I que conste en
l'escrit que sempre he estat una persona contraria a l'afirmació anterior
perquè he cregut que aquella persona cosmopolita és la que s'ha sentit superior
allà on ha anat. Ara, però, afirme que no hi ha res més fals que açò i que al
món hi calen unes bases mínimes sobre les quals construir les relacions
socials.
En la primera fase
de l'evolució cap a l'ideal de convivència que he observat estes darreres
setmanes hi ha el moment de beure el te. I d'ací a la sopa, que està a tocar…
El soroll que barreja la presa del líquid juntament amb l'aire em va sorprendre
perquè no hi estic acostumat, però, efectivament, esta era només la primera
fase! L'aire que entra, ha d'eixir…
En la segona fase
s'ha arribat a rotar enmig del dinar, o del sopar, de manera desacomplexada,
davant de nou persones més, i de les quals hi havia relació només amb quatre,
en el millor dels casos. Els europeus érem eixos que se sorprenien per un
simple rot, o dos: salut!
Però, ja en la
tercera fase, i quan creia que ja no se superava l'anterior, arribaren els
pets! Sí, sí, els pets… i no els qui canten. Les senyoretes –sí, sí, les
senyoretes– s'ho permetien tot a taula; amb naturalitat. El primer haguera
pogut ser un descuit, però la resta, ja no. I tot això representat sota el passaport
canadenc, però amb els trets asiàtics i la indubtable manca d'integració, o
allò equivalent: la vida del gheto.
“Temps nous vindran que altres coses portaran”, així
s’expressava el uelo Mariano de Murla, un home que n’havia vist de molts
colors. Havia vist a germans morir a la guerra on ell mateix va ser ferit de
bala a tres parts del cos i tenia una enramada de familiars més o menys
directes per un arc que anava de l’Alger i França a l’Argentina o els Estats
Units, que a casa o en general al carrer tots deien simplement l’Amèrica... Per
al xiquet que era jo aquella frase restava inconclusa (tot i que en aquella
època no coneguera la paraula), altres coses bones, més bones o més roïns demanava
jo? I ell ho deixava ahí...
Era un home afable i rialler però que mai s’acabava
d’expressar com si haguera interioritzat que l’esquena t’esclafiran per allò
que diràs o no ho faran per allò que callaràs. Quan caigué el campanar de Murla
i se li endugué mitja frontera de la casa deixant-la pràcticament inhabitable a
més de destrossar totalment tres altres cases més per l’altra banda causant dos
morts, es limità a dir, “ara ho arreglaran tot amb un d’eixos del tratge llarg”,
i de nou, tingué raó. Als pocs dies de la commoció arribà a Murla un bisbe i
altres alts mitrats per celebrar una missa solemne. Enterrats els morts i bufat
el vent s’instal·là de nou l’oblit per a aquell a qui la incompetència d’altres
li foté la casa i li podia haver costat la vida. El campanar de Murla tenia
clavills en zones d’un pam d’amples des de feia dècades. La catàstrofe era allò
que parafrasejant a García Márquez podem anomenar “Crónica de una muerte
anunciada”, qui se’n faria càrrec de les despeses, l’Ajuntament, l’Arquebisbat,
la Diputació, la Generalitat, l’Estat central? Tots esguardant i la casa per
granar...
Recentment, qüestió de dies a penes, he assistit impotent
des de la terrassa de ma casa de a la segona devastació d’un dels paisatges de
la meua infància, les muntanyes de Pego en flames com mai abans. Òskar Soria bé
ha posat el dit a la ferida, com Mariano, també ell creu que enviaran a uns
quants d’eixos de “tratge llarg”, tècnics urbanites en connivència amb
politicastres tot també urbanites pere impulsar plans de reconstrucció i
revigorització del territori i altres. Imaginem un ferrer fent de metge o
viceversa? Clarament no, tot i així ara vindran urbanites a arreglar el món
rural que ells mateixos porten dècades ajudant a rematar.
