LA IZQUIERDITA COBARDE

No hi ha res per entendre cada moment, ni per carregar-se de raó a l’hora d’explicar els moviments més actuals, que rellegir alguns clàssics d’estos que ens volten per la ment quan necessitem mirar una mica més enllà de l’esdeveniment concret i de les comunicacions. Perquè les associacions empresarials i els bancs creuen que el guanyador de les darreres eleccions ha de governar sol o, si es dona la possibilitat, pactar amb Ciudadanos.

Ja sabem que el liberalisme és una màquina arrossegadora que, quan acabe amb allò que queda de l’estructura social, començarà a devorar-se a si mateix. De moment, les darreres temptatives han estat les lligades a la sanitat concertada, copiant el model de l’educació, ja que les companyies exploren la gestió dels centres hospitalaris; i ahí encara hi ha camí per créixer. De moment, sembla que s’ha aturat el desembarcament.

Un sistema incapaç d’avançar si no se centra en la intervenció en la ja malmesa societat del benestar o en la disminució dels impostos –no ens enganyem— és un sistema en decadència. Quan la màquina creadora està forta, tot allò que se li pose per davant és arrossegat. Quan allò que demana és entrar en negocis que, en un principi, no haurien de ser-ho, és que ja no dona per a més. I, quan se centra en pagar una mica menys d’impostos per seguir funcionant, això és la decadència absoluta.

La «izquierdita cobarde», però, encara està repensant-se el seu paper en el món, tot i que ha rebaixat considerablement el to. Els bancs i les associacions empresarials només han obert la boca ara, al final del procés, i no per criticar les mentides i els enganyosos arguments empleats per la triple dreta, sinó per demanar al guanyador que fuja de Podemas –m’he permés la llicència de canviar allò que crec que és el morfema de gènere— perquè no s’apague el sistema de respiració artificial: els impostos, la sanitat concertada i les concessions.

Al final del llibre la Walter Benjamin L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica, diu que «El feixisme pretén organitzar eixes masses sense modificar el règim de propietat, que eixes masses intenten eliminar, i creu arreglar el problema permetent a les masses no ja imposar els seus drets, sinó, tan sols, expressar-se [...] La conseqüència lògica del feixisme és una estetització de la vida política». L’adaptació de Benjamin al segle XXI és ben fàcil: canviar feixisme per populisme de dreta i règim de propietat per beneficis polítics i fiscals. A l’estetització de la vida política, no li calen comentaris, no?

Salvador Sendra

No hi ha dignitat en el liberalisme.

Veig per una xarxa social, aquesta imatge. Juan Ramón Rallo promociona el seu nou llibre. Explica que no és un llibre d'economia, sinó de política. Es nota que els seus seguidors no deuen ser molt llargs, perquè al títol ho deixa clar. Així per tant, seguint Hayek o Huerta de Soto, els seus guies, Rallo també vol transcendir la seua faceta d'economista i convertir-se en filòsof i guia espiritual del liberalisme austríac.

Aquesta imatge és la portada del llibre. Ahí deixa clar quins són els principis que defensa "el seu" liberalisme. Hom que li done una ullada, i haja llegit poc de filosofia, de política, o d'història, prompte es quedarà bocabadat de veure quina l'edifici que alça Rallo amb 10 principis. Qualsevol persona que haja llegit un poc, se n'adona que això no és més, que no pot ser més, que un pamflet per creients del liberalisme, sense cap fonament seriós.

Però això no és el que crida més l'atenció. El liberalisme, més l'austríac, gira tot entorn al capital, a l'economia. Tota proposta política girarà entorn això. Per això a la base de l'edifici que construeix Rallo, bé no el construeix ell, però ell ho mostra, està l'individualisme. Això ja ens demostra que l'edifici no es fa per a l'Ésser humà, sinó per altra cosa. Qualsevol societat humana que vulga posar per davant i per damunt de tot l'Ésser humà, ha de construir l'edifici sobre els fonaments de la dignitat humana. Com no es té en compte la dignitat humana, Rallo ha de posar sobre l'individualisme una capa d'igualtat, aquesta només és jurídica. Perquè ha de ser jurídica, per una raó, els homes no naixen amb els mateixos drets, amb la mateixa dignitat, per tant, ha de ser la Llei qui els tracte igual.

Si el fonament fóra la dignitat de l'Ésser humà, no caldria una igualtat davant la Llei, donat que aquesta igualtat vindria donada de forma inherent. La dignitat és immanent a l'Ésser humà. Ara bé, el liberalisme té les arrels amb la competició i l'Home llop per a l'Home. Aleshores només hi ha camí per considerar que tots siguen iguals, el reconeixement per Llei. Aquesta és una igualtat formal, ser tractats davant la Llei com iguals, però no és inherent a l'Ésser humà. Açò beu directament del positivisme jurídic, doctrina ja superada perquè porta legitimar qualsevol Llei formalment adoptada.

Hauríem de fer l'exercici de llegir el llibre, perquè aquesta construcció presenta una antinòmia. Rallo posa l'individualisme a la base i damunt la igualtat per llei, i no s'entén a la vista com s'arriba a ella. L'edifici continua amb quatre pilars, i sobre aquests tenim un sostre, dit sostre en primer lloc tenim la llibertat d'associació. Pel liberalisme és necessari que els individus s'associen per haver-hi una societat, altrament només hi ha individus, la societat és que hi ha d'adoptar la Llei que tracte igual a tots, per tant, l'edifici té un fonament que només es pot construir des del sostre. Òbviament, supose que Rallo passarà de puntetes sobre aquest fet, sense plantejar-se res.

Podríem seguir desmuntant l'edifici de Rallo, però no caldrà seguir, tot el pensament polític liberal resta impugnat, tot el que justifiquen s'enfonsa, perquè no posen a la base la dignitat humana. Qualsevol teoria política que no partisca de la dignitat de tots com Éssers humans està abocada a ser destructiva amb l'Ésser humà. Així -entre altres atacs a la dignitat humana- el liberalisme del s. XIX i del s. XXI justifiquen i promouen el treball esclau, el treball infantil, l'explotació, etc., perquè no es fonamenta en la dignitat humana.

Oskar "Rabosa".

EL MODEL D’EDUCACIÓ

No sempre s’analitzen les fonts a l’hora d’escriure, cosa que, com a hàbit, s’hauria de fer sovint. Jo sóc el primer que em passe esta pràctica per on esteu pensant ara però, en algun cas concret, com este mateix, sí que ho he fet. A més que, per escriure sobre educació, s’ha de saber què es diu perquè hi ha un exèrcit de pedagogs, mestres i altres elements tècnics de l’administració, o de col·lectius vinculats a la docència, que en saben molt perquè han aprovat una oposició amb un temari molt modern, o perquè han fet un curset interessantíssim sobre mètodes d’aprenentatge. El problema de tot açò és que ni saben d’on ve la música, ni qui la toca però, a més, ballen salsa quan la música que s’escolta és la d’un tango.

