, pel seu lloc de producció. No és estrany, per tant, la fixació d’alguns a remarcar això dels cojones quan no poden aportar altra raó.

La política ja està lligada a la testosterona pel tomb que està fent cap a la masculinitat, així com la solució a molts problemes, que també s’arreglen amb dos cojones. Calen hòmens de veritat per traure’ns dels embolics on ens han ficat eixos, i eixes, que no han assolit els nivells bàsics de l’hormona de referència i, per eixa raó, s’ha d’anar a buscar els escollits a llocs tan emblemàtics com l’àmbit marcial: tant fa que siga esportiu com d’altres vessants.

Ara bé, si pensem que amb l’estimulació també s’hi pot aconseguir, la bellesa ens pot ajudar, i esta ha de ser femenina perquè sinó no s’hi val: cal per fer els informatius amb xiques, buscar candidates de segona fila per als partits polítics i afegir-ne al públic dels mítings. Perquè, amb un món que està derivant acceleradament cap als cojones i que deixa de banda altres parts més febles com puguen ser l’intel·lecte o la racionalitat, tot s’hi ha d’adequar perquè funcione d’acord amb les eleccions viscerals –o ereccions...

Jo escric açò perquè no vull que penseu que només ho saben els manipuladors de les xarxes, els politòlegs o els dels grans mitjans de comunicació. A més, i com sempre que puc, he aportat la solució, tot i que crec que es tracta d’una proposició impossible. Assumisc això i, de pas, vos deixe perquè m’he de posar al dia per als nous temps: me’n vaig al gimnàs!

Salvador Sendra

QUÈ LLEGIA ECO?

Umberto Eco és conegut com a escriptor, tot i que, per al meu gust, allò més important del seu treball fou la tasca de recerca filològica des de la seua càtedra de semiòtica a la Universitat de Bolonya. Recorde, encara de jovenet, que vaig llegir, com quasi tot el món, la novel·la El nom de la rosa, i que em va agradar molt. Segurament, en eixe moment només arribava a entendre la intriga i les descripcions dels indrets i dels personatges. Si no recorde malament, tractava sobre com un frare franciscà arriba a un convent per intentar aclarir unes estranyes morts. Amb el vell frare hi va anar un jove seminarista que es convertí en el seu deixeble.

Ja a la facultat, recorde un professor que va incidir en la imatge del franciscà traient un telescopi de la borsa de les seues pertinències. No va ser una Bíblia, no; va ser un telescopi! A partir d’este fet, el professor va explicar les aportacions filosòfiques de Guillem d’Occam, el suposat frare de la novel·la. Em vaig adonar que un llibre d’intrigues anava més enllà d’un simple escrit quan era creat per una persona excepcional.

Anys enrere, en un viatge pels Alps italians i Dolomites, passant Torí, vaig aparcar al llac d’Avigliana, des d’on s’observava de prop la imponent abadia que feu servir l’autor per ubicar l’obra. L’any següent, si no recorde malament, es va cremar i no sé què serà del seu estat de conservació. També em va servir per recordar l’obra d’Eco.

I ara, en una de les meues lectures de Bajtin, hi ha un breu incís sobre el riure. Diu el rus que amb eixe riure es desmunten les mentides i que es tracta d’una mena de catarsi o, millor dit, de depuració de l’intel·lecte. El fet de riure amb motiu d’alguna cosa que sembla seriosa i dogmàtica qüestiona els fonaments d’això que provoca eixa sobtada reacció. Cal recordar que, per a Kant, el riure era la reacció espontània a una tensa espera en què es convertia allò que s’esperava amb intensitat i esperança en un no-res.

El final del llibre d’Eco, si no recorde malament, resol els crims i ho fa investigant la biblioteca, on se suposa que hi havien estat les víctimes, i esbrinant l’estrany color de la llengua de cada mort. S’havia de salvar l’statu quo religiós de la manera que fos i eixa era la faena del bibliotecari, amagant l’obra prohibida o, en altre cas, assassinant aquells que l’havien consultada perquè no difongueren el seu contingut. Eixa peça prohibida era un suposat tractat sobre el riure d’Aristòtil; per tant, Eco va llegir Bajtin abans d’escriure l’obra i jo he hagut d’esbrinar una de les múltiples extensions del llibre de referència per explicar-vos el rerefons de la novel·la i la seua font d’inspiració.

