Com guanyar la loteria!

Apunteu ràpid, el mètode per a guanyar la loteria es...

No correm tant i llegiu o desplaceu-vos fins a la fi de l’article saltant la improductiva meitat per saber com guanyar la loteria. Abans, un poc de política. D’ací a pocs dies, exactament tres, tindran lloc noves eleccions a Catalunya. Cada partit s’esgota doncs per reforçar les seues posicions i afeblir les dels contraris. L’expectativa de vot no em va ni em ve, per a això es poden consultar els nombrosos sondejos. Qui hi competeix a les eleccions, de nou això tampoc em va ni em ve, tot i que mes d’un es tirarà les mans al cop dient que és molt allò que està en joc, siga la unitat d’Espanya per a uns, que la continuació de la lluita per l’emergència d’una nova nació per a altres, que el millor encaix d’una regió rebel, en el cas dels que opten per una postura conciliadora.

Doncs bé, a mi això ni em va ni em ve, allò que em sorprén es que es parle de noves eleccions el 21 de desembre del 2017. Que sàpiga jo –i que algú em corregisca si ha canviat-, les eleccions es convoquen a l’estat espanyol i Catalunya encara és una regió d’Espanya cada quatre anys. Tanmateix, les últimes eleccions van tindre lloc al setembre del 2017. Sóc de lletres i una persona de poques llums en general, però crec no equivocar-me en dir que del setembre del 2015 al desembre del 2017 no van quatre anys sinó tan sols dos i un parell de mesos... ¿Que haurà pogut doncs motivar una anticipació d’eleccions?  Supose que el resultat...

A les elecccions del 2015 el nacionalisme català proindependentista guanyà i de llarg les eleccions. Pam dalt pam baix, el 70% del parlament català era proindenpendista i ningú es queixà en el seu moment que havien estat unes eleccions amanyades sinó unes lliures en les que la gent, el subjecte elector, el poble de Catalunya, es va decantar per la independència com abans el total d’Espanya als anys 30 ho va fer per la República en detriment de la monarquia. Com acabà tot, començant per la mal anomenada Guerra Civil car fou una sublevació militar amb recolzament de l’Església i la dreta tradicionalista, és ben sabut; centenars de milers de morts i un règim dictatorial, el de Franco, que durà prop de quaranta anys i que deslligà a la Península Ibèrica (car a Portugal governava la dictadura de Salazar) dels avanços socials a la resta d’Europa durant les dècades dels 50’s i 60’s.

Se suposa que hem avançat molt, ningú albira ni espera guerra enlloc, i ja és bona cosa i no un sarcasme...

Ara sí, apunteu ràpid el mètode per guanyar la loteria, o les eleccions, no importa. Si el resultat no ens convé, val a dir, si no guanye jo, seguim jugant.

*Cal apuntar però que això no és una particular malpraxis ibèrica. Arreu del món, i sempre caient les coses del costat del poderós, quan no interessa el resultat es fa que continue el joc i es canvien els actors (allò important, els factors, lampedusianament, deuen romandre inalterats). Recents desclassificacions de papers han demostrat la implicació de la CIA en l’assassinat del primer ministre iraní Mosadeg per haver gosat nacionalitzar el petroli. Així les coses, fomentem la dissidència des del costat de la religió atés que el Sha no era religiós. Hui la antiga Pèrsia és la República Islàmica de Iran... Parlem també de les nombroses ingerències nord-americanes a Centre-amèrica, Argentina o Xile? De les de França a Argèlia o l’Àfrica Sub-sahariana??? Massa casos i poc espai...

                                            

Bucarest, 18 de desembre del 2017.

Lluís Alemany Giner.