A la nostra terra s'ha apagat el foc i mentre cremava ens hem trobat amb el silenci d'alguns i el postureig fotogràfic d'altres. Una vegada apagat ens venen amb els romanços de sempre. "Farem un pla integral!" "Demanarem que es considere zona catastròfica!""Donarem xxx milions en ajudes!". L'eixida fàcil i populista amb la qual es creuen que ens enganyen i, a més a més, queden bé amb la gent que viu 50 o 100 km dels nostres pobles i que ens miren com micos de fira quan venen als nostres pobles o com a figurants del parc d'atraccions en què s'han convertit el pobles d'interior i que consideren la muntanya el seu jardí.
La veritat és que, la fingida preocupació pel despoblament no és més que un meme electoral. Perquè ni volen fer res, ni pretenen revertir res, almenys res de veres. Prompte tindrem el Projecte de Llei integral de mesures contra la despoblació, i ja vos avance: no val per res. L'aprovaran, s'aplaudiran a ells mateixos, aniran per ràdios i televisions a vendre-la, la publicaran al DOGV, i ahí es quedarà en l'oblit de la xarxa. Només quan hom tinga l’ocurrència de què cal fer alguna cosa per a vendre algun #ximoanunci se'n recordaran d'ella, faran una pensada esplèndida, estil Ruta 99 i portar a moteros a fer soroll i omplir de fum els pobles, i fins la pròxima ocurrència.
En realitat, res del que s’inventen funciona perquè no entenen la gent de poble, no entenen que volem els que vivim als pobles. Es pensen que amb les seues lleis, fetes amb mirada d'urbaleta, altes dosis de compasió i superioritat ètica, vindrà urbanites a viure. Que potser vinga algun, però de cada cent, un s'adapta. Perque ve i no entén la nostra forma de viure, la nostra forma de pensar, la nostra forma d'entendre el món i si la coneix, no li agrada. Els que podrien tornar són els que se n'han anat, però les dificultats per tornar i fer vida al poble són massa grans, o tenen parelles i fills que no ens entenen o n’adapten tampoc.
Quins plans integrals volen fer si no saben qui som, què volem i com pensem? Quins plans volen fer si no ens pregunten? Quins plans volen fer si s'han carregat les formes de vida nostres? Que l'agricultura i la ramaderia no renten, no és destí fatal. És fruit de decisions polítiques i amb decisions polítiques es poden canviar. Però clar, és més important fer polítiques per Juan Roig, Carrefour, MasyMas, etcètera, o permetre i fomentar megagranges que omplin de purins i fems contaminants la terra, que treballar per als xicotets ramaders, pels llauradors, pels carnissers o pels que tenen tendes d'alimentació i fruiteries. I no ens enganyem, en la majoria dels nostres pobles quasi ningú pot viure d’eixes activitats exclusivament, com a molt són complementàries, però si renten bé (com als anys ’80 quan en una campaña de cierres entraven a la cooperativa de Campell més de 40.000.000 de pessetes, o en dues anyades d’ametles et podies comprar un cotxe) la gent treballaria el bancals o tindria un punta de cabres o d’ovelles. Si hui en dia entraren a Laguar 3 milions d’euros en la temporada de cireres estarien tots els bancals treballats; si la ametla es pagara en proporció al que es pagava als anys ’80, els TRAGSA hagueren eixit a escopetades si n’arranquen un d'ametler per la xylella.
Llig amb molta sorpresa que els socialistes de la Marina Alta volen un pla estil Vega Renhace, el pla per a després de la DANA al Baix Segura. Saben realment que ha suposat? Saben de què parlen? Què ha canviat eixe pla? Doncs, ha suposat que no ha canviat res. El Baix Segura, definit per Néstor Novell com la comarca on impera l'economia canalla (per la corrupció, la màfia, etc., on tot el món mulla de tot això), encara és la comarca més pobra del País Valencià, segueix l'especulació immobiliària sense gens de respecte per zones amb valor ambientals (Cala Mosca), es segueixen protegint els interessos dels especuladors, etc. L'única cosa que podia posar un poc trellat dins de les seues possibilitats, era el PAT del Baix Segura, però davant de l'oposició del PP, dels alcaldes que estan al dictat dels empresaris, i hi ha qui al Consell -no cal dir de quin partit- no vol continuar tramitant-lo perquè "és massa polèmic”. Ara bé, en altres temes polèmics com la CV-60, a major glòria dels florentinos-de-la-vida, sí hi ha la ferma decissió de portar-los endavant.