Salvador Sendra

CRUCUFIXATS I DESAPAREGUTS

Al conte de Petroni de La matrona d’Efes, hi ha una informació important respecte a la crucifixió que en altres contes no està del tot clara. Una dona jove i casta, una volta mort el seu marit, està durant uns dies vetlant-lo al sepulcre. No menja, no beu i només plora: vol morir. Amb ella hi ha una serventa que intenta acompanyar-la en eixos dies tan durs, fent-li més fàcil el trànsit.

Prop d’eixe lloc, hi ha uns lladres crucificats i un sentinella romà fent guàrdia. Eixe home, en sentir el plor de la dona, s’apropa per ajudar-la i, allò que era un drama, acaba sent tot un episodi de disbauxa i bogeria sobre la tomba del marit difunt fins al punt que, a uns pocs metres de distància, els familiars d’un dels lladres ajusticiats trauen el mort de la creu sense que el soldat s’adone. Els morts a la creu, hi estaven molt de temps penjats perquè la gent poguera vore l’escarment. El guardià, estava massa ocupat consolant la jove viuda...

Quan els familiars del lladre crucificat van robar el cadàver, a causa de la negligència del legionari, el soldat i l’amant van reaccionar ràpid per inventar un relat que poguera salvar el xic. Van apartar la llosa de pedra de la tomba del marit, van agafar el cadàver i el van penjar a la creu buida d’on poc abans havien segrestat el difunt.

--Miracle, Miracle!

--El sepulcre està buit i el mort a la creu!

La gent es va preocupar més de saber com havia pujar el mort a la creu que de culpar el soldat per abandonar el servei, o de buscar el cadàver del lladre que havia d’estar-hi.

L’inici de l’època actual era un temps propici per als miracles i per a les crucifixions. Mentre els romans dormien o festejaven, sembla que van passar coses estranyes que, en alguns casos, han arribat fins als nostres dies en forma de relats; uns esbrinats i resolts; altres, no encara.

Salvador Sendra

N’HI HA QUE PREN DROGA I HI HA QUI LLIG CRÍTICA LITERÀRIA. EL CRONOTOP A LA LITERATURA NIETZSCHEANA

Realment, n’hi ha que pren droga i hi ha qui llig crítica literària. Personalment, com que sóc un antisistema, preferisc endinsar-me en la part més dura de la crítica literària i deixar això de la droga, il·legal, per als pobres il·lusos; entre altres coses, perquè de legal ja n’hi ha molta, de droga, i qui la manipula se suposa que s’ha rentat les mans i, a més, l’ha transportada fora dels orificis més escatològics.

Els antisistema llegim, i ho fem de manera compulsiva i impulsiva. Després, si escrivim, ho fem de manera expulsiva... Tot i que pensem que controlem, sempre arriba el dia que acabem amb un llibre de Bajtin, d’Eco, o de Foucault, i és en eixe mateix moment quan hem de ser conscients que comença a ser difícil d’eixir-ne, d’abandonar l’hàbit, i aleshores s’inicia l’autoengany.

La paraula cronotop és un neologisme que fa servir Bajtin per explicar la relació dels esdeveniments amb el temps i l’aplica a les estructures dels relats medievals que fem servir per esbrinar el pensament de l’època. A l’Edat Mitjana, l’individu no existia com a tal, ni tan sols en la figura individual de l’heroi. El temps era grupal com ho era el tòtem, i no tenia res a vore amb la suma de les successions dels esdeveniments. Durant l’Humanisme, s’inicien els canvis, tot i que encara es troben allunyats de la concepció moderna del temps i de l’espai.