Per tractar-se d’un cas excepcional –m’estic referint al meu— intentaré exposar el tema des de la perspectiva del llibre de referència, el de Jacques Delors, titulat L’éducation : un trésor est caché dedans. I ho faig perquè tinc entès que este és el text de referència per explicar la deriva liberal de l’educació en els darrers anys. Els arguments sobre com es pot buidar de contingut qualsevol assignatura de lletres fins deixar-la en l’esquelet s’entreveuen ben aviat, ja que allò que vertaderament es remarca en tot el llibre és l’individu, la llibertat i la convivència: l’individu creant individualisme, la llibertat quant al liberalisme i la convivència referint-se a les creences: apprendre à conaitre, apprendre à faire, apprendre à vivre ensemble et apprendre à être. Per tant, perdoneu però jo no hi combregue.

Altra part vertaderament interessant és l’ús que s’hi fa de l’estadística, aplicada per tot arreu i molt lligada a l’economia, que és el vertader element que lliga tot el text. Curiosament, crida l’atenció la defensa que fa Delors de l’utilitarisme, primerament vinculat a l’ADN anglosaxó, ja que es tracta d’un ciutadà francés. Utilitarisme, liberalisme... creieu que es podria aplicar tot açò al resultat de les darreres eleccions franceses? Ara que els anglesos abandonen la UE, ens hauríem de plantejar el posicionament dels nostres veïns del nord... No obstant això, quan lliges el text sense entrar a la seua anàlisi, ràpidament hi estàs d’acord, fins que t’adones que l’ús que es fa de les grans paraules és del tot irrellevant, per buit de contingut i perquè el mateix autor no se’l creu.

Però, allò que m’ha deixat del tot bocabadat ha estat l’encapçalament, on apareix la UNESCO com a institució que s’encarrega de la seua publicació. L’éducation pour de vingt et unième siècle, ni més ni menys! I pense que es deu al seguit d’exemples sobre publicacions fetes per este organisme que hi ha al seu interior i que es fan servir com a base per a la posterior, o anterior, argumentació. Per exemple, es fa servir una experiència hongaresa vinculada a la participació democràtica a les escoles, amb data de 1995, o siga, de fa més de vint anys. Jo, com a bon demagog –i cal tindre en compte la importància d’estos elements en el pes de la democràcia en la història— i estadista, vull analitzar el seu resultat en l’actualitat: la democràcia a Hongria està ofegada i realment qüestionada just quan els infants educats en eixa pràctica tan aplaudida per la UNESCO han pogut votar; i ho podeu comprovar vosaltres mateix!

Finalment, i per acabar, crec que el text de Delors no haguera passat un sedàs crític, per grans que tinguera els forats, si no haguera estat per eixa intenció que es troba implícita en el seu contingut.

Salvador Sendra

L’APOCALIPSI POT ESPERAR

 

«(9) Después de esto miré, y he aquí una gran multitud, la cual nadie podía contar, de todas las naciones y tribus y pueblos y lenguas, que estaban delante del trono y en la presencia del Cordero, vestidos de ropas blancas, y con palmas en las manos;

(10) y clamaban a gran voz diciendo: La salvación pertenece a nuestro Dios que está sentado en el trono, y al Cordero.»

Enviaré ràpidament este article a l’editor perquè el publique a mode de comiat perquè el món sembla que s’està acabant, o això es desprén de les notícies que hom pot llegir pels periòdics d’arreu del món. De tota manera, i una volta acomiadat, per si de cas, pense que he de fer una anàlisi crítica del futur, per si no s’acaba d’acabar l’acabat món, o passa més bé al contrari, com jo mateix opine.

El món s’acabava amb les dos teories polítiques i econòmiques que han estat governant el nostre subconscient al llarg dels darrers cent anys i fins al dia 20 de gener, però ara ja podem estar tranquils perquè la cosa roda, de nou, i segurament amb més aire. Les teories apocalíptiques, tot i que es poden tindre més bé com a mil·lenaristes, són precisament les que nosaltres, simples mortals, veiem com a optimistes però que, en el fons, no amagaven més que la idea del final; em referisc al socialisme i al liberalisme!

Estes dos opcions, que han esta voltant pel nostre subconscient al llarg de massa temps, estan basades, precisament, en una idea unívoca que conduïx cap a la llacuna Estígia. Tant una com l’altra pregonen les mateixes coses amb les xicotetes diferències adients: una diu què al final del temps hi haurà el socialisme i l’altra predica que hi haurà el liberalisme. En ambdós casos, el temps s’acaba perquè ja no s’hi podrà avançar més i, ens agrade o no, hi haurà socialisme, per a uns, o liberalisme, per a altres.

En el rerefons de l’exposició anterior, l’àmbit és sempre internacional, i d’aquí l’oposició a tot allò que es puga interpretar com a nacionalisme perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que puga oposar-se a eixe progrés imparable, bé socialista, bé liberal. Ara, al segle XXI ja avançat, ensopeguem amb altra realitat: els estendards d’un costat (EEUU i Anglaterra) i de l’altre (Rússia) tornen a definir les fronteres i l’economia! Allò que era imparable fa un parell de mesos s’està aturant, però no ho fa des de cap oposició externa, sinó al contrari: des del seu si.

El món, per tant, no s’acabarà perquè Trump, des del meu punt de vista, ha vingut per salvar-nos d’aquells que, bé d’una banda, bé de l’altra, només desitjaven això, tot i que no ho digueren, perquè les seues teories tenien massa d’apocalíptiques —per tot això del final dels temps— i poc de revolucionàries. Ara, amb uns brillants estrategues i pensadors com Trump, Putin, Johnson i Le Pen, que han de reinterpretar Jesús, Mahoma, Buda i Confuci, el món voltarà altres mil anys.

Salvador Sendra

LIBERALISME I ESGLÉSIA: UNA RELACIÓ D’INTERÉS

Pense ―vull pensar― que el Papa Francisco és un dels exponents dels residus d’allò que es coneixia com a Teologia de l’alliberament, però vull remarcar la paraula pense perquè estic fent, simplement, una reflexió a  partir de les idees i dels records, sense cap preparació prèvia i sense cap altre element bibliogràfic. I em du a pensar-ho el fet que siga jesuïta, argentí i que, a més, tinga eixe vincle tan fort amb els més desfavorits.

No és casualitat que haja estat escollit com a cap de l’Església un home amb estes característiques quan gran part del món cristià, catòlic, està travessant una època dolenta en què les desigualtats és polaritzen, el capitalisme, en la seua versió més dura, ha estat la causa i, a més, la tendència s’inclina cap a la retallada dels drets de la ciutadania. Però, quina haguera estat l’altra possibilitat, de no ser proclamat Francisco? Segurament, una tornada enrere.