Una de les coses que quasi ningú entén és que el territori és un sistema complex. Un sistema complex que definit per tres factors: a) la gran quantitat d'informació continguda o el nombre de components; b) l'alta interconnectivitat de les parts i la informació; c) els efectes no lineals, amb nombrosos punts d'inflexió, sent una característica clau del sistema complex perquè implica que un canvi en qualsevol dels components pot portar a un sorprenent i desproporcionat efecte en qualsevol altra part. No es pot actuar sobre un component sense que afecte els altres, i els humans estem actuant sobre nombrosos elements del territori, amb efectes que no sabem, no volem saber i, a més a més, fins i tot, si arribarem a saber-los, no podríem controlar totalment.
Vindre ara amb romanços, dels quals estem ja farts, d'ajudes, de "plans integrals" i d'hòsties en vinagre, perquè tot torne a ser com abans del foc, és vendre fum de canyot. I el pitjor, és que no tenen ni puta idea, ni volen escoltar. Volen vots de votants que ni estan als nostres pobles ni els importem una merda, més enllà de ser els seus micos de fira en el seu jardí de parc temàtic els cap setmana.
Per canviar alguna cosa, caldria començar per a canviar tot el que estem fent mal, no sols als pobles afectats, sinó també a tot el territori donada la interconnectivitat i la interdependència dels components del territori. Els seus "plans integrals" no poden integrar una merda i com a molt voldran omplir els nostres termes de parcs eòlics i plaques solars. Com al Baix Segura, només serviran per a mantenir el negoci dels de sempre.
Hegel en les Lliçons sobre la Filosofia de la
Història Universal, explica que estem en l'època germànica de les fases de la
història que ell considera. Era d'esperar que aquesta fase tinguera també un
domini polític dels pobles germànics. No és menys cert que des de Luter la
transformació de la consciència dels Europeus ha sigut radical i la component
germànica ha sigut la fonamental. Si bé el domini polític ha estat dels pobles
germànics també, aquest ha estat exercit pels pobles anglosaxons, britànics i
nord-americans, fonamentalment.
En el moment de formació de l'Imperi britànic, els
pobles germànics continentals estaven dividits en multitud d'estats,
ciutat-estats, ducats amb total autonomia, etc. Tot i que encara nominalment
existia el Sacre Imperi Romà Germànic, des de la Reforma protestant havia
entrat en crisi, amb la pau de Westfàlia el poder de l'emperador era poc més
que nominal i va quedar dividit en una miríada d'estats resultants.
Alemanya no existia fins al s. XIX. Va ser Von Bismark
qui la va crear, amb un procés que es coneix com la unificació d'Alemanya i que
acabà l'any 1871. Aquest procés es culmina amb una guerra, la francoprussiana,
que serveix a Bismark per a acabar el procés i consolidar a Alemanya com una
potència de primer nivell al destrossar a França, que aleshores era el segon
imperi mundial i aspirava a eixamplar el seu poder acabant amb un possible
rival com eren els alemanys.
Alemanya, per tant, es va vindre al món amb l'ambició
de ser un imperi i de desbancar a les potències rivals. Després d'això, de
nàixer formalment derrotant al segon imperi del món, naix una potència
econòmica i militar que donarà molts maldecaps a les potències rivals. Per consolidar i enfortir la seua possició, poc
després pacta la Triple Aliança, amb Itàlia i Àustria, que arribaran junts a la
Primera Guerra Mundial.