El Renaixement més avançat inclou un cicle temporal lligat a eixa successió de fets, tot i que la mirada al passat ens ompli de fantasia, i la del futur no és més que una previsió cíclica, bé amb el referent de la natura, bé amb el del Sol, bé amb el de la Lluna... I –atenció—, ací és on encaixa la modernitat de Nietzsche si partim, per exemple, de la seua coneguda concepció de l’etern retorn. I ací és on fem servir l’explicació del cronotop de Bajtin per entendre, amb total claredat, el vincle del Romanticisme amb l’Edat Mitjana. I ací sumem la nova troballa a la concepció de l’heroi i al fet que Zaratustra eixirà i tornara a la muntanya, per tornar a eixir-ne, mentre el llegim escoltant Richard Strauss. L’alba i l’ocàs, i de nou l’alba.

Salvador Sendra

CRÍTICA DEL CRÍTIC HAROLD BLOOM

Llig amb avidesa El canon occidental, de Harold Bloom. I ho faig com aquell que se sap davant d’una cosa excepcional, si més no, per la desimboltura i l’atreviment amb què el crític americà obri la caixa dels trons de la literatura. Perquè eixe apartat sempre ha estat lligat a les opinions més conservadores, ja és motiu suficient per endinsar-s’hi i per observar-ne les peces escollides per l’elaboració del llistat d’una persona culta i polèmica.

Primerament, i al pròleg, l’autor em captiva a partir de la interpretació que hi ha dels llibres de l’Antic Testament, si més no, de la seua autoria; cosa que no vos pense contar perquè crec que heu de ser vosaltres qui esbrineu la font. De seguit, entre en una etapa de lectura sense gaire intenció, quan elabora el llistat de les peces més importants de la literatura occidental i l’explicació de la tria. Seguisc llegint...

La tercera part ─jo l’anomene així, tot i que no coincidisca amb els capítols─ ja se centra a encarar la figura de Shakespeare, part central i indiscutible del cànon. Els arguments que fa servir Bloom són, bàsicament, dos: l’ús del llenguatge i la implicació aconseguida amb els seus personatges ─supose que en les obres de teatre. De la primera part, no puc opinar perquè no l’he llegit mai en anglés, tot i que Bloom sí que opina de l’ús del llenguatge que contenen els llibres d’altres llengües que ha llegit traduïts a l’anglés.

El teatre de Shakespeare l’he vist en major mesura, tot i que he llegit alguna peça, i, segons el crític, és la representació pura dels anhels i les passions humanes. I és per esta raó que llegia el capítol de referència amb una certa incredulitat que no arribava a explicar-me; era com si no s’adreçara a mi, per mediterrani o per parlant d’una llengua ─o dos, o tres─ romanç. Em vaig posar a revisar les obres de teatre i el llibre de referència, de nou! Ara, ja puc dir perquè sentia eixa indiferència.

Bloom concep la creació dels grans clàssics a partir de la superació d’obres anteriors, d’altres autors, cosa que fa que el gran artista cresca encara més. Ho aplica a Dante, a Cervantes, a Tolstoi, etc. Però, i aquí ve la troballa, no ho aplica a Shakespeare, cosa que no arribava a entendre perquè, si no és així, per què ho usa en la resta d’autors? És com si canviara la norma depenent de l’escriptor a qui l’aplica. A mi, que sóc un gran amant del teatre clàssic, sempre m’ha estranyat la manera amb que han situat l’anglés al zenit del gènere, a tanta distància de la resta, si a mi no m’ha resultat mai tan excepcional.

Però tornant als antecessors de Shakespeare, l’autor en cita només un, de tan poca rellevància que ni el recorde però, per contra, no cita cap de tràgic grec, quan ha citat Aristòfanes per comparar-lo amb Molière. Williams, per tant, hauria de ser comparat a Esquil, a Sòfocles o a Eurípides, però no ha estat així. Segurament, eixe oblit de Bloom és la causa del meu estupor a l’hora de realitzar l’anàlisi dels arguments argüits pel crític, perquè jo sí que comparava, de manera inconscient, el teatre de l’anglés amb les tragèdies gregues de referència.

