Femtech i avant.

Porte un temps llegint articles que recalquen de manera triomfal com les dones, fartes del brut supremacisme masclista tradicional prenen el futur amb les seus mans. Es parla de femtech, acrònim de les paraules angleses female i technology i se’l presenta com una camp creixent que inclou tot tipus d’aparells de satisfacció sexual femenina.

Cap problema en que les dones (o qui siga) decidisca, i més important encara, puga fer-ho, car implica llibertat, el fet d’augmentar els plaers en la vida. Fins a que es demostre de manera fefaent el contrari, vida només hi ha una i la política de l’honor de la renunciació típica de les religions semítiques, més que un desig de dignificació dels pobres, encara que també, remet a un instrument de control de masses. Població creient igual a població submissa.

Retornant al punt inicial, les dones estarien així igualant allò que els hòmens porten mil·lennis fent, val a dir, la consecució d’una vida de plaers. Ara bé, per què ho criticaven abans? Era enveja de no poder accedir-hi per causa del patriarcat o era una crítica sincera? Si parlem del primer cas es tractaria de copiar més tard allò que altres han fet abans però llança de nou la incòmoda qüestió del perquè de la crítica. Si per el contrari, dita crítica era sincera, ja res a dir, no cal discutir amb les incongruències.

Al meu parer, cap dels dos punts és la base real. Jo hi veig més un gran mercat a explotar. Com el dels homosexuals o minories racials, majorment absents a les produccions cinematogràfiques o culturals fins a fa no res i d’obligada presència en l’actualitat per tal d’augmentar la potencial clientela. Tot això però, vist amb gran angular, passant al camp concret, benvinguts sense distincions de sexe, hòmens i dones o viceversa al món dels plaers. Quanta més gent feliç i menys gent patint, millor món; vet ahí una obvietat.

Enfoquem l’últim punt, occidental. Segons tots i fins que la ciència hi puga posar fi, es necessita un home i una dona per procrear i continuar com a espècie. El futur no és, per consegüent occidental sinó oriental per com són ja ara mateix de majoritaris indis i xinesos. El món àrab o l’Àfrica Negra mantenen altes taxes de natalitat. Tot això s’oposa a un Occident afeblit, cercant el plaer (i si de cas la reproducció) per separat. Es podria concloure que l’únic que hi té a guanyar al respecte és la “casa comuna”, el planeta, però no és cert, que hi haja menys blancs no implica menys humans en el seu conjunt sinó la pèrdua d’aquells que finalment i després d’haver creat grans problemes amb el consumisme, estaven aprenent a reciclar...

Visca el plaer i benvingut el femení, ara bé, siguem-ne també conscients i conseqüents acceptant que pot implicar la fi de molts o de tot, el moment en que la direcció del món hi recaiga en nombrosíssima gent no educada.

*Ps- entenc personalment per feminisme la llibertat de les dones de poder posar-se a l’alçada dels hòmens. No valore positivament les distincions de sexe sinó la meritocràcia individual sense distincions sexuals.

Lluís Alemany Giner

Pego a 15 d’agost del 2019.

La postveritat contra la pseudoveritat.

El terme de l'any per al diccionari d'Oxford de llengua anglesa ha estat el de postveritat. La postveritat va referència a la situació en la qual, a l'hora de crear l'opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals. Hui en dia, quan una cosa no agrada, quan el poble pren decisions contràries a les recomanacions dels mitjans de comunicació dominants, els mainstream media, quan no es fa cas del que diuen els grans partits polítics, ni els experts oficials... aleshores la gent viu en una política de postveritat. Brexit, Trump i acord de pau a Colòmbia han posat de moda aquest terme.

Enfront de la postveritat s'alça la pseudoveritat. Hom pot pensar que el terme pseudoveritat és un oxímoron, o que directament és una expressió inútil, donat que un argument o és veritat o és fals, i el sufix pseudo ja implica falsedat. Però el sufix pseudo també és refereix allò que no és "no-genuí", que no acaba de ser autèntic. Per pseudoveritat entenc allò que malgrat no ser veritat o totalment autèntic és cregut o percebut com una veritat. La pseudoveritat fa referència a la situació en la qual, a l'hora de crear opinió pública, els fets i les creences són presentats com objectius perquè s'adapten perfectament una determinada ideologia, tot sovint mitjançant tècniques de manipulació mediàtiques.