Alemanya començarà dues guerres mundials, la primera
per marcar terreny enfront de les dues potències que la podien amenaçar -França
i Rússia-; la segona sota els nazis, i no podem obviar-ho, a conseqüència de
les imposicions del Tractat de Versalles de 1919 que portarà a la roïna
econòmica al poble alemany. Per tant, Alemanya naix amb una clara vocació de
ser un imperi, de dominar Europa, de ser un dels principals actors al món com a
potència econòmica i militar. I ho posarà de manifesta en poc temps, ja que en
menys setanta anys, derrotarà tres vegades a França, i dues d'elles seran uns
saraus que faran tremolar el món i marcaran la Història.
Després de la Segona Guerra Mundial, se la reparteixen
les dues potències emergides, encara que nominalment són els quatre estats guanyadors, en relitat Regne Unit i França són comparses dels EUA. En un primer moment hi ha un protectorat a Berlín
i l'altre a Viena on s'estableixen quatre zones cada una tutelada per un dels
països guanyadors, EUA, RU, França i URSS. Això és repeteix a tota alemanya. D'ahí emergiran dos estats: a
la part oest, la República Democràtica d'Alemanya amb govern comunista i sota
domini de l'URSS; i, a l'est, la República Federal d'Alemanya, sota tutela
americana.
La RDA no tindrà gran pes ja en l'escena
internacional, ja que la seua política és dictada per l'URSS, dins del bloc
comunista amb el Pacte de Varsòvia i el COMECON. Mentre que la RFA tindrà més
autonomia, però serà emasculada. Els EUA prepararan un pla per a
Europa. Acabada la guerra, les dues potències que han combatut i vençut el
feixisme/nazisme, ara recelen l'una de l'altra, i es tornen antagonistes. EUA
tem que l'URSS s'estenga i necessita assegurar la seua àrea d'influència i
assegurar que l'URSS no avançar cap a l'oest. Alemanya és la frontera.
El pla dels EUA per a Europa passen per: - ajuda
econòmica per a la reconstrucció, el conegut com a Pla Marshall, que tants
beneficis aportarà als EUA (podeu llegir El Minotaure Global de Varufakis); -
la creació d'una Europa unida per evitar més conflictes a causa dels recursos i
competència entre estats així com la integració d'un mercat, no debades la
primera organització va ser la del carbó i l'acer, i el resultat final és
l'actual Unió Europea, tot i que els EUA volien crear un estat federal des d'un
principi (d'açò en vaig parlar a aquest post); - calia desarmar Alemanya, però
calia defensar-la, aleshores era necessària una aliança militar on participaren
els països que tingueren ports a Europa, i així es va fundar l'OTAN. Totes les
tres coses, tal vegada amb menys intensitat i no de la forma que va planejada
en principi, varen acabar tirant endavant.
Alemanya i la seua gran capacitat industrial van
acabar ressorgint econòmicament. L'establiment d'un mercat únic, la moneda
única, un banc central a la seua mesura, etc., van ajudar-la definitivament.
Cert que no tenen un exèrcit potent que acompanye amb aventures de saqueig
militar la seua economia, com si han tingut els americans, però tenien els
paraigües de l'OTAN i el suport dels EUA en qüestions estratègiques. La qüestió més interessant en política exterior és a Ostpolitik, la política cap a l'Est, per mirar de tenir unes relacions més amables amb els països comunistes. La portarà endavant Willy Brandt, un socialdemòcrata que ha quedat demostrat que estava al servei de la CIA, i va jugar un paper important en l'abandament del marxisme per el P$x€.
Amb la caiguda del Mur de Berlin es van reunificar les
dues alemanyes, la RFA i RDA. El procés no va ser fàcil, els alemanys de l'est
no estan massa contents, hi ha diferències entre un i altra alemanya que encara
perduren. No obstant això, el procés ha sigut relativament un èxit. Hi havia
cert a una Alemanya reunificada. Pors ancestrals. I l'oblit de què Alemanya
està emasculada.