LIBERALISME I ESGLÉSIA: UNA RELACIÓ D’INTERÉS

Pense ―vull pensar― que el Papa Francisco és un dels exponents dels residus d’allò que es coneixia com a Teologia de l’alliberament, però vull remarcar la paraula pense perquè estic fent, simplement, una reflexió a  partir de les idees i dels records, sense cap preparació prèvia i sense cap altre element bibliogràfic. I em du a pensar-ho el fet que siga jesuïta, argentí i que, a més, tinga eixe vincle tan fort amb els més desfavorits.

No és casualitat que haja estat escollit com a cap de l’Església un home amb estes característiques quan gran part del món cristià, catòlic, està travessant una època dolenta en què les desigualtats és polaritzen, el capitalisme, en la seua versió més dura, ha estat la causa i, a més, la tendència s’inclina cap a la retallada dels drets de la ciutadania. Però, quina haguera estat l’altra possibilitat, de no ser proclamat Francisco? Segurament, una tornada enrere.

Juan Pablo II, el Sant, era l’altra cara de la mateixa moneda. El seu sistema per afeblir el socialisme va influir en la resta de governants conservadors i la intenció era clara i universal. Amb la deriva del socialisme cap a la socialdemocràcia, els reductes de l’educació i l’ajuda social es podien afeblir, també, i discretament. L’educació, de manera molt simple: sol·licitant la llibertat d’elecció de les famílies ―subratlle les paraules llibertat i famílies. L’ajuda social, també: traient-la del pressupost i distribuint-la, a partir de donatius, des de la xarxa religiosa. El liberalisme va encaixar entre els conservadors amb esta simple fórmula perquè, què hi ha més conservador que la família? Algú m’ho pot dir?

Família, liberalisme i religió anaven de la mà en els fastuosos encontres. La família, que és l’element més conservador que hi ha, va abraçar el liberalisme perquè, el segon, li oferia la possibilitat de refermar-se a partir de la misèria, quan el socialisme semblava recular i no era ja rival a l’hora de protegir els ciutadans. La religió, aprofitant els enderrocs de la URSS ―recordeu el Tetris?― per mostrar allò que passa als laics, i sense rival en la socialdemocràcia, si més no, quant a idees, va endevinar un indret on créixer: l’últim reducte, social i educatiu, amb una mica d’idea, estava ja guanyat de bestreta.

Quan l’estat ja no es fa càrrec dels seus ciutadans, estos es reclouen en la família o la recreen en forma de màfia o mara; una relació de sang i sentiment inexplicable de manera racional. La família ―tradicional, en diuen―, extremadament conservadora en essència, es captada per la religió a partir d’unes poques concessions i donatius, i utilitzada com a cavall de Troia per dinamitar les restes de la gran família socialista però, a més, per introduir el liberalisme en els indrets, abans vetats, més conservadors. A més, i per més gràcia, el preu ha estat de zero euros perquè, tant les visites dels papes com les escoles concertades, les paguem entre tots i totes, així com els diners que destinen a l‘ajuda social. La faena dels religiosos és la de pensar i, realment, ho fan molt bé! Qui, sinó, s’oposa a la llibertat d’elecció?

El Papa Sant no va poder exhaurir els teòlegs de l’alliberament, tot i mantindre’ls molt ofegats, però sí que els va deixar sense quasi marge de maniobra de cara al futur. No sé si Francisco, de ser allò que deia a l’inici del text, intentarà desfer tota esta trama teològica i política per una simple raó, però de pes: perquè és un dels mals del capitalisme que els alliberadors tant rebutjaven.

 

Salvador Sendra Perelló

Déu existeix: La prova definitiva.

Cau a l'ordinador, per error supose, un article que sobre l’ateisme. No puc citar l’autor doncs no ve. Però bé, no crec que siga tan important donat que per a mi, manca d'importància qui siga l’autor. Més enllà d’un resum de sobre les posicions filosòfiques que tracten de demostrar la inexistència de Déu, no diu res que valga la pena.