La pseudoveritat fa servir fal·làcies com arguments ad populum (el que pensa la majoria), ad verecundiam (presentats per científics, experts, etc., per tant, amb una pàtina de cientifisme i expertisme), ad nauseam (repetició d'arguments fins la sacietat), etc. Les tècniques de mediàtiques poden són més complexes i per no fer el post massa llarg, deixe l'enllaç a un post d'aquest mateix blog, R-TV: Una televisió gran fa un cervell menut, on trobareu un programa de ràdio de La Tejonera, de Colectivo Burbuja, titulat "Lobotomías televisadas". A més a més, la pseudoveritat està al servei d'una ideologia i es presentada fora de tota ideologia.

A diferència de la postveritat, la pseudoveritat apel·la a arguments racionals, no emocionals, a fets objectius, no a creences. La pseudoveritat és creguda per gent amb cultura, classe mitjana, no per gent sense estudis, classe baixa o treballadora més propensa a la postveritat. Els arguments de la postveritat tenen un suposat pes, són veritats absolutes, a vegades gairebé axiomes. Són arguments tan evidents que ningú hauria de gosar posar-los en dubte. Per a qui gose posar-los en dubte hi ha cadafalcs a les "places públiques" –que hi representen els mitjans de comunicació dominants- llestos per cremar públicament als heretges.

Exemples de pseudoveritat en podem trobar molts. Alguns exemples pseudoveritats:

a) Referits al model polític: les democràcies liberals són les democràcies per excel·lència, i els països occidentals tots tenen democràcies liberals, encara que no passen un examen rigorós de què ha de ser una democràcia liberal; no hi ha alternativa fora de les democràcies liberals, les alternatives són dictadures; la sobirania popular i la voluntat general governen als països Occidentals; la globalització suposa una millora per a tot el món; quan a les grans empreses i als rics els va bé, va bé a tothom; etc.

b) Referits al model econòmic: el capitalisme és la millor forma d'assignar els béns que són escassos; tots els sistemes econòmics, excepte el liberal, han fracassat; el capitalisme i la democràcia van indissolublement units; l'Euro ha suposat l'avanç més gran d'Europa, ningú pot eixir-se'n sense tornar a l'Edat de Pedra; la gestió pública és ineficient i el privatitzat funciona millor; etc.

c) Sistema polític estatal: la Transició espanyola va ser una modèlica, va portar la democràcia a Espanya i això va ser possible gràcies al Rey Juan Carlos I; el P$x€ als anys '80 va aconseguir que a l'Estat espanyol és fer un salt cap al benestar, fins estàndards europeus; a l'Estat espanyol hi ha una democràcia amb separació de poders; etc.

d) Política internacional: Chávez era un dictador; Putin ha implantat a Rússia un sistema autoritari, ha envaït Crimea, a més pretén annexionar-se la meitat d'Ucraïna, i recolza Al-Assad perquè és una dictadura com ell és un dictador; Aràbia Saudí és un país aliat d'Occident (amb això és dona a entendre que es respecten els Drets Humans) mentre que Iran és una teocràcia (on s'aplica la xaria i els ciutadans estan oprimits); Hillary Clinton era una dona assenyada, preparada, pacifista, defensora de la democràcia, els DDHH, socialdemòcrata..., mentre que Donald Trump era un tipus groller, insolent, masclista, racista, bel·licista, amic de Putin...; etc.

Aquestes són algunes de pseudoveritats, gairebé axiomes, que no necessiten ser demostrats per ser veritats evidents, que dominen a la nostra societat i al nostre temps. El tema de la pseudoveritat donaria per una tesi, però amb aquests exemples sembla que queda clar el que vull expressar.

El problema que s'ha manifestat durant el 2016 és que algunes d'aquestes pseudoveritats comencen a no ser acceptades com a tals, no per res, sinó perquè comença a solsir el sistema ideològic que les suporta. La falta de creença en la pseudoveritat és sovint presentada com postveritat. Els garants de la pseudoveritat no poden coure que ja no se'ls crega, per tant han començat una croada (veure per exemple l'article a El País de John Carlin, periodista d'esports ara "analista" polític internacional i mundial, titulat "El año que vivimos estúpidamente") per tal de recuperar l'hegemonia sobre la Veritat, tot mitjançant desqualificacions, insults i males maneres.