No ha pintat fava Alemanya en l'escena internacional,
el seu paper ha sigut el d'una potència regional econòmica, res més. S'ha
(l'han, seria més correcte) mantingut allunyada dels conflictes, de les
resolucions, del camp on es jugava de veritat el rumb de la història. No és
potència nuclear, no és membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU,
etc. El seu únic paper important ha estat durant la crisi del deute del
2010-2012, actuant amb duresa contra els PIGS, especialment contra Grècia. Amb
Grècia va actuar amb una crueltat extrema, no els hi calien bombes per a ser
cruels. Quan els seus bancs se n'aprofitaven dels corruptes grecs ells
callaven. A l'hora d'assumir les pèrdues per les males inversions, van tornar a
saquejar Grècia de nou, ara amb tot l'aparell de l'estat alemany i la seua
posició de domini dins les institucions europees.
He deixat pel final allò que ha sigut el més destacat,
i molt lligat al qual està passant a Ucraïna. En tots aquests, Alemanya només
se n'ha eixit del guió marcat pels EUA en una ocasió: el Nord Stream.
Gerhard Schröder va ser canceller alemany des del 1998
fins al 2005 que va deixar lloc a Merkel. Poc després va anar a treballar per
les empreses energètiques russes, Gazprom i Rosneft. Uns anys més tard, comença
el projecte Nord Stream 1. El Nord Stream és un gasoducte que connecta
directament Rússia amb Alemanya, va per davall del Mar del Nord i, per tant, no
passa per cap altre territori d'altre estat. Això si més no, és evident que és
bo per Alemanya, ja que t'evites els riscos associats a haver de passar pel
territori d'altres països que poden ser menys estables. Per al 2021 s'acabava
ja el Nord Stream 2, que donaria tot el gas que necessite Alemanya de Rússia
sense haver de passar per cap altre país. En tot açò, és evident que Gerhard
Schröder ha tingut molt a veure.
Aquest projecte va ser molt contesta pels EUA. El
president Donald Trump ja va imposar sancions a les empreses que treballen en
la seua construcció el 2019 (vid. aquesta notícia), les raons adduïdes eren que el Nord Stream 2 suposava
una amenaça per a Europa (?). Hom no pot deixar de preguntar-se quin tipus
d'amenaça suposa això. El que està clar que tant l'administració Biden com
l'administració Trump ho consideren una amenaça de primer ordre. Jo no
aconseguisc veure quina és l'amenaça.
És una qüestió difícil d'entendre. Per què hauria de
ser un problema pels EUA que hi haja un acord comercial entre Alemanya i
Rússia? Per què el Nord Stream és una qüestió de seguretat per Europa o els
EUA? Quina és la causa de la preocupació? Per què hi ha tants articles -en
revistes com Foreign Policy o Foreing Affairs, per citar dues de les revistes
més prestigioses en assumptes internacionals- que en parlen del tema?
La qüestió és que tots dos partits, Demòcrates i
Republicans, estan molt en contra del Nord Stream i ho consideren una qüestió
cabdal pels interessos dels EUA. L'única cosa que he trobat i que fa sentit és
l'explicació de George Friedman, un analista sobre temes de geopolítica, que
diu que una aliança germana-russa, seria l'amenaça més gran pels EUA. Ambdues
potències actualment es necessiten, segons Friedman: Alemanya necessitaria
matèries primeres que té Rússia i també podria deslocalitzar la seua indústria
a Rússia; en canvi, Rússia necessita alta tecnologia que li proporcionaria
Alemanya. Seria un acord win-win per a tots països, però una amenaça per als
EUA, la major en els darrers 100 anys. Cal, per tant, crear una barrera entre
ambdós estats. Aquesta barrera és l'Intermarium, al que caldria potenciar. L'Intermarium
era una proposta d'integració política dels països entre el Mar Negre i el
Bàltic (podeu veure a wikipedia sobre la proposta de l’Intermarium). L'expansió
de l'OTAN cap a l'est ha donat resposta. Creant eixa barrera -Si podeu veieu l’anterior
vídeo, es fa referència a aquesta situació al minut '53 i a la resposta a la darrera pregunta-.
En roig l'Intermarium que proposa George Friedman.
En groc com quedaria després l'entrada de Finlàndia i Suècia l'OTAN.
