Definir algú com
a valencià és, simplement, adjudicar-li l’imprescindible vincle amb la ciutat
de València. Esta apreciació que sembla d’allò més normal per a qualsevol
persona de l’interior de l’àrea metropolitana, és del tot difícil de pair per a
qui, com jo, pertany a altres zones de la Comunitat Valenciana. No sóc valencià
ni vull ser-ho —i Déu que em lliure!— perquè, afortunadament provinc d’altre
lloc, millor o pitjor, però d’altre lloc.
Em podria
definir com a comunitari, però,
automàticament, pensaria que em referisc a la Unió Europea, o alguna cosa per
l’estil. I este és un dels problemes que deriven del mal ús que es fa del poder
i del centralisme, tot i que siga autonòmic. Per tant, ni valencià ni
comunitari; o siga, sense gentilici autonòmic. Em sent discriminat front als
andalusos, extremenys, asturians o aragonesos. Els murcians i els madrilenys
estan en una situació semblant a la meua però, si ho mirem bé, es tracta de dos
autonomies uniprovincials.
Ja m’han imposat
la llengua, ja que l’Estatut d’Autonomia diu que el valencià és la llengua
pròpia de la Comunitat Valenciana, tot i que a València el seu ús siga
residual. Però jo, si sóc d’Alacant, per exemple, parle valencià, i si ho sóc
de Castelló, també. La febra centralitzadora s’ha apropiat del meu gentilici i
del meu idioma, a més de moltes altres coses, com la paella, que m’estalviaré
d’enumerar per no desviar el tema.
Jo em negue a
sostindre l’apel·latiu de valencià, perquè no ho sóc. Ara, però, hi estic molt
més allunyat que abans perquè les Falles són patrimoni de la humanitat, i jo
n’he vistes ben poques: al meu poble no se’n planten. Parle valencià, diuen, i
ara, al 9 Canal 9, volen fer altra tria —i ja n’han fet alguna abans— per
exposar-nos el model de llengua més adequat per a l’època daurada que encetarà
en breu: sóc de l’àrea coneguda com a comarques centrals i pronuncie bé. La
paella, a ma casa, sempre l’han feta amb cigrons, tot i que en cuinem de tot
tipus perquè hi ha moltes maneres de guisar-la i l’any té diverses èpoques, a
més, a Almería no sempre hi ha hagut hivernacles... El primer bou embolat que
vaig vore, el recorde a la perfecció perquè quan jo era xicotet no se’n feien.
Ara bé, respecte
a la inclusió de les perifèries a la comunitària valencianitat, pense que no hi
haurà problema perquè les Falles, ara que estan al súmmum de la humanitat, ens han d’integrar a totes i tots, i podrem
seguir com estem ara, en esta mena de casal. Hi ha qui proposa que el nom siga
País Valencià però, com podreu entendre, jo hi sóc contrari, per progre que
parega. Sóc més bé partidari de Levante, o Llevant, per escriure-ho en eixe
idioma que es diu valencià, perquè el
trobe molt més inclusiu que l’altre. També en val el nom d’Indret Entre
Catalunya i Murcia, Castella i Aragó, per si ho volem acotar una mica més. Ara
que estem, canviem les províncies per anacròniques?
Alacantí
Borratxo i Fi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada