Miscel·lània: pensaments despensats (8).

Últimament, per les xarxes socials es repeteix molt la frase de Joan Fuster (per qui professe una gran admiració), que diu: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres." No estic d'acord, i com pense que cal corregir-la, l'he corregit: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i quan nosaltres la fem, la farem contra els altres". Sembla mentida que Fuster no s'adonés que la política és l'art de la conquesta i exercici del poder. El poder, quan s'exerceix, s'imposa a algú, als altres. O nosaltres o els altres.

*****

Com no sé "qui som nosaltres" sempre em sent dels altres. Sense ganes d'exercir poder contra ningú, tots exercint el poder contra mi i jo defensant-me del poder. Sóc un Quijote frustrat.

*****

Militar a un partit polític sense haver llegit a Robert Michels, és com llançar-se al Llac Ness sense saber nadar: o mors devorat per Nessie o mors ofegat. El tipus de mort dependrà de les teues creences. Eternes les elits, per inconsciència.

*****

Intentar ressuscitar la socialdemocràcia és una feina que només podria fer Jesucrist, perquè és tan difícil com ressuscitar a Llàtzer, que feia tres dies que era mort. La socialdemocràcia fa 35 anys que és podrint-se als llibres d'Història. Tinc una mala notícia: Jesucrist és mort.

*****

Mentre les esquerres esperen tornar a principis i mitjans del S. XX, el neoliberalisme és plenament al S. XXI, eixe és el gran avantatge dels neoliberals. Les úniques propostes ideològiques de les esquerres que són per al S. XXI encara no són políticament assumides, si descomptem el feminisme (sic) i l'ecologisme (sic).

*****

Les esquerres quan manen sempre acaben fracassant. Cada fracàs suposa un avanç per a la dreta. Caseta a caseta, la dreta s'ha menjat el tauler.

*****

Zizek fa veure que les esquerres del S. XIX tenien com a objectiu acabar amb l'Estat, mentre que la dreta era qui defenia l'Estat. El Leviatan s'ha engolit a Jonàs, dic, a les esquerres. Ara la dreta és la que diu (ho diu però és mentida) que vol acabar o reduir l'Estat. El perquè d'aquest canvi caldrà pensar-lo, si hom té ganes de pensar...

*****

Escolte massa sovint que Syriza ha portat el desastre a Grècia. Què poca memòria tenen alguns -no els que ho diuen, que menteixen amb la pitjor mala fe, sinó els que s'ho creuen, que són imbècils-. Si d'alguna cosa es pot culpar a Syriza, és d'abaixar-se els pantalons i perllongar el desastre grec, no d'haver-lo causat.

*****

Un Leviatan més gran que el de Hobbes s'ha engolit al poble grec. Per favor, que passen els següents, el Leviatan està famolenc.

*****

Les eleccions del 26-J? De bovades que parlen els altres. Jo ja n'estic fart.



Òskar "Rabosa".

Polítics.

Abans de parlar dels polítics cal matisar alguns termes que tot el món dóna per sabuts però que no sempre estan tan clars com es deuria. En primer lloc cal aclarir que la política és l’art de la conquesta del poder polític. En segon lloc, una vegada conquerit el poder polític, ja no es fa política, es governa, açò és, s’exerceix el poder. En tercer lloc, les anomenades democràcies modernes, són el mig no violent pel que la burgesia del s. XIX va decidir fer els canvis en l’exercici del poder. Durant el s. XX la democràcia esdevindrà un sistema de partits, una partitocràcia a la majoria de països d’Europa.

Per tant, els polítics són aquells que volen conquerir el poder o gestionar una parcel·la de poder. Són, bàsicament, gent que té una forta pulsió pel poder. Ambicionen la conquesta del poder. Es podrà vestir amb ideologies, es podrà voler exercir el govern amb més o menys concentració de poder, per afavorir més a uns grups que a uns altres, al màxim de gent possible, als treballadors o a unes determinades elits. Però un polític ambiciona la conquesta del poder. I en això no hi ha res altruista, ni solidari, no hi cap vocació de servei públic. També hi ha sangoneres que només busquen quedar-se amb un xuclador i que dure el màxim: no ambicionen el poder com a tal, sinó xuclar a prop del poder.