Assistim al començament d'una guerra per la Veritat, entre la pseudoveritat i la postveritat.

Òskar "Rabosa".

Jo tinc tota la raó i tu eres imbècil.



Certament, tots ens creguem que tenim la raó. Tots disfressem les nostres creences de profundes reflexions i les exposem dogmàticament. En el fons tots pensem que: Tots els altres, els que no pensen com jo en tot, els que no acabem de creure’s el que jo dic i, per damunt de tots, els que discrepen de mi, fent-ho, a més a més, obertament, són uns imbècils que no tenen ni puta idea de res. És clar que ningú de vosaltres ho reconeixerà, sovint ni s’ho reconeixerà a ell mateix. Perquè tots tenim el concepte de nosaltres de ser respectuosos, democràtics, que acceptem les diferències de criteris, etc.

Ens costa acceptar que els altres no comparteixen les veritats que nosaltres considerem més evidents. Si nosaltres ho veiem tan clar, ¿com pot ser que els altres no ho vegen? Però el problema és que aquells que no pensen con nosaltres també tenen clares les seues creences. També veuen clares les seues veritats. Les seues veritats són tan evidents i tan fermes con les nostres. Ells també han sigut il·luminats. Ells també ens veuen a nosaltres com uns imbècils que no tenim ni puta idea de res.

Normalment, no s’accepta bé el que hom puga canviar d’idees, pitjor si canvia d’ideologia. Bé, si hom canvia d’idees però ho fa cap a les nostres, l’acollim i sentim una especial satisfacció, tenim un membre més a la causa, hem convertit a un infidel. Si pel contrari, l’altre abandona les idees nostres o la nostra ideologia, aleshores deixa de ser una persona respectable, s’ha convertit en un traïdor, en un “xaquetero”, o ha sigut mogut per obscurs interessos materialistes. Ben cert és que costa canviar-se d’idees o d’ideologia. No són massa persones les que gosen canviar i a més fer-ho públic.

Però per alguna estranya raó, els polítics ignoren tot el que dit fins ara. Ells creuen que podran fer canviar de vot, canviar les idees i fer canviar d’ideologia als electors. Si hom és liberal, però el seu partit està ple de corruptes, només per això votarà a una opció d’esquerres o socialdemòcrata. Si hom es conservador i catòlic, el fet que hi haja desnonaments farà que ell vote a un partit que estiga a favor de l’avortament. Els polítics creuen poder convèncer als votants per a les seues causes, i que els votants canviaran d’idees i d’ideologia per ells, perquè ells són els líders, els més guapos, els que millors xarren o els que millor vesteixen. I per damunt de tot, els que tenen més raó.

Cert és que hi ha gent canvia de vot, però no solen canviar d’idees ni d’ideologia. Més cert és que molts moltíssims, no canvien mai de vot, tampoc. Són els fanàtics de partit, com si d’un equip de futbol es tractara. Aquests no canvien d’idees, a no ser que el partit canvie d’idees. I la ideologia, tan s’hi val.

Tornant als que sí canvien de vot, és gent que no són fanàtics de partits, que creuen en un centre polític i que hi ha partits que poden estar més al centre-esquerra o més al centre-dreta, que tant fa votar a uns que als altres perquè les diferències són poques, i les diferències no són en temes essencials. Aquests temen els extrems, i el que mai votaran són partits d’extrems. Per una altra banda estan els que canvien de vot dins del seu marge ideològic, ja siga d'esquerra o de detra, sempre que hi haja una alternativa.

On queda la Raó en el marc de les creences? La Raó no té massa lloc. Si per un cas s’utilitza el raonament és per justificar les pròpies creences. Els arguments de contrari no entraran mai. Els arguments que no es corresponen amb el nostre marc ideològic reboten i no penetren, sempre es trobarà una contra-argumentació, per estúpida que siga, per mantenir-nos en les nostres posicions.

Creure que davant unes eleccions, tots els partits competeixen per tots els vots, i que tots els electors triaran racionalment és prou..., com a mínim, naïf. La gran majoria dels electors ja tenen de sobra pensat què votaran, i la seua decisió no es basarà ni en programes, ni en debats, ni en raonaments. Les seus decisions es prenen basant-se amb les creences, les idees i la ideologia prèvia.