En el fons em sembla que és una “prova diabòlica”. Com proves que una cosa no existeix? Això ho va posar de manifest Bretrand Russell amb la seua tetera. Totes les suposades proves de l’existència de Déu, o de no existència, es basen en arguments. No hi ha cap prova física de l'existència de Déu, per tant no pot haver-hi cap prova física de la no existència de Déu. Així, saben que no hi ha grans dinosaures perquè no en veien cap, com passa amb Déu que tampoc el veien enlloc, però sabem que va existir perquè trobem restes fossilitzades d’ells, però no hem trobat cap fòssil de Déu ni cap resta. És absurd dedicar-se a provar la no existència de Déu.

A més a més, quan a un creient li contra-argumentes els seus arguments sobre l’existència de Déu, sempre acaba apareixent la fe. Una cosa tan subjectiva que no pot ser provada sinó que ha de ser viscuda. Així, com diu Feuerbach a “La esencia del cristianismo”:

No existe para mí si yo no existo para él; si yo no creo o pienso en Dios, entonces Dios para mí no existe. Luego sólo existe en cuanto es pensado o creído -no es necesario agregar: para mí.

O el que és el mateix, Déu és el que hom creu o pensa que és. Per tant, hi haurà tant Deus com persones creguen i no tot el món creu en mateix Déu, perquè cadascú té una experiència Déu única. Sovint, la gent pensa que creu en una mateixa religió, un conjunt de mites, creences, valors... que diuen compartits. Però no tothom viurà de la mateixa manera la relació amb tots eixos mites, creences, valors... No tot el món pot pensar a Déu de la mateixa forma.

La prova del que afirme, és que no hi ha religió, mireu la que vulgueu, que no tinga infinitat de corrents. Els cristians només els Evangèlics hi ha més 30.000 esglésies, això sense contar altres corrents com la copta, maronites, etc. Mireu els corrents tan diferents i oposades dins del catolicisme –des de la Teoria de l’alliberament fins a l’Opus Dei- quan en teoria només té un cap, una estructura, un grup de gent que vetlla per la veritat. Cada corrent agrupa a gent que comparteix una forma de veure el cristianisme però és totalment impossible que hi haja dues persones que pensen i visquen Déu de la mateixa forma, perquè no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix. Per tant, el que es comparteix és la forma externa d’expressar la creença, no la creença o pensament mateix.

Dit açò, sembla que el meu plantejament siga agnòstic, però és completament ateista. Els agnòstics afirmen que no hi ha elements racionals que justifiquen l’existència de Déu però tampoc la inexistència –provar la inexistència és un absurd, i qualsevol argument en eixe sentit serà una fal·làcia, i com a molt pots falsar els arguments sobre l’existència de Déu. El que jo dic difereix en quan no es tracta de donar arguments racionals, sinó creença o de fe, d’emocions que diria Bretrand Russell, d’una experiència interna i personal. L'existència de Déu no demostra per raonament sinó per sentiment. Cosa que no el fa menys real per a qui el sent.

En el cristianisme la fe és una gràcia, un do de Déu. Per tant, a mi quan em pregunten perquè sóc ateu, dic senzillament “perquè no tinc fe”, si són cristians qui m’ho pregunten els dic que “Déu no m’ha donat eixa gràcia” –més que res per fotre. La gent es sol quedar desencantada amb la resposta, esperen arguments, però és que no hi ha més. Sóc ateu perquè no crec, perquè no pense en Déu com una cosa real –com tampoc ho pense de Superman, Spiderman o La Massa com sers reals-, perquè no tinc fé, perquè cap emoció em mou això. Donar arguments suposa perdre el temps en fal·làcies.

Dit açò, quan parlem de l’existència de Déu, queda clar que parlem de creure que Déu és un Ésser que té una existència independent i més enllà del nostre pensament. Òbviament, com concepte abstracte és indubtable la seua existència, si no fos així, jo no haguera pogut fer aquest post.

Oskar “Rabosa”.