Actualment, els líders polítics no sorgeixen directament des de la societat civil, ni hi ha una societat política que faça d’intermediària entre la societat civil i el poder polític. El lideratge no sorgeix de forma espontània de la societat civil i d’ahí es projecta al camp polític. Gaetano Mosca ja va explicar que el sufragi universal era una il·lusió, un miratge, doncs no el poble no triava, ans al contrari és el candidat, recolzat amb un grup d’amics, qui es fa triar. La conquesta del poder ha de començar per la conquesta del partit, qui vulga fer carrera política no sols haurà d’entrar a un partit, haurà de lluitar contra les ambicions dels altres membres del partit i esperar a ser cooptat per les oligarquies del partit, o esperar l'oportunitat de què el quadre dirigent del partit caiga per mals resultats electorals o algun escàndol, i estar a un grup amb possibilitats d’assolir el control de partit.

Així, la primera lluita es dóna dins dels partits polítics, entre els diferents grups de gent que aspiren a tenir el poder polític, i entre els integrants del grup o bé per un lideratge o bé per un lloc proper al líder. En aquesta lluita gairebé mai sobreviuen “els més aptes”, cosa que desmunta el darwinisme social. Hom pensa que Zapatero era el més capaç dels possibles líders del P$x€? És clar que no, va guanyar per incapacitat de les famílies del P$x€ de posar-se d’acord, i van posar “el ximple” que tots pensaven que podien “controlar”. Va ser un “ni per a tu, ni per a mi, eixe que té cara babau i ja vorem”. També podeu revisar el lideratge de qualsevol altre partit polític.

Qualsevol persona que siga percebuda com a intel·ligent, brillant i amb lideratge natural serà considerat com una amenaça per a les ambicions de la resta. Al capdavall, una persona no guanya eleccions, les guanya un partit, perquè en aquest sistema no es voten persones -representants- es voten partits. Encara que ocasionalment un determinat candidat pot tenir més tirada a la societat, aleshores la resta de membres del partit tractaran d’arrimar-se a ell. Els membres d’un partit no actuen comptant amb el que serà millor pel partit, molt menys per la societat. Amb l’únic que compten és amb les ambicions personals, actuen d’acord amb els seus interessos per conquerir o mantenir el poder, o d’acord amb les expectatives de parcel·les de poder que puguen obtenir. Si hom pensa que una persona està més preparat que un altre, però creu o sap que el primer acabarà prescindint d’ell, donarà suport a l’altre menys capaç i tractarà de boicotejar al primer, només per interés propi, per si té amb el segon una oportunitat de gestionar una parcel·la de poder. Com més independent siga u, com més criteri propi tinga, més marginat acabarà dins del partit. Com més servil, com més submís, com obedient siga o aparente ser u, més probabilitats té de fer carrera.

Només així s’explica que la classe política actual estiga plena gent amb una manca de preparació que en molts casos fa vergonya, encara que siguen llicenciats. Gent que arriba a ministeris, conselleries, presidències i són poc més que analfabets funcionals. També s’explica que gent molt preparada que passe per la política, l’abandone prompte, se n’isca ràpidament i no facen una carrera política llarga. Alhora, gent que es prepara, que té un gran nivell intelectual, que conta com es couen les coses, acaba marginada pels seus companys de partit, pels mitjans de comunicació i pel conjunt de la societat.

Altra gent, després d’haver-ho intentant en partits ja existents, acaben creant el seu propi partit. Però, com en el cas de Podemos, el grup promotor acaba fent-se elegir, desfent-se dels que no formen part d’aquesta “nouvelle gauche divine” i donant la sensació de canvi, de més democràcia interna, quan en realitat també és una il·lusió. S’han fet un partit a la seua mesura i amb gran determinació per conquerir el poder. També tenim els casos d'UPyD i Vox, gent que ha viscut de la política tota la seua vida i vol seguir vivint del conte de mai acabar. Aquests no aspiren a conquerir el poder, sinó que volen seguir pertanyent a la classe –casta- política, amb els privilegis inherents.

A totes les primàries que es veuen fins ara, hom pot apreciar fàcilment com els candidats oficials, els que estan sostinguts per l’aparell o pel grup dominant, acaben eixint elegits. Així doncs, les primàries lliures, presumptament democràtiques, no acaben sent més que el mateix miratge del que parla Gaetano Mosca. L’exemple més clar l’hem vist en les primàries del P$x€, on el millor candidat de llarg, Pérez Tapias, va quedar l’últim. Va guanyar el que havia de guanyar, a qui feien costat els barons, i els militants, creient-se que han elegit ells, bavegen impúdicament satisfets per la seua elecció. Més clar s’ha vist al congrés de Podemos, on el grup promotor (Iglesias, Errejón, Monedero, Bescansa, etc.) com hem dit abans, s’han fet el “guisat”, se l’han fartat i tots “podemeros” esperen un canvi cuinat amb les velles receptes de Maquiavel i Michels.

