LES RELACIONS AMOROSES SÓN UN SÍPTOMA DE SAVIESA

Despreocupats, irònics, violents

 –així ens vol la saviesa: és una dona,

ama sempre únicament un guerrer...

                            Així parlà Zaratustra

Sorprés com estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson de Roland, Guillaume d’Orange i altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.

L’amor és un dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme. L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme. Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.

Durant el Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums. L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.

Però, el tema del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant, tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de romàntic, és físic.

Ara, una volta realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.

P.D.: Afortunat en amors, intel·ligent i savi!

Salvador Sendra

PER QUÈ A LES FILIPINES? QUIN MISTERI!

Hi ha hagut una notícia, a la premsa, que m'ha reconfortat i, a l'hora, m'ha reconciliat amb el ser humà i amb la seua existència. Sembla que, a les costes de Filipines ─no tan a la costa, ja que hi ha una distància de 65 milles─ uns pescadors han trobat un vaixell a la deriva; un veler, per a ser més exactes. Les veles de la nau estaven esgarrades i el casc semblava una mica deteriorat, com s'aprecia a la foto que acompanya la notícia. Possiblement, estes peculiaritats van fer que els pescadors s'aproximaren al vaixell i que hi entraren per saber-ne més.

La foto del seu interior era d'allò més curiosa, ja que hi havia una persona asseguda a taula amb una espècie de ràdio al costat, però eixa persona estava morta; momificada! El vent de la mar i els anys van transformar el cadàver en una mómia, cosa que encara fa més interessant la troballa. Viatjava sol, creuen advertir els investigadors, i era alemany. Un alemany als mars del Sud, o als oceans... Un vaixell amb les veles trencades i una mómia al seu interior, navegant sense rumb, a la deriva, durant anys i anys.

L'última connexió que es recorda, d'este home, és de 2009. Des d'aleshores, no se'n sap res fins a la troballa dels pescadors. A la meua ment, de sobte, apareix L'holandés errant, de Wagner, que navegava sense rumb pels oceans fins que, cada set anys, si no recorde malament, tornava a terra per embarcar-se de nou poc després, i així successivament. L'amor era l'única cosa que podia detindre la deriva del mariner i tornar-lo humà; però un amor vertader i fidel. Amb cada fracàs, l'holandés salpava, de nou, cap a la deriva eterna.

Però el cas present és el d'un alemany que desapareix set anys fins que se'l troben momificat, a l'oceà Pacífic. I les mómies són la clara representació d'aquell que vol detindre el temps per romandre sempre present. L'amor, però, en este cas sembla que ha estat situat en el lloc contrari perquè, si fem valer l'exemple de l'Edat Mitjana, era en els boscos i els indrets més feréstecs on es trobaven aquells que havien estat tocats per la sageta de Cupido en un lloc i una època on no hi havia cabuda per als sentiments.

A l'alemany, segurament li faran una autòpsia on s'esbrinarà què és allò que li provocà la mort. Com en la resta de casos, les causes seran físiques; ja sabeu: el cor, algun verí, un accident... Nosaltres, però, que som persones il·lustrades i amants de Wagner, sabem ja el motiu, sense haver d'esperar cap resultat ni cap analítica perquè, les sagetes de Cupido, és ben sabut que no deixen cap empremta. 

Salvador Sendra

ANOMALIES

Els regals de Nadal més interessants són, precisament, aquells que tenen efectes retardats. La il·lusió que fa rebre’ls en una data tan assenyalada combina a la perfecció amb la possibilitat de gaudir-los en èpoques posteriors, ja allunyades dels excessos i de l’acumulació nadalenca. S’agraïx, realment, quan et regalen unes entrades que gaudixes, tranquil·lament, un parell de mesos després, al Palau de la Música, per exemple.

El Concert per a violí i orquestra número 3 de Camille Saint-Saëns és una peça clàssica si es compara amb la moda Wagneriana que s’imposava a la seua època. En escoltar-lo, vaig revisar la data de la seua creació, i la de l’estrena, i vaig comprovar que és posterior a la guerra Francoprussiana. Saint-Saëns és un compositor peculiar i interessant, entre altres coses per la seua llibertat creadora, separada del romanticisme imperant i, d’altra banda, per posseir una ferma creença religiosa, allunyada de les tesis revolucionàries franceses.

Madame Staël, al seu llibre De l’Allemagne, apunta la relació dels il·lustrats alemanys ―com a teòrics― amb els revolucionaris francesos ―molt més pràctics― i la manera en què s’observava l’alçament del poble des de l’altra banda de la frontera del Rin. Napoleó capgirà tota esta afinitat popular però, alhora, sembla que assentà les bases per a la posterior deriva imperial germànica, tot i que es diferencien notablement en la vessant cultural i nacional. La guerra entre estos dos territoris acabà separant-los definitivament fins a fa quatre dies.