Salvador Sendra

EL MILLOR PREMI NOBEL QUE S’HA ENTREGAT MAI

Entenc el rebombori que ha encegat l’entrega del premi Nobel a Bob Dylan perquè hi ha moltíssima gent —sobre tot aquells que tenen relació amb l’escriptura— que, a més de ser ultraconservadors, desconeixen el rerefons literari, en gran mesura. Contra estes personetes, que són la gran majoria, poc es pot fer però, amb la decisió del jurat del premi s’ha demostrat que l’Acadèmia sap això que fa i, per tant, decidix amb conseqüència. A mi, per exemple, em costa entendre com s’ha premiat tanta matèria morta fins ara.

Donar un nou premi Nobel a altre cavernícola que es dedique a crear i recrear difunts ja haguera cansat massa. La prosa, tot i que es tracte de la fórmula artificial de repartir les lletres que la majoria de la gent entén per literatura —amb majúscula—, pot servir en la variant assagística, o en la teatral, però en la vessant dramàtica perd molt. Els drames escrits en prosa, fins i tot El Quijote o l’Ulisses, es podrien considerar com a elements morts. L’Ulisses, però, encara s’escenifica a Dublín en cada indret que recorre l’obra, més que siga una volta a l’any. El Quijote no ha tingut eixa sort i el lligen, cada any, en una mena de cementeri descontextualitzat i ridícul el dia de la seua exposició pública, i, a més, estic segur que se n’obliden dels poemes previs per començar amb el típic: «En un lugar de la Mancha...».

Dylan és altra cosa, i més encara ara que sé que en cada concert modifica la música per adaptar-la a l’entorn. Bob és un vertader literat que manté l’espurna d’allò que Lord definix com la performance. Els versos reprenen la vida en cada actuació perquè ixen del llibre i de les partitures per existir: la matèria pren forma en el mateix acte en què s’invoca! La resta, si més no, es literatura, sí, però morta. I cadàver rere cadàver han estat les obres premiades des de fa massa temps, amb la noble excepció d’algun autor de teatre o de dignes assagistes. Els taxidermistes tenen la qualitat de fer-nos creure que el difunt viu però, els que hem vist i escoltat el batec de la vida, sabem que es tracta d’un mort.

El premi de Dylan és, bàsicament, una tornada als orígens de la literatura, la dels rapsodes i els joglars, amb la memòria i la performance que és, en definitiva, eixa espurna de vida que cal per fer-nos creure que la ignorància que el jurat ha demostrat durant un temps excessiu era conscient i intencionada. Per massa voltes, els aficionats a llegir i escoltar vam pensar que la literatura era un ens atractiu, però dissecat, que se’ns mostrava en actituds imponents, però immòbil. Ara ja sabem que es guardona la literatura viva; la que es representa en el moment i que es pot gaudir en grup. Ara ja sabem que la tornada als orígens és, en realitat, una avanç sense precedents que ha deixat bocabadats els taxidermistes i els crítics nostàlgics.

Salvador Sendra

L’HOME I LA TERRA

Se m’han passat els dos-cents articles, en este BLOG, sense pena ni glòria; sense quasi adonar-me’n! Personalment, em moc entre moments de molta activitat i altres en què dedique més temps a altres tasques, però intente mantindré sempre —això sí— una activitat constant, i escriure és una manera d’ordenar les idees. Una cosa semblant em passa amb la música, amb el teatre o amb la pintura, però cada època hi canvie la focalització i, amb ella, l’activitat. Amb la literatura no és el mateix, perquè la necessite a diari per entendre’m, entendre’t i entendre.

I estes setmanes m’he dedicat a la música en major mesura. I per escoltar-la amb gust i garantia, no hi ha res com anar al Palau. I per anar al Palau s’ha de tindre un programa decent. I això passa quan passa, i més ací a València... Però aní per escoltar La cançó de la Terra de Mahler que, casualitats de la vida, no havia escoltat mai —almenys de manera conscient— fins a la setmana anterior. Jo no tenia una bona entrada i això es va notar a l’hora d’escoltar els cants.

Sobre el transcórrer de les cançons, la primera és la que em va colpir per la clara referència wagneriana, així com la tercera, o la quarta —ara no ho recorde— en què va fer una xicoteta aportació còmica. Respecte a la resta, preferisc centrar-me en la darrera, on el mateix Mahler se situa a l’ocàs. La meua ment es va traslladar, ràpidament, cap a dos finals semblants, però literaris. D’una banda el de Zarathustra i, d’altra, el d’Empèdocles; ambdós personatges romàntics, malgrat el que pensen alguns...

Zarathustra deixà el seu retir per retornar a la societat, tot i que no se sap on, mentre abandona la caverna i camina il·luminat per les primeres llums de l’alba; l’home de Nietzsche es contraposa a l’ocàs dels déus i dels ídols. Empèdocles és altra cosa perquè el camí que pren, una volta que ha estat rebutjat pels seus, és el de l’ocàs. L’Etna l’acull amb la calidesa extrema que transmet la natura, tan radical i despietada. Mentre, Mahler compon La cançó de la Terra després de la Huitena simfonia perquè pensava que la Novena es transformaria en una mena de rèquiem.

El canvi de nom, però, no comportà que el contingut de la peça modificara eixa obsessió pel final perquè, si escoltem amb deteniment els darrers moviments, el passeig que descriu Mahler s’apropa més al d’Empèdocles que a qualsevol altre, tot i que hi ha un esment clar a la primavera, quant a regeneració, semblant al de Zarathustra amb l’alba.

Salvador Sendra

Novel·la sí o no, refutans refutandis.

Recentment publicava l’amic Salvador Sendra un article en el qual denigrava la novel·la com a exponent d’una fase decadent de la producció literària, atenent a Chateaubriand, car ell no fa sinó emprar la classificació de dit autor a la que s’hi afegeix, i això de la denigració, per ser el tipus d’escriptura més tardà en la seua aparició. I com que tot mor a la fi... Sembla coherent, ja ho vaig dir, però em sembla també inadequat. Un bell joc d’artificis, un castell ben bastit, però no una veritat absoluta...

Cóm negar, que tot comença per la poesia i que esta és el primer cant de la humanitat? De la poesia a la música, íntimament lligades al llarg de la història. Malgrat els diversos gèneres posteriors de major o menor llargada, fins i tot hui en dia, la poesia junt amb la música, resta la més potent de les nostres pulsions.

Salvador Sendra parla de la novel·la com de “carn morta”, entelèquia d’intel·lectuals. No evita però, paradoxalment, citar Aristòtil, el primer consignador de gèneres literaris al llarg de la història i un dels millors, per la seua claredat, concisió i enteniment. Milers d’anys més tard, llegir encara la seua “Poètica”, és comprendre moltes coses. Cal entendre però que per a ell poètica no era només la poesia strictu senso fos ella lírica que èpica, sino que derivat del verb poiesis = fer, comprenia totes les arts literàries, teatre i novel·la (poc desenvolupada però encara pels grecs o posteriorment pels romans).

Cita a Maragall quan plasma la creació poètica i ho addueix al fet que dit autor, ja escriu en un moment en que la poesia ha superat des de molts segles el grau de l’oralitat. Llegint a Salvador Sendra un té la impressió de que -Caesar aut nihil-, la poesia i per extensió  la producció literària, ha de ser popular o no ser. Així les coses sembla advocar per un estat primigeni de la literatura i la humanitat en el qual els cants i les persones són humils i honestes. Això tira un aire al mite del bon salvatge del pensador francès Jean-Jacques Rousseau. Jo preferisc pensar que les coses ni els temps són estrictament bons o roïns, ni tan sols lineals. Reprenent a Maragall, este escriu, val a dir, fixa, plasma, en un moment i lloc, el segle XIX i a Catalunya, en el qual la Revolució Industrial, és un fet. Per tota Europa impera el Romanticisme, que intenta recuperar les arrels, els valors bàsics dels pobles, una escalada de nacionalismes que portarà a l’esclafit de la 1ª Guerra Mundial.