Juan Pablo II, el Sant, era l’altra cara de la mateixa moneda. El seu sistema per afeblir el socialisme va influir en la resta de governants conservadors i la intenció era clara i universal. Amb la deriva del socialisme cap a la socialdemocràcia, els reductes de l’educació i l’ajuda social es podien afeblir, també, i discretament. L’educació, de manera molt simple: sol·licitant la llibertat d’elecció de les famílies ―subratlle les paraules llibertat i famílies. L’ajuda social, també: traient-la del pressupost i distribuint-la, a partir de donatius, des de la xarxa religiosa. El liberalisme va encaixar entre els conservadors amb esta simple fórmula perquè, què hi ha més conservador que la família? Algú m’ho pot dir?

Família, liberalisme i religió anaven de la mà en els fastuosos encontres. La família, que és l’element més conservador que hi ha, va abraçar el liberalisme perquè, el segon, li oferia la possibilitat de refermar-se a partir de la misèria, quan el socialisme semblava recular i no era ja rival a l’hora de protegir els ciutadans. La religió, aprofitant els enderrocs de la URSS ―recordeu el Tetris?― per mostrar allò que passa als laics, i sense rival en la socialdemocràcia, si més no, quant a idees, va endevinar un indret on créixer: l’últim reducte, social i educatiu, amb una mica d’idea, estava ja guanyat de bestreta.

Quan l’estat ja no es fa càrrec dels seus ciutadans, estos es reclouen en la família o la recreen en forma de màfia o mara; una relació de sang i sentiment inexplicable de manera racional. La família ―tradicional, en diuen―, extremadament conservadora en essència, es captada per la religió a partir d’unes poques concessions i donatius, i utilitzada com a cavall de Troia per dinamitar les restes de la gran família socialista però, a més, per introduir el liberalisme en els indrets, abans vetats, més conservadors. A més, i per més gràcia, el preu ha estat de zero euros perquè, tant les visites dels papes com les escoles concertades, les paguem entre tots i totes, així com els diners que destinen a l‘ajuda social. La faena dels religiosos és la de pensar i, realment, ho fan molt bé! Qui, sinó, s’oposa a la llibertat d’elecció?

El Papa Sant no va poder exhaurir els teòlegs de l’alliberament, tot i mantindre’ls molt ofegats, però sí que els va deixar sense quasi marge de maniobra de cara al futur. No sé si Francisco, de ser allò que deia a l’inici del text, intentarà desfer tota esta trama teològica i política per una simple raó, però de pes: perquè és un dels mals del capitalisme que els alliberadors tant rebutjaven.

 

Salvador Sendra Perelló

Perquè jo no sóc socialista.

Escrivia fa pocs dies un post Salvador Sendra titulat “Qui diu que és socialista t’enganya”. I efectivament jo no sóc socialista. No perquè no vullga enganyar a ningú, simplement perquè no hi crec. Salvador Sendra, no va voler doner cap definició de socialisme donat que “no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia”. Certament, no caldria però jo sí vaig a acotar el terme perquè s’ha manipulat tant que fins i tot els partits social-liberals (ex socialdemòcrates i ex socialistes) continuen dient-se socialistes. El socialisme és només la col·lectivització, el control per la societat, dels mitjans de producció. Qualsevol altra cosa, deixa de ser socialisme, si s’admet la propietat privada dels mitjans de producció, s’accepta el capitalisme i per tant ja no s’és socialista. Hom podrà dir, com Pedro Sánchez, “nosotros los socialitas” o “yo soy socialista” però com diu Salvador Sendra, menteixen perquè ja no són ni socialdemòcrates.

Jo no sóc socialista, no perquè crega que els mitjans de producció hagen de ser necessàriament privats, sinó perquè no entenc com els mitjans de producció poden ser socialitzats, no entenc a qui han de pertànyer. La societat en abstracte no és res, no és ningú. El que siguem societat són grups humans, la nostra societat és el grup humà més pròxim, aquell amb el que ens relacionem i interactuem. La societat no pot posseir res en conjunt a no ser que es dote d’estructures, estructures per prendre decisions, estructures per organitzar el treball, estructures per fer manteniment, etc., d’allò que comparteix. En la majoria de els corrents socialistes, inclòs el comunisme, l’Estat ha de desaparéixer, si l’Estat desapareix, ¿què és la societat? Les societats modernes on hi ha una divisió de treball, on calen grans infraestructures, on cal que l’Estat preste determinats serveis, l’Estat és imprescindible. Ara bé, és discutible l’actual forma d’Estat i la seua estructura de piramidal i de dalt cap avall, on les persones són súbdits i no ciutadans. Jo crec que només les societats amb pocs membres i poc complexes poden tenir formes que prescindeixen de l’Estat, Estat entés com a institucions per gestionar allò que pertany a tots els membres d’una societat per simples que siguen.

Si l’Estat és necessari, i cap país comunista o socialista ha aconseguit prescindir d’ell, i l’Estat posseeix els mitjans de producció, ¿no es corre el risc que el treballador acabe sent alienat, aquesta vegada por la classe dirigent de l’Estat en compte de pels burgesos? De fet als països socialistes eixe paréixer ser que era un handicap, que els treballadors tampoc sentien com seu el fruit del seu treball. Canviar un amo, burgés, per un altre, Estat, no pareix haver estat una solució. Això no obstant, seguisc i seguiré llegint autors marxistes doncs les seues contribucions al pensament i les seues crítiques a aquesta societat són impagables.

Jo, tampoc sóc liberal. Només heu de mirar que he escrit a aquest blog dels liberals i dels neoliberals. I molt menys sóc feixista, no dedique ni un comentari a aquesta ideologia perquè és perdre el temps, és una burrada. De les tres grans teories polítiques fruit de la Il·lustració, cap d’elles em satisfà. Tampoc em satisfà l’anomenada Quart Teoria Política que presenta el rus Alexander Dugin. Té propostes molt interessants: en sembla interessant el fet de com presenta el Dasein (Ser-ahí) de Heidegger per fonamentar la seua teoria; també en sembla interessant que el subjecte de la seva teoria siga el ethnos però llunys de la raça o de la nació presentada pel feixisme, sinó agafa la posició de Lévi-Strauss, l’antropòleg francés, que diu que cap cultura, per poc desenvolupada o endarrerida que semble, és inferior a cap altra. Això no obstant, el fet que pretenga un retorn a la tradició (quina tradició?) resulta xocant.

Jo no sóc socialista, perquè sóc incapaç d’autodefinir-me. Ninguna teoria dóna un suport ideològic al què jo intuïsc al voltant de què i com deu ser una societat. No és que tot siga necessàriament dolent, totes les ideologies (llevat del nazisme que no va aportar res) han fet aportacions positives i totes tenen coses detestables. Jo no em pose etiquetes perquè la teoria política que em valdria encara està per inventar-se. Sé que jo no seré capaç de crear-la, però a la vegada sé que és una necessitat crear-la, i com vaig dir a un altre post, Noves teories polítiques, cal fer-la des d’un nou paradigma.

 

Òskar "Rabosa"



Jo, Res.