I és que com el dinosaure de Monterroso: Quan va anar a votar les creences encara estaven ahí.


Òskar "Rabosa".

Perquè jo no sóc socialista.

Escrivia fa pocs dies un post Salvador Sendra titulat “Qui diu que és socialista t’enganya”. I efectivament jo no sóc socialista. No perquè no vullga enganyar a ningú, simplement perquè no hi crec. Salvador Sendra, no va voler doner cap definició de socialisme donat que “no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia”. Certament, no caldria però jo sí vaig a acotar el terme perquè s’ha manipulat tant que fins i tot els partits social-liberals (ex socialdemòcrates i ex socialistes) continuen dient-se socialistes. El socialisme és només la col·lectivització, el control per la societat, dels mitjans de producció. Qualsevol altra cosa, deixa de ser socialisme, si s’admet la propietat privada dels mitjans de producció, s’accepta el capitalisme i per tant ja no s’és socialista. Hom podrà dir, com Pedro Sánchez, “nosotros los socialitas” o “yo soy socialista” però com diu Salvador Sendra, menteixen perquè ja no són ni socialdemòcrates.

Jo no sóc socialista, no perquè crega que els mitjans de producció hagen de ser necessàriament privats, sinó perquè no entenc com els mitjans de producció poden ser socialitzats, no entenc a qui han de pertànyer. La societat en abstracte no és res, no és ningú. El que siguem societat són grups humans, la nostra societat és el grup humà més pròxim, aquell amb el que ens relacionem i interactuem. La societat no pot posseir res en conjunt a no ser que es dote d’estructures, estructures per prendre decisions, estructures per organitzar el treball, estructures per fer manteniment, etc., d’allò que comparteix. En la majoria de els corrents socialistes, inclòs el comunisme, l’Estat ha de desaparéixer, si l’Estat desapareix, ¿què és la societat? Les societats modernes on hi ha una divisió de treball, on calen grans infraestructures, on cal que l’Estat preste determinats serveis, l’Estat és imprescindible. Ara bé, és discutible l’actual forma d’Estat i la seua estructura de piramidal i de dalt cap avall, on les persones són súbdits i no ciutadans. Jo crec que només les societats amb pocs membres i poc complexes poden tenir formes que prescindeixen de l’Estat, Estat entés com a institucions per gestionar allò que pertany a tots els membres d’una societat per simples que siguen.

Si l’Estat és necessari, i cap país comunista o socialista ha aconseguit prescindir d’ell, i l’Estat posseeix els mitjans de producció, ¿no es corre el risc que el treballador acabe sent alienat, aquesta vegada por la classe dirigent de l’Estat en compte de pels burgesos? De fet als països socialistes eixe paréixer ser que era un handicap, que els treballadors tampoc sentien com seu el fruit del seu treball. Canviar un amo, burgés, per un altre, Estat, no pareix haver estat una solució. Això no obstant, seguisc i seguiré llegint autors marxistes doncs les seues contribucions al pensament i les seues crítiques a aquesta societat són impagables.

Jo, tampoc sóc liberal. Només heu de mirar que he escrit a aquest blog dels liberals i dels neoliberals. I molt menys sóc feixista, no dedique ni un comentari a aquesta ideologia perquè és perdre el temps, és una burrada. De les tres grans teories polítiques fruit de la Il·lustració, cap d’elles em satisfà. Tampoc em satisfà l’anomenada Quart Teoria Política que presenta el rus Alexander Dugin. Té propostes molt interessants: en sembla interessant el fet de com presenta el Dasein (Ser-ahí) de Heidegger per fonamentar la seua teoria; també en sembla interessant que el subjecte de la seva teoria siga el ethnos però llunys de la raça o de la nació presentada pel feixisme, sinó agafa la posició de Lévi-Strauss, l’antropòleg francés, que diu que cap cultura, per poc desenvolupada o endarrerida que semble, és inferior a cap altra. Això no obstant, el fet que pretenga un retorn a la tradició (quina tradició?) resulta xocant.