Jo no vull pensar en una poesia atàvica, primigènia i innocent versus una novel·la bastarda, tardana, epigonal. M’agrada més pensar en la novel·la com evolució... Plus ultra, més que una simple motto llatí, és una vella inclinació humana universal aplicable a qualsevol aspecte. L’ésser humà menja per no morir-se però acaba creant la gastronomia, quan puja una muntanya alta, vol pujar a la següent més alta fins a conquerir els més alts cims mundials. L’arribada a la primera galàxia fora del nostre Sistema Solar no implicarà paradoxalment cap arribada com la paraula sembla indicar sinó l’inici d’una cursa per arribar sempre  a la propera, i d’esta a la següent, i així successivament; semper plus ultra...

Així les coses, la novel·la no és decadent ni  “carn morta”, tot i que a diferència de la poesia o la música, els cants primigenis de la humanitat, no pot ser interpretada coralment. Ella suposa un pas individualista en aquella recerca humana d’anar sempre més enllà. Em repetisc, ho sé, però ho crec fermament. La novel·la per complexitat, no és l’oposada de la poesia o la música, sinó un inevitable complement final. 

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 de novembre del 2015.

LA GRAN OMISSIÓ

El jazz ja no m’agrada però vaig a repensar-me esta afirmació a partir d’ara, ja que, un dels escriptors preferits de la meua joventut deia que, la vida, sense el jazz, no tenia sentit. Esta persona, a més de novel·lista, poeta, articulista i crític de música, era trompetista i amic d’Albert Camus. Efectivament; es tracta de Boris Vian! I, amb Vian, he passat grans moments, i escoltant jazz, també. Quan hom abandona la novel·la, abandona la música més lliure, tot i que, ara, l’entenc des d’altre punt de vista.

Allunyar-me de Cortázar no em va costar gaire, al contrari que de Vian, molt més pròxim a mi, segurament per l’idioma. De l’argentí, em sorprén el silenci sobre les lectures i els vincles amb la literatura del francés; pense que intencionats per evitar reforçar, més encara, eixe evident lligam d’estil. Però escric sobre este tema a causa d’un article que vaig llegir sobre la publicació d’una biografia de Cortázar, una mica polèmica. Sembla que la infantesa d’ambdós escriptors no va ser tan diferent... Més precoç, però, Boris!

De Julio, crida l’atenció que l’efervescència personal arribà ―segons confirma el biògraf― a partir d’un tractament hormonal, ja ben majoret, que intentava solucionar una dolència de la infantesa. La medicació, sembla que va desbocar l’escriptor transformant-lo en un seductor acord amb els paràmetres de bellesa del moment. Els argentins que he pogut llegir tenien molt present el físic i la seducció, com palesa agradablement Bioy Casares, per exemple. Vian, però, era d’altre format de seductor i, com no, més acord amb la seua edat física. La mental, sembla qüestionada, com li va passar, també, a Cortázar.

La fantàstica literatura de ficció i d’aires de llibertat creadora, la música jazz, la trompeta, el gust dels «bons vivants», Paris, la poesia... Massa condicions comunes per a no haver-les vinculades, de moment, ni haver-les tractades des d’un punt de vista literari comparatiu rigorós. No obstant, la meua opinió és això: una opinió. I, a més, sembla que els lligams més evidents van ser amagats pels mateixos protagonistes d’este article. Competència o classe? De moment, ja he trobat una diferència quasi insalvable: Vian preferia el swing al hard bop! Este insalvable entrebanc pot estar a l’inici d’una gran omissió.

Salvador Sendra Perelló

MICHEL HOUELLEBECQ ESTÀ UNA MICA DESPISTAT

Resulta interessant fer una crítica literària sense haver llegit el llibre de referència i, com no, un repte que em fa aproximar-me al pensament dels tertulians de la televisió que, sense tindre ni idea de res, parlen de tot i, a més, fan creure als telespectadors que saben el que diuen. Hui, per primera volta, em sent un Albert Rivera, o siga, un ignorant amb un discurs superficial i farcit de tòpics que li posa cara a la vida. Jo no duc trages cars: quina putada!