Res, rei en llatí és un mot que significa cosa. És curiós com en la nostra llegua “res” ha passat a significar justament el contrari, cap cosa –al castellà o traduïm com nada- i “no res": Negació de tota cosa, cosa nul·la. En llegua castellana “res” significa: Animal cuadrúpedo de ciertas especies domésticas, como del ganado vacuno, lanar, etc., o de los salvajes, como venados, jabalíes.

Tornat al món romà, res en el sentit jurídic era la cosa objecte de propietat, aquella sobre la que es podia exercir un domini total. Els esclaus eren res, i com a tals tenien la consideració de coses, no de persones. Eren, com en castellà, animals de la propietat de pater familias. El pater familias tenia el vitae necisque potestas (poder sobre la vida i la mort) de la dona, fills –encara que no era un poder incondicional- i, per descomptat, esclaus. El pater familias era el ciutadà, l’únic que tenia drets dins de roma i si era d’una família patrícia, disposava de privilegis enfront dels altres ciutadans. No és d’estranyar, doncs, que la paraula res etimològicament haja derivat en cap cosa o en animals quadrúpedes domèstics o de cacera. En català, no en tinc idea però supose, com res és cosa, acaba derivant en coses de poc valor de poca importància en no res. En castellà acaba quedant-se com en una de les coses de propietat de l’home, del parter familias, un terme general esdevé un terme particular.

Aquesta introducció, sobre el significant res és necessària per a entendre com el liberalisme també acaba convertint en “res” –amb tots els sentits vists fins ara, llatí, català i castellà- a la majoria dels homes, deixant només a les elits com l’equivalent al pater familias. Si ja sé que pot semblar contradictori, el liberalisme posa a l’individu al centre de l’Univers, i el dota de drets fonamentals que té pel mateix fet de ser un Ésser Humà. Però si eixa és la teoria que es veu, la teoria que no es veu i la pràctica que es pot observar, si alcem el vel, que la majoria dels Éssers Humans continuem sent “res”.

El liberalisme, té com objecte l’individu, però l’individu en tant que titular d’una propietat. En certa manera és el pater familias. Però el liberalisme acaba imposant-se en el seu vessant econòmic i supedita qualsevol cosa a l’economia. No és d’estranyar si en el punt de sortida tenim a l’individu propietari. L’Esser humà és convertit en un homo oeconomicus i realment el liberalisme triomfa posant al burgés al centre. Les revolucions americana i francesa són revolucions burgeses. Si la burgesia diu voler estendre els seus drets a les capes socials més baixes, és simplement per interés, no per convicció. Això queda perfectament demostrat en els EUA quan es manté l’esclavitud, i a Europa quan després de Tractat de Viena de 1815, les constitucions parlamentàries que van obrint-se pas proclamen en sufragi censatari i la burgesia explota als estrats més baixos durant la fase del conegut com “capitalisme machesterià”. Els obrers eren “res”, no eren formalment propietat dels burgesos, però de facto els tractaven com a tals. L’explotació a què van ser sotmesos va ser brutal, les condicions de treball eren molt pitjors que les condicions en què els romans tractaven els seus esclaus.

L’evolució del liberalisme i els afegits teòrics del darwinisme social amb l'eugenèsia aprofundirien en el tractament com a "res" dels estrats més baixos. Aquestes dues doctrines proposen en primer lloc que els triomfadors socialment són els més aptes, i això ho demostren perquè són més rics; en segon lloc, que els estrats més baixos suposen una rèmora per l’espècie humana, i que l’únic que fan és evitar el progrés de l’espècie, per tant cal eliminar-los, evitar que es reprodueixen. Així, acaben sent considerats no-humans, altra vegada “res”.

En la fase de “capitalisme fordista”, els burgesos s'adonen que poden augmentar d’una forma exponencial la producció de béns, però, oh my God!, necessiten consumidors. I Mr. Ford ja no pot vendré cotxes només als altres burgesos o aristòcrates europeus, ha de vendre a tots. Els “res” deuen començar a ser “res més útils” no sols per treballar, sinó també per consumir. Per això cal pagar-los millor i fer que tinguen més temps lliure així podran consumir.  Si els burgesos paguen un poc més, els "res" tenen més diners per comprar els productes, al final els diners tornem als burgesos, però en tornen més perquè els burgesos els venen els productes que ells han fet a un preu superior al que li costen, inclosos salaris dels "res". Com a conseqüència d’això també cal estendre els drets polítics i socials, tot siga perquè els “res” siguen tot el més útil possible. Durant el període 1945-1980, es tracta als estrats més baixos amb una certa dignitat, se’ls anomena ciutadans, tot pel bé de l’economia (pels interessos dels burgesos). Però a principis dels anys 80, les elits diuen que ja està bé, el món s’ha fet global i els estrats més baixos nacionals ja no fan falta, es pot anar per “res” d’altres països encara no “desenvolupats”, encara no explotats d’una forma capitalista. El “capitalisme machestarià” apareix de nou, jornades 15, 16, 18 hores, salaris per animals, sense condicions sanitàries, sense drets socials de cap tipus. Per una altra banda, les noves tecnologies permeten augmentar la productivitat d’una forma exponencial –vid. El fin del Trabajo, de Jeremy Rifkin-, i a Occident cada vegada són menys necessaris els obrers i quan són necessaris es gasten els “res” de Centreamèrica, Xina, Taiwan, Índia... –vid. El libro negro de las marcas, Klaus Werner i Hans. Weiss. Veiem alguns exemples de com ens tracte com "res":

- Ara cada vegada més, en aquesta última fase del capitalisme, els que pertanyem als estrats més baixos de la societat occidental, tornem a ser tractats com “res”. I ho veurem concisament amb una sèrie d’exemples:

- Es pot estafar impunement mitjançant les preferents, perquè la gent dels estrats més baixos, així com les seues propietats, estan al servei dels interessos de les elits econòmic-financeres, perquè ells són els autèntics pater familias

- Els desnonaments segueixen sent una tragèdia perquè, com va dir la ministra P$x€ra Elena Salgado, la dació en pagament posaria en risc el sistema financer espanyol, i això és més important que les persones, perquè aquestes són “res”.

- La reforma laboral és necessària perquè els treballadors deuen ser més productius, i les empreses deuen augmentar els beneficis, i l’única forma és baixant els costos de producció. Com aquests els formes els béns d’inversió, els proveïdors i els costos, donat que en els dos primers no es pot influir, s’influeix en els costos laborals, tractant als treballadors com mercaderies o com bens de capital, altra vegada com “res”.

- A l’àmbit de l’educació –que mereix un post a banda- cada vegada empitjora i es privatitza perquè no interessa crear gent que puga pensar, sinó que es comporten com “res”. Obeir i no pensarLa privatització de la sanitat, pel fet que gestió privada és més eficient i passen fets com que a una persona acabada de operar d’un càncer de testicle el deixen a la porta de l’hospital i l’envien cap a casa, és una mostra que el tracten com a “res”.

Podria posar exemples fins a cansar-vos, però crec que ha quedat clara la meua tesi. Si voleu, continuem mitjançant comentaris.

Supèrbia occidental.

