Πриветствую, россиян!

Durant una excursió a una zona que adjectivaré com a curiosa, al nord de Geòrgia, que es diu Racha, vaig poder comprovar la realitat de la regió. En eixir de qualsevol poble, per qualsevol camí, es veien hòmens armats amb Kalashnikov, vestits com els militars i amb prismàtics. Esta situació em va sorprendre i vaig arribar a pensar que es devia a la proximitat d’Ossètia del Sud, hui sota control rus. Però, al poc de temps, em vaig adonar que estes persones no eren massa guerreres, i que els russos podien fer allò que els venia en gana. D’una banda, hi havia eixe sentiment georgià de pertanyença a una terra diferent de les llindants; d’altra banda, hi havia una estranya sensació d’enyor envers un passat no massa llunyà.

Supose que això són percepcions, les meues i les sensacions que poden tindre els georgians de la zona... A més, em vaig adonar que es tractava d’una societat incapaç d’aportar res al conjunt i que intentava explotar al màxim qualsevol situació per aprofitar-se’n. Per exemple, si hi havia un pont trencat, preferien banyar-se els peus que afegir dos fustes, i això mateix es pot fer servir en el manteniment d’un camí, pel qual s’havia de transitar amb un cotxe de tracció a les quatre rodes perquè ningú no hi tapava un clot. Però els agradava cobrir-se amb la bandereta i vendre un paisatge verge, gairebé inaccessible per la manca de camins.

L’individualisme extrem que vaig presenciar es trencava en la família i amb la famiglia. Semblava que hi havia un rerefons mafiós en cada espai i en cada obra, i més encara en les públiques. Cada dia hi havia camins tallats perquè s’havien de refer, però ningú no posava un tub per on passava un barranc, o una aigüera. Tampoc hi havia voreres. És normal que cada any hi haguera mil reparacions! La passió pels cotxes grans i importats era evident i s’hi culpava al mal estat dels camins. Preferixen comprar-se un cotxe d’importació que tapar dos forats a la porta de sa casa, no siga cas que se n’aprofite de la seua faena de deu minuts el benvolgut veí patriota georgià!

Mentre es queixaven de l’ocupació, servien menjars i licors als russos que passaven les vacances al poble, llogats. Agraïts, els saludaven mentre remugaven per darrere. Si tenen algun camí, alguna carretera, algun ferrocarril o fins i tot el metro de Tibilisi, és gràcies als russos. Ells, i elles, dubte molt que puguen construir mai res de trellat si només es dediquen a resar, a beure i a passejar el kalashnikov, per molt que se’ls ajude. Però, per a què volen tantes armes? I la resposta me la va donar un francés que vaig conéixer per eixa zona, casat amb una georgiana, i que feia més de deu anys que hi vivia, a prop d’Armènia, o siga, al sud.

En preguntar-li sobre això que havia observat, em va dir que les armes eren per caçar –supose que referint-se a la caça major. Em deia que, a les muntanyes del Caucas, hi havia ossos i que als georgians els agradava caçar-ne. Ho feien com un esport, tot i que hi havia qui se’ls menjava. No hi havia cap altre animal en un nombre destacable perquè –em deia—, en els anys que duia passejant per eixes muntanyes, hi havia vist un conill, una rabosa i una cabra! Em va dir, també, que al noranta-u van aconseguir la independència de la URSS i que des d’aleshores s’havien dedicat a matar-ho tot! Imagineu-vos què quedarà. Imagineu-vos com estaran les infraestructures si apliquem els mateixos paràmetres. I, a tot això, els russos i les russes passejant per Geòrgia sense observar cap signe de rebuig aparent; ni tan sols a la frontera d’Ossètia.

Salvador Sendra

ELS EFECTES DE LA MÚSICA

Passe part de juliol fent viatges a València i, com a puntualització respecte als trasllats de la resta de l'any, he de dir que hi vaig amb transport públic. Hauria de dir que faig servir el tren però, després de l'experiència, només puc aportar que em desplace utilitzant diversos mitjans: primer amb tren però, quan este s'estropeja, puge a l'autobús i, quan la paciència s'esgota, amb taxi —no sé com funciona el Blablacar.

Aprofite el viatge amb tren per observar i analitzar el meu entorn més immediat. L'individualisme extrem que em caracteritza no em deixa interactuar amb res que vaja més enllà de l'educació. Per tant, poca cosa. I observar les persones m'ha fet observar-me a mi mateix com reflectit en un espill. L'experiència, però, ha estat realment gratificant, tot i els retards i els trencaments, perquè m'he adonat que sóc d'allò més normal, tot i la meua manca d'interacció.