Jo no sóc socialista, perquè sóc incapaç d’autodefinir-me. Ninguna teoria dóna un suport ideològic al què jo intuïsc al voltant de què i com deu ser una societat. No és que tot siga necessàriament dolent, totes les ideologies (llevat del nazisme que no va aportar res) han fet aportacions positives i totes tenen coses detestables. Jo no em pose etiquetes perquè la teoria política que em valdria encara està per inventar-se. Sé que jo no seré capaç de crear-la, però a la vegada sé que és una necessitat crear-la, i com vaig dir a un altre post, Noves teories polítiques, cal fer-la des d’un nou paradigma.

 

Òskar "Rabosa"



El sexe dels àngels.

Vaig escriure recentment un parell d’entrades al blog anomenades com a “el corcó”, quasi un encàrrec si se me permet. En principi i com bé apunta Òskar Rabosa en la seua contrarrèplica a la meua entrada, són el fruit d’un intercanvi de missatges amb motiu del recent atemptat contra els periodistes de Charlie Hebdo. Coneixent ell que sóc llicenciat en àrab li venia de preguntar-me el perquè d’un acte tan brutal per una cosa tan banal com una sàtira, i el problema és que allò que és banal o no canvia segons les societats. Cal recordar que ací li van segrestar l’edició a “El Jueves” per mostrar als actuals reis (llavors només prínceps) fornicant en portada per tal de guanyar la retribució que el govern assigna a la Corona per infant. Aparentment ací no pot un criticar la institució monàrquica i en altres parts la religió... Ja va dir Einstein, un jueu de la diàspora, i no és casual com més tard es veurà , que tot és relatiu.

Jo vaig intitular el primer dels articles, que parlava sobre el món musulmà majorment, com a “el corcó”. Cosa que Òskar en la seua brillant contrarrèplica va adduir que no era cert, i no era cert potser en perspectiva diacrònica però sí actual, i després em cita: els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder…. Així les coses, sí sembla un corcó, però jo no em referia a un corcó al llarg de la història sinó en el nostre moment actual i en el si de les nostres societats occidentals ¿Perquè ho dic doncs? Perquè en les nostres societats actuals, laïques, el corcó és intern. Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica. Bastit pels grecs i expandit pels romans a tots quatre cantons del vast imperi i això durant segles acaba conformant una mentalitat. No és gratuït ni casual. Posem exemples, si un posa la ma al foc es crema i si plou es mulla, això es sap i és evident, doncs amb aquesta mateix idea els grecs i romans van anar fent analogies i paral·lelismes i van anar desenvolupant una cultura estrictament basada en la lògica, mentre que la religió, que també hi havia i ocupava un paper important a les societats, era un aspecte merament tècnic i dedicat a sacerdots... Pensem en Grècia i Roma i pensem en sacerdots o en filòsofs i emperadors, val a dir, personatges cívics, no és cert?

Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part, i la manera d’infiltrar-se no és per ser un corcó roín  sinó perquè era la única manera de sobreviure d’un poble minoritari enfrontat a veïns més poderosos. Vegem-ho amb exemples, l’antic Israel, l’actual estat hebreu i Palestina, es trobava rodejat al sud inicialment pels faraons egipcis, i poca broma amb ells. A l’oest després amb assiris a Babilònia (nou exili) i amb hitites al nord a prop de la península anatòlica. I a això cal sumar-li els grecs amb l’ultrapoderós Alexandre Magne, i els romans, amb els quals lliuraran nombroses guerres. Per als jueus doncs, i en uns temps llunyà on encara no es separaven les coses, cultura i religó són un únic fenòmen, aquell que els diferencia dels seus veïns, aquellos que poden fer-los desaparèixer com a poble, i els valencians, desgraciadament, al respecte d’això deuríem saber-ne un gra...

Expulsats de la Terra Promesa en moltes ocasions, només el ritual, la religió, els manté units com a poble. Cal recordar que l’actual hebreu és una entelèquia, l’únic cas conegut de ressurrecció lingüística al llarg de la història. Quant al 1948 es decideix fundar l’estat d’Israel i durant les dècades anteriors d’immigració jueva massiva, ja es qüestiona si l’hebreu deu ser la llengua comuna, car no la té ningú com a llengua materna. Uns, els ashkenazis, parlen yiddisch (val a dir jüdisch) o jueu en alemany, un dialecte germànic farcit de mots i expressions semítiques o altres. Per a l’altre grup fonamental, els lladins o sefardís, i l’etimologia és evident, parlen llengües derivades del llatí, com ara una mena de castellà arcaïtzant farcit també de catalanismes o italianismes. Val a dir, parlen ja la llengua dels seus veïns. Això serà un plus per recuperar doncs l’hebreu, algun tipus d’hebreu, encara que només siga per fer-lo servir de “lingua franca”, de llengua comuna.