Una de les idees més nocives per a la humanitat, també per nosaltres els Occidentals mateixos, és el fet que ens creguem els Humans més especials que han hagut fins ara. Samuel Huntington, en The clash of civilizations, reconeix que som superbs per creure’n superiors moralment i èticament a la resta de civilitzacions; Alexander Duguin, La Cuarta Teoría Política, diu que això és una forma de racisme. A parer meu, ambdós no deixen de tenir raó.

Els occidentals adoctrinats en el liberalisme anglosaxó, amb una forta base en el darwinisme social, considerem que la nostra civilització és la més evolucionada, suposa l’estadi superior pel que fa, no sols a la tècnica i la ciència, sinó que també en l’ètica, la moral, la política, l’economia... i el que siga. Som els que millor ens hem adaptat, els més forts, com diria Herbert Spencer, i per tant, els que deguem dominar i imposar els nostres valors al món. L'obsessió que Nacions Unides han de promoure la Democràcia liberal (només si el resultat a les urnes ens agrada), per estendre els Drets Humans (ara bé, els Drets Humans més liberals no els més socials), etc., és un intent de modelar tot el món a la nostra imatge.

Tant és així, que nosaltres no admetem que hi haja societats que es puguen organitzar d’una altra manera. Ni que porten 2.000 anys organitzats d’eixa forma i hagen sobreviscut fins al dia de hui. Indefectiblement els considerem retardats, endarrerits, no-evolucionats, primitius, salvatges... poc més que infrahumans. Tot això, com en el darwinisme social, no és més que una forma de classisme i racisme. Actuem amb prepotència i amb aires de superioritat, mirem a la resta del Món per damunt del muscle. Menyspreem els valors culturals de qualsevol altre poble.

Aquest no és un fenomen actual ni exclusiu d’Occident, ja s’ha donat en el passat. Els romans també estaven tocats per eixa “il·luminació” de creure’s especials. De creure’s els més especials de la història, de creure’s que tenien una missió històrica de governar el Món sencer. I en gran part, eixe pensament ens ha sigut traslladat a nosaltres. També els xinesos, que han tingut diverses etapes d’esplendor imperial han sigut víctimes de creure’s els més especials; els japonesos; els britànics, durant l’època de l’Imperi britànic. La política de Xina actual és per tenir el “lloc” que ells creuen que deuen tenir al Món. Altres exemples, els troben en el frustrat intent dels nazis de crear un imperi que durara mil anys; també, els jueus es creuen especials, en aquest cas per motius religiosos, com a poble elegit per Déu.

Els nord-americans parlen de “l’excepcionalisme americà”, però en realitat aquest excepcionalisme es pot dir d’Occident en general, un Occident liderat pels nord-americans, que els fa dos vegades excepcionals: primer, com occidentals, després, com líders del món occidental. No és d’estranyar que ells creguen que els EUA són el món. I eixa imatge és la que transmeten mitjançant les formes audiovisuals de cultura popular (cinema, series per tv, etc.), on sempre que s’acaba el Món, és perquè els EUA estan en risc o perquè els EUA van a salvar a la resta del planeta.

Aquest excepcionalisme és el que ens porta a voler que tot el Món, assumisca i compartisca els valors que els occidentals hem desenvolupat. I amb el desig que ho facen sovint els ho volem imposar per la força. I no ens adonem que sovint aquesta voluntat d’imposar-los aquests valors, ni que siguen els Drets Humans, causa rebuig. El mateix rebuig que a mi causa que l’Església catòlica volguera salvar l’ànima de tantes persones cremant-les al foc, o que els integristes vulguen portar-me al seu paradís posant-ne bombes. Perquè els Occidentals, emparats amb la farsa que és l'ONU i la força de l’OTAN, també els matem bombardejant-los amb nom de la Democràcia, però no accepten les eleccions que fan després si no guanyen “els nostres”, i la Llibertat, o financem l’Al-Qaeda o el ISIS. I sinó, els volem inculcar els Drets Humans alliberant-los de tirans torturadors, però abans els passem per Abu Ghraib o per Guantánamo.

Ara bé, allò que els volem imposar té una arrel profundament liberal, i no volem assumir que hi ha altres formes d’entendre el Món, només entenem l'individu i lligat a la propietat privada. No accepten que les terres siguen d’una tribu, comunals, si és així, el govern de l’Estat amic, ens les vendrà a les nostres multinacionals, per explotar-les. Perquè si alguna cosa no té un propietari individual, no és de ningú. I eixa és la base dels Drets Humans que volen exportar, drets de l'individu propietari. Per això els Drets Humans són rebutjats per acadèmics de fora d’Occident, que estant bàsicament d'acord amb el plantejament dels Drets Humans, no accepten que aquests hagen de tenir l'individu com a subjecte o com a únic subjecte, donat que en els seus valors l’individu només té sentit en el marc de la família, del clan o de la comunitat.

Tan superbs som els occidentals que hem elevat els nostres valors, la nostra cultura, la nostra forma d’entendre la política, l’economia... a categoria d'Universals. Tal com fan les religions, pretenem que les nostres creences siguen les úniques vàlides, i com les religions monoteistes les volem imposar a la resta Món. No ho fem en nom de cap de Déu, encara que de vegades envaïm països al crit de “God Bless America”, ho fem en nom d’una superioritat científica i tècnica, per tant, també ètica i moral. Aquesta imposició no s’accepta des de la resta món, cada vegada pren més posició contra Occident, ja siga al món islàmic, a Rússia, a Àsia o Àfrica. Les propostes que defenen el relativisme cultural, són tan fortament contestades com ho feia el Papa Benet XVI amb el relativisme moral. Tot un exemple de com les idees pretesament universals acaben sent totalitàries.

Els Occidentals hem d’abandonar la supèrbia i l’arrogància. No podem seguir anant aixina pel món.


Òskar "Rabosa"

Noves teories polítiques.

Debemos inventarnos un nuevo sistema histórico sin estar seguros de salir victoriosos. Debemos hacerlo porque existe la oportunidad de reinventar el mundo, pero repito, sin la certeza de que vayamos a triunfar.

Immanuel Wallerstein - [en recibiendo el doctorado honoris causa de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, 23/09/99]

Ja vaig avançar als posts La fi de la democràcia liberal i El canvi d’un model per un altre, que vaig escriure a La Dansa de la Mort i vaig tornar a posar ací per donar contingut, que estàvem acabant l’època del liberalisme, inici que podem situar a la Revolució francesa. En el primer dels posts posàvem de manifest el fet que les democràcies liberals ja no ho són, els centres de decisió ja són elegits pels ciutadans. En el segon post, analitzaven que no és tràgic que hi haja un canvi de model, en la història a passat constantment, i tractava de jugar a ser futuròleg sobre com serà el pròxim model, on porta la inèrcia d’aquest model.