He estat fullejant una entrevista que li han fet a l’écrivain maudit d’este inici de segle, a França. Hi havia una foto però vaig a fer-me l’ànim de no comentar-la per a no descentrar-me del propòsit de l’escrit perquè, si entre en la vestimenta, les postures i tot això, em descentre. La cosa està en un parell de comentaris que feia este home a causa de les preguntes de l’entrevistador. Tractaven sobre els musulmans i la seua visió del món.

Per si no ho sabeu, este home ha escrit un llibre bastant polèmic sobre la possibilitat que França siga governada per un partit musulmà. Liberté, égalité, fraternité et laïcité es poden considerar els puntals de la République Française, i Houellebecq culpa de la desfeta dels pilars de l’estat a la mediocritat dels polítics. El seu llibre resulta un toc d’atenció per a qui creu que encara roda la cosa per França i proposa el cas contrari en què la democràcia fa arribar l’enemic al govern; però l’enemic dels principis de la République, no dels seus habitants.

En un dels comentaris deia que els musulmans no entraven a valorar els avanços de la ciència ni l’evolució de la natura, i tenia estos silencis com a positius. Perfecte! On ha viscut este home fins ara? No deu saber que l’escolàstica, el sistema filosòfic-religiós que dominà l’Europa cristiana al llarg de l’Edat Mitjana deia precisament el mateix. I, pot ser que no sàpiga que esta filosofia va resultar de l’adaptació de les teories aristotèliques que arribaren via musulmana, d’Averrois i d’Avicena, principalment. Però, si fa una resta, aviat s’adonarà que de tot això ja fa quasi mil anys.

Els musulmans estan tan avançats ara com fa eixos mil anys, en la teoria; els comentaris sobre la pràctica, me’ls estalvie per no generalitzar. Els seus avanços científics també es poden consultar en les diferents publicacions especialitzades que hi ha. I, que conste que no qüestione res d’estos indrets ni d’estes persones, sinó que, al contrari, qüestione la ignorància de l’escriptor de moda a França. I faré un pas més enllà i diré que si estes persones es consideren els intel·lectuals de la République i desconeixen el rerefons de les seues afirmacions, em fan reflexionar i dir que els polítics francesos són molt bons, només per comparació amb els seus pensadors, si és que esta personeta es troba considerada coma a tal. Per cert, se m’ha oblidat criticar el llibre...

Salvador Sendra Perelló

MAI NO ESCRIURÉ POESIA

No és bo per a la salut, escriure poesia. Sembla que deixar l’ànima en un estat tan vulnerable la pot dur a constipar-se o, pitjor encara, a ser una diana fàcil per a les intencions veïnes; conegudes i desconegudes. La prosa ordena la ment i els pensaments sorgixen de manera racional, per estúpids que siguen, mentre que la poesia, per la seua tradició oral i lírica, abraça un àmbit molt més ample que inclou des de l’amor fins a la disbauxa. Des del meu humil punt de vista, l’única prosa que s’apropa al vers és la prosa de Joyce. Eixe estil difícil i desordenat és la simple veu de l’interior sense passar pels filtres racionalistes de Gutenberg. Em valdria, també, Cortázar si m’agradara el jazz, però ara ja no m’agrada.

Joyce va ser un home valent que va obrir les portes al futur amb una decisió i una empenta envejables. Ell tampoc va escriure poesia, si ho analitzem des de la nostra rigorosa concepció, però, sabeu d’algú/na que s’haja destapat més amb una eina tan limitada? Jo, vertaderament, no conec ningú més. La transmissió de les idees, del pensament ordenat, de la racionalitat i d’altres estupideses semblants requerixen de la prosa. La valentia, els sentiments, el rerefons humà, la bellesa i la resta de possibilitats que ennoblixen les persones requerixen de la poesia. Ara, amb açò, només cal ressituar Joyce.

Un problema es troba en la protecció perquè, en un món on ens hem d’amagar darrere falses identitats, perfils i tot mena de barreres ocioses per aparençar una vida que no es viu ni en somnis, fa que els sentiments s’hagen d’inserir al capdavall d’una cuirassa envoltada de tota mena de detalls i adornaments. D’altra banda, cada dia se’ns fa més difícil assolir una personalitat pròpia, diferenciada i adquirida de manera natural que no s’ensorre al segon perquè: tot està massa intercomunicat i globalitzat per a generar individus interessants de ser escoltats, llegits o observats.