Si tot açò és així, si Alemanya estratègicament li
interessa una aliança amb Rússia; si el Nord Stream és vital per a ells, si les
matèries primeres de Rússia són molt necessàries per a la indústria alemanya.
Aleshores què ha fet Alemanya per defensar els seus interessos? En el conflicte
de 2014 a Ucraïna, amb el cop d'estat instigat per els EUA, Alemanya intentava
mediar. Merkel va ser la gran mediadora dels Acords de Minsk -que Ucraïna ha
incomplert sistemàticament, mentre rebia entrenament militar i armes dels EUA-.
Amb el darrer conflicte i la invasió d'Ucraïna per Rússia, Scholz ha triat ser
un fidel als EUA. Una política de seguidisme, fins i tot, a costa de la seua
indústria i del poble. Jo crec que Alemanya actualment no té cap pla, més que
resistir confiant que la guerra a Ucraïna acabe prompte i que puguen tornar a
normalitzar-se les relacions amb Rússia, cosa que no passarà perquè res tornarà
a ser el mateix i, a més a més, EUA no ho permetria.
Alemanya ha pagat el preu de no tenir una posició
forta al món, més enllà de política econòmica a la Unió Europea. La manca d'un exèrcit potent impedeix a Alemanya tenir una veu pròpia en el contexte mundial, ja que sense exèrcit que garantitze els seus interessos no pot materialitzar la defensa dels mateixos fora d'allò que controla, que només és el BCE i la política econòmica de la UE. Els EUA, quan va acabar la Segona Guerra
Mundial, van emascular Alemanya. Un estat que va nàixer amb una forta vocació imperial, amb una forta vocació de marcar la seua política internacional, ha quedat diluit en el no-res, en la irrellevància més abasoluta. A dia de hui són els alemanys són incapaços de defensar els seus interessos. Són un gatet capat dels EUA.
Turquia
és considerada una potència regional, amb influència a l'Orient Pròxim i
l'Orient Mitjà. Té des de fa temps conflicte amb Grècia què li gira les
simpaties d'Europa. Tot i ser un país musulmà i on la majoria són sunnites, el
70% ho són, no té moltes simpaties amb els països àrabs, liderats per l'Aràbia
Saudita. En primer lloc, perquè Kemal Atatürk va refundar la Turquia moderna
sobre les bases del laïcisme i la religió va quedar a banda de l'estat; i
seguidament, perquè les relacions entre turcs i àrabs sempre han estat
complicades, els àrabs van estar sotmesos als turcs tot el s. XIX i fins a
començaments del s. XX (per entendre d'on arranquen les males relacions
turc-àrabs podeu veure una pel·lícula, Lawrence d'Aràbia). En canvi, el fet que
siga un país de majoria de sunites, cosa que fa que tampoc puguen ser aliats
d'una altra potència regional, els perses que son xiites.
Samuel
P. Huntington, en el seu llibre sobre The Clash of Civilizations, a l'entrar en
la civilització musulmana explica molt bé perquè és tan difícil d'articular una unió
política musulmana sota el lideratge d'alguna potència. No es poden veure entre
ells. I tot i que l'Alcorà imposa l'umma, la comunitat de creients com a primer
marca de solidaritat entre els musulmans, aquesta resulta impossible per tantes
desavinences com tenen. I si mancara alguna cosa en aquest escenari hi ha una
potència regional que també condiciona tot, Israel.
Turquia
té conflictes interns també. Hi ha un poble al qual encara no han aconseguit
sotmetre, els kurds. El Kurdistan abasta un territori actualment inclòs entre
Turquia, Síria, Iran, Iraq. Els kurds reclamen el seu propi Estat, i volen tot
el Kurdistan. Com atempta contra la unitat territorial de Turquia, els turcs
persegueixen i massacren i fan el calga, per a acabar amb la resistència kurda,
siga a Turquia, a Síria o a Iraq. De moment a Iran no atacat als kurds encara,
en els altres països aprofiten que hi ha conflicte per fer les seues maleses quan
els ve de gust. I a més a més, això ho fan tot i que els kurds són aliats dels
EUA a l'Iraq i a Síria.