La força del Romanticisme alemany és inqüestionable i n’és un exemple. A França, però, la contraposició musical l’encarna Saint-Saëns per les dos raons que he esmentat abans: classicisme i catolicisme. Una aposta atrevida en les dos vessants i un exemple a tindre en compte, si es contextualitza degudament. A mi, personalment, em va agradar el concert i, enguany, puc aventurar que estic gaudint Camille en gran mesura, ja que tampoc em va decebre l’òpera Samson et Dalila.

A França, la Il·lustració ha passat a ser un pilar fonamental de l’evolució cultural i nacional, així com la Revolució. De cap altra manera s’entendria que, en l’indret on l’Edat Mitjana ve ser més intensa i més extensa ―només cal passejar uns mesos per la seua geografia per adonar-se’n―, les directrius romàntiques per excel·lència passaren més inadvertides. I és per eixa qüestió que, en les dates de referència, la reivindicació de la creença és una anomalia intrínseca en la mesura que el classicisme ho és extrínseca.  

Salvador Sendra

EL DRAMA DE NÀIXER

Si haguera de situar el principi de tots els mals, sense dubte l’indicaria en el mateix moment del naixement. A partir d’este punt concret, la resta és un drama de què no es pot fugir, de cap manera. Al cinema, hi ha la comèdia, com al teatre o a la literatura, però, simplement, perquè es queden de camí; perquè s’aturen quan volen. Al final de la història, com sempre, hi ha el drama.

He estat escoltant i llegint Emil Cioran i les seues reflexions sobre la mort, i estes son fàcils d’explicar: nàixer és l’inici del drama i morir no és cap de mal, sinó que resulta ser un alliberament. El naixement, ningú no se’l planteja o, si més no, ho fa qui et concep. La mort ens sufoca però, això sí, sense raó. Quan arriba el naixement, nosaltres hi estem però, quan ho fa la mort, nosaltres marxem i ja no ens atrapa. Doncs, per què preocupar-se?

Resposta simple i absoluta, la anterior, per a aquell, o aquella, que defuig el final. La solució, per a uns, és la vida al més enllà; per als altres, les reencarnacions. Ara bé: heu pensat què significa, realment, això? Si nàixer, per a Cioran, és ja l’inici del drama, renàixer és la continuació del mateix. L’alliberament no es troba en la certesa de no abandonar mai este món, més bé al contrari: en la certesa de poder-ho fer. La vida, sinó, seria una comèdia, i la comèdia, el pitjor dels mals.

En una de les meues òperes preferides ―possiblement per ser la primera que vaig vore i escoltar de Wagner― es tracta este tema amb una total senzillesa; el vaixell sense rumb de L’holandés errant busca la manera d’alliberar-se del mal de la vida, diguem-ne eterna. L’amor d’una dama salva el capità del vaixell del suplici i li atorga la possibilitat d’acabar amb la desgràcia d’haver nascut. La dama mor perquè el capità puga morir! Què hi ha de més bonic que la manera en què Wagner ens presenta el drama de la vida? Què hi ha de més bonic que l’amor? ―incloent, en este, l’amor a la creació, en honor a Cioran.

Pot ser que, a l’hora d’escoltar, o llegir, Emil, hi ha qui es plantege les seues expressions i el seu pensament com pessimista, turmentat, suïcida... Però, a l’hora d’escoltar Wagner, algú es planteja estes coses? No, no i no! Doncs, aquí està la peça de L’holandés errant perquè puguem replantejar-nos la relació humana amb la religió i amb la vida que, si s’aprecia, i alguna cosa té de bona, eixa és que, en el fons, ens sabem sabedors de la seua brevetat i intensitat. La comèdia és un drama i el drama és la realitat del naixement; el pal·liatiu es troba en l’amor i, al final, es cura amb la mort. 

Salvador Sendra Perelló

L’HOME INSENSIBLE

Demà vaig a escoltar Wagner... Estic nerviós, com cada volta que m’endinse en un personatge excepcional. Serà la primera volta que escoltaré Sigfrid en directe. Realment, després d’empassar-me totes les estupideses i ximpleries que una persona pot escoltar sobre l’art, la música és el meu únic i últim recurs. I pense que ho és perquè cap neci en parla, exceptuant-me a mi!

El recolliment que comporta escoltar una simfonia, o una òpera ―com és el cas―, i el simple fet de poder eixir a prendre un cafè sense que ningú se les done d’assabentat, ja és molt. Les exposicions, tant en galeries com en museus, han acabat per superar-me. No entenc res! No entenc eixes persones que se les donen de sensibles o fan valer esta qualitat ―induïda― per explicar una peça o una obra. Em sent insultat quan escolte estupideses d’esta talla perquè entenc que se senten superiors per tindre la qualitat de sensibles perquè jo en tinc una notable carència.