El propi Maquiavel, millor que ningú, podria escriure el manual per al polític. La lluita hui comença dins dels mateixos partits, l’enemic està en casa. Una vegada “pacificada” la casa, com César va pacificar la Galia, llavors es pot començar la conquesta del poder. Aquells que vulguen dedicar-se a la política han de buscar-se aliances, semblar que són menys capaços del realment siguen, hauran d’aprendre a jugar amb diverses baralles, saber adular, tenir paciència per esperar l'oportunitat, ser servil a les oligarquies partidistes, no mostrar les seues ambicions, actuar amb astúcia, dir el que esperen que diga i mai dir el que realment pensa, fixar quins són els seus “enemics” dins del partit, anhiquilar a l’enemic a la primera ocasió, aconseguir la suficient projecció fora del partit per a que dins del partit el consideren fort...

Ryszard Kapuściński, el periodista polonés, va escriure un llibre sobre periodisme titulat “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”, però per a la política sí.

Oskar "Rabosa"

Podemos: Lideratge de Pablo Iglesias a l’estil “casta”?

 Ahir es va acabar la votació per elegir l’equip que organitzarà l'assemblea de Podemos. En una maniobra controvertida, la setmana passada Pablo Iglesias envia un correu a tots els “Círculos” i diu que ha fet un grup de 26 persones de la seua confiança per organitzar l’assemblea i dirigir Podemos fins la mateixa. També diu que, qui vulga fer un equip que ho faça i les eleccions serien el 12 i 13 de juny. Després de tan democràtica mesura, el diumenge passat a l’Assemblea de Madrid va haver-hi fortes discussions. Per justificar-se Monedero, ideòleg de Podemos (diuen que mà dreta de Pablo Iglesias però sembla més “el cervell”), diu que hi ha un grup, es suposa que es refereix a Izquierda Anticapitalista, que volia donar un cop d’Estat dins de Podemos. Per això ells s’avancen i el fan ells, dic jo. Al final, amb presses i carreres va eixir una altra alternativa. El resultat de les eleccions ha sigut que Pablo Iglesias ha arrasat amb gairebé el 87% dels vots. Hom pot pensar que el procés discutible i discutit, per trair els principis de Podemos, ha sigut referendat per una aclaparadors majoria. No obstant, cal fer altres lectures, des d’altres punts de vista. Pablo Iglesias ha obert la porta cap a un lideratge clàssic res democràtic. Pot ser Robert Michels tinguera raó, i la Llei de ferro de la oligarquia siga el destí de qualsevol partit polític.

Sembla que en qualsevol grup humà cal gent que coordine o dirigesca les activitats del grup. No hi ha cap organització, o cap grup humà que no necessite algú que coordine les accions de tots els membres. A mi em sembla bastant evident. Una altra cosa és quan eixos coordinadors acaben transformats en elits. Per a Rober Michels, tractaré de resumir molt breument el seu pensament, això passarà sempre en qualsevol partit polític. Michels deia que tota organització acaba necessàriament creant una un grup que la dirigeix. Com més es desenvolupa una organització, més necessitats de gent que es dedique exclusivament té, i aquests acaben constituint una oligarquia. Als polítics també passa açò, els líders que en principi són elegits per les bases acaben professionalitzantse. Una vegada professionalitzat els líders es tornen estables i inamovibles. Aleshores s’independitzen de les masses, deixen de ser dependents de les masses i les masses depenen d’ells. Per tant, el poder del líder en un partit polític resulta il·limitat. Així, tota organització partidària representa un poder oligàrquic fonamentat sobre una base democràtica. Per a Robert Michels això serà sempre així.

A mí em sembla que gairebé tots els partits polítics responen a eixe patró, establit per Michels. Encara que no tinc clar que haja de ser sempre així. Hi ha dos partits a l’Estat espanyol que no acaben d’encaixar bé a eixe guia. Són partits on o bé les bases canvien ràpidament el lideratge quan aquest s’independitza massa o no respon als criteris desitjats per les bases, o bé les masses són tan actives que funcionen malgrat la desaparició fàctica dels líders per avatars legals.