La poesia publicada sembla que s’està esgotant (primer) sota el mantell de la poesia tradicional i ociosa ―qui ens ho anava a dir― d’amor, per exemple, o, el que és pitjor encara (segon), sota el paraigua de la poesia social i racional, molt més perillosa encara. Però (tercer), també, en el simbolisme, ja superat, de dècades enrere. Jo pregunte: com pot ser racional la poesia? Com pot ser racional l’ànima? Algú m’ho pot explicar? Ieh! Que no estem parlant de novel·les ni d’assajos. La poesia vertadera se sent atacada per la col·lectivitat i, des de les elits, pel virus cosmopolita que comporta la globalització. D’eixa manera, quina persona ens pot resultar vertaderament atractiva? O, millor dit, quina personalitat? Qui pot escriure sense ferir la nostra sensibilitat?

No escriuré mai poesia perquè no m’atrevisc a mostrar-me diferent ni humà. Tampoc ho faré perquè no concep un públic lector de l’obra més íntima. Les diferències, cada dia es penalitzen més i s’intenten eliminar a partir de la falsa llibertat que se’ns ven des del col·lectiu. I açò passa en un món suposadament liberal... Té collons la cosa! No escriuré poesia o, almenys, no la publicaré mai, perquè recorde Katmandú i els gossos adornats amb garlandes, corrent pels carrers, en manades, el dia de cap d’any: no tindria sentit.

Salvador Sendra Perelló

UNA FLOR PER A PROUST

De casualitat, l’altre dia vaig llegir un article en què es tractava d’un episodi que no apareix en la biografia da Marcel Proust. El novel·lista francés em resulta atractiu, tot i que no llig mai novel·la a causa de la meua religió. Hi ha dos coses que la creença em prohibix religiosament: llegir novel·la i deixar que paguen les dones quan eixim a sopar, o a dinar. Però, estes prohibicions tan decadents es poden trencar sempre i quant te’n penedisques i demanes perdó a l’Altíssim.

De Proust, he llegit alguna cosa; no sé quina però l’he llegida... Supose que des de la meua tendra infantesa, quan llegia tot allò que em queia a les mans, de manera compulsiva i sense acabar molts dels llibres perquè deixaven d’interessar-me. De tota manera, no la recorde, però el llibre estava lligat al cas Dreyfus; d’això, n’estic quasi segur. Potser ens caldria rellegir-lo ara, davant l’onada d’antisemitisme que hi ha a França, i a Europa en general. De tota manera, hi ha dos casos que m’interessen de la biografia de l’autor: el duel amb un crític i la seua mort.

Un decadent com cal, monsieur Proust, em va deixar bocabadat en un dels episodis de la seua vida: el duel. No hi ha certituds sobre els motius però apunten que n’hi havia més d’un: crítiques dolentes, enemistats enquistades, relacions d’amants... Qui sap? Què importen? La cosa és que Marcel Proust i Jean Lorrain es bateren en duel, de pistola, el 6 de febrer de 1897, en un bosc proper a Paris. Hi va haver testimonis i tot; com toca ser.

Un duel per la literatura és la cosa més tendra que pot existir. Una baralla per l’honor entre un crític i un criticat no pot deixar ningú indiferent, i no pel criticat, sinó per l’altre! Eixe duel exonera el malvat crític perquè, realment, creia en allò que feia i se la jugava en la seua faena. El duel no va tindre més conseqüències excepte les ja aportades. Proust, anys després, va demostrar que també creia en allò que feia quant, malalt i cansat, va morir d’esgotament mentre treballava en la seua obra: va morir treballant! Ho va donar tot en el seu projecte literari, inacabat ―per suposat―, com inacabada és sempre la vida de qui viu.

Ja ansie tornar a Paris per visitar-lo, al cimetière du Père-Lachaise i explicar-li, en veu baixa, que encara ―cent anys després― hi ha gent que creu amb allò que fa. Li duré una flor...

 

Salvador Sendra Perelló