I, què passa si jo no en tinc, de sensibilitat? Què passa si jo sóc com una barra de gel? No puc fer valer el meu punt de vista analític i quirúrgic per intentar entendre el que veig? Doncs, sembla que no; que això no val perquè utilitze un llenguatge diferent, no vàlid. Aleshores, m’allunye i m’allunye de tanta sensibilitat perquè l’experiència i els coneixements no es poden aplicar en este camp. Sense problema: tot per a vosaltres! Jo torne i retorne a Wagner.

Quan, l’altre dia, en altre article ―no sé quin― em referia que la música naix amb Beethoven, ho deia perquè ell comença a separar el gra de la palla. Abans, no és que fóra tot un femer; és que els arbres no et deixaven vore el bosc. Wagner ja ens permet apreciar la dimensió de la selva i s’hi endinsa a la recerca dels seus secrets; i els troba: vaja que si els troba... Els secrets de Wagner es poden situar en l’estudi i el treball de recerca; i això és real! Si ell haguera fet valer la sensibilitat que utilitzen els que es creuen tocats per la mà de Déu, s’haguera quedat en ella, i els secrets, segurament, no haurien eixit de la selva per buscar-lo.

La faena que du associada la selecció, el gust i el criteri només ens val per allunyar-nos de tant de secret revelat i per separar el gra de la palla, com en la III Simfonia de Beethoven. Perquè, si eres sensible, per què estudiar i millorar? Si ja tens la clau que tot ho obri, en l’art... Eixa va ser la simfonia que va decantar el geni cap a la vertadera dedicació a la música i el seguit de sons que ens va permetre escollir entre música i soroll.

Uf... Pense que m’he empassat amb la crítica. Espere no haver ferit la sensibilitat de ningú. Si ho he fet, disculpeu: ara ja sabeu que esteu davant d’un inhumà glaçat, metàl·lic i metòdic, sense sentiments.  
 

Salvador Sendra Perelló 

QUI ESCOLTA WOODY ALLEN?

Sincerament, no m’entra cap gana d’envair l’Irak tot i que duc un parell de dies escoltant Dvořák. No sé si vos resulta estranya la meua reflexió perquè no estic a l’altura ―ni ho vull estar― de la gran icona del final del segle XX: Woody Allen. Exactament, fa uns dies que escolte la Simfonia número IX, més coneguda com la de El nou món.

Recorde un d’estos aforismes que tan famós han fet el cineasta, on venia a dir que cada volta que escoltava Wagner li agarraven ganes d’envair Polònia. La veritat és que presupose que, efectivament, la frase va ser seua... Jo també escolte Wagner i no m’agarren eixes ganes, de moment, tot i que ho puc atribuir a la causa religiosa, perquè jo no sóc jueu; de moment, sóc catòlic. Entenc que Allen sí que ho és i tracta el tema de Wagner posant-se a la pell del llop per eixir-se’n de la víctima però, si és així, pense jo: Polònia no és catòlica?

Jo no sóc nord-americà i, per tant, potser per esta raó que el fet d’escoltar Dvořák no em tempta a envair l’Irak. No he entés mai les llicències que es prenen alguns personatges per simplificar tant el missatge que, al final, sembla una ximpleria més que un aforisme. I ho dic en el cas que la raó de l’afirmació de Woody fóra perquè Wagner es dirigia a l’esperit de l’oient més que a la seua racionalitat i, d’aquí, la interpretació d’eixos efectes sonors que ens acceleren el batec del cor quan l’escoltem.

Però, si oïm la Simfonia número IX de Dvořák, ens adonarem que també hi fa referència, a l’esperit... Puc fer la prova preguntant-li a algun amic musulmà si ―com presupose que ha fet Allen― es vol posar a la pell del llop i contar-me si li entren ganes d’atacar l’Irak, per posar un exemple dels molts atacs que s’han fet des dels Estats Units contra altres estats sobirans. Però, que quede clar que jo no qüestione cap guerra perquè no vull posicionar-me ni contra Déu, ni contra Alà ni contra Buda ni contra cap altre Déu perquè, al final, sembla que amb l’exaltació de l’esperit se’ns inculca una forta intenció que ens val, també, per a la batalla. Ja sabeu: esperit, religió, pàtria...

Els qui hem estudiat una mica d’història sabem que Polònia és l’únic estat modern, esdevingut dels estats-nació, que ha estat creat a partir de la base religiosa, en este cas catòlica. La qual cosa resulta sorprenent perquè en la religió hi ha una forta dosi d’esperit, com en la música de Wagner, com en la de Dvořák i com en qualsevol expressió artística que vaja més enllà la ximpleria del cinema i, més encara, de la del cinema americà del nord. Ho sent molt si vos acabe de desmuntar un mite però, de moment, el cinema no està considerat cap art. Accepte crítiques: no sóc dogmàtic! 

Salvador Sendra Perelló