En
mig d'aquest embolic, caldria tenir en compte que tot i els seus problemes amb
Grècia, que Turquia és l'únic estat musulmà que pertany a l'OTAN. Turquia és
una també un estat que ha demanat la seua adhesió a la UE, però que està encara
en tràmit d'admissió, perquè es considera que no respecta prou els drets humans
i tot això, que tampoc es respectaven a altres països que hui estan a la UE. En
definitiva, són musulmans, però no es fan en els musulmans; tenen un peu a
Europa, però tampoc peque no són cristians i són rars. Estan amb Occident amb
algunes coses però amb altres no, perquè no volen o perquè no volem.
En
una situació tensa, en un entorn convuls, en situacions complicades és on
cadascú demostra el lloc que vol ocupar en el món. L'actual fase de l'escalada
de tensió entre l'OTAN/Occident i Rússia, amb l'escenari d'Ucraïna, ha posat de
manifest quin paper volen jugar països com Alemanya o França (i per extensió la
UE sencera) i quin paper vol assumir Turquia. Uns han triat ser ninots, l'altre
ha reclamat un paper dins del món i jugar fort les seues cartes.
En
aquest marc, hom podria pensar que el millor que poden fer és no moure's massa,
no fer soroll un perfil baix, com Egipte per exemple, o fer de gossets
falderets d'altres potències i amb eixa cobertura anar fent la seua, com per
exemple el Marroc. Però, ells han decidit ser actors de primer ordre, fins i
tot damunt del que és esperable en una potència regional. Repassem algunes de
les seues darreres maniobres, telegràficament:
1)
Participen del projecte de la Nova Ruta de la Seda, un projecte que no ha pegat
molt bé als EUA.
2)
En el conflicte de Síria han sigut uns actors fonamentals, jugant
estratègicament amb Rússia i els EUA segons convenia.
3)
Han estat mediadors en la segona fase de les converses entre Rússia i Ucraïna,
la primera fase va tenir lloc Bielorússia.
4)
Han sigut part de les negociacions per establir el futur de Síria, juntament
amb Rússia i Iran.
5)
Al contrari que el North Stream o altres gasoductes que abasteixen Europa, el
Turk Stream no sols no se n'ha ressentit de la guerra, ans al contrari,
funciona i continua proveint a països que també estan dins de la UE i que han
sabut desmarcar-se de la política general de l'Eix francoalemany, com Hongria.
6)
Negocien amb Israel un nou gasoducte que podria proveir a Europa.
7)
Turquia ha posat per damunt de tot les seues exigències (detestables si voleu,
però que els consideren vitals) per permetre la incorporació de Finlàndia i
Suècia a l'OTAN.
8)
Turquia assumeix la mediació per desbloquejar el blat que hi ha a Ucraïna
emmagatzemat i no pot eixir pel conflicte.
En
definitiva, sobretot arran del conflicte d'Ucraïna s'han mostrat com estat que
vol ser actor, defensant els interessos i projectant-se com a potència regional
que vol superar l'estatus de regional i intervé en conflictes globals. Que
volen posicionar-se amb una manera d'estar-al-món, on la defensa dels
interessos de Turquia són primordials, per damunt dels de qualsevol altra
potència o organització a la qual pertanyen.
Mentre
hem vist una Alemanya que continua emasculada des de l'afí de la Segona Guerra
Mundial, una França amb un Macron que ha volgut erigir-se en primera instància
com a protagonista, però que no és més que ninot de les elits econòmiques, i on
la resta de la UE, llevat d'algunes excepcions com Hongria, han renunciat a un
paper de lideratge, ens hem trobat una Turquia que té clar quin és el paper que
vol jugar al món en un dels escenaris més complexos, i ho fa amb gran
habilitat, tant que assumeix un paper que li correspondria a altres potències
més influents. Això demostra que l'eurocentrisme arriba al seu final. Tot
Occident es debilita, però Europa es suïcida. La geopolítica hui en dia ja és
tot el que passe fora d'Europa.