En el primer cas en referisc a Esquerra Republicana de Catalunya. Són els únics on les bases trien els líders directament. A finals dels ’80 i principis del ’90 ERC era un partit deprimit, fins que va arribar la parella formada per Àngel Colom i Pilar Rahola. Ells van treure a ERC de la depressió i el van posar a l’òrbita política de nou, cosa que no passava des de la “Transición”. Aquesta parella va agafar molt de protagonisme i es pesava ser més que ERC. Les bases els van fer fora. Ells amb el personalisme van intentar crear un partit nou, Partit per la Independència, però van fracassar. El líder que va eixir d’ahí va ser Carod Rovira, que va portar a ERC al seu màxim històric de vots. Però, la seua entrada al primer Tripartit i el desgavell d’aquell govern va portar a què Carod acabara al carrer, altra vegada les bases manifesten el seu desacord. Més curt va ser el lideratge de Puigcercós, el segon Tripartit va ser una altra cagada. Les ambicions personals no agraden a les bases d’ERC, menys quan l’electorat va arribar a mínims dels anys ’90. El nou lideratge d'Oriol Junqueras, un líder amb objectius clars de partit però sense ambicions personals, no vol una poltrona a la Generalitat al preu que siga, fa que ERC siga ara el primer partit a Catalunya. ERC, les seues bases, no deixen que els líders estiguen per damunt del grup.

L’altre exemple és l’esquerra abertzale. Funcionen de forma assembleària, amb grups molt actius que estan a gairebé tots els pobles d'Euskal Herria, on molta gent participa activament en un conglomerat d’organitzacions i grups. Tenen una capacitat tremenda per treure dirigents, i més a més hi ha una altíssima rotació en els dirigents. Sí, moltes vegades per obligació, per la Llei de partits que els impedia participar a molts dels comicis. Però, també per la pròpia idiosincràsia. Fora del País Basc un partit o organització tan perseguida no haguera sobreviscut. Si és possible que hagen sobreviscut, és perquè hi ha unes bases actives, participatives, alerta i on hi ha molts membres disposats a assumir el lideratge circunstancial, tenint clar que la seua tasca és temporal i que no van per apoltronar-se.

Podemos tracta de ser un grup polític que en principi vol basar-se en la participació ja no de les bases del partit sinó oberta a la societat. Volen més democràcia començant per dins del grup polític. És un partit que naix del descontentament catalitzat per l’11-M, i que es basa per a arribar al gran públic en personatge mediàtic. El lideratge de Pablo Igleisas. Aquest individu diu que no vol protagonisme, que el seu lideratge és perquè així ho han decidit la gent i els “Círculos”. Ara bé, el seu comportament comença a demostrar que ell vol començar a independitzar-se. En primer lloc, torna a vicis dels grans partits. Crea una llista de la seva confiança, liderada per ell. En segon lloc, decideix primer, i després posa la decisió a consulta però no per ser decidida sinó referendada. En tercer lloc, per donar-li una capa de vernís democràtic, diu: teniu 5 dies per fer una llista de 25 persones i que se sotmeta a votació. És a dir, trenca la igualtat d’armes respecte als rivals i a més a més imposa les normes de bestreta. En quart lloc, per justificar la seua decisió recorrix a la por: mireu que volen donar un cop d’Estat dins de Podemos per furtar-nos la democràcia. I això els porta a ells a imposar les seues normes.

És cert, que ha guanyat la seua llista, però el funcionament està lluny del predica, no respon a criteris democràtics tals i com diuen que els volen. El líder vol assumir el seu paper de líder total, va camí a independitzar-se. Podemos com organització política va a preparar la seua Assemblea més fonamental i d’això s’encarregarà Pablo Iglesias, ell guiarà a les masses. D’ahí hauran de preparar les eleccions vinents autonòmiques i generals. Necessitaran professionalitzarse, per a eixos reptes. Amb la dervia que han pres porten pel camí de convertir-se amb oligarques, en el sentit de Michels, o com diuen ells en “casta”. Almenys, els moviments d’aquesta elecció per organitzar l'assemblea és un moviment típic de partits de la casta. A la Tuerca, programa que presentava Pablo Iglesias y ara presenta Monedero, gasten un portatil amb la imatge de Gramsci. Gramsci un filòsof comunista italià molt interessant tenia com ideal “El príncep” de Niccolò Machiavelli, per a Gramsci el príncep devia ser el partit comunista. Tal vegada, aquest ha sigut un moviment maquiavèl·lic.

Oskar "Rabosa".
Links relacionats:

Political Parties, Rober Michels (PDF Anglés)

http://socserv.mcmaster.ca/econ/ugcm/3ll3/michels/polipart.pdf

“La Ley de hierro de la oligarquía” – Partidos políticos en democracia que no son organizaciones democráticas (bon resum en castellà del pensament de Michels)

http://ssociologos.com/2014/03/24/la-ley-de-hierro-de-la-oligarquia-partidos-politicos-en-democracia-que-no-son-organizaciones-democraticas/