I FRANCO?

Ha acabat la campanya i s’han oblidat del Gran Patriota: Franco romandrà oblidat al Valle de los Caídos per un temps fins que el nou gobierno haja d’aprovar alguna mesura impopular o imposada des d’altres esferes; aleshores, emprendran, de nou, el trasllat del Dictador. La polseguera, de nou, enterbolirà l’atmosfera i tots sabem que amb poca visibilitat es treballa millor l’anonimat.

De moment, els sectors esquerrans estan del tot esvalotats a causa de les declaracions d’Alfonso Guerra en què deia una obvietat tan gran com que l’aliança més estable per al PSOE és amb Ciudadanos. I jo no sé per què la gent s’indigna del resultat d’una suma perquè, després, tots (i totes) amprem el mètode científic per avalar estudis i conclusions. Alfonso simplement ha fet això: una suma!

Ara bé, cal recordar que eixos de Ciudadanos tenen certes mancances en matemàtiques perquè s’autoproclamen els «líderes de la oposición», cosa que em du a pensar que, si escoltem les declaracions d’Alfonso, al poc de temps podrien autoproclamar presidente del gobierno el seu  Rivera. Posats a no saber sumar... Però, a més, això de les autoproclamacions està de moda, i ells ho accepten sense embussos, com per exemple a Venezuela.

I, si no en tenim prou, el líder del PP, el quasi presidente de España señor Casado, s’autoproclama dirigent d’un partit de centroderecha! Però ací no em vull mullar perquè hauria pogut donar-se el cas que l’home s’haguera separat del PP i estiguera promovent un partit nou: qui ho sap?

Ara ja teniu un resum de les darreres actuacions que he pogut esbrinar per la premsa española  i que he introduït anticipant la deixadesa del trasllat del Gran Patriota fins que al nou gobierno li calga  prendre alguna mesura impopular.

Salut

Salvador Sendra

GIL DE BIEDMA O EL PROBLEMA DE L’IDEARI DEL PCE

El Poeta Gil de Biedma va sol·licitar la incorporació al PSUC-PCE a 1956. El partit, després d’analitzar la situació del camarada de Biedma, va optar per rebutjar dita sol·licitud i concedir-li una vinculació tangencial, més que integral, supose que refermada per una línia d’acció miop, aplicada a eixe moment concret i basada, des del meu punt de vista, en una visió oposada al seu ideari i del tot equívoca, que va suposar, més que l’exclusió d’un possible afiliat premium, tot un canvi en allò que hagueren hagut de ser les bases universalistes del seu programa.

Llegint Camus, L’homme révolté, on hi ha un repàs de cada revolució, dels seus protagonistes i dels seus idearis, hi ha un apartat on detalla com alguns nobles i representants de l’alta burgesia passaren el filtre de la revolta i foren acceptats per la Révolution. No m’estranya gens ni miqueta, ja que, com en qualsevol revolta, hi calen els pensadors i, a França, ens agrade o no, l’elit pensant solia provenir, en la majoria de casos, d’eixe sector il·lustrat. El mateix Sade –citat com a un cas extrem i conegut per tothom— en podia ser un, d’exemple, ja que no fou ajusticiat com altres tants, per la seua condició de noble, tot i que va romandre a la presó (27 anys!) en períodes alterns, i on ja hi va estar abans de la revolta, per motius aliens a la política i que ara no vénen al cas: «Ma détention nationale, la guillotine sous les yeux, m'a fait cent fois plus de mal que ne m'en avaient fait toutes les Bastilles imaginables».

D’altra banda, com explica Zizek (amb Ž i ž) en El espinoso sujeto, hi ha accions que no deuen passar desapercebudes si es fan servir els fets concrets per argumentar els ideals, com pot ser la necessitat universal intrínseca al pensament marxista, integrador, on qualsevol persona pot i deu participar d’una causa que no ha de ser excloent ni per naixement, ni per condició social ni sexual, i per això tenim l’impagable antecedent de sant Pau i les seues epístoles que pregonaven que, al regne celestial, tothom hi té cabuda.

Gil de Biedma, a banda de ser un interessant poeta, venia d’una família de l’alta burgesia catalana, al llindar de la noblesa. El poeta, vividor i insaciable, bevedor i culte, que a més era homosexual declarat, en el seu dia va demanar la incorporació al PSUC-PCE, amb el qual compartia, sembla ser, moltes inquietuds i amistats. El partit, després de meditar-ho i –supose jo— consultar-ho amb els òrgans assessors, va rebutjar dita incorporació pels motius que foren.