Totes i tots estan pendents dels seus aparells mòbils, bé telèfons, bé tauletes, bé Ebooks. A més, hi ha una gran quantitat de gent que du els auriculars col·locats. Just a dos seients del meu costat hi havia este matí una xica que els duia posats i, enfront, a l'altre costat del corredor, un xic i altra xica més major. Esta segona, no l'he poguda observar com hauria volgut, però el xic, sí. La resta de gent estava barrejada: parelles parlant, algú dormint, però quasi tots, i totes, amb el mòbil a la mà. Però, i la música? Què escolten estes personetes?

La cosa que més m'ha cridat l'atenció, i per això escric l'observació adient, és l'ús que s'hi fa de la música com a element alienador. Ho diré sense por: jo pensava que escoltarien Shumann, Mahler o Bruckner però el soroll que m'arribava era del tot diferent; no tenia res a vore.

Un soroll agressiu, excitant, escoltat a un volum excessiu, repetitiu, se'n fuig dels auriculars de la senyoreta que repassa de manera compulsiva el seu telèfon mòbil, de la mateixa manera que fa el veí, a qui puc diagnosticar alguna que altra patologia seriosa que potser hauria de revisar. Quant a la xica del meu costat, he percebut alguns retocs sense més importància: els pits de silicona, les ungles llargues i postisses, pintades, les dels peus, també amb coloret, observables per l'ús de sandàlies amb un talonet llarg, i de pell bruna, o ben bruna. L'altra dona que no podia observar gaire m'ha semblat molt corrent; com anònima. Potser escoltava les notícies: qui sap.

Les conclusions que he extret d'este elaborat treball de camp són ben senzilles: a les xiques, la música forta i repetitiva els fa créixer els pits i les úngles, els acurta els vestits, els estira els talons i les bronzeja i estilitza. Als xics, però, els afecta de manera semblant però amb un cert desplaçament: els acurta les ungles, els fa créixer la panxa, els emblanquina la pell, els embruta les espardenyes i els allarga la barba.

Salvador Sendre Perelló.

UN NOU TETRIS A VENEZUELA

Cada fill és el més intel·ligent i el millor de tots, per als seus pares, tot i que, a voltes, no acabe de demostrar-ho. Tot i això, si la intel·ligent criatura no arriba a assolir la més mínima cultura, eixe és un detallet sense importància. No es pot admetre el fracàs perquè sempre hi ha espai per al progrés, i més encara si es partix des de tan avall. No obstant això, de donar-se, la culpa seria de l’infant o de la societat perquè els pares ho han fet tot sempre de la millor manera que han sabut. I dels avis, ni en parle...

Perquè, per avaluar el nivell d’individualisme de les persones que formen el nostre entorn més immediat, segurament sempre ens quedarem curts però, d’altra banda, l’ens que sol trencar eixa unitat bàsica és la família: un element tan vell com les persones i tan conservador com la vida. La família és eixe vincle consanguini que es trasllada sovint a la realitat més pròxima en forma de secta, famiglia, mara o clan.

El món occidental, individualista i competitiu, hedonista i ignorant, nega el vincle amb els seus iguals perquè la societat ja no s’entén com a estratificada ni horitzontal, sinó que sembla més bé un camí vertical que apropa l’humà cap a Déu —ídol, famós, referent o com es vullga anomenar—, tot i que siga una interpretació pròpia de la fe la que sol assolir cada persona, ja que la general és massa inclusiva i l’individu modern se sent tan intel·ligent que està capacitat, fins i tot, per interpretar la deïtat.

La família, l’ètnia, la pàtria... El vincle entre humans es troba en estos mots quasi inexplicables i, de tota manera interpretables per l’excessiva manca de racionalitat. La tasca socialista, per tant, queda del tot desmuntada a l’inici del S. XXI i només roman al si de la política, on partit i estat es confonen des de la mateixa estructura. La impossibilitat de mirar l’horitzó ens deixa només l’opció d’observar el cel, mirant cap amunt, cap a Déu, on trobem la individualitat, o cap a dins, cap a les emocions, on trobem en les entranyes mateix les estructures socials més arcaiques.

Quan l’estat falla, la tendència protectora inserix l’individu a la família, l’ètnia o la pàtria, tot i que no es pot explicar el vincle d’una manera més precisa que des de l’efecte de l’afecte. I, quan l’estructura social defallix, és en estos llars on s’hi troba la protecció, la inserció i la definició. La intel·ligència que no s’ha transformat en cultura no ajuda a la millora perquè s’ha perdut en el temps junt a l’empenta dels avis i dels pares, per als quals cada u de nosaltres era el millor; però res és perpetu i la realitat arriba tard o d’hora.