Rellegint el post sobre el canvi de model, mantinc el que vaig dir allí, però és això una fatalitat? Tendim inevitablement cap a una corporocràcia amb gestors tecnòcrates? Val a dir que no, no hi ha res que siga una fatalitat. Ara bé, per no acabar allà necessitem noves teories polítiques i econòmiques. Noves teories que s’oposen al neoliberalisme i a la globalització. Noves teories que acaben amb la visió d’un món unipolar dominat per l’Imperi americà, pels interessos de les elits econòmic-financeres occidentals, i que siguen respectuoses amb les altres formes d'entendre el Món, amb les altres civilitzacions, si es vol. Però cal també que aquestes noves teories siguen també construides amb Occident.

Des de fora d’Occident si estan sorgint plantejaments alternatius. Al món musulmà hi ha un retorn a visions islamistes, no necessàriament fonamentalistes encara que des d'Occident tot lo políticament islàmic es relaciona amb el fonamentalisme.  A Amèrica-llatina ha sorgit el Socialisme del s. XXI, i des de Rússia es planteja La Quarta Teoria Política (QTP) lligat a l’Eurosianisme, creada per Alexander Duguin (molt sovint el veureu escrit com Dugin) i que ha sigut assumida per Putin. La primera es planteja des d’un posicionament d’esquerres i reformula el socialisme. La segona es fa des d’un plantejament de dreta, amb determinats aspectes interessants i d’altres un tant retrògrads, pensem que volen un retorn a la tradició. La QTP està influenciada per un moviment que exercís la metapolítica nascut a França, anomenat la Nova Dreta (Nouvelle Droite), que els crítics consideren neofeixista, cosa de la que també es taca a La Quarta Teoria Política. No obstant això, encara que la QPT estan amb un nacionalisme, el subjecte de la QTP és el ethnos, però rebutja el feixisme i el nazisme. Duguin diu:

por último el Estado es el sujeto del fascismo y la raza del nacionalsocialismo: en el fascismo, todo está basado en una versión derechista del hegelianismo elaborada por Giovanni Gentile; en el nacionalsocialismo, es la superioridad de la raza aria sobre las razas subhumanas, cuyas terribles consecuencias de esta ideología son demasiado bien conocidas para que nosotros insistamos en ellas.

Ara bé, si assumim les tesis que situen Occident (EEUU i Europa occidental) al centre el Món, veiem que les tesis que es posicionen contra i preparen el postliberalisme, provenen de la perifèria. Les tesis Occidentals no deixen de ser meres modificacions, rectificacions, de propostes polítiques ja superades, decimonòniques, i no deixen de tenir grans dosis d'eurocentrisme, són moviment propis occidentals que tenen poca o molt poca acollida més enllà d’Occident, només cal mirar els moviments antiglobalització o altermundistes.

Certament, cal inventar, com diu Wallerstein, un nou sistema històric. Cal des del punt de vista teòric construir un nou sistema ideològic des d’un nou paradigma, que supere tots els que tenen arrels al s. XIX, que deu ser portat a la política. Cal que a l’àmbit polític es prepare el terreny per a quan arribe la fi del liberalisme no acaben en una corporocràcia, que és el camí cap on anem. Rússia ha pres posició. Nosaltres també deuriem, i no la d'ells.

Oskar "Rabosa"

On està el corcó?

En dos post previs a aquest, l’amic Lluís Alemany ens ha parlat del corcó que patim les societats occidentals. La proposta de Lluís, no deixa de ser un estímul per a la reflexió, encara que no siga compartida, almenys per mi. La tesi que subjacent als seus dos darrers posts -El corcó i Kalinka, kalinka (El corcó II)-, és que les religions semítiques (judaisme, cristianisme i islamisme), els pobles semites, són con un corcó que roseguen les altres cultures, des de la greco-romana, la gala, la germànica, etcètera. A la cultura occidental impregnada d’aquestes religions, i caigut el mur de Berlin, no ens queda més que aquestes religions.

Però són aquestes religions el corcó? Jo, sincerament no ho crec així. No és que no crega que aquestes religions siguen un corcó, és clar que ho pense. No tinc cap dubte. Però no són el corcó. Com a molt serien una espècie de corcó, una espècie que en la evolució social de l’home ha aconseguit un gran èxit, s’han sabut adaptar per sobreviure al llarg del temps. Com els memes de Dawkins. Però, no sols. Per posar un exemple, les religions semítiques serien el mateix que són als gossos el Dingo australià o el Saluki, races antigues, però no el que entenem per "gos". El gos és una espècie que abasta moltes més races que aquestes dos de les més antigues.

Les religions semítiques han aconseguit sobreposar-se a les altres, però no perquè “els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder” –Kalinka, Kalinka-, sinó perquè han ofert al públic una idea senzilla de la vida, han donat un lloc a l’individu dins de la societat. La evolució de les religions ha travessat per diverses etapes: primer, l’animisme; després, el politeisme; més endavant, henoteisme; finalment, el monoteisme. La idea final d’un Déu és la més senzilla, i simplifica els cultes. Aquesta idea a nosaltres ens arriba dels semites, judaisme mitjançant el cristianisme. Però la idea la agafa Moisès de l’Egipte. Certament, va ser el faraó Akhenaton qui va establir el primer culte monoteista al Déu-Sol, Aton. Moisès ho va copiar, perquè abans d’ell, i així es justifica amb nombrosos passatges bíblics, Yahveh no era l’únic Déu, sinó el Déu que s’imposava per sobre dels altres. La simplificació de les religions semítiques, és al meu parer, la clau del seu èxit.

Però amb açò, no resolem on està el corcó. Hem dit que “el corcó” no són aquestes religions, sinó que aquestes no seriem més que espècie de corcó. Hem detectat una raça de corcó, però “el corcó”. No obstant la tesi principal, Lluís de passada ens dona dues claus fonamentals per arribar al corcó. La primera quan diu: “Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència, el problema és que com a espècie i des dels principis evolutius, som gregaris.” La segona: “Com el comunisme, també despertarem un dia i s’haurà acabat tot, tot allò nostre, vaja...”-El corcó-. En la primera ens dóna la clau per entendre l’esser humà, una animal gregari, un animal que viu en societat, en grups més o menys nombrosos i que fora d’eixe grup, l’esser humà esdevé un animal perdut, amb una vida a la que li manca sentit. En la segona, ens dona una altra clau de forma referida: El comunisme era un malson, com el que patim i del que desparem... era també una religió, encara que ell no ho diu així.

I és que l’autèntic corcó està a les ideologies. Tota ideologia ofereix un marc a l’individu per sentir-se part d’un grup. Les ideologies cohesionen els grups i estimulen els sentit gregari de l’individu. I els símbols ajuden al sentit gregari i identifiquen la ideologia. Hom, comunista de pro, va pel carrer i veu un altre individu amb una samarreta roja amb un dibuix de la corbella i el martell, el primer que pensa “ell els dels meus” sense analitzar si serà una bona persona o un fill de puta. Passa le mateix amb els musulmans, catòlics, els independentistes, els socialdemocràtes, els liberals, etc. Les religions són ideologies, perquè també ofereixen un conjunt idees sobre el món, la vida en societat, una moral, finalitats a assolir, etc. Acabeu amb el cristianisme, i una altra ideologia ocuparà el seu lloc.