I reprenem l’argument doncs del corcó, el corcó no són ells estrictament com a poble minoritari que no oposa una lluita frontal. Simplement no poden, els haurien esclafat. Andorra declarant-li la guerra als Estats Units no és valentia sinó inconsciència, suicidi. Recordem el cas de David i Goliat com al·legoria de la lluita del menut (i l’enginy) contra el gran i poderós. El corcó és intern i occidental, ells continuen a la seua, perquè en el seu camp cultura i religió van unides i això sorprèn als occidentals per a qui ambdues coses van separades. Vegem-ho millor en el cas de l’islam actualment perquè el judaisme és minoritari i el cristianisme està immers al si de societats laïcitzades, que la evolució no existeix perquè la religió hi predomina i és un sistema clos en si mateix i que no atèn a lògiques ni paral·lelismes. Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica greco-romana després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. D’ençà d’aquell moment només la casta sacerdotal té accés a la cultura i el conjunt de l’imperi en poc temps s’esfondra. La Renaixença italiana, a penes aspira inicialment a reprendre el llegat de grecs i romans... Algú dubta que es vivia millor al segle II o III que al XI, XII o XIII, val a dir mil anys més tard?

El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.

En quant al títol del sexe dels àngels, una llicència poètica si se me permet, és per demostrar que parlar sobre coses indemostrables com ara la teologia és impràctic car no duu ni pot dur a res per manca de base aplicable, però que a tots els estimula. Els nombrosos comentaris dels lectors –benvinguts tots ells-, així ho certfiquen.

Bon dia a tots, a fora veig nevar per la finestra i vaig a parar d’escriure.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 10 de febrer del 2015.

Cinema d’efectes especials.

Cada vegada se’m fa més difícil trobar una pel·lícula recent que m’òmpliga. Trobar històries ben lligades que conten alguna cosa, fora dels esquemes de producció industrial. Òbviament alguna se’n troba, però cal buscar fora de les produccions comercials. I és que el cinema també compleix amb una funció ideològica, allò que Althusser anomenava “l’aparell ideològic de l’Estat” encara fora amb mitjans privats, o mitjançant amb el que Adorno anomena “el missatge ocult”.

Des dels anys ’80 la indústria cinematogràfica va començar a produir un tipus de cinema adreçat als adolescents, i ahí ens hem quedat. Pel·lícules que semblen tenir un guió estandarditzat, amb petites variacions i molts efectes especials. Pel·lícules amb un missatge ocult o explicit molt senzill, que no tenen cap interés més per justificar l’actual statu quo socioeconòmic, sense cap mena de crítica o ni de plantejament alternatiu.

Aquestes pel·lícules no són més que una successió de fets al límit, de situacions que fan posar en tensió a l’espectador contínuament. Tal com passa als best sellers, que són novel·les amb moltes trames obertes per mantenir un interés dramàtic però sense cap contingut. Els esquemes dels personatges són simples, el bo és bo, el llest és llest, el dolent és dolent. No tenen vida interior, no tenen dilemes morals, no tenen conflictes interés, són emocionalment plans. I a més a més, estan tallats per l’American Way of Life.

Hui en dia els espectadors, no sols adolescents, no esperen més d’una pel·lícula que els efectes especials. És més, una pel·lícula no és pel·lícula sinó està carregada d’efectes especials, convertint-la en un espectacle de pirotècnica sense foc. No importa ja tant els guions, ni els diàlegs, ni la fotografia, tot passa a un plànol secundari front als efectes especials. Aquests ja no estan al servei d'una història passen a ser la història. Si hom veu, per exemple, la saga Star Wars, la primera trilogia era infinitament més rica que la segona, i la tercera probablement serà infinitament pitjor que la segona. Tot açò no té altre objectiu que crear un tipus d’espectador buit.

És cert que algunes pel·lícules sí que tenen un contingut més profund, però dubte molt que la majoria del públic arribe a entendre’l. És més, els grans mass media ja s’encarreguen de posar l’accent en els mitjans tecnològics com una fita de gran cinema en compte de posar-lo amb el missatge, això ho podem veure amb pel·lícules com Matrix o com In Time.