Amb la desfeta de l’estructura social hi roman la sang, tot i la seua excessiva ficció, l’honor i la por. A banda de la llei en què ens reconeixem, n’hi ha altra de paral·lela, i l’humà desplaçat es veu abocat a entrar en estes estructures superposades a la general. Hui és l’1 de maig i no veig les coses clares, i pense eixos detalls que no agraden als nostres dirigents, com Venezuela mateix, perquè el focus mediàtic s’hi troba ubicat a l’últim reducte d’estat social i el seu declivi s’aprofita per desmuntar tot un sistema, com en el seu dia es va fer amb el Tetris: la caiguda de la URSS sota la imatge de les peces del Kremlin.

Salvador Sendra

Jo, consumidor.

Més enllà de la victòria del neoliberalisme en l'àmbit econòmic, el gran triomf no crec que siga a aquest nivell. El gran triomf em sembla que és en la vessant social. El liberalisme fomenta una visió egotista de la societat, on l’individu esdevé el centre de l’univers, un individu que deu buscar, sobretot, la satisfacció dels seus desitjos, dels seus capricis, de les seues manies, per més passatgeres que siguen, i a més no deu tenir límits.

No és d’estranyar que en la base del liberalisme hi haja l'utilitarisme. Buscar la utilitat, sent aquest allò que resulta valuosíssim a cada individu, i com a valor suprem buscar la felicitat mitjançant allò que ens és útil, mitjançant la satisfacció dels plaers. A això se li suma un concepte de llibertat negativa, és a dir, ningú ha de posar obstacles a l'exercici de la llibertat, ni l’Estat, ni cap altre individu, per tant, hom deu ser “lliure de”, i no “lliure per a”, que seria un tipus de llibertat positiva i que, segons Isaiah Berlin esciru a “Two conceps of liberty”, és impossible.

El resultat és un individu, que és el centre de l’univers; que ha de cercar allò que ell considera que li portarà la felicitat mitjançant el plaer; i que a més, no deu tenir restriccions, ha de ser lliure, ningú el deu obstaculitzar. Òbviament, aquest és un plantejament simplista, però és el plantejament que arriba a la immensa majoria de la societat. Què si no ens proposen els anuncis de TV? Què ens venen la majoria de les pel·lícules fetes a Hollywood i que són les més consumides? Què ens transmeten el mass media?

L’individu no ha de tenir lligams ni compromisos que impedeixen la satisfacció dels plaers, de ser feliç. Ni tan sols els lligams de família, amb parella, pares, fills... poden ser obstacle per aconseguir la felicitat. Res es pot interposar entre l’individu i la satisfacció dels seus interessos. Tots els lligams familiars, o socials es dissolen. Ni pertinença a classe social, ni a grups religiosos, ni cap altre grup... pot estar per damunt de l’individu. Com senyala Ulrich Beck, hom pot ser treballador afiliat a un sindicat, estar afiliat a un partit de dretes i, a la vegada, a una associació ecologista per protegir quelcom que li resulta proper. És a dir, accepta allò que li convé d’on li convé, sense pertànyer a cap grup total o íntegrament, i encara que puga semblar contradictori. Busca la satisfacció del seu interés.

L’individu incardinat dins d’aquests paràmetres -centre univers, busca la felicitat mitjançant el plaer i sense que res/ningú li pose límits-, necessita trobar un lloc al món. Què li pot donar sentit a la vida d’un individu així? Si partim de la base que tot individu busca reconeixement, una de les coses que més satisfà a un individu és que el reconeguen els altres, que li donen un estatus d’igual, si més no, o de superior, millor. L’èxit individual esdevé l’objectiu, i així ens ho transmeten quan ens divideixen entre guanyadors i perdedors, tot un clàssic als aparells ideològics de l’Estat, per emprar una terminologia d’Althusser, des de l’educació escolar fins al cinema.

L'utilitarisme també forma part del vessant econòmic del liberalisme, l’individu, com homo economicus, persegueix la satisfacció dels seus interessos, que no són altres que econòmics. Si a més li sumen que el reconeixent que tothom busca l’obté mitjançant l’acumulació de riquesa, o l’aparença d’acumulació de riquesa, cosa que pot obtenir pels seus mitjans i deixant-se portar per l’egoisme, el pas cap al consumidor compulsiu està servit. Només calia un detonant, i això ho va donar la propaganda, tal com s’explica a la sèrie documental The Century of Self (El Segle del Jo), que podeu veure a aquest blog. Més encara quan tot això està incentivat pels aparells ideològics de l’Estat, i adobant amb el mot de “ciència” tota una sèrie de pensaments econòmics absurdes, des dels neoclàssics, fins als keynessians, passant pels austríacs i pels grans triomfadors, els neoliberals de l'Escola de Xicago.