Lluís afirma: “Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència...” Per què? Perquè hem substituït el cristianisme, si no del tot en gran part, per una altra ideologia: el liberalisme. Però aquesta autonomia personal, té costos, té un preu a pagar: els individus han perdut el seu lloc a la societat i es veuen perduts –tal i com Erich Fromm explica a La por a la llibertat-. És per això, que moviment fanatitzats, però que van amb consonància amb l’esperit gregari de l’Esser humà, sempre troben resposta a les nostres societats –mireu l’èxit d’Alba Daurada a Grècia, per no remuntar-nos al feixisme, al nazisme, al stalinisme...-.

Ara trobe que ja podem expressar la tesi sobre on està el corcó –i si no toca anar acabant el post-. L’Esser humà necessita ideologies que l’integren dins d’un grup on sentir-se realitzat, però aquestes ideologies poden ser concebudes per damunt de l’Esser humà, esdevenint un corcó que acaba per aniquilar la mateixa societat i els mateixos individus. Breument: 1) Les ideologies són necessàries en tant que donen una visió de l’Esser humà dins la societat, de les relacions entre humans i amb el Món en general; 2) Les ideologies han d’estar al servei de l’Esser humà, i deuen ser un mitja no una finalitat, però sovint interpretacions de les ideologies les converteixen amb una finalitat i es posa per davant la ideologia que l’Esser humà; 3) quan això passa, hom es capaç de matar per un Déu, per un ideal de societat comunista, capitalista, fins i tot per portar la "Democràcia", en definitiva per imposar la seua ideologia per damunt de les altres.

El corcó està en creure que les ideologies estan per damunt de les l’Esser humà, i això és molt humà. No és responsabilitat d’una ideologia, llevat que dins de la ideologia hi haja el pensament d’aniquilar altres persones com en el cas del nazisme, que alguns Esser (in)humans cometen barbaritats per una ideologia. Les religions semítiques en aquest sentit, no són més corcó que altres religions o ideologies, societats budistes, confucianistes, hinduistes, totes les politeistes, han provocat guerres, han tingut deus guerrers han volgut estendre la seua concepció del món. Ben poques s’han lliurat d’eixe corcó.

P.S.: Aquest post, està basat no sols en els posts, sinó també en una conversa, espere no haver mal interpretat al Lluís. En tot cas, té torn de rèplica.

Oskar “Rabosa”

«No sabem el que tenim fins que ens ho lleven»



«No sabem el que tenim fins que ens ho lleven». Quantes voltes ens ha vingut al cap esta afirmació? De segur que milers de vegades. I més en els últims anys. Des què en 2008 començaren a evidenciar-se els símptomes de crisi, la ciutadania hem notat com les polítiques de retallades anaven desmantellant, a poc a poc però sense pausa, el que entenem que és el nostre estat de benestar.

L’altre dia, sense anar més lluny, a El Objectivo de La Sexta, una portaveu de Ayuda en Acción defensava que els Serveis Socials haurien de ser un dret. Tanmateix, si ens fixem en el desenvolupament que ha tingut la coneguda com a Llei de dependència, i els efectes que sobre ella ha tingut la crisi, podem pensar que l’anterior desig és ben difícil que puga arribar a ser una realitat. Però no és exactament d’això del que vull parlar, sinó fer un ràpid repàs pel que ha estat l’evolució de l’estat de benestar en els darrers 50 anys.

Ens hem de remuntar a la Revolució Industrial, al segle XVIII, per a veure el germen d’això que avui coneixem com estat del benestar. No és que abans no hi hagueren, però és, esta època, quan es fan visibles les desigualtats socials entre els treballadors i els empresaris el que van provocar la necessitat d’elaborar una sèrie de polítiques socials per a esmenar situacions com la sobreexplotació dels treballadors, la desocupació o la progressiva desigualtat de les rendes. Un segle més tard, a finals del XIX, el conservador alemany Bismark hi contribueix amb una legislació social.

Al segle XX, un punt d’inflexió per entendre l’estat del benestar és el final de la II Guerra Mundial. A partir d’este moment, són diversos els mecanismes que s’activen per a reconstruir Europa i evitar un conflicte similar. En la dècada dels 40 es crea l’Organització de les Nacions Unides (1945). Entre els seus propòsits, el desenvolupament i estímul del respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals sense discriminació. S’aprova la Declaració Universal de Drets Humans (1948). Aquesta Declaració significa que “els drets humans deixen de ser un assumpte purament intern, per a convertir-se en un tema d’interès i protecció col·lectiu, internacional” (Pereira, 2005).

En acabar la II Guerra Mundial, en la majoria de països occidentals van produir-se grans mobilitzacions ciutadanes, amb el protagonisme de les classes mitjana i obrera. Estes classes demanden a l’Estat una major protecció o la nacionalització dels sectors bàsics. La resposta va vindre amb unes polítiques de benestar que s’aplicaren amb l’extens convenciment que la intervenció estatal podia garantir un desenvolupament econòmic més sostingut que el resultant de la mera iniciativa individual.

En parlar dels orígens de l’estat del benestar s’ha de mencionar la política social iniciada a Gran Bretanya després de l’Informe Beveridge (1943). Dit Informe va contemplar la Llei de Seguretat Social que va establir subsidis per desocupació, malaltia, maternitat i jubilacions, finançades pels treballadors, les empreses i el Govern. Va crear el Sistema Nacional de Salut, amb atenció mèdica i tractaments gratuïts per a tot el món. El seu fil conductor va ser la lluita contra la misèria.

Cal sumar dos aportacions més al desenvolupament i consolidació de l’estat del benestar. Una de la mà de Keynes. Les seues propostes van justificar la intervenció pública per a dinamitzar la demanda i, per tant, l’economia. L’altra, el model de ciutadania social propugnat per Marshall.

Es pot veure, doncs, que l’estat del benestar el podem definir com el conjunt de mesures adoptades per l’Estat per a protegir la ciutadania contra aquells riscos front als quals el mercat no ofereix una cobertura ni eficient ni equitativa. L’objectiu: millorar les condicions de vida dels individus. La finalitat: assegurar uns mínims bàsics de protecció per tal d’evitar o superar determinades contingències com la pobresa o l’exclusió. Sobre esta base s’han desenvolupat diferents models d’estat de benestar.

Fins a la dècada dels 60, l’estat del benestar s’havia desenvolupat amb altes quotes de creixement, sobretot a l’Europa “capitalista”. No obstant, un seguit d’esdeveniments geopolítics a EEUU i a la pròpia Europa van començar a manifestar símptomes de fatiga econòmica i política, després de dues dècades de tranquil·litat.

Definitivament, el 1973 arriba a la seua fi un període de creixement sostingut iniciat amb la recuperació de postguerra. En eixe moment, les polítiques conservadores entren en acció. El seu focus d’atenció seran les polítiques de protecció i socials, per tant, l’afebliment de l’Estat. Per als conservadors, l’única manera de mantenir l’estat del benestar és augmentant la pressió fiscal.