De Matrix tot en l’imaginari col·lectiu ha quedat les escenes on els efectes especials fan que Neo esquive bales, però ningú recorda el diàleg entre Neo i Morpheus, i molt menys se’ls ha passat pel cap pensar que això és una metàfora i que en realitat els esclaus som nosaltres, els espectadors, que Matrix és la cultura capitalista que ens imposa un model de societat que sentim perjudicial però no entenem per què i que la decisió de prendre les pastilles (blava o roja) és la decisió de voler ser conscients d’aquest sistema i trencar amb ell.

De In Time, malgrat ser una pel·lícula que respon a patrons de cinema comercial, amb guió esquematitzat, una història que mescla Bonnie and Clyde amb Robin Hood, molts efectes especials, molts fets al límit que tracten de mantenir en constant tensió a l’espectador, etc., té un missatge ocult: els diners són temps de la teua vida, i barates vida per diners, l’acumulació de temps de vida per uns provoca la mort dels altres que viuen sempre al límit.

Però aquestes pel·lícules són una excepció i, a més a més, a les dues següents de la trilogia de Matrix, el missatge acaba desapareguent. Per tant, al final tenim que els efectes especials o són una excusa per fer pel·lícules sense cap missatge o per diluir el missatge.

Oskar "Rabosa"

LLIBERTAT

La llibertat és allò que tota persona intel·ligent defuig perquè angoixa i perquè et posa sempre als peus dels cavalls, en cada presa de decisions i en cada instant, ja que t’obliga a assumir el passat, el present i el futur, sense cap possibilitat d’engany i sense pal·liatius. Fa por!

Per amagar-se, no hi ha res com posar-se a recer del més enllà, dels déus, del destí, dels altres... Cada una d’estes possibilitats aprofiten per protegir l’individu de si mateix. L’ego freudià es veu reflectit en cada una d’estes opcions, totes ells inventades, segurament de manera inconscient, per guarir-nos, envoltar-nos i, fins i tot, fer-nos immunes a la nostra pròpia i intrínseca por.

La llibertat, per exemple, d’escollir entre una o altra creença, és una falsa llibertat per dos motius. El primer és perquè la creença no l’escollim mai; ens ve donada. Si poguérem escollir-la de manera objectiva, no seria una creença sinó que seria una idea i, com a tal, la podríem analitzar racionalment, acabant de facto amb la seua raó de ser. El segon és perquè la mateixa raó que ens du a apropar-nos a una creença és, precisament, la por a la llibertat i a l’individu.

«L’ésser humà és fantàstic», en tots els sentits. Ho és perquè es capaç de sobreviure i de sobreviure’s, d’inventar i d’inventar-se, d’explorar i d’explorar-se, de pensar i de pensar-se. Però, també ho és per l‘ús que fa de la fantasia per crear l’atmosfera propícia per al seu desenvolupament, personal i social, de la manera més allunyada de la racionalitat i, fins i tot, substituint-la i fent-nos creure, als mateixos humans, que es fa amb total llibertat.

Si «l’infern són els altres», i nosaltres fem servir la convivència en forma de protecció del mateix individu en la mesura en què dissolem la nostra llibertat entre la resta, no per gust, sinó per necessitat i per pura supervivència, l’infern som nosaltres mateix: necessitem de l’infern per sobreviure’ns. Tot ve a causa d’estar dissenyats per a la vida, i per a no assumir la responsabilitat de l’individu ens hem hagut d’inventar un cel. Per recórrer l’infern passegem amb Virgili i només quan arribem al cel caminem sols. Caminar sols per l’infern és morir i, recordeu: «l’ésser humà és fantàstic», i un supervivent.

En les societats primitives, la vida fora de la tribu era breu perquè només es podia fer front a la natura des del grup. L’ésser individual no tenia lloc i era el grup qui tenia la identitat. La llibertat d’escollir i de viure no s’ha entés mai; ni abans ni ara! No sé per què tanta reflexió i tant de suposat individualisme, si sempre s’ha tractat de ciència ficció... No sé per què tanta reflexió i tanta suposada llibertat si «l’home és un llop per a l’home» o, millor dit, la llibertat seria el final mateix de l’espècie humana.

Salvador Sendra Perelló