Els individus així acaben reconvertits en màquines de consumir. Ja no importa que els productes siguen realment útils o no, que milloren o no la vida, que et siguen necessaris o no. Total, és necessari el que hom considere necessari, i pot tindreu tot. Hom pot satisfer-se, pot autorealitzar-se, comprant-se la tv més nova, el cotxe més gran, l’últim mòbil... Pot aixecar admiració per mostrar davant dels seus iguals que ell té, posseïx, alguna cosa que els altres no. Una cosa més moderna, l'últim que ha tret la tècnica o el disseny, el més nou i més car. I això el fa superior. Però quan tots accedeixen a això –i serà en poques hores, dies, setmanes o mesos- la ficció de ser “més”, el reconeixement conferit pels articles de consum, s’haurà esvaït i aleshores cal tornar a consumir noves coses... O no seràs ningú. El buit creat pel liberalisme necessita ser omplert d’objectes que en el fons ens fan més estúpids.

Diuen que Steve Jobs era un geni, perquè era capaç de veure que la gent necessitava productes que encara no sabien que necessitaven. Ans al contrari, Steve Jobs no era cap geni ni va crear res mereixedor de ser recordat. Era un espavilat que va adonar-se'n que hi havia un munto de gent buida disposada a comprar a preu d’or imbecilades per creure’s ser algú especial. Jobs està a l’altar del capitalisme, adorat pels liberals com a exemple d’home emprenedor. Milers de milions de consumidors buscant reconeixement ho avalen. Milers de milions d'estupids no tenen raó.

 

 

Oskar "Rabosa".

LLIBERTAT

La llibertat és allò que tota persona intel·ligent defuig perquè angoixa i perquè et posa sempre als peus dels cavalls, en cada presa de decisions i en cada instant, ja que t’obliga a assumir el passat, el present i el futur, sense cap possibilitat d’engany i sense pal·liatius. Fa por!

Per amagar-se, no hi ha res com posar-se a recer del més enllà, dels déus, del destí, dels altres... Cada una d’estes possibilitats aprofiten per protegir l’individu de si mateix. L’ego freudià es veu reflectit en cada una d’estes opcions, totes ells inventades, segurament de manera inconscient, per guarir-nos, envoltar-nos i, fins i tot, fer-nos immunes a la nostra pròpia i intrínseca por.

La llibertat, per exemple, d’escollir entre una o altra creença, és una falsa llibertat per dos motius. El primer és perquè la creença no l’escollim mai; ens ve donada. Si poguérem escollir-la de manera objectiva, no seria una creença sinó que seria una idea i, com a tal, la podríem analitzar racionalment, acabant de facto amb la seua raó de ser. El segon és perquè la mateixa raó que ens du a apropar-nos a una creença és, precisament, la por a la llibertat i a l’individu.

«L’ésser humà és fantàstic», en tots els sentits. Ho és perquè es capaç de sobreviure i de sobreviure’s, d’inventar i d’inventar-se, d’explorar i d’explorar-se, de pensar i de pensar-se. Però, també ho és per l‘ús que fa de la fantasia per crear l’atmosfera propícia per al seu desenvolupament, personal i social, de la manera més allunyada de la racionalitat i, fins i tot, substituint-la i fent-nos creure, als mateixos humans, que es fa amb total llibertat.

Si «l’infern són els altres», i nosaltres fem servir la convivència en forma de protecció del mateix individu en la mesura en què dissolem la nostra llibertat entre la resta, no per gust, sinó per necessitat i per pura supervivència, l’infern som nosaltres mateix: necessitem de l’infern per sobreviure’ns. Tot ve a causa d’estar dissenyats per a la vida, i per a no assumir la responsabilitat de l’individu ens hem hagut d’inventar un cel. Per recórrer l’infern passegem amb Virgili i només quan arribem al cel caminem sols. Caminar sols per l’infern és morir i, recordeu: «l’ésser humà és fantàstic», i un supervivent.

En les societats primitives, la vida fora de la tribu era breu perquè només es podia fer front a la natura des del grup. L’ésser individual no tenia lloc i era el grup qui tenia la identitat. La llibertat d’escollir i de viure no s’ha entés mai; ni abans ni ara! No sé per què tanta reflexió i tant de suposat individualisme, si sempre s’ha tractat de ciència ficció... No sé per què tanta reflexió i tanta suposada llibertat si «l’home és un llop per a l’home» o, millor dit, la llibertat seria el final mateix de l’espècie humana.

Salvador Sendra Perelló