Si els orígens de l’estat del benestar europeu el trobàvem a la legislació britànica, curiosament, el paradigma del retrocés de l’estat del benestar també el trobem al Regne Unit, fruit de les polítiques conservadores o “neoliberals”. El seu màxim exponent: Maraget Thatcher. La dama de ferro el 1979 i Ronald Reagan als Estats Units el 1980 van dur a terme la reestructuració del paper de l’estat sota la base que no existeixen interessos col·lectius, sinó únicament interessos individuals. A més, van erigir els mercats com a la millor manera d’organitzar la vida econòmica i social.

En la vida social, es produeix la pèrdua de poder de les meses de negociació, pròpies dels mercats laborals (Us sona?). En la part econòmica, el més significatiu fa referència a l’onada de privatitzacions de les grans empreses públiques tradicionals (una marejada que han viscut la majoria de països).

El desinterès pel foment de la inversió privada, de l’educació i de la inversió pública en infraestructures i serveis d’interès general, va desaccelerar en gran mesura la productivitat, entre d’altres efectes negatius de les polítiques conservadores. La conseqüència, el naixement del neokeynesianisme. Influent, sobretot, a partir de 1990. Akerlof, un dels seus principals representants, defensava raonables dosis d’intervenció estatal per engreixar els engranatges de l’economia.

Contràriament al que acabem d’exposar, el continent europeu en general (a excepció dels països satèl·lit del socialisme), es decantarà per la corrent neokeynesiana, pel proteccionisme de l’Estat, tot i que amb matisos. Els veiem:

·         El model conservador (Alemanya, França, Bèlgica, Àustria, Holanda, Finlàndia i Luxemburg). Es basa en la legitimitat de l’Estat per a proporcionar la integració social i el desenvolupament econòmic, ja que tant l’Estat com les institucions públiques intervenen en els processos socioeconòmics.  

·         El model mediterrani (Itàlia, Espanya, Grècia i Portugal). Ací l’estat del benestar s’ha desenvolupat, a excepció d’Itàlia, més tardament per les diferents dictadures a què han estat sotmesos. Presenta un alt nivell de legislació protectora de la desocupació, baix nivell de totes les prestacions socials i d’impostos, especialment de prestacions per pensions i impostos del treball.  

·         El model nòrdic (Dinamarca, Suècia i Noruega). Es podria dir que és el model òptim de l’estat del benestar. Presenta un alt nivell de totes les prestacions socials i impostos. Destaquen especialment educació, polítiques actives i impostos al consum. Noruega també presenta un alt nivell de prestacions en sanitat i incapacitat.

Els models que acabem d’enumerar han anat variant en els últims anys. La majoria d’ells, introduint les línies bàsiques que defensa el neoliberalisme i recolzant-se en la mínima intervenció de l’Estat. El resultat ha estat que els mercats laborals han esdevingut altament flexibilitzats, amb permanents entrades i eixides per part dels treballadors, amb major importància del treball a temps parcial i amb major pes de la coneguda com a “oferta secundària de treball”, que repercuteix, sobretot, en la dona.

L’atur estructural, que implica atur de llarga durada i amb poques possibilitats d’inserció laboral, ha cobrat una enorme importància. Ha crescut el nombre de treballadors que reben remuneracions molt baixes, inferiors al llindar de la pobresa. Paral·lelament, s’ha dut a terme una progressiva eliminació de les normes legals creades per al sosteniment dels ingressos en el treball i per a la prestació de subsidis elementalment rellevants. Tot un seguit de mesures que reflectixen l’aprimament de l’estat del benestar.

En els últims anys els governs han optat per polítiques liberalitzadores a causa dels seus ràpids efectes econòmics, és a dir, perquè permeten omplir la caixa ràpidament. Això pesa més que la comprovació que, els programes de l’estat del benestar que impliquen major inversió en capital humà, són els més efectius en termes del benestar que generen.

Tot indica, ja ho veieu, que l’estat del benestar s’aprima sense pausa. No obstant això, tenint en compte els diferents models que existeixen i no sent catastrofista, no es pot parlar d’una crisi total de l’estat del benestar. No podem oblidar que l’estat del benestar va nàixer amb una crisi (la destrucció d’Europa produïda per la II G.M.). Des d’aleshores les seues prestacions han anat pujant i baixant, sense desaparèixer. Esta nova crisi, el continuarà modificant, com les que vindran, però és difícil que el faça desaparèixer.

Cal tenir present, però, que els diferents governs i les seues polítiques són una part fonamental per al desenvolupament de l’estat del benestar i la tria dels governs està en mans de la ciutadania. Per tant, ha de ser la ciutadania qui evite que s’haja de tornar a pronunciar l’afirmació «no sabem el que tenim fins que ens ho lleven», sinó més bé la contrària. La ciutadania ha de fer seua la frase, «l’estat del benestar no és un problema: és la solució» (Navarro, 2009). 

Sara Garcia López

Bibliografia

Casassas, J. (coord.), Avilés, J., Casassas, D., Duarte, A., Pereira, J.C., Riera, S., Saz, I. (2005). La construcción del presente. El mundo desde 1848 hasta nuestros días. Barcelona: Ariel. 

Conde-Ruiz, J. I., Ocaña Orbis, C., i Pérez-Quiros, G.  (2007). “ Análisis cuantitativo del estado de bienestar en Europa: Modelos y resultados”. Fedea (Fundación de Estudios de Economía Aplicada).

Idoate, E., i Molina, V. (2008). “L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística”. Barcelona: Papers de Treball.

Rodríguez Cabrero, G. (1989).  Orígenes y evolución del Estado de Bienestar español en su perspectiva histórica. Una visión general. Madrid: Política y Sociedad.

 Barroso González, M., i Castro Vadillo, N.J. Estado del bienestar y crisis económica. Una revisión bibliográfica. Huelva: Universidad de Huelva.

Navarro, V., (2011). “El mantenimiento o desmantelamiento del estado del bienestar. El desplazamiento de los poderes de decisión hacia los “mercados” y el debilitamiento de la política”. Conferència en las XV Xornadas de Outono de Vigo.

Navarro, V. (2009). “El Estado del bienestar no es un problema: es la solución”. Publicat a Elplural.com

López Álvarez, C. (2009). “Replanteando el Estado de bienestar: la sanidad en Estados Unidos”. Publicat a la secció d’Internacional de Profesiones, nº121.

Papillón Olmedo, R. (2008). “El modelo nórdico”. Huelva: Revista de Economía Mundial

Draibe, S. i Riesco, M. (2006). Estado de bienestar, desarrollo económico y ciudadanía: algunas lecciones de la literatura contemporánea. México: Serie Estudios y perspectivas.

Bollero, D. (2012). “Amargo 70 aniversario del Estado de bienestar” publicat a la secció d’Internacional de Público.

Weber, M. (18ª edició, 2001. 1ª edició, 1969). La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Barcelona: Ediciones Península.