Però, què haguera passat si se li hagués concebut la condició de militant? En principi, supose que haguera estat difícil d’explicar a les bases, encara mogudes per sentiments molt més primaris com els d’amic/enemic, proletari/burgés o vés tu a saber... D’altra banda –i ací és on vull arribar— la dimensió integradora i universalista del seu ideari s’haguera vist reforçada amb escreix, ja que els possibles motius del trencament contractual (naixement, o condició sexual, o activitat professional, o...), de no donar-se, haurien servit per refermar eixa ideologia que pregonaven, si més no, en el seu ideal universal.

Salvador Sendra

CAÑIZARES RESA PER FRANCO

Francisco Franco és la imatge de la mediocritat superlativa. Va estar comandant España durant quatre dècades i, al final, va morir d’una malaltia, ja major i afeblit, després d’haver guanyat una guerra provocada per l’alçament militar que va enderrocar un govern democràtic escollit pel poble. Després, una volta acabada la guerra, eixe govern militar va continuar amb les represàlies envers els ciutadans i l’exèrcit perdedor. A bona part de les víctimes de la guerra se’ls ha d’afegir, per tant, les causades per la repressió, així com els danys col·laterals que afectaren la majoria de la població i que també provocaren baixes i sofriment. L’església li feu costat durant l’alçament, la guerra i la repressió, i la seua comunió fou molt productiva per ambdós. Es pot pecar —recordem-ho— de pensament, per acció i per omissió.

Ahir, 18 de juliol, es commemorava l’efemèride de l’alçament militar i el cardenal Cañizares, el de València, li feu una missa a la catedral, a Franco. A açò només vull afegir que, el 20 de novembre, se li ha fet sempre una missa a l’església que hi ha enfront de Les Corts —porta amb porta— i no escolte massa retrets al respecte; però ara sí, a causa de la rellevància dels actors. Alguns mitjans estatals se n’han fet ressò i hi ha hagut qui ho ha criticat acusant monseñor Cañizares de feixista.

Per a un cristià, catòlic, la redempció de les ànimes és una finalitat vertaderament important: una conditio sine qua non. Si s’oposa a l’avortament, ho fa perquè una ànima que naix sempre es pot capturar per a Déu, mentre que, si no naix, esta missió és impossible. Si eixa ànima rep els sagraments i es manté pura, quan li arribe l’hora, anirà al cel, al costat de Déu, i hi romandrà feliç per tota l’eternitat. Si no naix, res d’açò pot succeir i haurà d’estar deambulant pel purgatori —cal recordar que el papa Benedicto XVI, el gran teòleg, a més d’eliminar la vaca i la burra del pessebre, també va liquidar els llimbs— tota l’eternitat. Aleshores, i salvant algun excepcional exemple, les ànimes cristianes són a l’infern o al cel. Les que estan a altres llocs, hi són de manera provisional, tot i que el referent temporal és sempre l’eternitat.

Jo no sóc ningú per jutjar però, des de Moisés, tenim les Lleis per guiar-nos. Els peròs, tampoc s’admeten en estos casos perquè ja sabem què passa quan es fan servir. Aleshores, ja podem dir que la culpabilitat de Franco li impedix d’anar al cel. Jo, amb els arguments de què dispose, el posaria a l’infern sense dubtar-ho, perquè, honestament, no crec que se’n pedenira, de res. No obstant això, i pels favors prestats a la causa, entenc que els religiosos encara pensen de situar-lo al purgatori... I, en este cas, les misses i els resos encara li poden salvar l’ànima.

Un bon cristià, catòlic, resaria perquè se salvara fins i tot l’ànima del seu pitjor enemic, i ja no per ell —per l’enemic, dic— sinó perquè la seua creença l’obliga i l’exemple de la vida de Jesús el guia. Cañizares, sabedor com és dels pecats de Franco i de l’empudeïment de la seua ànima, això que fa és el que li toca fer: resar per ell i fer-li misses, fins i tot gratis!

 

Salvador Sendra

R-TV: La guerra civil espanyola.



Aquesta és la millor sèrie documental sobre la guerra civil espanyola, almeny en la meua opinió. La va fer la BBC quan encara quedaven molts dels seus protagonistes vius, d'ambdós bàndols. Per fer un presenació com cal, em faria falta molt d'espai. Millor no dic res més. Si no l'heu vista, és imprescindible que el vegeu.

Capítulo 1. El preludio de la tragedia

Capítulo 2. Revolución y contrarrevolución.

Capítulo 3. La guerra de los idealistas

Capítulo 4. Franco y los nacionalistas.

Capítulo 5. Cara y cruz de la revolución.

Capitulo 6. Victoria y Derrota.